Jesús i Déu, El Déu de Jesús. II

Apunts,   6a  Trobada (Curs 2015-2016).                           

Sembla que a Jesús no li preocupava saber quan serà El dia del Senyor; ningú no en sap ni el «dia» ni l’«hora», «tan sols (ho sap) el Pare»  (Mc 13, 32). La seva confiança amb Déu és absoluta. En té prou en veure com creix la llavor i es converteix en arbre, per deixar que sigui el Pare qui farà créixer el Regne. Com diu Jon Sobrino, «deixa que Déu faci de Déu».

Jesús no  parla de Déu però fa la «voluntat del Pare». Actua segons la seva visió global de Déu. Així ho transmeten els evangelistes com un missatge experiencial de la seva comunitat.

Mateu escriu el seu evangeli pels jueus, probablement de parla grega -doncs que l’A.T. que cita és el grec-, suggerint una sèrie de paral·lelismes entre les experiències religioses de Moisès i les de Jesús;  el retorn d’Egipte, la llei del Sinaí i el sermó de la Muntanya… El Déu de Jesús no pretén ser diferent del Jahvé veterotestamentari. Les narracions de Mateu, estructurades segons el Pentateuc, només tenen sentit pels jueus creients; narracions que se situen entre Pau, que trenca amb la primacia de la Llei i Jaume (germà de Jesús) que la re-interpreta i jerarquitza.

a) A Moisés Déu se li revela en el Sinaí, per a donar resposta al clam del poble oprimit. (Ex 3,7). La promesa d’alliberament es complirà però abans d’arribar a la terra «que regala llet i mel» caldrà caminar pel desert, amb les seves mil temptacions i foscors. (cf Ex 15,22 / 17,7). Moisés, abans de morir els alliçona: «Quan entris al país que el Senyor, el teu Déu, et dóna, no aprenguis les pràctiques abominables de les nacions que l’habiten» (Dt 18,9). Ell no va entrar a la Terra Promesa, però els exhorta dient: «El Senyor, el teu Déu, farà que enmig teu, entre els teus germans, s’aixequi un profeta com jo. Escolteu-lo» (Dt 18,15). 

b) Mateu té clar que aquest altre profeta és Jesús. Aquest, serà ell mateix qui escoltarà el clamor del seu poble, i donarà a Déu el nom inaudit de Pare. Com Moisès a Massà i Meribà (cf. Mt 4,1-7), Jesús experimenta l’abandó del poble al que vol transmetre la seva experiència de Déu. I, morirà, sense haver vist l’arribada del Regna. Però la seva mort i resurrecció, serà l’anunci d’una resurrecció universal (cf. Mt 27,52.53).

Marc destaca la llibertat de Jesús, posant l’home per sobre del dissabte: «el dissabte fou fet per a l’home» (Mc 2,27). Però això no fa que Déu sigui manipulable. A Getsemaní, Jesús, amb «espant i tremolor» accepta «la voluntat del Pare» contrària a la seva. Després, a la creu, Jesús es queixa, amb el Salm 22, què Déu l’hagi abandonat: «Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?» (Mc 15,34 / Mt 27, 46), canviant l’Abba, arameu i familiar. pel d’Eloí (o Elí= Déu meu). Per Lluc no són aquestes les paraules de Jesús, sinó les del Salm 31,6: «Pare, confio el meu alè a les teves mans» (Lc 23,46). Segons Joan, dóna per acabada la missió: «Tot s’ha complert» (Jn 19,30). La seva mort devia ser exemplar, perquè un pagà, «El centurió que estava enfront d’ell [...] confessà: És veritat: aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39).

El Déu de Jesús, és un Déu que «sembla» que abandona, buscant el lliurament (confiat) de l’home; la Noche Oscura, de Juan de la Cruz. Diu Bonhoeffer que «els homes acudeixen a Déu en llurs necessitats, busquen poder i el troben impotent. Però Déu està amb els homes en la seva passió»; actuant en la història. Només un Déu dèbil pot salvar-nos!.

El Déu de Jesús és presentat amb diferents punts de vista. Per Mateo, que escriu pels jueus, és el de la «Llei». Per Marc, que escriu pels romans, és l’alliberador del poder. Per Lluc, que escriu pels grecs, és la saviesa de la misericòrdia Per Joan, el teòleg, és el fill de Déu.  

Apunts de Salvador Sol, sobre un text de J.A.González Faus.  
10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret