dijous, 31 de març del 2022

NO TIREU PEDRES

 Evangeli (Jn 8,1-11) i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.-  1 Jesús se n'anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble acudia cap a ell. S'assegué i començà a instruir-los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li van portar una dona que havia estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig, i li digueren:

--Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d'apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?
Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué:
--Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra.
Després es tornà a ajupir i continuà escrivint a terra. Ells, en sentir això, s'anaren retirant l'un darrere l'altre, començant pels més vells. Jesús es va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. 10 Jesús es posà dret i li digué:
--Dona, on són? ¿Ningú no t'ha condemnat?
11 Ella va respondre:
--Ningú, Senyor.
Jesús digué:
--Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més. (Jn 8,1-11.BCI)

Comentari.-

En qualsevol societat hi ha models de conducta que, explícitament o implícitament, configuren el comportament de les persones. Són models que determinen en gran part la nostra manera de pensar, d’actuar i de viure.

Pensem en l’ordenació jurídica de la nostra societat. La convivència social està regulada per una estructura legal que depèn d’una determinada concepció de l’ésser humà. Per això, encara que la llei sigui justa, la seva aplicació pot ser injusta si no s’atén a cada home i cada dona en la seva situació personal única i irrepetible.

Fins i tot en la nostra societat pluralista cal arribar a un consens que faci possible la convivència. Per això s’ha anat configurant un ideal jurídic de ciutadà, portador d’uns drets i subjecte d’unes obligacions. I és aquest ideal jurídic el que es va imposant amb força de llei en la societat.

Però aquesta ordenació legal, necessària sens dubte per a la convivència social, no pot arribar a comprendre de manera adequada la vida concreta de cada persona en tota la seva complexitat, la seva fragilitat i el seu misteri.

La llei tractarà de mesurar amb justícia cada persona, però difícilment pot tractar-la en cada situació com un ésser concret que viu i pateix la seva pròpia existència d’una manera única i original.

Què còmode és jutjar les persones des de criteris segurs. Que fàcil i què injust apel·lar al pes de la llei per condemnar tantes persones marginades, incapacitades per viure integrades en la nostra societat, d’acord amb la «llei de l’ciutadà ideal»: fills sense veritable llar, joves delinqüents, vagabunds analfabets, drogoaddictes sense remei, lladres sense possibilitat de treball, prostitutes sense cap estimació, esposos fracassats en el seu amor matrimonial…

Davant tantes condemnes fàcils, Jesús ens convida a no condemnar fredament als altres des de la pura objectivitat d’una llei, sinó a comprendre’ls des de la nostra pròpia conducta personal. Abans de tirar pedres contra ningú, hem de saber jutjar el nostre propi pecat. Potser descobrim llavors que allò que moltes persones necessiten no és la condemna de la llei, sinó que algú les ajudi i els ofereixi una possibilitat de rehabilitació. El que la dona adúltera necessitava no eren pedres, sinó una mà amiga que l’ajudés a aixecar-se. Jesús la va entendre.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert


L’homilia, entra des del seu inici, a qüestionar els models utilitzats per administrar la justícia, amb el comportament de les persones i conseqüentment també, amb els models de conducta establerts. És per això que afirma: La convivència social està regulada per una estructura legal que depèn d’una determinada concepció de l’ésser humà. Per això, encara que la llei sigui justa (?), la seva aplicació pot ser injusta si no s’atén a cada home i cada dona en la seva situació personal única i irrepetible.

Però ens adverteix: Aquesta ordenació legal, necessària sens dubte per a la convivència social, no pot arribar a comprendre de manera adequada la vida concreta de cada persona en tota la seva complexitat, la seva fragilitat i el seu misteri.

Arribat a aquest punt, vull fer esment que la jerarquia espanyola, va oprimir el teòleg basc per la manera que expressava els seus punts de vista, diametralment oposats a una CEE, que des de les hores continua mantenint uns plantejaments molt i molt conservadors, per la qual cosa és del tot normal que ell i el seu equip, s’expressin amb una prudència, malauradament, impròpia dels temps actuals. És per aquest motiu que, un servidor, al ser laic i no poder-me castigar “a divinis” m’expressaré de diferent manera. Així doncs, a on diu: La llei tractarà de mesurar amb justicia cada persona, però difícilment pot tractar-la en cada situació com un ésser concret que viu i pateix la seva pròpia existència d’una manera única i original. Cal deixar clar que la justícia espanyola, aplica una mesura del tot diferent, segons qui és el subjecte a qui es jutgi (no els ha aplicat ens els afers delictius del rei l’emèrit, que quan s’ha jutjat els nou membres del govern pels afers de l’1 d’octubre del 2017)

En el següent paràgraf quan ens diu: Que fàcil i què injust apel·lar al pes de la llei per condemnar tantes persones marginades, incapacitades per viure integrades en la nostra societat, d’acord amb la «llei del ciutadà ideal», ens exposa un seguit d’exemples, però en cap cas no ens exposa, a ben segur per la raó abans comentada, els molts exemples de persecució judicial per, segons la justícia espanyola, per raons de sedició i rebel·lió, quan no han estat delictes perquè han estat el que arreu d’Europa són allò del tot legal com és el dret d’expressió o de manifestació.

Tornant a l’homilia, en el darrer paràgraf, se’ns convida a: Davant tantes condemnes fàcils, Jesús ens convida a no condemnar fredament als altres des de la pura objectivitat d’una llei, sinó a comprendre’ls des de la nostra pròpia conducta personal. Si ho féssim així: Potser llavors descobriríem que allò que moltes persones necessiten no és la condemna de la llei, sinó que algú les ajudi i els ofereixi una possibilitat de rehabilitació. El que en aquell temps es condemnava per una dona adúltera, l’homilia argumenta: El que la dona adúltera necessitava no eren pedres, sinó una mà amiga que l’ajudés a aixecar-se. Jesús la va entendre.

Reconcilieu-vos amb mi de tot cor, diu el Senyor, que soc clement i misericordiós.

Amigues i amics, en aquesta homilia hem pogut descobrir que la justícia humana ordinària (deixant a part l’espanyola que segueix la filosofia franquista, ni tampoc la que masses vegades hem detectat com irracional i per tant injusta, que s’ha aplicat i encara s’aplica, segons el Dret Canònic), no tenen punt de comparació amb la justícia que ve de la ma de Jesús, conseqüentment, cal per damunt de tot, procurar fer una lectura no literal dels textos evangèlics i seguir el mes fidelment possible, les petjades de Jesús, l’únic Mestre i Senyor.

 

dijous, 24 de març del 2022

LA TRAGÈDIA D’UN PARE BO

 Evangeli (Lc 15,1-3.11-32) i comentari de J.A.Pagola


1Els publicans i els altres pecadors s'acostaven tots a Jesús per escoltar-lo. Els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien:

--Aquest home acull els pecadors i menja amb ells. 
Jesús els va proposar aquesta paràbola:(Lc 15,1-3)
11 I digué encara:
--Un home tenia dos fills. 12 Un dia, el més jove digué al pare:
»--Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca.
»Ell els va repartir els béns. 13 Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà.
»Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. 14 Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. 15 Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. 16 Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. 17 Llavors reflexionà i es digué: "Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! 18 Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. 19 Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers." 20 I se n'anà a trobar el seu pare.
»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. 21 El fill li digué:
»--Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu.
22 »Però el pare digué als seus criats:
»--De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies, 23 porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, 24 perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat.
»I es posaren a celebrar-ho.
25 »Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls 26 i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. 27 Ell li digué:
»--El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras.
28 »El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. 29 Però ell li respongué:
»--Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. 30 En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.
31 »El pare li contestà:
»--Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. 32 Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat. (Lc 15,11-32.BCI)

Comentari.-

Exegetes contemporanis han obert una nova via de lectura de la paràbola anomenada tradicionalment del «fill pròdig», per descobrir-hi la tragèdia d’un pare que, malgrat el seu amor «increïble» pels seus fills, no aconsegueix construir una família unida. Aquesta seria, segons Jesús, la tragèdia de Déu.

L’actuació del fill petit és «imperdonable». Dóna per mort el seu pare i li demana la part de la seva herència. D’aquesta manera trenca la solidaritat de la llar, tira per terra l’honor de la família i posa en perill el seu futur forçant el repartiment de les terres. Els oients devien quedar escandalitzats en veure que el pare, respectant l’abús del seu fill, posava en risc el seu propi honor i autoritat. Quina classe de pare és aquest?

Quan el jove, destruït per la fam i la humiliació, torna a casa, el pare torna a sorprendre tothom. «Commogut» va al seu encontre i el besa efusivament davant de tothom. S’oblida de la seva pròpia dignitat, li ofereix el perdó abans que es declari culpable, li restableix el seu honor de fill, el protegeix del rebuig dels veïns i organitza una festa per a tothom. Per fi podran viure en família de manera digna i feliç.

Malauradament falta el fill gran, un home de vida correcta i ordenada, però de cor dur i ressentit. Arribant a casa humilia públicament el seu pare, intenta destruir el seu germà i s’exclou de la festa. En tot cas faria festa «amb els seus amics», però no amb el seu pare i el seu germà.

El pare surt també al seu encontre i li revela el desig més profund del seu cor de pare: veure els seus fills asseguts a la mateixa taula, compartint amistosament un banquet festiu, per sobre d’enfrontaments, odis i condemnes.

Pobles enfrontats per la guerra, terrorismes cecs, polítiques insolidàries, religions de cor endurit, països enfonsats en la fam… Mai no compartirem la Terra de manera digna i feliç si no ens mirem amb l’amor compassiu de Déu. Aquesta mirada nova és el més important que podem introduir avui al món els seguidors de Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia, d’entrada, deixa enrere la tradicional denominació d’aquesta paràbola, del “fill pròdig” per redefinir-la com la de l’amor “increïble” d’un pare pels seus fills, amor que, en definitiva, és el que Déu ens manifesta dia si, dia també.

L’actuació del fill petit, és del tot imperdonable, òbviament des de la nostra visió humana. La fidelitat del fill gran, per contra, és del tot elogiable, també des de la nostra visió humana. El Pare Déu, per sort, té una altre visió, la d’un pare que sigui quina sigui l’actitud dels seus fills, no deixa mai d’estimar-los.

L’homilia, quan parla del fill petit ens descriu: Els oients devien quedar escandalitzats en veure que el pare, respectant l’abús del seu fill, posava en risc el seu propi honor i autoritat. Quina classe de pare és aquest?

També, ens explica la seva reacció davant la reacció del fill gran: El pare surt també al seu encontre i li revela el desig més profund del seu cor de pare: veure els seus fills asseguts a la mateixa taula, compartint amistosament un banquet festiu, per sobre d’enfrontaments, odis i condemnes

En la nostra quotidianitat, ara mateix tenim l’exemple de dos poble germans, on el gran no admet l’esperit de llibertat del petit i, miserablement, el gran el castiga amb una guerra salvatge i imperdonable. És per aquesta raó que l’homilia conclou amb una sentència molt a tenir en compte pe la nostra limitada i sovint egoista mirada: Mai no compartirem la Terra de manera digna i feliç si no ens mirem amb l’amor compassiu de Déu. Aquesta mirada nova és el més important que podem introduir avui al món els seguidors de Jesús.

Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor.

Amigues i amics, una nova homilia que, ens pot ajudar a superar la limitada mirada que com humans tots tenim, per convertir-la en la mirada que convé sapiguem fer a traves del que és com mira i veuen els ulls de Déu. Vet aquí un nou objectiu que hauríem d’intentar aconseguir. Per la nostra condició humà, tots sabem que no és una tasca fàcil, però a ben segur que el Pare Déu, veurà amb els seus ulls plens dels seu “amor increïble”, el nostre gran o petit esforç per portar-ho a la pràctica.

dijous, 17 de març del 2022

VIDA ESTÈRIL

Evangeli (Lc 13,1-9) i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- 

1 Per aquell mateix temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels sacrificis que oferien. 2 Jesús els respongué:

--¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? 3 Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. 4 I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? 5 Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera.

Paràbola de la figuera estèril

6 I els digué aquesta paràbola:

--Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà. 7 Llavors digué al qui li menava la vinya:

»--Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?

8 »Ell li respongué:

»--Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, 9 a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar. (Lc 13,1-9.BCI)

Comentari.-

El risc més greu que ens amenaça a tots és acabar vivint una vida estèril. Sense adonar-nos-en anem reduint la vida al que ens sembla important: guanyar diners, no tenir problemes, comprar coses, saber divertir-se… Passats uns anys ens podem trobar vivint sense cap més horitzó ni projecte.

És el més fàcil. A poc a poc anem substituint els valors que podrien encoratjar la nostra vida per petits interessos que ens ajuden a «anar tirant». No és gaire, però en tenim prou amb «sobreviure» sense més aspiracions. L’important és «sentir-se bé».

Ens estem instal·lant en una cultura que els experts anomenen «cultura de la intranscendència». Confonem el valuós amb l’útil, el bo amb el que ens ve de gust, la felicitat amb el benestar. Ja sabem que això no ho és tot, però procurem estar convençuts que en tenim prou.

No obstant això, no és fàcil viure així, fent sempre el mateix una i altra vegada, alimentar-se sempre del mateix, sense creativitat ni cap compromís, amb aquesta sensació estranya d’estancament, incapaços de fer-nos càrrec de la nostra vida de manera més responsable.

La raó última d’aquesta insatisfacció és profunda. Viure de manera estèril significa no entrar en el procés creador de Déu, romandre com espectadors passius, no entendre què és el misteri de la vida, negar en nosaltres allò que ens fa més semblants al Creador: l’amor creatiu i l’entrega generosa.

Jesús compara la vida estèril d’una persona amb una «figuera que no dóna fruit». ¿Per què ha d’ocupar un terreny en va? La pregunta de Jesús és inquietant. Quin sentit té viure ocupant un lloc en el conjunt de la creació si la nostra vida no contribueix a construir un món millor? Ens acontentem amb passar per aquesta vida sense fer-la una mica més humana?

Criar un fill, construir una família, tenir cura dels pares ancians, conrear l’amistat o acompanyar de prop una persona necessitada… no és «desaprofitar la vida», sinó viure-la des de la seva veritat més plena.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari.

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 20 de març, que la litúrgia ens el situa en el 3r. diumenge de Quaresma, ens és presentada sota el títol de “Vida estèril”,

basant-se amb en els fragments 1-9 del capítol 13 de l’evangeli de Lluc.

Massa sovint no ens adonem, o no en som conscients, que hem esdevingut esclaus del consumisme, de la vida fàcil i com menys preocupacions molt millor. L’homilia va al nucli neuràlgic de la problemàtica: El risc més greu que ens amenaça a tots és acabar vivint una vida estèril: guanyar diners, no tenir problemes, comprar coses, saber divertir-se…

El més greu és que, sense quasi ni adonar-nos A poc a poc anem substituint els valors que podrien encoratjar la nostra vida per petits interessos que ens ajuden a «anar tirant». No és gaire, però en

tenim prou amb «sobreviure» sense més aspiracions. L’important és «sentir-se bé».

L’home i la dona, a diferència dels animals, són també sociables però, a més, tenim la capacitat de promoure un conjunt de valors que poden ajudar a millorar la convivència de cadascuna de les

nostres comunitats i aquests valors socials són amb els que cal que ens hi impliquem, doncs Viure de manera estèril significa no entrar en el procés creador de Déu, romandre com espectadors passius, no entendre què és el misteri de la vida, negar en nosaltres allò que ens fa més semblants al Creador: l’amor creatiu i l’entrega generosa.

Si ens paréssim a reflexionar una estona veuríem que no és gens confortable per la nostra salut corporal ni espiritual, que ens acontentem amb passar per aquesta vida sense fer-la una mica més humana?

L’homilia conclou amb uns petits exemples que, sens dubte, poden enriquir la nostra vida humana: Criar els fills, construir una família, tenir cura dels pares ancians, conrear l’amistat o acompanyar

de prop una persona necessitada… no és «desaprofitar la vida», sinó viure-la des de la seva veritat més plena.

 Convertiu-vos diu el Senyor

que el regne del cel és a prop.

Amigues i amics, una nova homilia que, ens pot ajudar a enlairar la mirada vers els valors humans que tots tenim, però que sovint, el que ens manca és una mica més de voluntat per fer-los efectius,

posar-los en pràctica amb els quals, sentiríem la satisfacció interior de portar a la pràctica el missatge que Jesús ens expressa per mitjà dels evangelis.


dijous, 10 de març del 2022

A QA QUI ESCOLTAR?

Evangeli (Lc 9,28b-36) i comentari de L.A.Pagola 

Evangeli.- 

1.         

28 Uns vuit dies després d'haver-los dit tot això, Jesús va prendre amb ell Pere, Joan i Jaume i pujà a la muntanya a pregar. 29 Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. 30 Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, 31 que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem. 32 A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. 33 Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué:

--Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.

No sabia què deia. 34 Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol.

35 Llavors va sortir del núvol una veu que deia:

--Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.

36 Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol.

Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist. (Lc 9,28-36.BCI)

Comntari.-

Els cristians hem sentit a parlar des de nens d’una escena evangèlica anomenada tradicionalment la «transfiguració de Jesús». Ja no és possible saber amb seguretat com es va originar el relat. Va quedar recollit en la tradició cristiana sobretot per dos motius: els ajudava a recordar el misteri contingut en Jesús i els convidava a escoltar-lo només a ell.

Al cim d’una «muntanya alta», els deixebles més propers veuen Jesús amb la cara «transfigurada». L’acompanyen dos personatges llegendaris de la història d’Israel: Moisès, el gran legislador del poble, i Elies, el profeta de foc que va defensar Déu amb zel 

Comntari.-

Els dos personatges, representants de la Llei i els Profetes, tenen el rostre apagat: només Jesús irradia llum. D’altra banda, no proclamen cap missatge, vénen a «conversar» amb Jesús: només aquest té l’última paraula. Només ell és la clau per llegir qualsevol altre missatge.

Pere no sembla haver-ho entès. Proposa de fer «tres cabanes», una per a cada un. Posa els tres en el mateix pla. No ha entès la novetat de Jesús. La veu sorgida del núvol va aclarir les coses: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo». Cal no escoltar Moisès o Elies, sinó Jesús, el «Fill estimat». Les seves paraules i la seva vida ens descobreixen la veritat de Déu.

Viure escoltant Jesús és una experiència única. Per fi estem escoltant algú que diu la veritat. Algú que sap perquè i per a què viure. Algú que ofereix les claus per construir un món més just i més digne de l’ésser humà.

Els seguidors de Jesús no vivim de qualsevol creença, norma o ritu. Una comunitat es va fent cristiana quan va posant en el seu centre l’Evangeli i només l’Evangeli. Aquí es juga la nostra identitat. No és fàcil imaginar un fet social més humanitzador que un grup de creients escoltant junts el «relat de Jesús». Cada diumenge podem sentir la seva crida a mirar la vida amb ulls diferents i a viure-la amb més responsabilitat, construint un món més habitable.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comntari al comentari.-

COMENTARI sobre l’homilai del Pagola

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 13 de març, que la litúrgia

ens el situa en el 2n. diumenge de Quaresma, ens és presentada sota el títol de “Aquí escoltar?”,

basant-se amb en els fragments 28b-36 del capítol 9 de l’evangeli de Lluc.

 

2

L’homilia, d’entrada, ens planteja el relat de la transfiguració, tot deixant força clar que forma part

de la tradició cristiana, però que només és això una tradició que pretén expressar-nos és que

només a qui cal escoltar és a Jesús. Ja no és possible saber amb seguretat com es va originar el

relat. Va quedar recollit en la tradició cristiana sobretot per dos motius: els ajudava a recordar el

misteri contingut en Jesús i els convidava a escoltar-lo només a ell. L’homilia, insisteix en explicar-

nos que només Jesús irradia llum i només ell té l’última paraula. Només ell és la clau

per llegir qualsevol altre missatge.

Una insistència molt necessària, ara en el nostre temps, però també sempre, car només en Jesús

coneixerem la veritat, doncs massa sovint se’ns vol satisfer la necessitat de seguretats que tot ser

humà persegueix, i ens oblidem que aquestes seguretats només les trobarem en la veritat del

missatge de Jesús.

L’homilia deixa molt clar que Viure escoltant Jesús és una experiència única. Per fi estem escoltant

algú que diu la veritat. Algú que sap perquè i per a què viure. Algú que ofereix les claus per construir

un món més just i més digne de l’ésser humà.

És per aquest motiu que l’homilia, en el seu darrer paràgraf, deixa clar que els seguidors de Jesús,

no ens hauríem de deixar ensarronar per qualsevol creença, norma o ritu. Una comunitat es va fent

cristiana quan va posant en el seu centre l’Evangeli i només l’Evangeli. No hi ha res més socialment

més humanitzant que un grup de creients escoltant junts el «relat de Jesús». Aprofundint els textos

evangèlics i analitzant minuciosament quin és el missatge que ens està transmeten perquè tots

ens disposem a construir el Regne de Déu d’amor, de pau i de justícia.

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

 

Amigues i amics, una magnifica homilia que, ens descriu com i de quina manera cal que sigui la

nostra manera d’actuar i el nostre compromís cristià de ser seguidors del missatge que Jesús ens

expressa per mitjà dels evangelis.

dijous, 3 de març del 2022

CONVERTIR-HO TOT EN PA

Evangeli (Lc 4,1-13) i comentari de L.A.Pagola

Evangeli.- 

1 Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà. L'Esperit el va conduir pel desert 2 durant quaranta dies, i era temptat pel diable. Aquells dies no va menjar res, i a la fi tenia fam. 3 El diable li digué:

--Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa.

4 Però Jesús li va respondre:

--L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa.

5 Després el diable se l'endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món 6 i li digué:

--Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. 7 Adora'm i tot serà teu.

8 Jesús li respongué:

--Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.

9 Després el conduí a Jerusalem, el va posar dalt de tot del temple i li digué:

--Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. 10 Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels de guardar-te. 11 I encara: Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.

12 Jesús li contestà:

--Diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu.

13 Un cop el diable hagué esgotat tota mena de temptacions, s'allunyà d'ell fins al moment oportú.(Lc 4,1-13.BCI)

 

Comentari.-

És la nostra gran temptació. Reduir tot l’horitzó de la nostra vida a la mera satisfacció dels nostres desitjos: entossudir-se a convertir-ho tot en pa per alimentar les nostres ambicions.

La nostra més gran satisfacció, i de vegades gairebé l’única, és pair i consumir productes, articles, objectes, espectacles, llibres, televisió. Fins i tot l’amor ha quedat convertit sovint en mera satisfacció sexual.

Correm la temptació de cercar el plaer més enllà dels límits de la necessitat, fins i tot en detriment de la vida i de la convivència. Acabem lluitant per satisfer els nostres desitjos, tot a costa dels altres, provocant la competitivitat i la guerra entre nosaltres.

Ens enganyem si pensem que és aquest el camí de l’alliberament i de la vida. A canvi, ¿no hem experimentat mai que la recerca exacerbada de plaer porta a l’avorriment, el tedi i la buidor de la vida? No estem veient que una societat que cultiva el consum i la satisfacció no fa sinó generar insolidaritat, irresponsabilitat i violència?

Aquesta civilització, que ens ha «educat» per a la recerca del plaer fora de tota raó i mesura, està necessitada d’un canvi de rumb que ens pugui infondre un nou alè de vida.

Hem de tornar al desert. Aprendre de Jesús, que es va negar a fer prodigis per pura utilitat, caprici o plaer. Escoltar la veritat que contenen les seves inoblidables paraules: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu».

No necessitem alliberar-nos de la nostra avidesa, egoisme i superficialitat, per despertar en nosaltres l’amor i la generositat? ¿No necessitem escoltar Déu, que ens convida a gaudir creant solidaritat, amistat i fraternitat?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel proper diumenge 6 de març, que la litúrgia el situa en el 1 diumenge de Quaresma, ens és presentada sota el títol de “convertir-ho tot en

pa”, basant-se amb en els fragments 1-13 del capítol 4 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia ens fa una important introducció, als descriure gràficament quina és la realitat a dia d’avui de les nostres prioritats, com a conseqüència del neoliberalisme i del consumisme existint: La

nostra més gran satisfacció, i de vegades gairebé l’única, és pair i consumir productes, articles objectes, espectacles, llibres, televisió. Fins i tot l’amor ha quedat convertit sovint en mera

satisfacció sexual.

Tant és així que: Acabem lluitant per satisfer els nostres desitjos, tot a costa dels altres, provocant la competitivitat i la guerra entre nosaltres.

En qualsevol cas ens adverteix: Ens enganyem si pensem que és aquest el camí de l’alliberament i de la vida. Tot afegint: Aquesta civilització, que ens ha «educat» per a la recerca del plaer fora de

tota raó i mesura, està necessitada d’un canvi de rumb que ens pugui infondre un nou alè de vida.

L’homilia, però, no ens parla de tornar a la religió, ens parla directament de la necessitat de trobar una petita estona per reflexionar i Aprendre de Jesús, que es va negar a fer prodigis per pura utilitat, caprici o plaer. Escoltar la veritat que contenen les seves inoblidables paraules: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu».

Malauradament quan ens hem deixat portar per el que ens envolta, sense buscar ni uns minuts per reflexionar, arriba un instant (si arriba), que notem una immensa insatisfacció interior. Una senyal,

un advertiment, que ens qüestiona que quelcom del què fem ens està distorsionant la nostra vida.

Quan això arriba, és hora de replantejar-nos les nostres prioritats. Justament l’homilia ens ofereix la seva conclusió, per oferir-nos en aquest moment que hem notat l’esmentada insatisfacció, un

interrogant que pot ser-nos de molta utilitat: ¿No necessitem escoltar Déu, que ens convida a gaudir creant solidaritat, amistat i fraternitat?

 

L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Amigues i amics, una altre contundent homilia que, ens descriu com i de quina manera cal que sigui la nostra manera d’actuar i el nostre compromís cristià, malgrat que la nostres limitacions, que sovint ens bloquegin, mai Jesús ens abandona i ens obra les mans per ajudar-nos. Només ens cal deixar de banda el nostre orgull personal i fer l’esforç per escoltar què ens diu el nostre interior què ens diu la nostra consciència.