dimecres, 23 de desembre del 2020

DÉU ENCARNAT

Evangeli (Lc 2,1-14) – Nadal de 2020, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-  1 Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. 2 Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3 Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. 4 També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. 5  Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill.

6 Mentre eren allà, se li van complir els dies 7 i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.

8 A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. 9 Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. 10 Però l'àngel els digué:

--No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: 11 avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12 Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.

13 I de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant:

14 --Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. (Lc 2,1-14.BCI)

 

Comentarti.- Nadal ens obliga a revisar idees i imatges que habitualment tenim de Déu, però que ens impedeixen d’acostar-nos al seu veritable rostre. Déu no es deixa empresonar en els nostres esquemes i motlles de pensament. No segueix els camins que nosaltres li marquem. Déu és imprevisible.

L’imaginem fort i poderós, majestuós i omnipotent, però ell se’ns ofereix en la fragilitat d’un nen feble, nascut en la més absoluta senzillesa i pobresa. El col·loquem gairebé sempre en l’extraordinari, prodigiós i sorprenent, però ell se’ns presenta en la quotidianitat, en el normal i ordinari. L’imaginem gran i llunyà, i ell se’ns fa petit i proper.

No. Aquest Déu encarnat en el nen de Betlem no és el que nosaltres haguéssim esperat. No està a l’alçada del que nosaltres haguéssim imaginat. Aquest Déu ens pot decebre. No obstant això, no és precisament aquest Déu proper el que necessitem al nostre costat? ¿No és aquesta proximitat a l’humà la que millor revela el veritable misteri de Déu? No es manifesta en la feblesa d’aquest nen la seva veritable grandesa?

Nadal ens recorda que la presència de Déu no respon sempre a les nostres expectatives, ja que se’ns ofereix on nosaltres menys l’esperem. Certament hem de cercar-lo en l’oració i el silenci, en la superació de l’egoisme, en la vida fidel i obedient a la seva voluntat, però Déu se’ns pot oferir quan vol i com vol, fins i tot en el més ordinari i comú de la vida.

Ara sabem que el podem trobar en qualsevol ésser indefens i feble que necessita el nostre acolliment. Pot estar en les llàgrimes d’un nen o en la solitud d’un ancià. En el rostre de qualsevol germà podem descobrir la presència d’aquest Déu que ha volgut encarnar-se en el que és humà.

Aquesta és la fe revolucionària de Nadal, l’escàndol més gran del cristianisme, expressat de manera lapidària per Pau: «Crist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició de servent i es féu semblant als homes. Essent humà el seu aspecte» (Filipencs 2,6-7).

El Déu cristià no és un Déu desencarnat, llunyà i inaccessible. És un Déu encarnat, pròxim, proper. Un Déu que podem tocar d’alguna manera sempre que toquem el que és humà.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada