Jesús i Déu, El Déu de Jesús. I

Apunts,   5a  Trobada (Curs 2015-2016).

Es deia antigament: «Has vist al teu germà? Has vist a Déu!». Es pot parlar de Déu sense nombrar-lo. Ellacuría, explica que després d’una xerrada a Bilbao, rep del seu pare aquesta recriminació: «Hijo mío, no has dicho casi nada de Dios». Ell li respon: «Papá, ¡he estado hablando de Dios todo el tiempo!». Tampoc en els sinòptics trobarem la paraula Déu, més enllà de quan es parla del Regne de Déu. o quan es diu que la gent «glorificava Déu» després d’alguna acció de Jesús.

Jesús revela Déu practicant-lo: «Les obres que jo faig són les obres del meu Pare» (Jn 5,36)

Déu és per Jesús una «bona notícia». La identificació entre Déu i Regne és la bona notícia; quan hi hagi pau en el món es podrà dir: «és Déu qui regna». (cf Sl 144.10)

Déu de filiació-fraternitat. Després de la Pasqua, l'església anuncia Jesús, no pas el que ell anunciava. Aquest passa «de predicador a predicat». Les primeres comunitats van passant de construir el Regne a predicar la filiació de Jesús: «allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill». (Jn 5,19). Pau se centra en la justificació per la fe, com «evangeli de Jesús». 

Pels primers cristians la divinitat de Déu té el rostre de Jesús. Per Jon Sobrino, és Jesús qui dóna sentit al títol cristològic. El Kyrios Iesus, equival a l’afirmació: «El Senyor? Això és Jesús». Perquè: «A Déu, ningú no l'ha vist mai». (Jn 1,18). Però: «Si em coneguéssiu a mi, també coneixeríeu el meu Pare». (Jn 8,19) i, també: « Jo i el Pare som u». (Jn 10,30)

Radicalització i conflictivitat de la idea de Déu. Un Déu que es fa present a través de l’actuació messiànica de Jesús. Pau té clar que no predica un Déu de prodigis i saviesa sinó un  «crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd». (1 Cor 1,22-23).

«Conèixer» Déu. La sexta benaurança de Mateo alaba als nets de cor perquè «ells veuran Déu» (Mt 5,8). El verdader coneixement de Déu es tenir present la predicació d’Osees: «el que jo vull és amor i no sacrificis». (Os 6,6)

Experiència de Déu. La verdadera experiència de Déu es dóna en el respecta i misericòrdia per els homes i dones.

Servei de Déu. «No podeu servir a l’hora Déu i el diner» (Mt 6,24). En el monoteisme veterotestamentari, es deia: ningú pot servir dos senyors: «Reconeix, doncs, avui, que el Senyor és l’únic Déu» (Dt 4,39).

Obrar com Déu. Els evangelis no parlen sobre Déu però si de les seves obres. Per això demanem: «que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel» (Mt 6,19)

Estimar als de fora. Jesús sembla al·ludir al Levític (19,18) quan parla d’estimar «als altres com a tu mateix, no hi ha cap manament més gran que aquest» (Mc 12,31)

Imitació de Déu. Jesús, segons Mateu recomana: «Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48). Lluc precisa: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare» (Lc 6,36) Segons Mateu, Jesús recolliria el terme de santedat probablement del Levític (12,58) mentre que per Lluc semblaria referir-se al significat de la paternitat de Déu.

«El meu Pare». Per Jesús, «El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà...». (Mt 12, 46-50). Jesús deriva els vincles familiars, només a aquells amb els que s’estableixen en comunió i ens ajuden a poder produir una veritable fe en el Pare.

Apunts de: Salvador Sol, sobre un text de González Faus (10 palabras clave sobre Jesús de Nazaret),