dijous, 25 d’agost del 2022

CONVIDAR ELS POBRES

 Comentari de l’evangeli (Lc 14,1.7-14) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

      1 Un dissabte, Jesús va anar a menjar a casa d'un dels principals dels fariseus. Ells l'estaven observant. (Lc 14,1.BCI) 

 Jesús observà que els convidats havien escollit els primers llocs i els proposà aquesta paràbola:

--Quan algú et convida a un banquet de noces, no et posis al primer lloc. Hi podria haver un convidat més important que tu, i llavors vindria el qui us ha convidat tots dos i et diria: "Cedeix-li el lloc", i tu hauries d'anar a ocupar el darrer lloc, tot avergonyit. 10 Més aviat, quan et conviden, vés a posar-te al darrer lloc i, quan vingui el qui t'ha convidat, et dirà: "Amic, puja més amunt." Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula. 11 Tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.

12 Després digué al qui l'havia convidat:

--Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. 13 Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. 14 Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitin els justos!

 (Lc 14,14.BCI)

Comentari.-

Jesús va viure un estil de vida diferent. Qui vol seguir-lo amb sinceritat se sent convidat a viure de manera nova i revolucionària, en contradicció amb la manera «normal» de comportar-se que observem al nostre voltant.

Podem deixar de sentir-nos desconcertats i interpel·lats quan sentim paraules com aquestes? «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitin els justos».

Se’ns convida a actuar des d’una actitud de gratuïtat i d’atenció al pobre, que no és habitual. Se’ns convida a compartir sense seguir la lògica dels que busquen sempre cobrar els deutes, encara que sigui a costa d’humiliar aquest pobre que sempre està en deute amb tothom.

Jesús pensa en unes relacions humanes basades en un nou esperit de llibertat, gratuïtat i amor fratern. Un esperit que està en contradicció amb el comportament normal dins el sistema, que sempre acaba abandonant els més indefensos.

Els seguidors de Jesús hem de sentir-nos cridats a perllongar el seu estil de viure, encara que sigui amb gestos molt modestos i humils. Aquesta és la nostra missió: introduir en la història aquest esperit nou de Jesús; contradir la lògica de la cobdícia i l’acumulació egoista. No aconseguirem canvis espectaculars, i menys de manera immediata. Però amb la nostra actuació solidària, gratuïta i fraterna criticarem el comportament egoista com una cosa indigne d’una convivència sana.

Qui segueix de prop Jesús sap que la seva actuació resulta absurda, incòmoda i intolerable per a la «lògica» de la majoria. Però sap també que amb els seus petits gestos està apuntant a la salvació definitiva de l’ésser humà.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 22 d’agost, que la litúrgia ens el presenta com el Diumenge 22 durant l’any, porta per títol “Convidar els pobres” fent referència al que ens descriu l’evangelista Lluc en els paràgrafs 1a.7-14 del capítol 14.

L’homilia d’aquest proper diumenge, Jesús ens proposa una nova manera d’entendre les relacions socials: Qui vol seguir-lo amb sinceritat se sent convidat a viure de manera nova i revolucionària, en contradicció amb la manera «normal» de comportar-se que observem al nostre voltant.

Així de manera clara i categòrica, ens diu: «Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació i ja tindries la teva recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, perquè ells no tenen res per a recompensar-te, i la recompensa, la trobaràs quan ressuscitin els justos».

Aquesta proposta, té la virtut de convidar o convidar-nos: A compartir sense seguir la lògica dels que busquen sempre cobrar els deutes, encara que sigui a costa d’humiliar aquest pobre que sempre està en deute amb tothom. Jesús pensa en unes relacions humanes basades en un nou esperit de llibertat, gratuïtat i amor fratern. Un esperit que està en contradicció amb el comportament normal dins el sistema, que sempre acaba abandonant els més indefensos. El que ens demana Jesús, és intentar perllongar el seu estil de viure, encara que sigui amb gestos molt modestos i humils.

L’homilia conclou afirmant: Qui segueix de prop Jesús sap que la seva actuació resulta absurda, incòmoda i intolerable per a la «lògica» de la majoria. Però sap també que amb els seus petits gestos està apuntant a la salvació definitiva de l’ésser humà.

Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor.

