UNA FRASE DURA

Comentari de l’evangeli (Lc 13,22-30) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

22 Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava per viles i pobles i ensenyava. 23 Algú li preguntà:

--Senyor, ¿són pocs els qui se salven?

Jesús els contestà:

24 --Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran.

25 »Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: "Senyor, obre'ns." Ell us respondrà: "No sé d'on sou." 26 Llavors us posareu a dir: "Hem menjat i hem begut amb tu, i has ensenyat per les nostres places!" 27 Ell us respondrà: "No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal! " 28 Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. 29 I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. 30 Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers.(Lc 13,22.30.BCI)

 

Comentari.-

És sens dubte una de les frases més dures de Jesús per a les oïdes de l’home contemporani: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta». Què pot significar avui aquesta exhortació evangèlica?, cal tornar de nou a un cristianisme tenebrós i amenaçador?, hem d’entrar una altra vegada pel camí d’un moralisme estret?

No és fàcil entendre amb precisió la intenció de la imatge emprada per Jesús. Les interpretacions dels experts difereixen. Però tots coincideixen a afirmar que Jesús exhorta a l’esforç i a la renúncia personal com una actitud indispensable per salvar la vida.

No podia ser d’una altra manera. Tot i que la societat permissiva sembla oblidar-ho, l’esforç i la disciplina són absolutament necessaris. No hi ha altre camí. Si algú pretén aconseguir la seva realització pel camí d’allò agradable i plaent, aviat descobrirà que cada vegada és menys amo de si mateix. Ningú assoleix a la vida una fita realment valuosa sense renúncia i sacrifici.

Aquesta renúncia no ha de ser entesa com una manera tonta de fer-se mal a si mateix, privant-se de la dimensió plaent que comporta viure saludablement. Es tracta d’assumir les renúncies necessàries per viure de manera digna i positiva.

Així, per exemple, la veritable vida és harmonia. Coherència entre allò que crec i allò que faig. No sempre és fàcil aquesta harmonia personal. Viure de manera coherent amb un mateix exigeix renunciar a tot el que contradiu la meva consciència. Sense aquesta renúncia, la persona no creix.

La vida és també veritat. Té sentit quan la persona estima la veritat, la recerca i camina darrere seu. Però això exigeix esforç i disciplina; renunciar a tanta mentida i autoengany que desfigura la nostra persona i ens fa viure en una realitat falsa. Sense aquesta renúncia no hi ha vida autèntica.

La vida és amor. Qui viu tancat en els seus propis interessos, esclau de les seves ambicions, podrà aconseguir moltes coses, però la seva vida és un fracàs. L’amor exigeix renunciar a egoismes, enveges i ressentiments. Sense aquesta renúncia no hi ha amor, i sense amor no hi ha creixement de la persona.

La vida és un regal, però també és treball. Ésser humà és una dignitat, però és també una feina. No hi ha grandesa sense despreniment; no hi ha llibertat sense sacrifici; no hi ha vida sense renúncia. Un dels errors més greus de la societat permissiva és confondre la «felicitat» amb la «facilitat». L’advertiment de Jesús conserva tota la seva gravetat també en els nostres dies. Sense renúncia no es guanya ni aquesta vida ni l’eterna.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat