Evangeli (Jn 1,1-18) – diumenge 03
de gener de 2021, i comentari de J.A.Pagola
Evangeli.- 1 Al
principi existia / el qui és la Paraula. / La Paraula estava amb Déu / i la
Paraula era Déu. / 2 Ell estava amb Déu al principi. / 3 Per
ell tot ha vingut a l'existència, / i res no hi ha vingut sense ell. / 4 En
ell hi havia la vida, / i la vida era la llum dels homes. / 5 La
llum resplendeix en la foscor, / i la foscor no ha pogut ofegar-la. / 6 Déu
envià un home que es deia Joan. / 7 Vingué com a testimoni / a
donar testimoni de la llum, / perquè per ell tothom cregués. / 8 Ell
no era la llum, / venia solament a donar-ne testimoni. / 9 Existia
el qui és la llum veritable, / el qui ve al món / i il·lumina tots els homes. /
10 Era present en el món, / que per ell ha vingut a l'existència,
/ i el món no l'ha reconegut. / 11 Ha vingut a casa seva, / i
els seus no l'han acollit. / 12 Però a tots els qui l'han
rebut, / als qui creuen en el seu nom, / els ha concedit de ser fills de Déu. /
13 No han nascut / per descendència de sang,/ ni d'un desig
carnal, / ni d'un voler humà, / sinó de Déu mateix. / 14 El qui
és la Paraula s'ha fet home / i ha habitat entre nosaltres, / i hem contemplat
la seva glòria, / glòria que ha rebut / com a Fill únic del Pare, / ple de
gràcia i de veritat. / 15 Joan dóna testimoni 'ell / quan proclama: / «És aquell de qui jo
deia: / El qui ve després de mi / em passa al davant, / perquè, abans que jo,
ell ja existia.» / 16 De la seva plenitud, / tots nosaltres
n'hem rebut / gràcia rere gràcia. / 17 La Llei fou donada per
Moisès, / però la gràcia i la veritat / han vingut per Jesucrist. / 18 A
Déu, ningú no l'ha vist mai: / el seu Fill únic, que és Déu / i està en el si
del Pare, / és qui l'ha revelat. (Jn 1, 1-18. BCI)
Comentari.- Tots
anem cometent al llarg de la vida errors i desencerts. Calculem malament les
coses. No mesurem bé les conseqüències dels nostres actes. Ens deixem portar
per l’apassionament o la insensatesa. Som així. No obstant això, no són aquests
els errors més greus. El pitjor és tenir plantejada la vida de manera errònia.
Posem un exemple.
Tots sabem que la vida és un regal. No sóc jo qui he decidit
néixer. No m’he escollit a mi mateix. No he triat els meus pares ni el meu
poble. Tot m’ha estat donat. Viure és ja, des del seu origen, rebre. L’única
manera de viure assenyadament és acollir de manera responsable allò que m’és
donat.
No obstant això, no sempre pensem així. Ens creiem que la vida és
una cosa que se’ns deu. Ens sentim propietaris de nosaltres mateixos. Pensem
que la manera més encertada de viure és organitzar-ho tot en funció de
nosaltres mateixos. Jo sóc l’únic important. Què importen els altres?
Alguns no saben viure sinó exigint. Exigeixen i exigeixen sempre
més. Tenen la impressió de no rebre mai el que se’ls deu. Són com nens insaciables,
que mai estan contents amb el que tenen. No fan sinó demanar, reivindicar,
lamentar-se. Gairebé sense adonar-se’n es converteixen a poc a poc en el centre
de tot. Ells són la font i la norma. Tot ho han de subordinar al seu ego. Tot
ha de quedar instrumentalitzat per al seu profit.
La vida de la persona es tanca llavors sobre si mateixa. Ja no
s’acull el regal de cada dia. Desapareix el reconeixement i la gratitud. No és
possible viure amb el cor dilatat. Es continua parlant d’amor, però «estimar» significa
ara posseir, desitjar l’altre, posar-lo al meu servei.
Aquesta manera d’enfocar la vida condueix a viure tancats a Déu. La
persona s’incapacita per acollir. No creu en la gràcia, no s’obre a res de nou,
no escolta cap veu, no sospita en la seva vida cap presència. És l’individu qui
ho omple tot. Per això és tan greu l’advertiment de l’evangeli de Joan:
«Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els
homes …i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han
acollit». El nostre gran pecat és viure sense acollir la llum.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada