L'ENIGMA DE JESÚS

Apunts de cristologia

Afirma Pagola que Jesús no es va aturat massa a parlar de si mateix, i la seva actuació ha  estat sorprenent, enigmàtica i original. Foren les comunitats creients les que li atribuïren els títols de: Senyor, Salvador, Fill de Déu, Paraula de Déu, Imatge del Pare, Déu. Ell no ho havia fet. Tampoc és fàcil saber si Jesús es va definit com a Fill de l'home. Però els seus contemporanis van veure en Jesús el Messies esperat, és a dir, l'”Enviat”, l’”ungit”. Israel l’esperava per a restablir el regne davídic que els alliberés de l’esclavitud de Roma. Pere li diu: «Tu ets el Messies» però Jesús «els prohibí severament que ho diguessin a ningú» (Mc 8, 27-30). No obstant, aquest serà el reconeixement més important. Crist, en grec, esdevindrà per la fe dels creients el veritable alliberador de l'home, l'únic que pot respondre a les esperances i aspiracions de la humanitat. Déu està actuant (a través d’ell) enmig de la vida. (Mt 12, 28). Jesús es considera un factor decisiu per a la salvació de l’home». La sort dels homes dependrà de la postura que adoptin davant seu.. (Vegis Lc 12, 8-9 i Mc 8, 35).

Jesús té autoritat davant la Llei. Es presenta com l'únic que pot interpretar legítimament la Llei de Moisès. Jesús contraposa a la Llei antiga el seu nou missatge: «Ja sabeu que es va dir als antics... Però jo us dic» (Mt 5,21-22). Conscient que la seva interpretació era la correcta, pretenent conèixer, amb certesa suprema i immediata, la voluntat veritable de Déu mateix. Ho diu així: «El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú coneix el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar». (Mt 11, 27). Jesús parla superant la llei de Moisès, i «...la gent quedava admirada de la seva doctrina perquè els ensenyava amb autoritat». (Mt 7,28-29)

Jesús concedeix el perdó als pecadors. És una de les dades, segons Pagola, més testimoniades: Jesús de Natzaret menjava amb publicans i altres pecadors (cf Mc 2,15). No hi ha dubte: Jesús s’atreveix a unir-se als pecadors davant Déu i celebrar anticipadament la festa final, perquè: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passaran al davant en el camí cap al regne de Déu» (Mt 21, 31). El perdó que ofereix Jesús, a diferència del de Joan, no exigeix penitència prèvia. Actitud que Pagola considera sense precedents en la història del poble jueu. Jesús acull els pecadors per a concedir-los el perdó de Déu.  Per explicar-ho, Lluc reprodueix les paràboles de: l’ovella perduda, la dracma perduda i el fill pròdig. (Vg. Lc 15,1-31)

Jesús invoca a Déu com a Pare. Jesús, en dirigir-se a Déu en la seva pregària, empra una expressió sorprenent i inusitada; es dirigeix ​​sempre a Déu dient-li "Abbà" (Mc 14, 36), amb la mateixa confiança i familiaritat amb que un nen jueu es dirigia al seu pare. Cap jueu s'hauria atrevit a adreçar-se així al Senyor. Els primers cristians, no van voler traduir la paraula aramea, que Pau reprodueix, tot i no haver-la escotat mai de llavis del mestre. (Rm 8,15)

Definicions dogmàtiques sobre Crist. Per a definir la naturalesa de Jesús i el seu missatge es van haver de celebrar diversos concilis. La primera, trobada a Jerusalem entre Pere i Jaume per una banda i Pau i Bernabé per l’altre per a definir el destí del missatge: Els cristians no són una secta del judaisme; la circumcisió no és condició necessària per ser batejat; el què realment importa no és complir amb les normes i lleis (la Torà), sinó la fe en Jesús, que és l’únic que salva. Després els concilis: Nicea (325): «Jesús és consubstancial al Pare»; Constantinoble (381): «consubstancialitat de l’Esperit Sant amb el Pare i el Fill»; Efes (431): Maria és Mare de Déu; Calcedònia (451): hi ha dues naturaleses en l’única persona de Crist, «sense que hi hagi confusió, ni divisió, ni separació entre elles».

Text original: José Antonio Pagola
Selecció: Salvador Sol