dijous, 29 de desembre del 2022

MARIA, LA MARE DE JESÚS

 Comentari de l’evangeli (Lc 2,16-21) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-          

16 Hi anaren, doncs, de pressa i trobaren Maria i Josep, amb el nen posat a la menjadora. 17 En veure-ho, van contar el que els havien anunciat d'aquell infant. 18 Tothom qui ho sentia quedava meravellat del que deien els pastors. 19 Maria guardava tot això en el seu cor i ho meditava. 20 Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat.

21 Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l'infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare. (Lc 2,16-21.BCI)

 

Comentari.-

Després d’un cert eclipsi de la devoció mariana, provocat en part per notables abusos i desviacions, els cristians tornen a interessar-se per Maria per descobrir el seu veritable lloc dins l’experiència cristiana.

No es tracta d’acudir a Maria per escoltar «missatges apocalíptics» que amenacen amb càstigs terribles un món enfonsat en la impietat i la descreença, mentre ella ofereix la seva protecció maternal als que facin penitència o resin determinades oracions.

Tampoc no es tracta de fomentar una pietat que alimenti secretament una relació infantil de dependència i fusió amb una mare idealitzada. Ja fa temps que la psicologia ens va posar en guàrdia davant dels riscos d’una devoció que falsament exalta Maria com a «Verge i Mare», afavorint, en el fons, un menyspreu cap a la «dona real» com a eterna temptadora de l’home.

El primer criteri per comprovar la «veritat cristiana» de tota devoció a Maria és veure si replega el creient sobre si mateix o si l’obre al projecte de Déu; si el fa retrocedir cap a una relació infantil amb una «mare imaginària» o si l’impulsa a viure la seva fe de manera adulta i responsable en el seguiment fidel a Jesucrist.

Els millors esforços de la mariologia actual intenten conduir els cristians a una visió de Maria com a Mare de Jesucrist, primera deixebla del seu Fill i model de vida autènticament cristiana.

Més concretament, Maria és avui per a nosaltres model d’acollida fidel de Déu des d’una postura de fe obedient; exemple d’actitud servicial al seu Fill i de preocupació solidària per tots els qui pateixen; dona compromesa pel «regne de Déu» predicat i impulsat pel seu Fill.

En aquests temps de cansament i pessimisme no creient, Maria, amb la seva obediència radical a Déu i la seva esperança confiada, ens pot conduir cap a una vida cristiana més fonda i més fidel a Déu.

La devoció a Maria no és, doncs, un element secundari per alimentar la religió de la gent senzilla, inclinada a pràctiques i ritus gairebé folklòrics. Apropar-se a Maria és, més aviat, col·locar-se al millor punt per descobrir el misteri de Crist i acollir-lo. L’evangelista Mateu ens recorda Maria com la mare de l’«Emmanuel», és a dir, la dona que ens pot apropar a Jesús, «el Déu amb nosaltres».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert


En aquesta homilia se’ns dóna una imatge molt més desmitificada, quasi antinatural, que segons el Pares de l’Església, erràticament, van creure que corresponia a Maria només pel sol fet de ser la mare de Jesús, una imatge que la jerarquia eclesiàstica no va tenir cap inconvenient de considerar-la dogma de fe. Les virtuts i la gran importància d’haver sigut escollida per engendrà a Jesús, el fill de Déu, no requerien atorgar-li unes qualificacions que, justament per ser la mare de qui, posteriorment, en la seva vida pública, ens va trametre un missatge i testimoniatge, totalment allunyat de determinades qualificacions que també a ell se li donaren i que tampoc les hagués acceptat. Aclarit aquests detalls, certament importants, l’homilia ens exhorta novament a tenir molt present en la nostra quotidianitat cristiana a Maria la mare de Jesús: No es tracta d’acudir a Maria per escoltar «missatges apocalíptics», ni tampoc es tracte de fomentar una pietat que alimenti secretament una relació infantil de dependència i fusió amb una mare idealitzada. Ja fa temps que la psicologia ens va posar en guàrdia davant dels riscos d’una devoció que falsament exalta Maria com a «Verge i Mare», afavorint, en el fons, un menyspreu cap a la «dona real» com a eterna temptadora de l’home.

En aquest sentit, l’homilia pretén advertir-nos, per tal que no caiguem de nou en unes devocions potser molt idíl·liques, però molt allunyades de la realitat: El primer criteri per comprovar la «veritat cristiana» de tota devoció a Maria és veure si replega el creient sobre si mateix o si l’obre al projecte de Déu; si el fa retrocedir cap a una relació infantil amb una «mare imaginària» o si l’impulsa a viure la seva fe de manera adulta i responsable en el seguiment fidel a Jesucrist.

Ens cal saber veure a Maria, des de una altre perspectiva: Maria és avui per a nosaltres model d’acollida fidel de Déu des d’una postura de fe obedient; exemple d’actitud servicial al seu Fill i de preocupació solidària per tots els qui pateixen; dona compromesa pel «regne de Déu» predicat i impulsat pel seu Fill. Maria no és, doncs, un element secundari per alimentar la religió de la gent senzilla, inclinada a pràctiques i ritus gairebé folklòrics. Apropar-se a Maria és, més aviat, col·locar-se al millor punt per descobrir el misteri de Crist i acollir-lo. L’evangelista Mateu ens recorda Maria com la mare de «l’Emmanuel», és a dir, la dona que ens pot apropar a Jesús, «el Déu amb nosaltres».

Aquesta i no altre, és la visió que ens cal tenir de mare de Jesús, o si voleu de la Mare de Déu. Al cristians d’avui, en correspon trencar amb tots els mites que tan lleugerament la jerarquia eclesiàstica ens havia impulsat ha creure.

Al·leluia He 1,1-2

Déu antigament havia parlat als pares

per boca dels profetes, però ara ens ha

parlat a nosaltres en la persona del Fill.

Amigues i amics, retornem a una petita normalitat, doncs tot arriba i tot passa. El Nadal d’enguany ja és història i ara tenim davant nostra el Cap d’Any i la festivitat de gran il·lusió pels infant, amb la vigília i el dia del reis, litúrgicament L’Epifania del Senyor. Si el Nadal, temps ens ha enfortit l’esperança i de fer els possibles per cercar a Déu en el nostre interior, haurem fet un pas endavant molt important. També l’homilia que us trameto, ens pot ajudar ha tenir una altre mirada i concepte sobre Maria la mare de Jesús. Si sabem aprofundir en les consideracions d’aquesta homilia, haurem fet un pas endavant molt i molt important, per posar al dia el que han estat uns conceptes folklòrics, com ens descriu aquesta homilia.

dijous, 22 de desembre del 2022

UNA NIT DIFERENT

Comentari de l’evangeli (Lc 2,1-14) per: J.A.Pagol

 

Evangeli.-            
1 Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. 2 Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3 Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. 4 També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. 5 Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill.

6 Mentre eren allà, se li van complir els dies 7 i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.

8 A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9 Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10 Però l'àngel els digué:

--No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

13 I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:

14 --Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. (Lc 2,1-14.BCI)

Comentari.-

Nadal amaga un secret que, malauradament, s’escapa a molts dels que en aquestes dates celebren «alguna cosa» sense saber exactament què. No poden sospitar que Nadal ofereix la clau per desxifrar el misteri últim de la nostra existència.

Generació rere generació, els éssers humans han invocat angoixats les seves preguntes més profundes. Per què hem de patir, si des del més íntim del nostre ésser tot ens crida a la felicitat? Per què tanta frustració? Per què la mort, si hem nascut per a la vida? Els homes preguntaven. I preguntaven a Déu, doncs, d’alguna manera. Quan cerquem el sentit últim del nostre ésser estem apuntant cap a ell. Però Déu mantenia un silenci impenetrable.

Per Nadal, Déu ha parlat. Tenim ja la resposta. No ens ha parlat per dir-nos paraules belles sobre el patiment. Déu no ofereix paraules. «La Paraula de Déu s’ha fet carn». És a dir, més que donar-nos explicacions, Déu ha volgut patir a la nostra pròpia carn els nostres interrogants, patiments i impotència.

Déu no dóna explicacions sobre el patiment, sinó que pateix amb nosaltres. No respon al perquè de tant de dolor i humiliació, sinó que ell mateix s’humilia. No respon amb paraules al misteri de la nostra existència, sinó que neix per viure ell mateix la nostra aventura humana.

Ja no estem perduts en la nostra immensa solitud. No estem submergits en pura tenebra. Ell és amb nosaltres. Hi ha una llum. «Ja no som solitaris, sinó solidaris» (Leonardo Boff). Déu comparteix la nostra existència.

Això ho canvia tot. Déu mateix ha entrat en la nostra vida. És possible viure amb esperança. Déu comparteix la nostra vida, i amb ell podem caminar cap a la salvació. Per això Nadal és sempre per als creients una crida a renéixer. Una invitació a revifar l’alegria, l’esperança, la solidaritat, la fraternitat i la confiança total en el Pare.

Recordem les paraules del poeta Angelus Silesius: «Encara que Crist neixi mil vegades a Betlem, mentre no neixi al teu cor estaràs perdut per al més enllà: hauràs nascut en va».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Pêr: Jaume Rocabert

La festivitat del Nadal, tal i com avui majoritàriament l’estem celebrant, és molt allunyada de com veritablement l’hauríem de celebrar. Celebren «alguna cosa» sense saber exactament què, ens diu l’homilia. Degut a les circumstàncies en les quals ens toca viure: la pandèmia, amb la conseqüent crisi econòmica i quan ja la teníem més o menys controlada, el senyor Puntin que ja no sap què fer per satisfer el seu ego, envaeix Ucraïna i provoca una guerra que ja quasi fa un any que persisteix i qui sap quan durarà, amb la terrible conseqüència de milers de morts, de desplaçats de les seves llars i, per si això no fos prou, provoca una de les crisis energètiques més grans de la història, amb la conseqüent desmesurada crisi econòmica mundial. En front de tot això l’homilia ens qüestiona: Per què hem de patir, si des del més íntim del nostre ésser tot ens crida a la felicitat? Per què tanta frustració? Per què la mort, si hem nascut per a la vida?

En front de tot això, hem arribat a un nou Nadal, en el qual Déu ens ha parlat de nou: Tenim ja la resposta.

No ens ha parlat per dir-nos paraules belles sobre el patiment. Déu no ofereix paraules. «La Paraula de Déu s’ha fet carn». És a dir, més que donar-nos explicacions, Déu ha volgut patir a la nostra pròpia carn els nostres interrogants, patiments i impotència. Déu no dóna explicacions sobre el patiment, sinó que pateix amb nosaltres. No respon al perquè de tant de dolor i humiliació, sinó que ell mateix s’humilia. No respon amb paraules al misteri de la nostra existència, sinó que neix per viure ell mateix la nostra aventura humana. Ja no estem perduts en la nostra immensa solitud. No estem submergits en pura tenebra. Ell és amb nosaltres. Hi ha una llum. «Ja no som solitaris, sinó solidaris» (Leonardo Boff). Déu comparteix la nostra existència.

La celebració del Nadal, des de el més profund sentiment cristià, ens hauria de provocar, com a mínim, una profunda esperança, de mirar endavant, de mirar el nostre esdevenidor amb una altre perspectiva diferent, car amb el naixement de Déu fet home, tot ha canviat. Déu mateix ha entrat en la nostra vida. És possible viure amb esperança. Déu comparteix la nostra vida, i amb ell podem caminar cap a la salvació. Per això Nadal és sempre per als creients una crida a renéixer. Una invitació a revifar l’alegria, l’esperança, la solidaritat, la fraternitat i la confiança total en el Pare.

El poeta Angelus Silesius, ens ho diu molt encertadament: «Encara que Crist neixi mil vegades a Betlem, mentre no neixi al teu cor estaràs perdut per al més enllà: hauràs nascut en va».

Al·leluia

Orient, esplendor de la llum eterna i sol de justícia: veniu, il·lumineu els qui viuen a la fosca, al país tenbrós.

Amigues i amics, som al davant d’un nou Nadal, temps de mirar endavant, temps de renovar l’esperança

de fer els possibles per cercar a consciència Déu en el nostre interior, d’aprofundir amb el que aquesta homilia ens proposa per a reflexionar i, a partir d’aquest Nadal ser el més conseqüents amb el missatge que el Crist ens va transmetre. Si ho fen així, malgrat que la nostra condició humana és limitada, haurem fet un pas endavant molt i molt important.

Per tot cristià, el Nadal ens ha d’ajudar a palpar que Déu és en nosaltres, que és a dins de cadascun de nosaltres.

dijous, 15 de desembre del 2022

DÉU ÉS AMB NOSALTRES

Comentari de l’evangeli (Mt 1,18-24) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

18 El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. 19 Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. 20 Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué:

--Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. 21 Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.

22 Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: 23 La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel , que vol dir «Déu amb nosaltres».

24 Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. (Mt 1,18-24.BCI)

Comentari.-

La festa de Nadal està tan desfigurada que sembla gairebé impossible avui d’ajudar algú a comprendre el misteri que s’hi amaga. Potser hi ha un camí, però l’ha de fer cadascú. No consisteix a entendre grans explicacions teològiques, sinó a viure una experiència interior humil davant Déu.

Les grans experiències de la vida són un regal, però, d’ordinari, només les viuen les persones que estan disposades a rebre-les. Per viure l’experiència del Fill de Déu fet home, cal preparar-se per dins. L’evangelista Mateu ens ve a dir que Jesús, el nen que neix a Betlem, és l’únic que podem anomenar amb tota veritat «Emmanuel», que significa «Déu amb nosaltres». Però què vol dir això? Com pots tu «saber» que Déu és amb tu?

Tingues valor per quedar-te tot sol. Busca un lloc tranquil i assossegat. Escolta’t a tu mateix. Apropa’t silenciosament al més íntim del teu ésser. És fàcil que experimentis una sensació tremenda: que n’estàs de sol a la vida; que lluny són totes aquelles persones que t’envolten i que t’hi sents unit per l’amor. T’estimen molt, però són fora de tu.

Segueix en silenci. Potser sentis una impressió estranya: tu vius perquè estàs arrelat en una realitat immensa i desconeguda. D’on t’arriba la vida? Què hi ha al fons del teu ésser? Si ets capaç d’«aguantar» una mica més el silenci, probablement comencis a sentir temor i, alhora, pau. Ets davant del misteri últim del teu ésser. Els creients en diuen Déu.

Abandona’t a aquest misteri amb confiança. Déu et sembla immens i llunyà. Però, si t’obres a ell, el sentiràs proper. Déu és en tu sostenint la teva fragilitat i fent-te viure. No és com les persones que t’estimen des de fora. Déu és en el teu mateix ésser.

Segons Karl Rahner, «aquesta experiència del cor és l’única amb què es pot comprendre el missatge de fe de Nadal: Déu s’ha fet home». Ja no estaràs mai sol. Ningú no està sol. Déu és amb nosaltres. Ara saps «alguna cosa» de Nadal. El pots celebrar, gaudir i felicitar. Pots gaudir amb els teus i ser més generós amb els qui pateixen i viuen tristos. Déu és amb tu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rpcabert


La festivitat del Nadal, tal i com avui majoritàriament l’estem celebrant, és molt allunyada –desfigurada diu l’homilia- de com veritablement l’hauríem de celebrar. La societat de consum, el neocapitalisme en definitiva, ha imposat la seva llei que no és altre que vetllar perquè els seus interessos estiguin per sobre de qualsevol altre cosa. És per aquesta raó que sense cap escrúpol, desfigura el que faci falta per tal que qualsevol activitat humana, celebració festiva o fins i tot fúnebre, estigui controlada per l’esmentada societat de consum, o sigui pels més despietats interessos econòmics.

Apropar-se al que comporta commemorar el naixement de Jesús, és malauradament una tasca que el món que ens envolta ho fa molt difícil: sembla gairebé impossible avui d’ajudar algú a comprendre el misteri que s’hi amaga. No consisteix a entendre grans explicacions teològiques, sinó a viure una experiència interior humil davant Déu.

Arribat a aquest punt l’homilia l’evangelista Mateu ens ve a dir que Jesús, el nen que neix a Betlem, és l’únic que podem anomenar amb tota veritat «Emmanuel», que significa «Déu amb nosaltres». Però què vol dir això? Com pots tu «saber» que Déu és amb tu?

Per descobrir aquest important interrogant l’homilia ens diu sense embuts: Tingues valor per quedar-te tot sol. Busca un lloc tranquil i assossegat. Escolta’t a tu mateix. Apropa’t silenciosament al més íntim del teu ésser. És fàcil que experimentis una sensació tremenda: que n’estàs de sol a la vida; que lluny són totes aquelles persones que t’envolten i que t’hi sents unit per l’amor. T’estimen molt, però són fora de tu.

Arribat a aquest punt tant complexa segueix dient-nos: tu vius perquè estàs arrelat en una realitat immensa i desconeguda. D’on t’arriba la vida? Què hi ha al fons del teu ésser? Si ets capaç «d’aguantar» una mica més el silenci, probablement comencis a sentir temor i, alhora, pau. Ets davant del misteri últim del teu ésser. Els creients en diuen Déu.

