EL CAMÍ OBERT PER JESÚS

Evangeli (Mc 1,7-11) – Baptisme de Jesús, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- ⁷ Joan… predicava així:

--Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les corretges de les sandàlies. ⁸ Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant.

⁹ Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. ¹⁰ I tot seguit, mentre sortia de l'aigua, veié que el cel s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava cap a ell. ¹¹ I una veu digué des del cel:

--Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.(Mc 1,7-11.BCI)

 

Comentari.- No pocs cristians practicants entenen la seva fe només com una «obligació». Hi ha un conjunt de creences que s’«han» acceptar, encara que hom no conegui el seu contingut ni sàpiga l’interès que poden tenir per a la seva vida; hi ha també un codi de lleis que «cal» observar, encara que hom no entengui bé tanta exigència de Déu; hi ha, finalment, unes pràctiques religioses que s’«han» de complir, encara que sigui de manera rutinària.

Aquesta manera d’entendre i de viure la fe genera un tipus de cristià avorrit, sense desig de Déu i sense creativitat ni passió alguna per encomanar la seva fe. Només cal «complir». Aquesta religió no té cap atractiu; esdevé un pes difícil de suportar; a no pocs els produeix al·lèrgia. No anava desencaminada Simone Weil quan escrivia que «on falta el desig de trobar-se amb Déu, allà no hi ha creients, sinó pobres caricatures de persones que es dirigeixen a Déu per por o per interès».

En les primeres comunitats cristianes es van viure les coses d’una altra manera. La fe cristiana no era entesa com un «sistema religiós». L’anomenaven «camí» i el proposaven com la via més encertada per viure amb sentit i esperança. Es diu que és un «camí nou i viu» que «ha estat inaugurat per Jesús per a nosaltres», un camí que es recorre amb «la mirada fixa en Jesús» (Hebreus 10,20; 12,2).

És de gran importància prendre consciència que la fe és un recorregut i no un sistema religiós. I en un recorregut hi ha de tot: marxa joiosa i moments de recerca, proves que cal superar i retrocessos, decisions ineludibles, dubtes i interrogants. Tot és part del camí: també els dubtes, que poden ser més estimulants que no pas poques certeses i seguretats posseïdes de forma rutinària i simplista.

Cadascú ha de fer el seu propi recorregut. Cadascú és responsable de l’«aventura» de la seva vida. Cadascú té el seu propi ritme. No cal forçar res. En el camí cristià hi ha etapes: les persones poden viure moments i situacions diferents. L’important és «caminar», no aturar-se, escoltar la crida que a tots se’ns fa de viure de manera més digna i més feliç. Aquesta pot ser la millor manera de «preparar el camí del Senyor».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat