Jesús i Déu, El Jesús de Déu

Apunts,   7a  Trobada (Curs 2015-2016).

Qui és Jesús per Déu? el centurió romà, «en veure com havia mort» Jesús, baixà del turó exclamant: «veritablement aquest home era Fill de Déu». (Mc 15,39). Pau, apòstol «cridat per Déu», no parlarà de Déu sinó és a través de Jesucrist i la seva Resurrecció. Era freqüent, a les primeres esglésies, nomenar Déu com el Pare de nostre Senyor Jesucrist. L’Esperit ens dicta a anomenar a Déu Pare, a Jesús Senyor, i entre nosaltres germans.

A partir d’aquestes experiències, ja no podem parlar de Déu sense incloure-hi a Jesús, perquè, malgrat no haver escrit cap llibre sobre Déu, ni predicar-lo, era present en els seus actes i va fer la seva voluntat. Per això Pau pot dir: «som il·luminats amb el coneixement de la glòria de Déu, que brilla en el rostre de Jesucrist», (2 Co 4,6)

Per a poder predicar la divinitat de Jesús, els apòstols va haver de fer un important en la seva concepció jueva de Déu, allò que significava en relació al món i als homes: Déu lliurà el seu Fill al món «no pas per a condemnar el món sinó per a salvar-lo» i amb ell, a tota la humanitat. Si Jesús no és Fill de Déu, no té sentit afirmar «carregà amb els nostres dolors» i a Getsemaní es lliurà a la justícia de Déu: que vol dir acceptar la seva voluntat!. 

En una societat tan teocràtica como era Israel, els exclosos no eren estimats per Déu. Jesús trenca aquest estigma: ell anuncia Déu «dels de fora» del sistema; un Déu que enderroca dels seus trons als ben instal·lats i, incorpora a la societat els exclosos. 

Jesús, doncs, pertany a l’ésser de Déu amb una intimitat que no es identitat però és absoluta. L’expressió fill de Déu, inculturada en el seu món, resulta mitològica en la cultura d’avui. Per això fóra preferible l’expressió neotestamentària que diu «en ell habita la plenitud de la divinitat» (Col 2,9) que marca, a la vegada, una totalitat i una distinció i ens inclou a nosaltres: la plenitud de Déu en Jesús, ho era «reconciliant el món en ell» (2 Cor 5,19). 

La intimitat «hipostàtica», només té sentit en el seu context històric, però que avui ha perdut tot el seu caràcter «evangèlic». El problema rau en l’hel·lenització del missatge; l’establiment de les categories gregues de Ser i Poder i no en la d’Amor: (cf 1Jn 4,7-10)

Aplicant pistes hermenèutiques, en termes d’unió i autopossesió en l’amor humà, seria: aspirar a la màxima unió en el si de la màxima diferenciació. Quan algú diu: «jo soc totalment teu», s’entén com una pretensió de pertinença total, però, a la vegada, el «jo» manifesta el màxim alliberament del subjecte.

Que Jesús pertany a l’ésser de Déu significa que Déu no té, seguint el llenguatge bíblic, una altre «imatge», per a nosaltres, que el ser humà que és Jesús. Per això Pau modifica l’expressió «invocar a Déu», per la d’«invocar el Nom del Senyor». (cf Rm 10.9-13)

Un dels passatges més fonamentals de la divinitat humanitzada de Jesús, és aquesta afirmació: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). Afirmació aplicable, també, als qui fan el bé per una altre causa. 

La raó humana no pot donar a Déu un estatut ontològic, però en la mesura en que Déu s’ha comunicat a si mateix en un home, la raó humana pot donar-li a Déu un cert estatut antropològic. («Déu és Amor», etc.). No un Déu dels poderosos de la terra, sinó dels humils i els exclosos. Un Déu que es projecta en la «dignitat del messies sofrent».

Salvador Sol, sobre el text de González Faus, (10 palabras clave sobre Jesús de Nazaret)