LA NOSTRA INCAPACITAT PER ADORAR

 Evangeli (Mt 2,1-12) – Epifania del Senyor, i comentari de J.A.Pagola 

Evangeli.- ¹ Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, ² preguntaven:

--On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.

³ Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. ⁴ Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. ⁵ Ells li respongueren:

--A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:

⁶ » I tu Betlem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

de les principals viles de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble.

⁷ Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se'ls havia aparegut l'estrella ⁸ i els encaminà a Betlem dient-los:

--Aneu i informeu-vos amb exactitud d'aquest infant; i quan l'haureu trobat, feu-m'ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.

⁹ Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. ¹⁰ L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. ¹¹ Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.

¹² I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí. (Mt 2,1-12-BCI)

 

Comentari.- L’home actual ha quedat en gran mesura atrofiat per descobrir Déu. No és que sigui ateu. És que s’ha fet «incapaç de Déu». Quan un home o una dona només busca o coneix l’amor sota formes decadents, quan la seva vida està moguda exclusivament per interessos egoistes de benefici o guany, alguna cosa s’asseca en el seu cor.

Molts viuen avui un estil de vida que els aclapara i empobreix. Envellits prematurament, endurits per dins, sense capacitat d’obrir-se a Déu per cap escletxa de la seva existència, caminen per la vida sense la companyia interior de ningú.

El teòleg Alfred Delp, executat pels nazis, veia en aquest «enduriment interior» el major perill per a l’home modern: «Així l’home deixa d’alçar cap a les estrelles les mans del seu ésser. La incapacitat de l’home actual per adorar, estimar i venerar té la seva causa en la seva desmesurada ambició i en l’enduriment de la seva existència».

Aquesta incapacitat per adorar Déu s’ha apoderat també de molts creients, que només busquen un «Déu útil». Només els interessa un Déu que serveixi per als seus projectes individualistes. Déu queda així convertit en un «article de consum» de què disposar segons les nostres conveniències i interessos. Però Déu és una altra cosa. Déu és Amor infinit, encarnat en la nostra pròpia existència. I, davant d’aquest Déu, el primer és l’adoració, la joia, l’acció de gràcies.

Quan s’oblida això, el cristianisme corre el perill de convertir-se en un esforç gegantí d’humanització, i l’Església en una institució sempre tensa, sempre atabalada, sempre amb la sensació de no aconseguir l’èxit moral pel que lluita i s’esforça.

No obstant això, la fe cristiana és, primer de tot, descobriment de la bondat de Déu, experiència agraïda que només ell salva: el gest dels mags davant el Nen de Betlem expressa l’actitud primera de tot creient davant Déu fet home.

Déu existeix. Hi és, en el fons de la nostra vida. Som acollits per ell. No estem perduts enmig de l’univers. Podem viure amb confiança. Davant d’un Déu del que només sabem que és Amor, no hi cap sinó el goig, l’adoració i l’acció de gràcies. Per això, «quan un cristià pensa que ja ni tan sols és capaç de pregar, hauria de tenir almenys alegria» (Ladislau Boros).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat