Apunts, 8a
Trobada (Curs 2015-2016).
Segons la constitució Lumen
gentium «Jesús va començar la seva Església amb l’anunci de la bona
noticia, és a dir, l’arribada del Regne de Déu» (LG, 5). Marc i Mateu repeteixen
les paraules de Jesús quan anunciava la bona nova: «s’ha complert el temps i el
Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». (Mc 1,15 / cf
Mt 4,17). El Regne exigeix: conversió i aporta
joia pels pobres, i és força alliberadora del món corromput per tal que
assoleixi la plenitud de les promeses de Déu.
El Regne s’entén com un paradigma d’esperança, llibertat
i justícia.
Per W. Kasper, el «Centre i marc de la predicació de
Jesús fou el Regne». I per H. Küng, «La causa de Jesús és la causa de Déu en el
món: el Regnat de Déu» aquí a la terra.
Per Jon Sobrino, «Jesús no volia fundar una Església.
Això no va ser l’objecta de la seva predicació». «El Déu de Jesús –ha escrit
González Faus- no és accessible al marge del Regne». Per tant, si volem saber
què és exactament el misteriós Regne de Déu hem de dirigir la mirada
vers Jesús. Parlar del «regnat de Déu», és per Marc parlar d’«Evangeli» o «Bona
Nova», doncs que anuncia l’arribada de la salvació de: pobres, pecadors i
malalts.
Jon Sobrino proposa tres vies per entendre el Regne de
Déu, realitat primera i última en la predicació de Jesús: la via del Regne com
a concepte, la de la praxis de Jesús i la dels destinataris. Tres vies que es
complementen.
a) El concepte del regne. És la
idea de Déu com a rei. Aquesta idea ja la tenia el poble jueu abans de l’aparició
de la reialesa del s.XI aC. I que van perdre amb la invasió dels assiris i amb
l’exili a Babilònia. Per això esperaven que Déu mateix vindria a regnar en
persona par a implantar de veritat la justícia.
b) La praxis de Jesús. L’anàlisi dels signes, tant
explícits (miracles, exorcismes, acollida de pecadors), com implícits (dinars),
y les paràboles (que presenten el Regne per analogia). Per aquestes vies els
apòstols van reconèixer el Jesús de Nazaret en el Crist ressuscitat. Jesús
comparteix dinars. Als pobres (els multiplica el pa), als «pecadores y
publicans» (els dóna el perdó) i als deixebles (els ensenya a compartir). Això
són signes del temps messiànic.
c) Els destinataris. El Regne va destinat als
pobres, als afligits i als perseguits; benaurances. Com ha escrit G. Gutiérrez:
la memòria de Jesús crucificat és la crucifixió actual del poble. La mort de
Jesús és conseqüència de la seva passió per la justícia.
El Regne «Ja» és present, però «encara» no. No amb la seva plenitud. (O.
Cullmann). El Regne de Déu apareixerà plenament quan acabi el món pecador (Lc
17,26-30), quan acabin els sofriments (Mt 11,5) i la mort sigui superada (Lc
20,36).
El Jesús històric no fundà l’Església. Aquesta és un
esdeveniment postpasqual. En la mesura que apareix l’Església el Regne es
desplaça. Jesús predicava el Regne l’Església predica Jesús el Crist. Ni Pau ni
Joan parlen del «Regne», són apòstols cristològics.
Per Bultmann l’Església es constitueix en l’Imperi Romà,
sota la cultura hel·lenista. Així cal entendre la frase de Loisy: «Jesús anuncià
el Regne i el que arribà fou l’església».
Jesús és el fonament de l’Església; l’assemblea de
comunitats cristianes centrades en Jesús; confessant que ha esdevingut el
Crist, que vessa el seu Esperit rebut del Pare: L’Església, és «presagi del
Regne de Déu definitiu» (H. Küng); sagrament.
de Jesús el Crist.
Salvador Sol, Sobre un text de: Casiano Floristan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada