L'ESPERANÇA CRISTIANA

Apunts de cristologia.-

Josep Gil considera que: «Qui s'aferra a la realitat tal com és [...] no és realista ja que exclou el futur, nega l'avenir i, per tant, nega les possibilitats que tanca la història dels homes».

El cristià «que de veritat creu, espera i estima el futur últim de Déu per als homes no pot conformar-se amb el món actual tal com és. L'esperança no tranquil·litza al creient sinó que l'inquieta, ja que li descobreix la distància enorme que encara el separa del futur últim de Déu que li està reservat».

Pagola parla de l’Esperança cristiana i de l’esperança humana. El creient no pot mantenir-se aliè i indiferent davant d’homes i dones que no compartint la seva fe, s'esforcen per millorar la societat. Però, el cristià/na no s’ha d'identificar sense més amb qualsevol moviment transformador. El què aconseguim els homes i les dones és sempre provisional. La nostra meta última està en Déu, Pare de nostre Senyor Jesús.

  
Per Leonardo Boff, La fe i l'esperança de Jesús el duien a obeir només allò «que jutja que és la voluntat de Déu: la felicitat i l'alliberament de l'home». «La fe i l’esperança van constituir l'existència de Jesús, deixant que les seves determinacions fossin sempre a partir de Déu i de l'altre i no simplement a partir de les normes religioses i de les convencions socials de l'època». Conseqüent i amb esperança va suportar les contradiccions, els riscos i les temptacions que impliquen l'aventura de la fe».

Pagola recorda que Pau ens presenta Crist com exemple d'algú que va creure i va saber suportar «la creu sense por a la ignomínia» (He 12,2).

Boff comenta l’anomenada crisi de Galilea: «Se sent abandonat pels seus seguidors, s'albira a l'horitzó una mort violenta, com la dels profetes. La temptació de la muntanya de Getsemaní arriba al paroxisme: Pare aparta de mi aquest calze. Però també el propòsit de suportar-ho tot i de portar el seu compromís fins al final. A la creu crida gairebé desesperat: Déu meu, per què m'has abandonat?. Tot i així continua cridant Déu meu».

Pagola destaca la fe de Jesús que, adonant-se que la mort violenta estava dins de les possibilitats reals de la seva vida, «es va afirmar en la seva voluntat», és a dir, «va prendre resoludament la decisió d'anar a Jerusalem» (Lc 9,51). «A Jesús no el frenen les conseqüències que li comportarà l’anunci del regne de Déu a Jerusalem. No s'atura. Creu en la seva missió alliberadora i espera contra tota esperança: «marxava davant d'ells ... els qui el seguien tenien por» (Mc 10,32)

«Davant els trets sorprenents que van caracteritzar la vida de Jesús de Natzaret i, sobretot, davant el fet inaudit de la resurrecció, la comunitat cristiana confessa el fet més original i central del cristianisme. La tasca de Jesús no s’ha acabat a la creu. Ressuscitat per Déu després de la seva execució, pren contacte amb els seus per posar en marxa un moviment de "testimonis" capaços de contagiar a tots els pobles la seva Bona Notícia: "Vosaltres en sou testimonis". Ell els renovarà l’esperança, enfortirà la seva fe. El més important és que no se sentin sols. L'han de sentir ple de vida enmig d'ells. Aquestes són les primeres paraules que han d'escoltar del Ressuscitat: "Pau a vosaltres... Per què esteu torbats?"».

Pagola ens invita a «preguntar-nos què significa per a un creient que Jesús de Natzaret, el Fill de Déu, s'hagi fet home per la nostra salvació?»

Salvador Sol