QUÈ PODEM FER?

Comentari a l’evangeli (Lc 3,10-18) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, la gent preguntava a Joan: «Així, doncs, què hem de fer?». Ell els responia: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres». Entre els qui anaven a fer-se batejar hi havia també uns publicans que li deien: «I nosaltres, mestre, què hem de fer?». Ell els contestà: «No exigiu més del que està establert». Igualment uns guardes li preguntaven: «Què hem de fer també nosaltres?». Ell els deia: «No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo o de denunciar-lo; acontenteu-vos de la vostra soldada».

La gent, que vivia en l'expectació, sospitava si Joan no fora potser el Messies. Ell respongué dient a tothom «Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no soc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l'entrarà al seu graner, però la palla, la cremarà en un foc que no s'apaga». Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la bona nova.

Comentari.

Tot i la informació que ofereixen els mitjans de comunicació se’ns fa difícil prendre consciència que vivim en una mena d’«illa de l’abundància», enmig d’un món on més d’un terç de la humanitat viu a la misèria. No obstant, només cal volar unes hores en qualsevol direcció per trobar-nos amb la fam i la destrucció.

Aquesta situació només té un nom: injustícia. I només admet una explicació: inconsciència. Com ens podem sentir humans quan a pocs quilòmetres de nosaltres –què són, en definitiva, sis mil quilòmetres?– hi ha éssers humans que no tenen casa ni cap terreny per a viure; homes i dones que passen el dia cercant alguna cosa per menjar; nens que ja no podran superar la desnutrició?

La nostra primera reacció sol ser gairebé sempre la mateixa: «Però nosaltres, què podem fer davant de tanta misèria?» Mentre ens fem preguntes d’aquesta mena ens sentim més o menys tranquils. I vénen les justificacions de sempre: no és fàcil d’establir un ordre internacional més just; cal respectar l’autonomia de cada país; és difícil assegurar vies eficaces per distribuir aliments; més difícil encara mobilitzar un país perquè surti de la misèria.

Però tot això s’enfonsa quan sentim una resposta directa, clara i pràctica, com la que reben del Baptista els qui li pregunten què han de fer per «preparar el camí al Senyor». El profeta del desert els respon amb una simplicitat genial: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi».

Aquí s’acaben totes les nostres teories i les nostres justificacions. Què podem fer? Senzillament no acaparar més del que necessitem mentre hi hagi pobles que ho necessiten per viure. No continuar desenvolupant sense límits el nostre benestar oblidant els qui moren de gana. El veritable progrés no consisteix que una minoria arribi a un benestar material cada vegada més gran, sinó que la humanitat sencera visqui amb més dignitat i menys patiment.

Fa uns anys per Nadal jo era a Butare (Rwanda), donant un curs de cristologia a missioneres espanyoles. Un matí va arribar una religiosa navarresa dient que, en sortir de casa seva, havia trobat un nen que es moria de gana. Van poder comprovar que no tenia cap malaltia greu, només desnutrició. Era un més de tants orfes ruandesos que lluiten cada dia per sobreviure. Recordo que només vaig pensar una cosa. No se m’oblidarà mai: podem els cristians d’Occident acollir cantant el nen de Betlem mentre tanquem el nostre cor a aquests nens del Tercer Món?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.
Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel Diumenge 15 de desembre III d’Advent de l’any litúrgic C, que se’ns ofereixen amb el títol, “Què podem fer?”, té com a fonament els fragments (10-18) del capítol 3 de l’evangeli de Lluc.

L’homilia del proper diumenge 15 de desembre, 3r. de l’Advent, ens diu molt clarament que els occidentals no som conscients de la fam d’un terç dels homes i dones que viuen en condicions infrahumanes: Tot i la informació que ofereixen els mitjans de comunicació se’ns fa difícil prendre consciència que vivim en una mena «d’illa de l’abundància», enmig d’un món on més d’un terç de la humanitat viu a la misèria. No obstant, només cal volar unes hores en qualsevol direcció per trobar-nos amb la fam i la destrucció. 

Aquesta situació només té un nom: injustícia. I només admet una explicació: inconsciència. Com ens podem sentir humans quan a pocs quilòmetres de nosaltres –què són, en definitiva, sis mil quilòmetres?– hi ha éssers humans que no tenen casa ni cap terreny per a viure; homes i dones que passen el dia cercant alguna cosa per menjar; nens que ja no podran superar la desnutrició?

La nostra primera reacció sol ser gairebé sempre la mateixa: «Però nosaltres, què podem fer davant de tanta misèria?» Mentre ens fem preguntes d’aquesta mena ens sentim més o menys tranquils. I vénen les justificacions de sempre: no és fàcil d’establir un ordre internacional més just; cal respectar l’autonomia de cada país; és difícil assegurar vies eficaces per distribuir aliments; més difícil encara mobilitzar un país perquè surti de la misèria. Certament no és fàcil, car el problema és de molta envergadura i, conseqüentment requereix la complicitat dels grans organismes internacionals que, malauradament, es miren els grans problemes sense cap resposta efectiva, doncs les grans potències s’ha procurat el dret de vetar, cosa que els “impedeix” resoldre res. Ho hem vis darrerament amb el genocidi d’Israel contra els palestins!

Però tot això s’enfonsa quan sentim una resposta directa, clara i pràctica, com la que reben del Baptista els qui li pregunten què han de fer per «preparar el camí al Senyor». El profeta del desert els respon amb una simplicitat genial: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi». Això ho podem fer a nivell local, però no a nivell mundial.

Aquí s’acaben totes les nostres teories i les nostres justificacions. Què podem fer? Senzillament no acaparar més del que necessitem mentre hi hagi pobles que ho necessiten per viure. No continuar desenvolupant sense límits el nostre benestar oblidant els qui moren de gana. El veritable progrés no consisteix que una minoria arribi a un benestar material cada vegada més gran, sinó que la humanitat sencera visqui amb més dignitat i menys patiment.   

L’homilia conclou amb una experiència que sens dubte ha de marcar moltíssim. Fa uns anys per Nadal jo era a Butare (Rwanda), donant un curs de cristologia a missioneres espanyoles. Un matí va arribar una religiosa navarresa dient que, en sortir de casa seva, havia trobat un nen que es moria de gana. Van poder comprovar que no tenia cap malaltia greu, només desnutrició. Era un més de tants orfes ruandesos que lluiten cada dia per sobreviure. Recordo que només vaig pensar una cosa. No se m’oblidarà mai: podem els cristians d’Occident acollir cantant el nen de Betlem mentre tanquem el nostre cor a aquests nens del Tercer Món?

Al·leluia Is 61,1

L'Esperit del Senyor reposa sobre meu,

m'ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts

Vet aquí una homilia més del Pagola, que com la seva majoria, ens crida moltíssim la nostra atenció. El més positiu seria que aquestes homilies que tenen la virtut de descriuen sense draps calent, la trista realitat de la societat materialista que vivim i que sortir de l’enteranyinat cercle viciós és una tasca certament gens fàcil, Cals demanar que l’Esperit ens il·lumini i doni forces per, progressivament obrar amb més coherència cristiana. Què així sigui.