SENSE CAMINS VERS DÉU

 

Comentari de l’evangeli (Mt 3,1-12) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-          

1 Per aquells dies es va presentar Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea 2 dient:

--Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.

3 De Joan parlava el profeta Isaïes quan deia:

És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor,

aplaneu les seves rutes.

4 Joan duia un vestit de pèl de camell i portava una pell a la cintura; el seu aliment eren llagostes i mel boscana. 5 Anaven a trobar-lo gent de Jerusalem, de tot Judea i de tota la regió del Jordà, 6 confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.

7 Quan Joan veié que molts fariseus i saduceus hi anaven perquè els bategés, els va dir:

--Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? 8 Doneu els fruits que demana la conversió, 9 i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. 10 Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. 11 Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. 12 Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s'apaga. (Mt 3,1-12.BCI)

 Comentari.-

Són moltes les persones que no són creients ni increients. Senzillament s’han instal·lat en una forma de vida on no pot aparèixer la pregunta pel sentit últim de l’existència. Més que de descreença hauríem de parlar en aquests casos de manca de condicions indispensables perquè la persona pugui adoptar una postura creient o descreguda.

Són homes i dones que no tenen una «infraestructura interior». El seu estil de vida els impedeix de posar-se en contacte un xic profund amb ells mateixos. No s’acosten mai al fons del seu ésser. No són capaços d’escoltar les preguntes que sorgeixen des del seu interior.

Tanmateix, per adoptar una postura responsable davant del misteri de la vida és indispensable arribar fins al fons d’un mateix, ser sincer i obrir-se a la vida honestament fins al final.

Darrere de la crisi religiosa de moltes persones, no s’hi amaga sovint una crisi anterior? Si tanta gent sembla allunyar-se avui de Déu, no és perquè abans s’han allunyat d’ells mateixos i s’han instal·lat en un nivell d’existència on Déu ja no pot ser escoltat?

Quan algú s’acontenta amb un benestar fet de coses, i el seu cor està ocupat només per preocupacions d’ordre material, pot aleshores plantejar-se lúcidament la pregunta per Déu?

Quan una persona cerca sempre la satisfacció immediata i el plaer a qualsevol preu, es pot obrir amb profunditat al misteri últim de l’existència?

Quan hom viu privat d’interioritat, esforçant-se per aparentar o tenir una determinada imatge de si mateix davant dels altres, pot pensar sincerament en el sentit últim de la seva vida?

Quan una persona viu abocada sempre cap a l’exterior, perdent-se en les mil formes d’evasió i divertiment que ofereix aquesta societat, es pot trobar realment amb si mateixa i preguntar-se pel seu darrer destí?

«Prepareu el camí del Senyor». Aquest crit de Joan Baptista no ha perdut actualitat. En siguem conscients o no, Déu ve sempre a nosaltres. Podem tornar-nos a trobar amb ell. La fe es pot despertar una altra vegada en el nostre cor. El primer que necessitem és trobar-nos amb nosaltres mateixos amb més profunditat i sinceritat.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia d’aquest diumenge centra tota l’atenció vers als no creients, però també als creients que sense adonar-se, han estat atrets per una forma de vida que, potser sense adonar-sen, ni tenir-ne consciència, els ha allunyat de la fe, o el que és el mateix, els ha allunyat de Déu. Són homes i dones que no tenen una «infraestructura interior». El seu estil de vida els impedeix de posar-se en contacte un xic profund amb ells mateixos. No s’acosten mai al fons del seu ésser. No són capaços d’escoltar les preguntes que sorgeixen des del seu interior. Tanmateix, per adoptar una postura responsable davant del misteri de la vida és indispensable arribar fins al fons d’un mateix, ser sincer i obrir-se a la vida honestament fins al final.

Darrere de la crisi religiosa o més concretament de fe amb Déu, de moltes persones, no s’hi amaga sovint una crisi anterior? Si tanta gent sembla allunyar-se avui de Déu, no és perquè abans s’han allunyat d’ells mateixos i s’han instal·lat en un nivell d’existència on Déu ja no pot ser

escoltat?

En l’actualitat, les formes de gaudi i plaer són innombrables les quals intrínsecament, com tantes altres coses, no tenen perquè allunyar-nos de Déu, si les sabem controlar de manera racional, o sigui, sabent prioritzar el que és transcendent del que no ho és. Si el plaer el prioritzem a la recerca constant de Déu, és evident que ens età apartant dels camins vers Déu, i l’homilia ens ho expressa de manera diàfana: Quan una persona cerca sempre la satisfacció immediata i el plaer a qualsevol preu, es pot obrir amb profunditat al misteri últim de l’existència? Quan hom viu privat d’interioritat, esforçant-se per aparentar o tenir una determinada imatge de si mateix davant dels altres, pot pensar sincerament en el sentit últim de la seva vida? Quan una persona viu abocada sempre cap a l’exterior, perdent-se en les mil formes d’evasió i divertiment que ofereix aquesta societat, es pot trobar realment amb si mateixa i preguntar-se pel seu darrer destí?

La resposta a tots aquests interrogants, no potser altre que és molt i molt difícil, doncs dir contundentment no, és immiscir-me en els inescrutables camins de Déu.

L’homilia conclou, recordant-nos el conegut clam del Baptista: «Prepareu el camí del Senyor».

Aquest crit de Joan Baptista no ha perdut actualitat. En siguem conscients o no, Déu ve sempre a nosaltres. Podem tornar-nos a trobar amb ell. La fe es pot despertar una altra vegada en el nostre cor. El primer que necessitem és trobar-nos amb nosaltres mateixos amb més profunditat i sinceritat.

Al·leluia Lc 3,4-6

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí; tothom veurà la salvació de Déu.

L’homilia, ens ha interpel·lat novament sobre quina és la nostra comunió amb Déu. Sobre quines són les nostres preferències: o els plaers que ens ofereix la societat cada cop més agnòstica i allunyada de Déu, o malgrat tot, és intentar no apartar-nos dels camins que ens portant ha enfortir la nostra creença cristiana.