Evangeli (Mc 1,14-20) del diumenge 24 de gener de 2021, i comentari de J.A.Pagola
--S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i
creieu en la bona nova.
Crida dels primers deixebles
16 Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que
tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. 17 Jesús
els digué:
--Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.
18 Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.
19 Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que
eren a la barca repassant les xarxes, 20 i
tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a
la barca i se n'anaren amb Jesús. (Mc 1, 14-20.BCI)
Ningú dubta
avui que l’evangeli de Marc ho ha resumit encertadament amb aquestes paraules:
«El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». L’objectiu
de Jesús va ser introduir en el món el que ell anomenava «el regne de Déu»: una
societat estructurada de manera justa i digna per a tothom, tal com la vol Déu.
Quan Déu regna
en el món, la humanitat progressa en justícia, solidaritat, compassió,
fraternitat i pau. A això es va dedicar Jesús amb veritable passió. Per això va
ser perseguit, torturat i executat. «El regne de Déu» va ser l’absolut per a
ell.
La conclusió és
evident: la força, el motor, l’objectiu, la raó i el sentit últim del
cristianisme és «el regne de Déu», no una altra cosa. El criteri per mesurar la
identitat dels cristians, la veritat d’una espiritualitat o l’autenticitat del
que fa l’Església és sempre «el regne de Déu». Un regne que comença aquí i
aconsegueix la seva plenitud en la vida eterna.
L’única manera
de mirar la vida com la mirava Jesús, l’única forma de sentir les coses com les
sentia ell, l’única manera d’actuar com ell actuava, és orientar la vida a
construir un món més humà. No obstant això, molts cristians no han sentit
parlar així del «regne de Déu». I no pocs teòlegs ho hem hagut d’anar
descobrint a poc a poc al llarg de la nostra vida.
Una de les
«heretgies» més greus que s’ha anat introduint en el cristianisme és fer de
l’Església l’absolut. Pensar que l’Església és el centre, la realitat davant la
qual tota la resta ha de quedar subordinat; fer de l’Església el «substitutiu»
del Regne de Déu; treballar per l’Església i preocupar-se dels seus problemes,
oblidant el sofriment que hi ha al món i la lluita per una organització més
justa de la vida.
No és fàcil
mantenir un cristianisme orientat segons el Regne de Déu, però, quan es
treballa en aquesta direcció, la fe es transforma, es fa més creativa i,
sobretot, més evangèlica i més humana.
José Antonio
Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada