dijous, 22 de setembre de 2022

NOU CLASSISME

Comentari de l’evangeli (Lc 16,19-31) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

19 »Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. 20 Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, 21 esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.

22 »El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

23 »Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. 24 Llavors va exclamar:

»--Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames.

25 »Abraham li respongué:

»--Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. 26 A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí.

27 »El ric va insistir:

»--Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, 28 on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments.

29 »Abraham li respongué:

»--Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin.

30 »El ric insistí encara:

»--No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran.

31 »Abraham li digué:

»--Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti. (Lc 16,19-31.BCI)

 Comentari.-

Coneixem la paràbola. Un ric despreocupat que «banqueteja esplèndidament», aliè al patiment dels altres, i un pobre captaire a qui «ningú dóna res». Dos homes distanciats per un abisme d’egoisme i d’insolidaritat que, segons Jesús, pot fer-se definitiu, per tota l’eternitat.

Endinsem-nos una mica en el pensament de Jesús. El ric de la paràbola no és descrit com un explotador que oprimeix sense escrúpols els seus servents. No és aquest el seu pecat. El ric és condemnat senzillament perquè gaudeix despreocupadament de la seva riquesa sense acostar-se al pobre Llàtzer.

Aquesta és la convicció profunda de Jesús. Quan la riquesa és «gaudi excloent de l’abundància», no fa créixer la persona, sinó que la deshumanitza, ja que la va fent indiferent i insolidària davant la desgràcia aliena.

L’atur està fent sorgir un nou classisme entre nosaltres. La classe dels qui tenim feina i la dels qui no en tenen. Els qui podem seguir augmentant el nostre benestar i els qui s’estan empobrint. Els qui exigim una retribució cada vegada més gran i uns convenis cada vegada més avantatjosos i els qui ja no poden «exigir» res.

La paràbola és un repte a la nostra vida satisfeta. Podem continuar organitzant els nostres «sopars de cap de setmana» i continuar gaudint alegrement del nostre benestar quan el fantasma de la pobresa està ja amenaçant moltes llars?

El nostre gran pecat és la indiferència. L’atur s’ha convertit en una cosa tan «normal i quotidiana» que ja no escandalitza ni ens fereix tant. Ens tanquem cadascú en «la nostra vida» i som cecs i insensibles davant la frustració, la crisi familiar, la inseguretat i la desesperació d’aquests homes i dones.

L’atur no és només un fenomen que reflecteix el fracàs d’un sistema socioeconòmic radicalment injust. L’atur són persones concretes que ara mateix necessiten l’ajuda dels qui gaudim de la seguretat d’una feina. Donarem passos concrets de solidaritat si gosem respondre aquestes preguntes: ¿necessitem realment tot el que comprem? Quan acaba la nostra necessitat i quan comencen els nostres capricis? Com podem ajudar els aturats?

José Antonio PagolaTraductor: 

Francesc Bragulat


Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 25 de setembre, que la litúrgia ens el presenta com el Diumenge 26 durant l’any, porta per títol “Nou Classisme” fent referència al que ens descriu l’evangelista Lluc en els paràgrafs 19-31 del capítol 16.

Basant-se en la paràbola que ens descriu Lluc, en la qual ens posa dos exemples antagònics, que foren i són una malaurada realitat a casa nostra i arreu d’un món que cada els rics són més rics i els pobres cada cop més pobres, l’homilia -ja en la seva introducció- no s’està en denunciar-ho amb notable contundència: Un ric despreocupat que «banqueteja esplèndidament», aliè al patiment dels altres, i un pobre captaire a qui «ningú dóna res». Dos homes distanciats per un abisme d’egoisme i d’insolidaritat que, segons Jesús, pot fer-se definitiu, per tota l’eternitat.

Malgrat, segons l’homilia, que El ric de la paràbola no és descrit com un explotador que oprimeix sense escrúpols els seus servents. No és aquest el seu pecat. El ric és condemnat senzillament perquè gaudeix despreocupadament de la seva riquesa sense acostar-se al pobre Llàtzer.

L’homilia puntualitza que aquesta és la convicció profunda de Jesús. Quan la riquesa és «gaudi excloent de l’abundància», no fa créixer la persona, sinó que la deshumanitza, ja que la va fent indiferent i insolidària davant la desgràcia aliena.

L’homilia segueix amb la següent expressió: L’atur està fent sorgir un nou classisme entre nosaltres: els qui tenim feina en contra oposició amb qui no en tenen. Personalment crec que aquesta definició caldria ser matisada. És cert que el Instituto Nacional del Trabajo espanyol, com el de qualsevol país de la Unió Europea, no són modèlics i que podrien ser susceptibles de millora. El problema és que gradualment, tota l’economia mundial està cada cop més globalitzada i controlada pel neocapitalisme mundial sense que ni la UE, ni cap dels països que la formen, tingui la més mínima capacitat per capgirar, frenar o bloquejar aquesta lacra del Neo Capitalisme  deshumanitzador.

L’homilia segueix amb una frase que també cal matisar: Els qui exigim una retribució cada vegada més gran i uns convenis cada vegada més avantatjosos i els qui ja no poden «exigir» res. Si bé és cert que hi han uns tripijocs com els dels falsos autònoms com els de l’empresa Globus, que aquí si que els estats podrien forçar una legislació que impedís una flagrant injustícia. No obstant el que no podem es barrejar als treballadors que tenen conveni i que els esmentats convenis a volta provoquen unes negociacions amb la patronal d’aquelles que fan suar sang. Els que tenen cada cop uns ingressos més i més elevats, no estant supeditats a cap mena de conveni, com certs càrrecs de la banca, de l’Administració Pública o de les grans multinacionals o les de l’Ibex 35.

En el que si estaria totalment d’acord és que hi ha moltes empreses, masses, que gaudeixen d’uns privilegis i d’uns xangots (chanchullos en castellà), que tenen carta blanca per part de l’Administració, que els permet fer el sort, el cec i el que faci falta, i ni els polítics, ni als empresari els passa mai res, ni els tanquen a la presó.

L’homilia conclou amb una sentència: El nostre gran pecat és la indiferència. L’atur s’ha convertit en una cosa tan «normal i quotidiana» que ja no escandalitza ni ens fereix tant. Ens tanquem cadascú en «la nostra vida» i som cecs i insensibles davant la frustració, la crisi familiar, la inseguretat i la desesperació d’aquests homes i dones. L’atur no és només un fenomen que reflecteix el fracàs d’un sistema socioeconòmic radicalment injust. L’atur són persones concretes que ara mateix necessiten l’ajuda dels qui gaudim de la seguretat d’una feina.

Jesucrist, que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa us enriquís.

Cal ser conseqüents, com a cristians i lluitar diàriament, cada qual com sàpiga o pugui, per revertir aquestes flagrants injustícies, que en aquesta lluita, s’exterioritza el desig d’estimació i igualtat.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada