APRENDRE A CONFIAR EN DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 10, 26-33) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d'hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d'orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l'ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l'infern tant l'ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d'ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel».

Comentari.- 

Estic convençut que l’experiència de Déu, tal com l’ofereix i comunica Jesús, sempre infon una pau inconfusible en el nostre cor, ple d’inquietuds, pors i inseguretats. Aquesta pau és gairebé sempre el millor signe que hem escoltat des del fons del nostre ésser la seva crida: «No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells». Com acostar-se a aquest Déu?

Potser el primer és aturar-se a experimentar Déu només com a amor. Tot el que en neix és amor. D’ell només ens arriba vida, pau i bé. Jo me’n puc apartar i oblidar el seu amor, però ell no canvia. El canvi es produeix només en mi. Ell mai no deixa d’estimar-me.

Hi ha una cosa encara més commovedora. Déu m’estima incondicionalment, tal com sóc. No m’he de guanyar el seu amor. No he de conquerir el seu cor. No he de canviar ni ser millor per ser estimat per ell. Més aviat, sabent que m’estima així, puc canviar, créixer i ser bo.

Ara puc pensar en la meva vida: què em demana Déu? Què espera de mi? Només que aprengui a estimar. No sé en quines circumstàncies em puc trobar i quines decisions hauré de prendre, però Déu només espera de mi que estimi les persones i busqui el seu bé, que m’estimi a mi mateix i em tracti bé, que estimi la vida i m’esforci per fer-la més digna i més humana per a tothom. Que sigui sensible a l’amor.

Hi ha alguna cosa que no he d’oblidar. No estaré mai sol. Tots «vivim, ens movem i existim» en Déu. Ell serà sempre aquesta presència comprensiva i exigent que necessito, aquesta mà forta que em sostindrà en la feblesa, aquesta llum que em guiarà pels camins. Ell em convidarà sempre a caminar dient «sí» a la vida. Un dia, quan acabi el meu pelegrinatge per aquest món, coneixeré a prop de Déu la pau i el descans, la vida i la llibertat.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 25 de juny XII durant l’any litúrgic A, que

se’ns ofereixen amb el títol, “Aprendre a confiar en Déu”, té com a fonament els fragments (26-33) dels

capítol 10 de l’evangeli de Mateu.

Les noves generacions i també les que ja no són noves, s’han apartat gradualment de tota creença i,

probablement de manera inconscient, en cap moment donen senyals que l’espiritualitat o la mística

interior, formi part de la seva vida. Sovint s’excusen dient que no creuen en els capellans o amb el que

prediquen, també, i cal dir-ho, la pederàstia o el innombrables casos d’abusos sexuals, fins no fa tant

encoberts per la jerarquia, hi ha jugat un paper molt decisiu amb aquest allunyament espiritual. L’Església

requereix de canvis urgents i del tot necessaris, que el papa Francesc està intentant aplicar-los, malgrat la

bel·ligerant oposició de la cúria vaticana i d’una gran part dels cardenals, arquebisbes i bisbes, que

s’obstinen a no perdre uns privilegis que mai els haurien d’haver obtingut.

Centrant-nos en l’homilia que ens aconsella aprendre a confiar en Déu, per damunt de qualsevol de les

misèries humanes, en la seva primera reflexió en diu: Estic convençut que l’experiència de Déu, tal com

l’ofereix i comunica Jesús, sempre infon una pau inconfusible en el nostre cor, ple d’inquietuds, pors i

inseguretats. Aquesta pau és gairebé sempre el millor signe que hem escoltat des del fons del nostre ésser la

seva crida: «No tingueu por: vosaltres valeu més que tots els ocells». En front del nostre desencís es

pregunta: Com acostar-se a aquest Déu?

Per tot seguit apuntar: Potser el primer és aturar-se a experimentar Déu només com a amor. Tot el que en

neix és amor. D’ell només ens arriba vida, pau i bé. Jo me’n puc apartar i oblidar del seu amor, però ell no

canvia. El canvi es produeix només en mi. Ell mai no deixa d’estimar-me. Déu m’estima incondicionalment,

tal com sóc. No m’he de guanyar el seu amor. No he de conquerir el seu cor. No he de canviar ni ser millor

per ser estimat per ell. Més aviat, sabent que m’estima així, puc canviar, créixer i ser bo.

Si aconseguim adonar-nos de la seva estimació, podem qüestionar-nos què fer en la meva vida: què em

demana Déu? Què espera de mi? Només que aprengui a estimar. No sé en quines circumstàncies em puc

trobar i quines decisions hauré de prendre, però Déu només espera de mi que estimi les persones i busqui el

seu bé, que m’estimi a mi mateix i em tracti bé, que estimi la vida i m’esforci per fer-la més digna i més

humana per a tothom. Que sigui sensible a l’amor.

Arribat en aquest punt, l’homilia conclou tot dient-nos: Hi ha alguna cosa que no he d’oblidar. No estaré mai

sol. Tots «vivim, ens movem i existim» en Déu. Ell serà sempre aquesta presència comprensiva i exigent

que necessito, aquesta mà forta que em sostindrà en la feblesa, aquesta llum que em guiarà pels camins. Ell

em convidarà sempre a caminar dient «sí» a la vida.

Al·leluia Jo 15,26b.27a

L'Esperit de la veritat donarà testimoni de mi,

diu el Senyor,

i vosaltres també en donareu testimoni.

Una nova homilia que intenta de manera molt pedagògica, fer-nos veure el què és l’estimació que Déu ens

té, el seu amor per cadascunes de totes i tots i que, malauradament, masses vegades la religió o religions

(institucions que no deixen de ser humanes), no ens donen el testimoniatge que fora necessari, però que si

ens l’han donat i el donen –individualment- moltes dones i homes, moltes i molts que ni tan sols han tingut

cap mena de reconeixement institucional i massa sovint, en els darrers temps, si se’ls hi ha donat un

reconeixement a persones de testimoniatge, força discutible...