Amb les víctimes 

Diumenge 3r. de Pasqua, cicle B - Comentari de l'evangeli Cicle B (Lc 24,35-48) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps els deixebles contaven el que els havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d'això, Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: «La pau sigui amb vosaltres». Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què us venen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus, soc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc». I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus. Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res per menjar?». Ells li donaren un tall de peix a la brasa i se'l menjà davant d'ells. Després els digué: «Quan encara era amb vosaltres, us havia dit que s'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms». Llavors els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures: El Messies havia de patir i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia, i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis».

Comentari.-

Segons els relats evangèlics, el Ressuscitat es presenta als seus deixebles amb les nafres del Crucificat. Aquest no és un detall banal, d’interès secundari, sinó una observació d’important contingut teològic. Les primeres tradicions cristianes insisteixen sense excepció en una dada que, generalment, no solem valorar avui en la seva justa mesura: Déu no ha ressuscitat qualsevol; ha ressuscitat un crucificat. Dit de manera més concreta, ha ressuscitat algú que ha anunciat un Pare que estima els pobres i perdona els pecadors; algú que s’ha solidaritzat amb totes les víctimes; algú que, en trobar-se ell mateix amb la persecució i el rebuig, ha mantingut fins al final la confiança total en Déu.

La resurrecció de Jesús és doncs la resurrecció d’una víctima. En ressuscitar Jesús, Déu no només allibera un mort de la destrucció de la mort. A més, «fa justícia» una víctima dels homes. I això dóna nova llum sobre «l’ésser de Déu». A la resurrecció no només se’ns manifesta l’omnipotència de Déu sobre el poder de la mort. Se’ns revela també el triomf de la seva justícia sobre les injustícies que cometen els éssers humans. Per fi i de manera plena triomfa la justícia sobre la injustícia, la víctima sobre el botxí.

Aquesta és la gran notícia. Déu se’ns revela en Jesucrist com el «Déu de les víctimes». La resurrecció de Crist és la «reacció» de Déu a allò que els éssers humans han fet amb el seu Fill. Així ho subratlla la primera predicació dels deixebles: «que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts». On nosaltres posem mort i destrucció, Déu hi posa vida i alliberament. A la creu, Déu encara guarda silenci i calla. Aquest silenci no és manifestació de la seva impotència per salvar el Crucificat. És expressió de la seva identificació amb qui pateix. Déu hi és compartint fins al final el destí de les víctimes. Els qui pateixen han de saber que no estan enfonsats en la solitud. En el seu patiment Déu mateix hi és.

En la resurrecció, per contra, Déu parla i actua per desplegar la seva força creadora a favor del Crucificat. La darrera paraula la té Déu. I és una paraula d’amor res-suscitador cap a les víctimes. Els qui pateixen han de saber que el seu patiment acabarà en resurrecció. La història continua. Són moltes les víctimes que continuen patint avui, maltractades per la vida o crucificades injustament. El cristià sap que en aquest patiment Déu hi és. Coneix també la seva darrera paraula. Per això el seu compromís és clar: defensar les víctimes, lluitar contra tot poder que mata i deshumanitza; esperar la victòria final de la justícia de Déu.

.José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari. al comentari-

Per: Jaume Rovabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel 3r. diumenge de Pasqua del 14 d’abril de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Amb les víctimes”, té com a fonament els fragments (35-48) del capítol 24 de l’evangelista Lluc.

Una nova homilia que ens expressa de manera diàfana l’estimació de Déu vers tots nosaltres, però de manera especial vers els que han estat i estant per diferents maneres i en diferents moment de la història de la humanitat, crucificats pels infinits interessos dels que ostenten els poder, però també per aquells que encegats per l’odi o pel malaltís i covard masclisme, òbviament el principal punt de mira no pot ser altre que, amb el seu testimoni, va explicitat quina ha de ser la nostra fonamental prioritat: estimar-nos uns als altre com ell ens ha estimat: Segons els relats evangèlics, el Ressuscitat es presenta als seus deixebles amb les nafres del Crucificat. Aquest no és un detall banal, d’interès secundari, sinó una observació d’important contingut teològic. Les primeres tradicions cristianes insisteixen sense excepció en una dada que, generalment, no solem valorar avui en la seva justa mesura: Déu no ha ressuscitat qualsevol; ha ressuscitat un crucificat. Dit de manera més concreta, ha ressuscitat algú que ha anunciat un Pare que estima els pobres i perdona els pecadors; algú que s’ha solidaritzat amb totes les víctimes; algú que, en trobar-se ell mateix amb la persecució i el rebuig, ha mantingut fins al final la confiança total en Déu.

En l’homilia se’ns fa explicitat que en La resurrecció de Jesús és doncs la resurrecció d’una víctima. És doncs l’exemple gràfic de l’amor de Déu, vers el milions de víctimes que la societat d’arreu, ha generat i ho segueix fent dia si i dia també. En ressuscitar Jesús, Déu no només allibera un mort de la destrucció de la mort. A més, «fa justícia» una víctima dels homes. I això dóna nova llum sobre «l’ésser de Déu». A la resurrecció no només se’ns manifesta l’omnipotència de Déu sobre el poder de la mort. Se’ns revela també el triomf de la seva justícia sobre les injustícies que cometen els éssers humans. Per fi i de manera plena triomfa la justícia sobre la injustícia, la víctima sobre el botxí.

L’homilia hi posa tot l’èmfasi per descriure que: Aquesta és la gran notícia. Déu se’ns revela en Jesucrist com el «Déu de les víctimes». La resurrecció de Crist és la «reacció» de Déu a allò que els éssers humans han fet amb el seu Fill. Així ho subratlla la primera predicació dels deixebles: «que vosaltres vau crucificar, però a qui Déu ha ressuscitat d’entre els morts». On nosaltres posem mort i destrucció, Déu hi posa vida i alliberament. A la creu, Déu encara guarda silenci i calla. Aquest silenci no és manifestació de la seva impotència per salvar el Crucificat. És expressió de la seva identificació amb qui pateix. Déu hi és compartint fins al final el destí de les víctimes. Els qui pateixen han de saber que no estan enfonsats en la solitud. En el seu patiment Déu mateix hi és.

L’homilia té la saviesa de concloure amb un nou crit de goig i d’esperança, fonamentalment pels que d’una manera o altre se solidaritza amb els crucificats que malauradament són a milers diàriament: En la resurrecció, per contra, Déu parla i actua per desplegar la seva força creadora a favor del Crucificat. La darrera paraula la té Déu. I és una paraula d’amor res-suscitador cap a les víctimes. Els qui pateixen han de saber que el seu patiment acabarà en resurrecció. La història continua. Són moltes les víctimes que continuen patint avui, maltractades per la vida o crucificades injustament. El cristià sap que en aquest patiment Déu hi és. Coneix també la seva darrera paraula. Per això el seu compromís és clar: defensar les víctimes, lluitar contra tot poder que mata i deshumanitza; esperar la victòria final de la justícia de Déu. 

Al·leluia Cf. Lc 24,32

Jesús, Senyor nostre,

obriu-nos el sentit de les Escriptures;

feu que s'abrusi el nostre cor quan vós ens parleu.

La gran lliçó que ens ofereix aquesta homilia, és recordar-nos una vegada més que Déu és amor i conseqüentment em arraconar per sempre algunes tesis que ens volien ficar la por al cos, parlant-nos d’un Déu justicier i d’altres arguments per sort arraconats. Déu ens estima i l’exemple més gràfic i contundent és el que ens expressa per mitjà del seu fill estimat el Jesús crucificat per donar testimoni de l’amor del Déu Pare, del Jesús que el seguim veien més com un crucificat que no pas, més que no pas com el que és un Jesús viu en esperit i molt proper a cadascun dels que així el contemplin i procuren, per la fe, seguir confiant amb el seu amor.