EL PROJECTE DEL REGNE DE DÉU

 Evangeli (Mc 1,14-20) del diumenge 24 de gener de 2021, i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.- ¹⁴ Després que Joan fou empresonat, Jesús anà a Galilea i anunciava la bona nova de Déu. ¹⁵ Deia:

--S'ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova.

Crida dels primers deixebles

¹⁶ Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l'aigua. Eren pescadors. ¹⁷ Jesús els digué:

--Veniu amb mi i us faré pescadors d'homes.

¹⁸ Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.

¹⁹ Una mica més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que eren a la barca repassant les xarxes, ²⁰ i tot seguit els va cridar. Ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca i se n'anaren amb Jesús. (Mc 1, 14-20.BCI)

 Comentari.- S’han escrit obres molt importants per definir on és l’«essència de l’cristianisme». No obstant això, per conèixer el centre de la fe cristiana no cal acudir a cap teoria teològica. El primer és copsar quin va ser el seu objectiu per a Jesús, el centre de la seva vida, la causa a la qual es va dedicar en cos i ànima.

Ningú dubta avui que l’evangeli de Marc ho ha resumit encertadament amb aquestes paraules: «El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova». L’objectiu de Jesús va ser introduir en el món el que ell anomenava «el regne de Déu»: una societat estructurada de manera justa i digna per a tothom, tal com la vol Déu.

Quan Déu regna en el món, la humanitat progressa en justícia, solidaritat, compassió, fraternitat i pau. A això es va dedicar Jesús amb veritable passió. Per això va ser perseguit, torturat i executat. «El regne de Déu» va ser l’absolut per a ell.

La conclusió és evident: la força, el motor, l’objectiu, la raó i el sentit últim del cristianisme és «el regne de Déu», no una altra cosa. El criteri per mesurar la identitat dels cristians, la veritat d’una espiritualitat o l’autenticitat del que fa l’Església és sempre «el regne de Déu». Un regne que comença aquí i aconsegueix la seva plenitud en la vida eterna.

L’única manera de mirar la vida com la mirava Jesús, l’única forma de sentir les coses com les sentia ell, l’única manera d’actuar com ell actuava, és orientar la vida a construir un món més humà. No obstant això, molts cristians no han sentit parlar així del «regne de Déu». I no pocs teòlegs ho hem hagut d’anar descobrint a poc a poc al llarg de la nostra vida.

Una de les «heretgies» més greus que s’ha anat introduint en el cristianisme és fer de l’Església l’absolut. Pensar que l’Església és el centre, la realitat davant la qual tota la resta ha de quedar subordinat; fer de l’Església el «substitutiu» del Regne de Déu; treballar per l’Església i preocupar-se dels seus problemes, oblidant el sofriment que hi ha al món i la lluita per una organització més justa de la vida.

No és fàcil mantenir un cristianisme orientat segons el Regne de Déu, però, quan es treballa en aquesta direcció, la fe es transforma, es fa més creativa i, sobretot, més evangèlica i més humana.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat