dijous, 24 de juny del 2021

UNA «REVOLUCIÓ IGNORADA

Evangeli (Mc 5,21-43, i comentari de J.A.Pagola)

 

Evangeli.-

21 Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i ell es quedà vora l'aigua. 22 Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus 23 i, suplicant-lo amb insistència, li diu:

--La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui.

24 Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.

25 Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. 26 Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. 27 Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, 28 perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré.» 29 Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. 30 Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent:

--Qui m'ha tocat la roba?

31 Els seus deixebles li contestaren:

--¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?

32 Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. 33 Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'ell i li va explicar tota la veritat. 34 Jesús li digué:

--Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava.

35 Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li:

--La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?

36 Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga:

--No tinguis por; tingues només fe.

37 I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. 38 Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. 39 Entra a la casa i els diu:

--Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm.

40 Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, 41 l'agafa per la mà i li diu:

-- Talita, cum —que vol dir: «Noia, aixeca't.»

42 A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. 43 Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia. (Mc 5,21-43.BIC)

 

Comentari.-

Jesús va adoptar davant les dones una actitud tan sorprenent que va desconcertar fins i tot als seus mateixos deixebles. En aquella societat jueva, dominada pels homes, no era fàcil entendre la nova postura de Jesús, acollint sense discriminacions homes i dones en la seva comunitat de seguidors. Si alguna cosa es desprèn amb claredat de la seva actuació és que, per a ell, homes i dones tenen la mateixa dignitat personal, sense que la dona hagi de ser objecte de domini de l’home.

No obstant això, els cristians no hem estat encara capaços d’extreure totes les conseqüències que es deriven de l’actitud del nostre Mestre. El teòleg francès René Laurentin ha arribat a dir que es tracta d’«una revolució ignorada» per l’Església.

En general, els homes continuem sospitant de tot moviment feminista, i reaccionem secretament contra qualsevol plantejament que pugui posar en perill la nostra situació privilegiada sobre la dona.

En una Església dirigida per homes no hem estat capaços de descobrir tot el pecat que enclou el domini que els homes exercim, de moltes maneres, sobre les dones. I la veritat és que no se senten veus des de la jerarquia que, en nom de Crist, urgeixin els homes a una profunda conversió.

Els seguidors de Jesús hem de prendre consciència que l’actual domini dels homes sobre les dones no és «una cosa natural», sinó un comportament profundament viciat per l’egoisme i la imposició injusta del nostre poder masclista.

És possible superar aquest domini masculí? La revolució urgida per Jesús no es durà a terme despertant l’agressivitat mútua i promovent una guerra entre els sexes. Jesús crida a una conversió que ens faci viure d’una altra manera les relacions que ens uneixen a homes i dones.

Les diferències entre els sexes, a més de la seva funció en l’origen d’una nova vida, han de ser encaminades cap a la cooperació, el suport i el creixement mutus. I, per això, els homes hem d’escoltar amb molta més lucidesa i sinceritat la interpel·lació d’aquell de qui, segons el relat evangèlic, «va sortir força» per guarir la dona.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 10 de juny del 2021

NO TOT ÉS TREBALLAR

 Per: José Antonio Pagola

Poques paràboles poden provocar més rebuig en la nostra cultura del rendiment, la productivitat i l’eficàcia que aquesta petita paràbola en què Jesús compara el Regne de Déu amb aquest misteriós creixement de la llavor, que es produeix sense la intervenció del sembrador.

Aquesta paràbola, tan oblidada avui, ressalta el contrast entre l’espera pacient del sembrador i el creixement irresistible de la llavor. Mentre el sembrador dorm, la llavor va germinant i creixent «ella sola», sense la intervenció de l’agricultor i «sense que ell sàpiga com».

Acostumats com estem a valorar gairebé exclusivament l’eficàcia i el rendiment, hem oblidat que l’evangeli parla de fecunditat, no d’esforç, ja que Jesús entén que la llei fonamental del creixement humà no és el treball, sinó l’acolliment de la vida que anem rebent de Déu .

La societat actual ens empeny amb tal força cap al treball, l’activitat i el rendiment que ja no percebem fins a quin punt ens empobrim quan tot es redueix a treballar i ser eficaços.

De fet, la «lògica de l’eficàcia» està portant l’home contemporani a una existència tensa i atabalada, a un deteriorament creixent de les seves relacions amb el món i les persones, a un buidament interior i a aquesta «síndrome d’immanència» (Josep M. Rovira Belloso) on Déu desapareix poc a poc de l’horitzó de la persona.

La vida no és només treball i productivitat, sinó regal de Déu que hem d’acceptar i gaudir amb cor agraït. Per ésser humana, la persona necessita aprendre a estar a la vida no només des d’una actitud productiva, sinó també contemplativa. La vida adquireix una dimensió nova i més profunda quan encertem a viure l’experiència de l’amor gratuït, creatiu i dinamitzador de Déu.

Necessitem aprendre a viure més atents a tot el que hi ha de regal en l’existència; despertar en el nostre interior l’agraïment i la lloança; alliberar-nos de la pesada «lògica de l’eficàcia» i obrir en la nostra vida espais per la gratuïtat.

Hem d’agrair a tantes persones que alegren la nostra vida, i no passar de llarg per tants paisatges fets només per ser contemplats. Assaboreix la vida com gràcia aquell que es deixa estimar, aquell que es deixa sorprendre pel que hi ha de bo en cada dia, aquell que es deixa afavorir i beneir per Déu.

Comentari a l’evangeli (Mc 4,26-34)

Traductor: Francesc Bragulat