Abandona’t a aquest misteri amb confiança. Déu et sembla immens i llunyà. Però, si t’obres a ell, el sentiràs proper. Déu és en tu sostenint la teva fragilitat i fent-te viure. No és com les persones que t’estimen des de fora. Déu és en el teu mateix ésser.

Segons un dels grans teòlegs del Concili Vaticà II, Karl Rahner, «aquesta experiència del cor és l’única amb què es pot comprendre el missatge de fe de Nadal: Déu s’ha fet home». Ja no estaràs mai sol. Ningú no està sol. Déu és amb nosaltres. Ara saps «alguna cosa» de Nadal. El pots celebrar, gaudir i felicitar. Pots gaudir amb els teus i ser més generós amb els qui pateixen i viuen tristos. Déu és amb tu.

El Nadal, és evident que no vol dir no celebrar-lo, ni tampoc vol dir que ens hàgim de tancar en algun monestir per així practicar una austeritat allunyada de les propostes del neocapitalisme. Vol dir actuar amb seny per –amb tota l’alegria i goig del món- celebrar amb família aquest memorable esdeveniment i interiorment ser conseqüent amb el significat únic del Nadal que no és altre que Déu és amb nosaltres.

Al·leluia Mt 1,23

La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, Déu-és-amb-nosaltres.

Amigues i amics, som a les acaballes del temps d’Advent, temps de preparació del Nadal, de preparar-lo a consciència, aprofundint amb el que aquesta homilia ens ha proposat per reflexionar i, a partir d’aquesta preparació, ser el més conseqüents que la nostra condició humana ens permeti. Per tot cristià,

dijous, 8 de desembre del 2022

AMOR A LA VIDA

Comentari de l’evangeli (Mt 11,2-11) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?»

Jesús els respongué:

--Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen , els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten , els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!

Mentre ells se n'anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds:

--Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. 10 És aquell de qui diu l'Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. 11 Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell. (Mt 11,2-11.BCI)

 Comentari.-

Davant les diferents tendències destructives que es poden detectar a la societat contemporània (necrofília), Erich Fromm ha fet una crida vigorosa a desenvolupar tot el que sigui amor a la vida (biofília), si no volem caure en el que el cèlebre científic anomena «síndrome de decadència».

Sens dubte, hem d’estar molt atents a les diverses formes d’agressivitat, violència i destrucció que es generen a la societat moderna. Més d’un sociòleg parla d’autèntica cultura de la violència. Però hi ha altres maneres més subtils i, per això mateix, més eficaces de destruir el creixement i la vida de les persones.

La mecanització del treball, la massificació de l’estil de vida, la burocratització de la societat, la cosificació de les relacions, són altres factors que porten moltes persones a sentir-se no éssers vius, sinó peces d’un engranatge social.

Milions d’individus viuen avui a Occident unes vides còmodes, però monòtones, on la manca de sentit i de projecte pot ofegar tot creixement veritablement humà.

Aleshores, algunes persones acaben per perdre el contacte amb tot el que és viu. La seva vida s’omple de coses. Només semblen vibrar adquirint nous articles. Funcionen segons el programa que els dicta la societat.

D’altres cerquen tota mena d’estímuls. Necessiten treballar, produir, agitar-se o divertir-se. Han d’experimentar noves emocions. Una cosa excitant que els permeti sentir-se encara vives.

Si alguna cosa caracteritza la personalitat de Jesús és el seu amor apassionat a la vida, la seva biofília. Els relats evangèlics el presenten lluitant contra tot allò que bloqueja la vida, la mutila o empetiteix. Sempre atent al que pot fer créixer les persones. Sempre sembrant vida, salut, sentit.

Ell mateix ens traça la seva tasca amb expressions preses d’Isaïes: «Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci la Bona Notícia. I feliç aquell qui no em rebutjarà!».

Feliços en veritat els qui descobreixen que ser creient no és odiar la vida, sinó estimar-la, no és bloquejar o mutilar el nostre ésser, sinó obrir-lo a les seves millors possibilitats. Moltes persones abandonen avui la fe en Jesucrist abans d’haver experimentat la veritat d’aquestes paraules seves: «Jo he vingut perquè els homes tinguin vida, i en tinguin a desdir» (Joan 10,10).

José Antonio Pagola
Traductor Francesc Bragulat


Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert


Al inici de l’homilia, podem llegir un cant a l’amor per la vida si no volem caure en el que el científic Erich Fromm anomena «síndrome de decadència». En front d’aquesta decadència: hem d’estar molt atents a les diverses formes d’agressivitat, violència i destrucció que es generen a la societat moderna. Més d’un sociòleg parla d’autèntica cultura de la violència. Però hi ha altres maneres més subtils i, per això mateix, més eficaces de destruir el creixement i la vida de les persones.

És evident que la tecnologia moderna, té aspectes molt i molt positius, però al mateix temps, en té de extremadament negatius, tant és així que moltes persones se senten més peces d’un engranatge social més que éssers vius. Milions d’individus viuen avui a Occident unes vides còmodes, però monòtones, on la manca de sentit i de projecte pot ofegar tot creixement veritablement humà. Tant és així, que algunes persones acaben per perdre el contacte amb tot el que és viu. La seva vida s’omple de coses.

Aquest sentiment, malgrat que en ocasions els o ens pugui omplir d’una certa satisfacció que, aparentment sembla que hom se sent un ser viu, a la fi del temps, acaba sent frustrant. Només la fe en Jesús, el seu testimoniatge trencador i les seves ensenyances, ens poden omplir veritablement fins a sentir-nos sers vius, no estèrils sinó plens de vida. Si alguna cosa caracteritza la personalitat de Jesús és el seu amor apassionat a la vida, la seva biofília. Els relats evangèlics el presenten lluitant contra tot allò que bloqueja la vida, la mutila o empetiteix. Sempre atent al que pot fer créixer les persones. Sempre sembrant vida, salut, sentit. Ell mateix ens traça la seva tasca amb expressions preses d’Isaïes: «Els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci la

Bona Notícia. I feliç aquell qui no em rebutjarà!»

L’homilia conclou amb una cant a l’esperança, a la vida i al goig de viure-la: Feliços en veritat els qui descobreixen que ser creient no és odiar la vida, sinó estimar-la, no és bloquejar o mutilar el nostre ésser, sinó obrir-lo a les seves millors possibilitats. Moltes persones abandonen avui la fe en Jesucrist abans d’haver experimentat la veritat d’aquestes paraules seves: «Jo he vingut perquè els homes tinguin vida, i en tinguin a desdir» (Joan 10,10).

Al·leluia Is 61,1

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts.

Amigues i amics, som en temps d’Advent, temps de preparació del Nadal, però també temps de reflexionar i d’analitzar i de rectificar si fos el cas, tot meditant quin veritable sentit estem donant a la nostra vida.

dijous, 1 de desembre del 2022

SENSE CAMINS VERS DÉU

 

Comentari de l’evangeli (Mt 3,1-12) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

Per aquells dies es va presentar Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea dient:

--Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.

De Joan parlava el profeta Isaïes quan deia:

És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

Joan duia un vestit de pèl de camell i portava una pell a la cintura; el seu aliment eren llagostes i mel boscana. Anaven a trobar-lo gent de Jerusalem, de tot Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.

Quan Joan veié que molts fariseus i saduceus hi anaven perquè els bategés, els va dir:

--Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. 10 Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. 11 Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. 12 Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s'apaga. (Mt 3,1-12.BCI)

 Comentari.-

Són moltes les persones que no són creients ni increients. Senzillament s’han instal·lat en una forma de vida on no pot aparèixer la pregunta pel sentit últim de l’existència. Més que de descreença hauríem de parlar en aquests casos de manca de condicions indispensables perquè la persona pugui adoptar una postura creient o descreguda.

Són homes i dones que no tenen una «infraestructura interior». El seu estil de vida els impedeix de posar-se en contacte un xic profund amb ells mateixos. No s’acosten mai al fons del seu ésser. No són capaços d’escoltar les preguntes que sorgeixen des del seu interior.

Tanmateix, per adoptar una postura responsable davant del misteri de la vida és indispensable arribar fins al fons d’un mateix, ser sincer i obrir-se a la vida honestament fins al final.

Darrere de la crisi religiosa de moltes persones, no s’hi amaga sovint una crisi anterior? Si tanta gent sembla allunyar-se avui de Déu, no és perquè abans s’han allunyat d’ells mateixos i s’han instal·lat en un nivell d’existència on Déu ja no pot ser escoltat?

Quan algú s’acontenta amb un benestar fet de coses, i el seu cor està ocupat només per preocupacions d’ordre material, pot aleshores plantejar-se lúcidament la pregunta per Déu?

Quan una persona cerca sempre la satisfacció immediata i el plaer a qualsevol preu, es pot obrir amb profunditat al misteri últim de l’existència?

Quan hom viu privat d’interioritat, esforçant-se per aparentar o tenir una determinada imatge de si mateix davant dels altres, pot pensar sincerament en el sentit últim de la seva vida?

Quan una persona viu abocada sempre cap a l’exterior, perdent-se en les mil formes d’evasió i divertiment que ofereix aquesta societat, es pot trobar realment amb si mateixa i preguntar-se pel seu darrer destí?

«Prepareu el camí del Senyor». Aquest crit de Joan Baptista no ha perdut actualitat. En siguem conscients o no, Déu ve sempre a nosaltres. Podem tornar-nos a trobar amb ell. La fe es pot despertar una altra vegada en el nostre cor. El primer que necessitem és trobar-nos amb nosaltres mateixos amb més profunditat i sinceritat.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert


L’homilia d’aquest diumenge centra tota l’atenció vers als no creients, però també als creients que sense adonar-se, han estat atrets per una forma de vida que, potser sense adonar-sen, ni tenir-ne consciència, els ha allunyat de la fe, o el que és el mateix, els ha allunyat de Déu. Són homes i dones que no tenen una «infraestructura interior». El seu estil de vida els impedeix de posar-se en contacte un xic profund amb ells mateixos. No s’acosten mai al fons del seu ésser. No són capaços d’escoltar les preguntes que sorgeixen des del seu interior. Tanmateix, per adoptar una postura responsable davant del misteri de la vida és indispensable arribar fins al fons d’un mateix, ser sincer i obrir-se a la vida honestament fins al final.

Darrere de la crisi religiosa o més concretament de fe amb Déu, de moltes persones, no s’hi amaga sovint una crisi anterior? Si tanta gent sembla allunyar-se avui de Déu, no és perquè abans s’han allunyat d’ells mateixos i s’han instal·lat en un nivell d’existència on Déu ja no pot ser

escoltat?

En l’actualitat, les formes de gaudi i plaer són innombrables les quals intrínsecament, com tantes altres coses, no tenen perquè allunyar-nos de Déu, si les sabem controlar de manera racional, o sigui, sabent prioritzar el que és transcendent del que no ho és. Si el plaer el prioritzem a la recerca constant de Déu, és evident que ens età apartant dels camins vers Déu, i l’homilia ens ho expressa de manera diàfana: Quan una persona cerca sempre la satisfacció immediata i el plaer a qualsevol preu, es pot obrir amb profunditat al misteri últim de l’existència? Quan hom viu privat d’interioritat, esforçant-se per aparentar o tenir una determinada imatge de si mateix davant dels altres, pot pensar sincerament en el sentit últim de la seva vida? Quan una persona viu abocada sempre cap a l’exterior, perdent-se en les mil formes d’evasió i divertiment que ofereix aquesta societat, es pot trobar realment amb si mateixa i preguntar-se pel seu darrer destí?

La resposta a tots aquests interrogants, no potser altre que és molt i molt difícil, doncs dir contundentment no, és immiscir-me en els inescrutables camins de Déu.

L’homilia conclou, recordant-nos el conegut clam del Baptista: «Prepareu el camí del Senyor».

Aquest crit de Joan Baptista no ha perdut actualitat. En siguem conscients o no, Déu ve sempre a nosaltres. Podem tornar-nos a trobar amb ell. La fe es pot despertar una altra vegada en el nostre cor. El primer que necessitem és trobar-nos amb nosaltres mateixos amb més profunditat i sinceritat.

Al·leluia Lc 3,4-6

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí; tothom veurà la salvació de Déu.

L’homilia, ens ha interpel·lat novament sobre quina és la nostra comunió amb Déu. Sobre quines són les nostres preferències: o els plaers que ens ofereix la societat cada cop més agnòstica i allunyada de Déu, o malgrat tot, és intentar no apartar-nos dels camins que ens portant ha enfortir la nostra creença cristiana.

 

dijous, 24 de novembre del 2022

REACCIONAR

Comentari de l’evangeli (Mt 24,37-44) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

37 »Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l'home. 38 Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca; 39 no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se'ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l'home. 40 Llavors hi haurà dos homes al camp: l'un serà pres i l'altre deixat; 41 i dues dones que moldran a la mola: l'una serà presa i l'altra deixada. 42 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. 43 Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. 44 Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada. (Mt 24,37-44.BCI)

Comentari.-

Els assaigs que conec sobre el moment actual insisteixen molt en les contradiccions de la societat contemporània, en la gravetat de la crisi sociocultural i econòmica i en el decadent caràcter d’aquests temps.

Sens dubte, també parlen de fragments de bondat i de bellesa, i de gestos de noblesa i generositat, però tot això sembla quedar com a amagat per la força del mal, el deteriorament de la vida i la injustícia. Al final tot són «profecies de desventures».

S’oblida, en general, una dada enormement esperançadora. Està creixent en la consciència de moltes persones un sentiment d’indignació davant de tanta injustícia, degradació i patiment. Són molts els homes i les dones que ja no es resignen a acceptar una societat tan poc humana. Del seu cor brolla un «no» ferm a tot allò inhumà.

Aquesta resistència al mal és comú a cristians i agnòstics. Com deia el teòleg holandès E. Schillebeeckx, es pot parlar dins de la societat moderna «d’un front comú, de creients i no creients, de cara a un món millor, d’aspecte més humà».

En el fons d’aquesta reacció hi ha una recerca de quelcom de diferent, un reducte d’esperança, un anhel d’alguna cosa que en aquesta societat no es veu acomplerta. És el sentiment que podríem ser més humans, més feliços i més bons en una societat més justa, encara que sempre limitada i precària.

En aquest context pren una actualitat particular la crida de Jesús: «Vetlleu». És una paraula que convida a despertar i a viure amb més lucidesa, sense deixar-se arrossegar i modelar passivament per tot allò que imposa aquesta societat.

Potser això és el primer. Reaccionar i mantenir desperta la resistència i la rebel·lia. Atrevir-se a ser diferents. No actuar com tothom. No identificar-se amb allò inhumà d’aquesta societat. Viure en contradicció amb tanta mediocritat i manca de seny. Iniciar la reacció.

Ens han d’animar dues conviccions. L’home no ha perdut la capacitat de ser més humà i d’organitzar una societat més digna. D’altra banda, l’Esperit de Déu continua actuant en la història i al cor de cada persona.

És possible canviar el rumb equivocat que porta aquesta societat. El que cal és que cada cop hi hagi més persones lúcides que s’atreveixin a introduir sensatesa enmig de tanta bogeria, sentit moral enmig de tant buit ètic, calor humana i solidaritat a l’interior de tant pragmatisme sense cor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert


L’homilia d’aquest diumenge del nou any litúrgic, ens parla del desencís d’una gran majoria de gent, creients o agnòstics, en front de la societat que ens toca viure i per les maneres injustes que el neocapitalisme ens està imposant, miserable responsable de la crisi sociocultural i econòmica i de la greu decadència que això comporta, sense que els diferents governs dels estats, marionetes de la globalitat (alguns d’ells desvergonyits col·laborador), tinguin la més mínima capacitat per revertir l’actual greu decadència social, econòmica i de valors ètics.

L’homilia, però, fa esment d’una dada esperançadora: Està creixent en la consciència de moltes persones un sentiment d’indignació davant de tanta injustícia, degradació i patiment. Són molts els homes i les dones que ja no es resignen a acceptar una societat tan poc humana. Del seu cor brolla un «no» ferm a tot allò inhumà. Aquesta resistència al mal és comú a cristians i agnòstics.

És el sentiment que podríem ser més humans, més feliços i més bons en una societat més justa, encara que sempre limitada i precària. En aquest context pren una actualitat particular la crida de Jesús: «Vetlleu». És una paraula que convida a despertar i a viure amb més lucidesa, sense deixar- se arrossegar i modelar passivament per tot allò que imposa aquesta societat.

També l’homilia, en un clam encoratjador, ens convida a Reaccionar i mantenir desperta la resistència i la rebel·lia, per tal de No identificar-se amb allò inhumà d’aquesta societat. Viure en contradicció amb tanta mediocritat i manca de seny.

En aquest objectiu ens ha d’estimular dues conviccions: L’home no ha perdut la capacitat de ser

més humà i d’organitzar una societat més digna. D’altra banda, l’Esperit de Déu continua actuant

en la història i al cor de cada persona.

Finalment l’homilia conclou el diagnòstic reclamant que: Cada cop hi hagi més persones lúcides que

s’atreveixin a introduir sensatesa enmig de tanta bogeria, sentit moral enmig de tant buit ètic, calor

humana i solidaritat a l’interior de tant pragmatisme sense cor.




...