Evangeli (Lc 2,1-14) – Nadal de 2020, i comentari de J.A.Pagola
Evangeli.- 1 Per
aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot
l'imperi. 2 Aquest
cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. 3 Tothom
anava a inscriure's a la seva població d'origen. 4 També
Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David,
que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David.
5 Josep
havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un
fill.
6 Mentre eren allà, se li
van complir els dies 7 i va néixer el seu fill
primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè
no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.
8 A la mateixa contrada hi
havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu
ramat. 9 Un àngel del Senyor
se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van
espantar molt. 10 Però l'àngel els digué:
--No tingueu por. Us anuncio una bona nova
que portarà a tot el poble una gran alegria: 11 avui, a la ciutat de
David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. 12 Això
us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una
menjadora.
13 I
de sobte s'uní a l'àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu
cantant:
14 --Glòria
a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima. (Lc 2,1-14.BCI)
Comentarti.- Nadal
ens obliga a revisar idees i imatges que habitualment tenim de Déu, però que
ens impedeixen d’acostar-nos al seu veritable rostre. Déu no es deixa
empresonar en els nostres esquemes i motlles de pensament. No segueix els
camins que nosaltres li marquem. Déu és imprevisible.
L’imaginem fort i poderós, majestuós i omnipotent, però ell se’ns
ofereix en la fragilitat d’un nen feble, nascut en la més absoluta senzillesa i
pobresa. El col·loquem gairebé sempre en l’extraordinari, prodigiós i
sorprenent, però ell se’ns presenta en la quotidianitat, en el normal i
ordinari. L’imaginem gran i llunyà, i ell se’ns fa petit i proper.
No. Aquest Déu encarnat en el nen de Betlem no és el que nosaltres
haguéssim esperat. No està a l’alçada del que nosaltres haguéssim imaginat.
Aquest Déu ens pot decebre. No obstant això, no és precisament aquest Déu
proper el que necessitem al nostre costat? ¿No és aquesta proximitat a l’humà
la que millor revela el veritable misteri de Déu? No es manifesta en la feblesa
d’aquest nen la seva veritable grandesa?
Nadal ens recorda que la presència de Déu no respon sempre a les
nostres expectatives, ja que se’ns ofereix on nosaltres menys l’esperem.
Certament hem de cercar-lo en l’oració i el silenci, en la superació de
l’egoisme, en la vida fidel i obedient a la seva voluntat, però Déu se’ns pot
oferir quan vol i com vol, fins i tot en el més ordinari i comú de la vida.
Ara sabem que el podem trobar en qualsevol ésser indefens i feble
que necessita el nostre acolliment. Pot estar en les llàgrimes d’un nen o en la
solitud d’un ancià. En el rostre de qualsevol germà podem descobrir la
presència d’aquest Déu que ha volgut encarnar-se en el que és humà.
Aquesta és la fe revolucionària de Nadal, l’escàndol més gran del
cristianisme, expressat de manera lapidària per Pau: «Crist, que era de
condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó
que es va fer no res: prengué la condició de servent i es féu semblant als
homes. Essent humà el seu aspecte» (Filipencs 2,6-7).
El Déu cristià no és un Déu desencarnat, llunyà i inaccessible. És
un Déu encarnat, pròxim, proper. Un Déu que podem tocar d’alguna manera sempre
que toquem el que és humà.
José Antonio Pagola
Traductor:
Francesc Bragulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada