EL PERILL D’UN CRISTIANISME SENSE CREU

Comentari de l’evangeli (Mt 10,37-42) escrit per: J.A. Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l'hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d'aigua fresca a un d'aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa».

Comentari.-

Un dels riscos més grans del cristianisme actual és anar passant a poc a poc de la «religió de la creu» a una «religió del benestar». Fa uns anys vaig prendre nota d’unes paraules de Reinhold Niebuhr, que em van fer pensar molt. El teòleg nord-americà parlava del perill d’una «religió sense fibló» que acabés predicant «un Déu sense còlera que condueix uns homes sense pecat cap a un regne sense judici per mitjà d’un Crist sense creu». El perill és real i ho hem d’evitar.

Insistir en l’amor incondicional d’un Déu Amic no ha de significar mai fabricar-nos un Déu a la nostra conveniència, el Déu permissiu que legitimi una religió burgesa (Johann Baptist Metz). Ser cristià no és cercar el Déu que em convé i em diu «sí» a tot, sinó trobar-me amb el Déu que, precisament per ser Amic, desperta la meva responsabilitat i, per això mateix, més d’una vegada em fa patir, cridar i callar.

Descobrir l’evangeli com a font de vida i estímul de creixement sa no vol dir viure «immunitzat» davant del patiment. L’evangeli no és pas un tranquil·litzant per a una vida organitzada al servei dels nostres fantasmes de plaer i benestar. Crist fa gaudir i fa patir, consola i inquieta, recolza i contradiu. Només així és camí, veritat i vida.

Creure en un Déu Salvador que, ja des d’ara i sense esperar el més enllà, cerca alliberar-nos del que ens fa mal no ens ha de portar a entendre la fe cristiana com una religió d’ús privat al servei exclusiu dels nostres problemes i patiments. El Déu de Jesucrist ens posa sempre mirant el qui pateix. L’evangeli no centra la persona en el propi patiment, sinó en el dels altres. Només així es viu la fe com a experiència de salvació.

En la fe com en l’amor tot sol anar molt barrejat: el lliurament confiat i el desig de possessió, la generositat i l’egoisme. Per això no hem d’esborrar de l’evangeli aquestes paraules de Jesús que, per dures que semblin, ens posen davant la veritat de la nostra fe: «Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per: Jaume Rocabert

Una nova homilia, insistint en fer-nos adonar que ser cristià no és ser-ho a la meva manera, segons els meus interessos. Els més de 35 anys d’un catolicisme segons la concepció d’uns papes ultraconservadors i amb una concepció anquilosada i molt allunyada no només l’evangeli, sinó de la doctrina del darrer Concili Vaticà II, allunyada també de la teologia de l’alliberament i dissortadament amb la voluntat de potenciar de nou aquelles doctrines que van provocar la contrareforma després de la Reforma Luterana del 1517, o el què és el mateix dir prou a una Església aburgesada, corrupta i, molt especialment allunyada del missatge de Jesús de Natzaret.

Avui ens trobem amb una situació extraordinàriament preocupant on el papa Francesc a de lluitar contra una majoria de cardenal, bisbes i membres de la cúria, encapçalats o liderats pels bisbes i cardenals americans, italians, espanyols, polonesos entre molts d’altres que s’oposen a les moltes reformes que proposa i a l’eliminació de la pompositat, del palaus episcopals i de les seves corrupteles tant sexuals com

financeres.

El primer paràgraf de l’homilia, va directe al que no és un perill sinó una realitat: Un dels riscos més grans del cristianisme actual és anar passant a poc a poc de la «religió de la creu» a una «religió del benestar». El teòleg nord-americà parlava del perill d’una «religió sense fibló» que acabés predicant «un Déu sense còlera que condueix uns homes sense pecat cap a un regne sense judici per mitjà d’un Crist sense creu». El perill

és real i ho hem d’evitar. Insistir en l’amor incondicional d’un Déu Amic no ha de significar mai fabricar-nos un Déu a la nostra conveniència, el Déu permissiu que legitimi una religió burgesa (Johann Baptist Metz). Ser cristià no és cercar el Déu que em convé i em diu «sí» a tot, sinó trobar-me amb el Déu que, precisament per ser Amic, desperta la meva responsabilitat i, per això mateix, més d’una vegada em fa patir, cridar i callar.

És per aquesta raó que l’homilia ens recalca que: Insistir en l’amor incondicional d’un Déu Amic no ha de significar mai fabricar-nos un Déu a la nostra conveniència, el Déu permissiu que legitimi una religió burgesa (Johann Baptist Metz). Ser cristià no és cercar el Déu que em convé i em diu «sí» a tot, sinó trobar-me amb el Déu que, precisament per ser Amic, desperta la meva responsabilitat i, per això mateix, més d’una vegada em fa patir, cridar i callar.

En qualsevol cas, cal sempre tenir present que Descobrir l’evangeli com a font de vida i estímul de creixement sa no vol dir viure «immunitzat» davant del patiment: Crist fa gaudir i fa patir, consola i inquieta, recolza i contradiu. Només així és camí, veritat i vida.

Ens cal recordar que: El Déu de Jesucrist ens posa sempre mirant el qui pateix. L’evangeli no centra la persona en el propi patiment, sinó en el dels altres. Només així es viu la fe com a experiència de salvació.

L’homilia en el seu paràgraf de cloenda ens recorda: Per això no hem d’esborrar de l’evangeli aquestes paraules de Jesús que, per dures que semblin, ens posen davant la veritat de la nostra fe: «Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi. Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà».

Al·leluia 1Pe 2,9

Vosaltres sou un poble escollit, un reialme sacerdotal, una nació sagrada: proclameu la lloança d'aquell que us ha cridat del país de les tenebres a la seva llum admirable.

Una nova homilia que ens descriu la veritat del veritable cristianisme. Un cristianisme que mai pot ser burgés, un cristianisme que cal que comporti, en tot moment, un sentiment d’estimació, d’angoixa i de donació, procurant que això esdevingui realitzable, d’amor, de lliurament amb els que pateixen, amb els que la vida els hi està sent adversa. Sovint davant de tanta violència, guerres, explotació i crueltat, no podem fer altre cosa que fer nostra aquest patiment i pregar i tenir present en el teu interior, el dolor i el menyspreu que la societat neocapitalisme té per les persones, dones, homes i fins i tot infants.

No ens descuidem de pregar pel papa Francesc per tal que segueixi encoratjat a fer les reformes necessàries, perquè la Església i molt especialment els seus jerarques, deixin de ser prínceps per passar a ser veritables pastors i apòstols que pregonin amb el seu testimoniatge, el missatge del Regne de Déu!!!