DONAR NOVA VIDA A LA SOCIETAT ACTUAL

Comentari a l’evangeli (Mt 9,36 /10,8) per J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús, en veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n'apiadà, i digué als seus deixebles: «La collita és abundant, però hi ha pocs segadors. Demaneu a l'amo dels sembrats que hi faci anar més segadors». Llavors cridà els seus dotze deixebles i els donà poder de treure els esperits malignes i de guarir tota malaltia. Els noms dels dotze apòstols són, primer Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà, Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà, Felip i Bartomeu, Tomàs i Mateu, el publicà, Jaume, fill d'Alfeu, i Tadeu, Simó, el zelota, i Judes, l'Iscariot, que el va trair. Jesús envià aquests dotze tot fent-los aquestes recomanacions: «No us encamineu a les terres dels pagans ni entreu a la província dels samaritans. Aneu més aviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel. Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis. No heu pagat res per rebre aquest poder; doneu-ho també sense pagar».

Comentari.-

El regne de Déu no és només una salvació que comença després de la mort. És una irrupció de gràcia i de vida ja a la nostra existència actual. Més encara. El signe més clar que el regne és a prop és precisament aquest corrent de vida que comença a obrir-se pas a la terra. «Aneu i prediqueu dient: «El Regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis». Avui més que mai hauríem d’escoltar els creients la invitació de Jesús a donar nova vida a la societat.

S’està obrint un abisme inquietant entre el progrés tècnic i el nostre desenvolupament espiritual. Hom diria que l’home no té força espiritual per animar i donar sentit al seu progrés incessant. Els resultats són palpables. A molts se’ls veu empobrits pels seus diners i per les coses que creuen posseir. El cansament de la vida i l’avorriment s’apoderen de molts. La «contaminació interior» està embrutant el millor de no poques persones. Hi ha homes i dones que viuen perduts, sense poder trobar sentit a la seva vida. Hi ha persones que viuen corrents, submergides en una nerviosa i intensa activitat, buidant-se per dins, sense saber exactament el que volen.

No estem novament davant d’homes i dones «malalts» que necessiten ser guarits, «morts» que necessiten resurrecció, «posseïts» que esperen ser alliberats de tants dimonis que els impedeixen viure com a éssers humans? Hi ha persones que, al fons, volen tornar a viure. Volen curar-se i ressuscitar. Tornar a riure i gaudir de la vida, enfrontar-se al dia a dia amb alegria.

I només hi ha un camí: aprendre a estimar. I aprendre de nou coses que exigeix l’amor i que no estan gaire de moda: senzillesa, acollida, amistat, solidaritat, atenció gratuïta a l’altre, fidelitat… Entre nosaltres continua faltant amor. Algú ho ha de despertar. Els homes d’avui no els salvaran ni el confort ni l’electrònica, sinó l’amor. Si en nosaltres hi ha capacitat d’estimar, l’hem d’encomanar. Se’ns ha donat de franc i de franc l’hem de regalar de moltes maneres als que trobem al nostre camí.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-

Per Jaume Rocabert

Una nova homilia, notablement més curta que moltes de les anteriors, però molt més densa i al mateix temps, penso que notablement més diàfana, tant que pocs, molts pocs aclariments caldrà si llegim amb atenció i interès cadascun del quatre paràgraf de que consta: El regne de Déu no és només una salvació que comença després de la mort. És una irrupció de gràcia i de vida ja a la nostra existència actual. Més encara. El signe més clar que el regne és a prop és precisament aquest corrent de vida que comença a obrir-se pas a la terra. «Aneu i prediqueu dient: «El Regne del cel és a prop. Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis». Avui més que mai hauríem d’escoltar els creients la invitació de Jesús a donar nova vida a la societat.

El segons paràgraf, ens està intentar obrir els ulls quan exposa la següent evidència: S’està obrint un abisme inquietant entre el progrés tècnic i el nostre desenvolupament espiritual. Hom diria que l’home no té força espiritual per animar i donar sentit al seu progrés incessant. Els resultats són palpables. A molts se’ls veu empobrits pels seus diners i per les coses que creuen posseir. El cansament de la vida i l’avorriment s’apoderen de molts. La «contaminació interior» està embrutant el millor de no poques persones. Hi ha homes i dones que viuen perduts, sense poder trobar sentit a la seva vida. Hi ha persones que viuen corrents, submergides en una nerviosa i intensa activitat, buidant-se per dins, sense saber exactament el que volen.

En el tercer paràgraf expressa una realitat que no apareix en els titulars del periòdics ni en els diferents tele-diaris: Hi ha persones que, al fons, volen tornar a viure. Volen curar-se i ressuscitar. Tornar a riure i gaudir de la vida, enfrontar-se al dia a dia amb alegria.

En quart i darrer paràgraf, el consell i l’orientació pedagògica única per sortir del pou en el que inconscientment hem caigut i que només hi ha un camí: aprendre a estimar. I aprendre de nou coses que exigeix l’amor i que no estan gaire de moda: senzillesa, acollida, amistat, solidaritat, atenció gratuïta a l’altre, fidelitat… Entre nosaltres continua faltant amor. Algú ho ha de despertar. Els homes d’avui no els salvaran ni el confort ni l’electrònica, només l’amor. Si en nosaltres hi ha capacitat d’estimar, l’hem d’encomanar. Se’ns ha donat de franc i de franc l’hem de regalar de moltes maneres als que trobem al nostre camí.

Al·leluia Mc 1,15

El Regne de Déu és a prop.

Convertiu-vos i crieu en la Bona Nova.

Una homilia que des de del punt de vista acadèmic, és una autèntica “master class”. Aquest és el camí que cal seguir i aquest és també el testimoniatge que cal que donem si veritablement ens volem considerar cristians o sigui seguidors de l’únic mestre i senyor: Jesús de Natzaret fill de Déu.