APRENDRE A CREURE DES DEL DUBTE
Comentari a l’evangeli (Mt 14,22-33) per José Antonio Pagola
Evangeli.-
Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s'havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d'avançar, perquè el vent era contrari.
Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l'aigua. Quan els deixebles el veieren, s'esveraren pensant que era una fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: «No tingueu por, que soc jo». Pere li digué: «Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua». Jesús contestà: «Ja pots venir». Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s'acovardí i començà d'enfonsar-se. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me». A l'instant Jesús li donà la mà i li digué: «Quina poca fe! Per què dubtaves?». I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu».
Comentari
No és fàcil respondre amb sinceritat la pregunta que Jesús fa a Pere en el moment mateix en què el salva de l’agua: «Per què has dubtat?»
De vegades, les conviccions més fondes se’ns esvaeixen i els ulls de l’ànima se’ns torben sense saber exactament per què. Principis acceptats fins llavors com a incommovibles comencen a trontollar. I es desperta en nosaltres la temptació d’abandonar-ho tot sense reconstruir res de nou.
Adesiara, el misteri de Déu se’ns fa aclaparador. L’última paraula sobre la meva vida se m’escapa i és dur abandonar-me al misteri: la meva raó continua cercant insatisfeta una llum clara i apodíctica que no troba ni podrà trobar mai.
Tal vegada la superficialitat i la lleugeresa de la nostra vida quotidiana i el culte secret a tants ídols ens submergeixen en llargues crisis d’indiferència i d’escepticisme interior, amb la sensació d’haver perdut realment Déu.
Sovint és el nostre propi pecat el que trenca la nostra fe, ja que aquesta decau i s’afebleix quan ens allunyem de Déu. Si som sincers, hem de confessar que hi ha una distància enorme entre el creient que professem ser i el creient que som en realitat. Què fer en constatar en nosaltres una fe de vegades tan fràgil i vacil·lant?
Primer de tot, no desesperar ni espantar-se en descobrir en nosaltres dubtes i vacil·lacions. La recerca de Déu es viu gairebé sempre en la inseguretat, la foscor i el risc. A Déu se’l cerca «a les palpentes». I no hem d’oblidar que moltes vegades «la fe genuïna només pot aparèixer com a dubte superat» (Ladislao Boros).
El que és important és acceptar el misteri de Déu amb el cor obert. La nostra fe depèn de la veritat de la nostra relació amb ell. I no cal esperar que els nostres interrogants i dubtes es resolguin per viure en veritat davant d’aquest Pare.
Per això l’important és saber cridar com Pere: «Senyor, salva’m!» Saber aixecar cap a Déu les nostres mans buides, no només com a gest de súplica, sinó també de lliurament confiat d’algú que se sap petit, ignorant i necessitat de salvació. No oblidem que la fe és «caminar sobre l’aigua», però amb la possibilitat de trobar sempre aquesta mà que ens salva quan comencem a enfonsar-nos.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
REFLEXIONS
Per: Jaume Rocabert
En l’homilia de l’equip del Pagola, pel diumenge 9 d’agost, que se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre des del dubte”, es fonamenta amb els fragments (22-33) del capítol 14 de l’evangeli de Mateu.
En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 9 d’agost, XIX durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen uns arguments quelcom més ordinàries i freqüents en el nostre dia a dia, la qual cosa no vol dir que siguin més senzills de respondre.
No és fàcil respondre amb sinceritat la pregunta que Jesús fa a Pere en el moment mateix en què el salva de l’agua: «Per què has dubtat?» De vegades, les conviccions més fondes se’ns esvaeixen i els ulls de l’ànima se’ns torben sense saber exactament per què. Principis acceptats fins llavors com a incommovibles comencen a trontollar. I es desperta en nosaltres la temptació d’abandonar-ho tot sense reconstruir res de nou. Aquets dubtes que són circumstancials, ens desorienten i sovint fins i tot ens descararien. La resposta que cal donar, pot trigar, però si ha voluntat de redreçar el camí, només depèn de cadascun.
A voltes, el misteri de Déu se’ns fa aclaparador. L’última paraula sobre la meva vida se m’escapa i és dur abandonar-me al misteri: la meva raó continua cercant insatisfeta una llum clara i apodíctica que no troba ni podrà trobar mai. Tal vegada la superficialitat i la lleugeresa de la nostra vida quotidiana i el culte secret a tants ídols ens submergeixen en llargues crisis d’indiferència i d’escepticisme interior, amb la sensació d’haver perdut realment Déu. En front d’una angoixa d’aquesta naturalesa, cal no fer passos en falç. Tot al contrari, cal calma i una reflexió sincera del que ens comporta de negatiu el pas donat!!!
Sovint és el nostre propi pecat el que trenca la nostra fe, ja que aquesta decau i s’afebleix quan ens allunyem de Déu. Si som sincers, hem de confessar que hi ha una distància enorme entre el creient que professem ser i el creient que som en realitat. Què fer en constatar en nosaltres una fe de vegades tan fràgil i vacil·lant? Primer de tot, no desesperar ni espantar-se en descobrir en nosaltres dubtes i vacil·lacions. La recerca de Déu es viu gairebé sempre en la inseguretat, la foscor i el risc. A Déu se’l cerca «a les palpentes». I no hem d’oblidar que moltes vegades «la fe genuïna només pot aparèixer com a dubte superat» (Ladislao Boros). Curiosament, encara que sembla impossibles, és en aquesta situació en el qual ens sentim en el més profund del pou, quan és possible que se’ns encengui la llum.
