Comentari a l’evangeli (Jn 14,1-12) per José Antonio Pagola
Evangeli.-
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m'heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d'ara ja el coneixeu i ja l'heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare».
Comentari.-
Hi ha a la vida moments de veritable sinceritat en què sorgeixen del nostre interior, amb lucidesa i claredat desacostumades, les preguntes més decisives: en definitiva, jo en què crec?, què és el que espero?, en qui recolzo la meva existència?
Ser cristià és, abans de tot, creure en Crist. Tenir la sort d’haver-nos trobat amb ell. Per sobre de tota creença, fórmula, ritu o ideologització, allò veritablement decisiu en l’experiència cristiana és la trobada amb Jesús, el Crist.
Anar descobrint per experiència personal, sense que ningú no ens ho hagi de dir des de fora, tota la força, la llum, l’alegria, la vida que podem anar rebent de Crist. Poder dir des de la pròpia experiència que Jesús és «camí, veritat i vida».
En primer lloc, descobrir-lo com a camí. Escoltar-hi la invitació a caminar, avançar sempre, no aturar-se mai, renovar-se constantment, aprofundir en la vida, construir un món just, fer una Església més evangèlica. Recolzar-se en Crist per caminar dia a dia el camí dolorós i alhora joiós que va des de la desconfiança a la fe.
En segon lloc, trobar en Crist la veritat. Descobrir des d’ell Déu a l’arrel i al terme de l’amor que els éssers humans donem i acollim. Adonar-se, per fi, que la persona només és humana en l’amor. Descobrir que l’única veritat és l’amor, i descobrir-lo apropant-nos a l’ésser concret que pateix i és oblidat.
En tercer lloc, trobar la vida en Crist. En realitat, les persones creiem aquell que ens dóna vida. Per això, ésser cristià no és admirar un líder ni formular una confessió sobre Crist. És trobar-se amb un Crist viu i capaç de fer-nos viure.
Jesús és «camí, veritat i vida». És una altra manera de caminar per la vida. Una altra manera de veure i de sentir l’existència. Una altra dimensió més fonda. Una altra lucidesa i una altra generositat. Un altre horitzó i una altra comprensió. Una altra llum. Una altra energia. Una altra manera de ser. Una altra llibertat. Una altra esperança. Un altre viure i un altre morir.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Per Jaume Rocabert
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 3 de maig, que se’ns ofereixen amb el títol, “Creure en Jesús, el Crist” es fonamenta amb els fragments (1-12) del capítol 14 de l’evangeli Joànic.
En aquesta nova homilia, se’ns descriu el goig i la satisfacció que ens genera i/o, ens hauria de generar, creure amb Jesús i tenir tota la fe i la convicció que si sabem seguir les seves petjades, el seu missatge, la seva estimació vers els més humils, els més marginats i els que més necessiten que algú els ajudi, tindrem la porta oberta per entrar al paradís celestial.
Hi ha a la vida moments de veritable sinceritat en què sorgeixen del nostre interior, amb lucidesa i claredat desacostumades, les preguntes més decisives: en definitiva, jo en què crec?, què és el que espero?, en qui recolzo la meva existència? Ser cristià és, abans de tot, creure en Crist. Tenir la sort d’haver-nos trobat amb ell. Per sobre de tota creença, fórmula, ritu o ideologia, allò veritablement decisiu en l’experiència cristiana és la trobada amb Jesús, el Crist.
Anar descobrint per experiència personal, sense que ningú no ens ho hagi de dir des de fora, tota la força, la llum, l’alegria, la vida que podem anar rebent de Crist. Poder dir des de la pròpia experiència que Jesús és «camí, veritat i vida». En primer lloc, descobrir-lo com a camí. Escoltar-hi la invitació a caminar, avançar sempre, no aturar-se mai, renovar-se constantment, aprofundir en la vida, construir un món just, fer una Església més evangèlica. Recolzar-se en Crist per caminar dia a dia el camí dolorós i alhora joiós que va des de la desconfiança a la fe.
En segon lloc, trobar en Crist la veritat. Descobrir des d’ell Déu a l’arrel i al terme de l’amor que els éssers humans donem i acollim. Adonar-se, per fi, que la persona només és humana en l’amor. Descobrir que l’única veritat és l’amor, i descobrir-lo apropant-nos a l’ésser concret que pateix i és oblidat. En tercer lloc, trobar la vida en Crist. En realitat, les persones creiem aquell que ens dóna vida. Per això, ésser cristià no és admirar un líder ni formular una confessió sobre Crist. És trobar-se amb un Crist viu i capaç de fer-nos viure.
Jesús és «camí, veritat i vida». És una altra manera de caminar per la vida. Una altra manera de veure i de sentir l’existència. Una altra dimensió més fonda. Una altra lucidesa i una altra generositat. Un altre horitzó i una altra comprensió. Una altra llum. Una altra energia. Una altra manera de ser. Una altra llibertat. Una altra esperança. Un altre viure i un altre morir.
COMENTARIS
Una nova homilia del Pagola, que llegida atentament, reflexionant cadascuns dels seus apartats, és una manera força pràctica i a ben segur convincent, d’adonar-nos que només en Jesús, amb les seves ensenyances testimonials, la seva especial sensibilitats pels més marginats, pobres o malalts, la seva contundent reacció contraria a les maneres que utilitzaven els sacerdots el Temple. Jesús, no només va ensenyar-nos com i de a quina manera cal que ens estimem, donant-nos un testimoniatge sublim, sinó que va ser molt contundent i reivindicatiu contra les injustícies que provenien dels sacerdots o dels líders governamentals de la seva època. Aquest és, massa sovint, un aspecte del seu testimoniatge que no és prou considerat o valorat.