La conclusió que podem extreure d’aquesta diàfana homilia, és que si volem viure intensament en cristià, no comporta tenir unes obligacions religioses i practicar-les segons les orientacions de la jerarquia, per així tenir el cel garantit. Intentar viure amb la màxima expressió, el missatge evangèlic, o el que és el mateix, el missatge del Regne de Déu, el Regne d’amor, de pau i de justícia.

Vet aquí uns objectius que requereixen quelcom més, doncs ser cristià ens ha de comportar estimar als altres, estimar la veritat, la recerca i caminar darrere seu.

dijous, 18 d’agost del 2022

UNA FRASE DURA

Comentari de l’evangeli (Lc 13,22-30) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

22 Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. 23 Algú li preguntà:

--Senyor, ¿són pocs els qui se salven?

Jesús els contestà:

24 --Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran.

25 »Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: "Senyor, obre'ns." Ell us respondrà: "No sé d'on sou." 26 Llavors us posareu a dir: "Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places!" 27 Ell us respondrà: "No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal! " 28 Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. 29 I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. 30 Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers.(Lc 13,22.30.BCI)

 

Comentari.-

És sens dubte una de les frases més dures de Jesús per a les oïdes de l’home contemporani: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta». Què pot significar avui aquesta exhortació evangèlica?, cal tornar de nou a un cristianisme tenebrós i amenaçador?, hem d’entrar una altra vegada pel camí d’un moralisme estret?

No és fàcil entendre amb precisió la intenció de la imatge emprada per Jesús. Les interpretacions dels experts difereixen. Però tots coincideixen a afirmar que Jesús exhorta a l’esforç i a la renúncia personal com una actitud indispensable per salvar la vida.

No podia ser d’una altra manera. Tot i que la societat permissiva sembla oblidar-ho, l’esforç i la disciplina són absolutament necessaris. No hi ha altre camí. Si algú pretén aconseguir la seva realització pel camí d’allò agradable i plaent, aviat descobrirà que cada vegada és menys amo de si mateix. Ningú assoleix a la vida una fita realment valuosa sense renúncia i sacrifici.

Aquesta renúncia no ha de ser entesa com una manera tonta de fer-se mal a si mateix, privant-se de la dimensió plaent que comporta viure saludablement. Es tracta d’assumir les renúncies necessàries per viure de manera digna i positiva.

Així, per exemple, la veritable vida és harmonia. Coherència entre allò que crec i allò que faig. No sempre és fàcil aquesta harmonia personal. Viure de manera coherent amb un mateix exigeix renunciar a tot el que contradiu la meva consciència. Sense aquesta renúncia, la persona no creix.

La vida és també veritat. Té sentit quan la persona estima la veritat, la recerca i camina darrere seu. Però això exigeix esforç i disciplina; renunciar a tanta mentida i autoengany que desfigura la nostra persona i ens fa viure en una realitat falsa. Sense aquesta renúncia no hi ha vida autèntica.

La vida és amor. Qui viu tancat en els seus propis interessos, esclau de les seves ambicions, podrà aconseguir moltes coses, però la seva vida és un fracàs. L’amor exigeix renunciar a egoismes, enveges i ressentiments. Sense aquesta renúncia no hi ha amor, i sense amor no hi ha creixement de la persona.

La vida és un regal, però també és treball. Ésser humà és una dignitat, però és també una feina. No hi ha grandesa sense despreniment; no hi ha llibertat sense sacrifici; no hi ha vida sense renúncia. Un dels errors més greus de la societat permissiva és confondre la «felicitat» amb la «facilitat». L’advertiment de Jesús conserva tota la seva gravetat també en els nostres dies. Sense renúncia no es guanya ni aquesta vida ni l’eterna.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 11 d’agost del 2022

EL FOC PORTAT PER JESÚS

 Comentari de l’evangeli (Lc 12,49-53) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

49 »He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! 50 Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! 51 ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. 52 D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. 53 Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra. (Lc 12,49-53.BCI)

 Comentari.-

Pels camins de Galilea Jesús s’esforçava per encomanar el «foc» que cremava en el seu cor. En la tradició cristiana han quedat empremtes diverses del seu desig. Lluc ho recull així: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» Un evangeli apòcrif més tardà recorda una altra dita que pot provenir de Jesús: «El qui està a la meva vora està a la vora del foc, i el qui està lluny de mi està lluny del regne».

Jesús desitja que el foc que porta dins s’encengui de veritat, que no l’apagui ningú, que s’estengui per tota la Terra i que el món sencer s’abrusi. Qui s’acosta a Jesús amb els ulls oberts i el cor despert va descobrint que el «foc» que crema en el seu interior és la passió per Déu i la compassió pels qui pateixen. Això és el que el mou i el fa viure cercant el regne de Déu i la seva justícia fins a la mort.

La passió per Déu i pels pobres ve de Jesús, i només s’encén en els seus seguidors en contacte amb el seu Evangeli i el seu esperit renovador. Va més enllà del que és convencional. Té a veure poc amb la rutina del bon ordre i la fredor del que és normatiu. Sense aquest foc, la vida cristiana acaba apagant-se.

El gran pecat dels cristians serà sempre deixar que aquest foc de Jesús es vagi apagant. Per a què serveix una Església de cristians instal·lats còmodament en la vida, sense cap passió per Déu i sense compassió pels qui pateixen? Per a què es necessiten en el món cristians incapaços d’atraure, donar llum o oferir calor?

Les paraules de Jesús ens conviden a deixar-se encendre pel seu Esperit sense perdre’ns en qüestions secundàries o marginals. Qui no s’ha deixat cremar per Jesús no coneix encara el poder transformador que ell va voler introduir a la Terra. Pot practicar correctament la religió cristiana, però no ha descobert encara el més apassionant de l’Evangeli.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 4 d’agost del 2022

COMPTE AMB ELS DINERS

 Comentari de l’evangeli (Lc 12,32-48) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

32 »No tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. 33 Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. 34 Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor.

Invitació a vetllar

35 »Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. 36 Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. 37 Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. 38 Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així!

39 »Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. 40 Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.

41 Aleshores Pere li digué:

--Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?

42 El Senyor continuà:

--¿Qui és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca? 43 Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! 44 Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. 45 Però si aquell servent es deia: "El meu amo tarda a venir", i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, 46 vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels infidels.

47 »El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l'amo volia, rebrà molts assots. 48 En canvi, el qui, sense conèixer-la, s'ha fet mereixedor d'un càstig, rebrà menys assots. Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més. (Lc 12,32-48.BCI)

 Comentari.-

Jesús tenia una visió molt lúcida sobre els diners. La resumeix en una frase breu i contundent: «No es pot servir alhora Déu i el diner». És impossible. Aquest Déu que cerca amb passió una vida més digna i més justa per als pobres no pot regnar en qui viu dominat pels diners.

Però no es queda només en aquest principi de caràcter general. Amb la seva vida i la seva paraula s’esforça per ensenyar als rics de Galilea i als camperols pobres dels llogarets quina és la manera més humana d’«atresorar».

En realitat, no tothom podia aplegar un tresor. Només els rics de Sèpforis i de Tiberíades podien acumular monedes d’or i de plata. A aquest tresor se l’anomenava mammona, és a dir, diner que «està segur» o que «dóna seguretat». En els llogarets no circulaven aquestes monedes de gran valor. Alguns pagesos aconseguien algunes monedes de bronze o de coure, però la majoria vivia intercanviant-se productes o serveis en un règim de pura subsistència.

Jesús explica que hi ha dues maneres d’«atresorar». Alguns procuren d’acumular cada vegada més mammona; no pensen en els necessitats; no donen almoina a ningú: la seva única obsessió és acaparar més i més. Hi ha una altra manera d’«atresorar» radicalment diferent. No consisteix a acumular monedes, sinó en compartir els béns amb els pobres per «aplegar-se un tresor al cel», és a dir, davant Déu.

Només aquest tresor és segur i roman intacte en el cor de Déu. Els tresors de la terra, per molt que els anomenem mammona, són caducs, no donen seguretat i sempre estan amenaçats. Per això Jesús llança un crit d’alerta. Compte amb els diners, perquè «on teniu el tresor, hi tindreu el cor». Els diners atrauen el nostre cor i ens sedueixen perquè donen poder, seguretat, honor i benestar: viurem esclavitzats pel desig de tenir sempre més.

En canvi, si ajudem els necessitats ens anirem enriquint davant Déu, i el Pare dels pobres ens anirà atraient cap a una vida més solidària. Enmig d’una societat que té el seu cor posat en els diners, així i tot, és possible viure d’una manera més austera i més compartida.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Brag
ulat