El que és important és acceptar el misteri de Déu amb el cor obert. La nostra fe depèn de la veritat de la nostra relació amb ell. I no cal esperar que els nostres interrogants i dubtes es resolguin per viure en veritat davant d’aquest Pare. Per això l’important és saber cridar com Pere: «Senyor, salva’m!» Saber aixecar cap a Déu les nostres mans buides, no només com a gest de súplica, sinó també de lliurament confiat d’algú que se sap petit, ignorant i necessitat de salvació. No oblidem que la fe és «caminar sobre l’aigua», però amb la possibilitat de trobar sempre aquesta mà que ens salva quan comencem a enfonsar-nos. Malgrat ens pugui semblar que ja tenim l’aigua al coll i que sentim que ens estem ofegant, aquesta situació pot ser la més idònia per fer un sincer acte de fe per sortir del més profund del decaïment.
En aquesta homilia que la litúrgia ens proposa per el proper diumenge 9 d’agost, XIX durant l’Any, el Pagola o el seu equip, ens proposen uns arguments quelcom més ordinàries i freqüents en el nostre dia a dia, la qual cosa no vol dir que siguin més senzills de respondre.
No és fàcil respondre amb sinceritat la pregunta que Jesús fa a Pere en el moment mateix en què el salva de l’agua: «Per què has dubtat?» De vegades, les conviccions més fondes se’ns esvaeixen i els ulls de l’ànima se’ns torben sense saber exactament per què. Principis acceptats fins llavors com a incommovibles comencen a trontollar. I es desperta en nosaltres la temptació d’abandonar-ho tot sense reconstruir res de nou. Aquets dubtes que són circumstancials, ens desorienten i sovint fins i tot ens descararien. La resposta que cal donar, pot trigar, però si ha voluntat de redreçar el camí, només depèn de cadascun.
A voltes, el misteri de Déu se’ns fa aclaparador. L’última paraula sobre la meva vida se m’escapa i és dur abandonar-me al misteri: la meva raó continua cercant insatisfeta una llum clara i apodíctica que no troba ni podrà trobar mai. Tal vegada la superficialitat i la lleugeresa de la nostra vida quotidiana i el culte secret a tants ídols ens submergeixen en llargues crisis d’indiferència i d’escepticisme interior, amb la sensació d’haver perdut realment Déu. En front d’una angoixa d’aquesta naturalesa, cal no fer passos en falç. Tot al contrari, cal calma i una reflexió sincera del que ens comporta de negatiu el pas donat!!!
Sovint és el nostre propi pecat el que trenca la nostra fe, ja que aquesta decau i s’afebleix quan ens allunyem de Déu. Si som sincers, hem de confessar que hi ha una distància enorme entre el creient que professem ser i el creient que som en realitat. Què fer en constatar en nosaltres una fe de vegades tan fràgil i vacil·lant? Primer de tot, no desesperar ni espantar-se en descobrir en nosaltres dubtes i vacil·lacions. La recerca de Déu es viu gairebé sempre en la inseguretat, la foscor i el risc. A Déu se’l cerca «a les palpentes». I no hem d’oblidar que moltes vegades «la fe genuïna només pot aparèixer com a dubte superat» (Ladislao Boros). Curiosament, encara que sembla impossibles, és en aquesta situació en el qual ens sentim en el més profund del pou, quan és possible que se’ns encengui la llum.
El que és important és acceptar el misteri de Déu amb el cor obert. La nostra fe depèn de la veritat de la nostra relació amb ell. I no cal esperar que els nostres interrogants i dubtes es resolguin per viure en veritat davant d’aquest Pare. Per això l’important és saber cridar com Pere: «Senyor, salva’m!» Saber aixecar cap a Déu les nostres mans buides, no només com a gest de súplica, sinó també de lliurament confiat d’algú que se sap petit, ignorant i necessitat de salvació. No oblidem que la fe és «caminar sobre l’aigua», però amb la possibilitat de trobar sempre aquesta mà que ens salva quan comencem a enfonsar-nos. Malgrat ens pugui semblar que ja tenim l’aigua al coll i que sentim que ens estem ofegant, aquesta situació pot ser la més idònia per fer un sincer acte de fe per sortir del més profund del decaïment.
COMENTARIS
La homilia del proper diumenge 9 d’agost, és un cant a l’esperança! Hem de partir del fet que som humans, cosa que vol dir que som imperfectes i febles i per més que hi hagin algunes persones que puguin haver aconseguit, ves a saber per quins mitjans, una posició de poder, no per això han deixat de ser humans, o sigui de naturalesa feble que la seva riquesa o el seu poder no els ha salvat de l’esmentada feble naturalesa humana. Conseqüentment febles i fins i tot d’una feblesa tan o més estrepitosament més gran que la dels homes i dones més senzills del planeta terra, amb la única diferència que hauran viscut sense necessitats bàsiques, però a ben segur amb altre tipus de necessitats que ni el poder ni els diners els hi poden donar: com podria ser la immortalitat. Per tan com la resta de humans, acabaran enterrats o incinerats...
