PREGAR DES DEL DUBTE

 Comentari de l’evangeli (Lc 17,5-10) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

http://cristiansxxigracia.blogspot.com

5 Llavors els apòstols digueren al Senyor: --Augmenta'ns la fe. 6 Ell va respondre: --Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: "Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar", i us obeiria. 7 »¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: "Vine de seguida a seure a taula"? 8 ¿No li dirà més aviat: "Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu"? 9 ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? 10 Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: "Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer." (Lc 17,5-10.BCI)

 Comentari.-

Al creient li poden sorgir dubtes sobre un punt o un altre del missatge cristià. La persona es pregunta com ha d’entendre una determinada afirmació bíblica o un aspecte concret del dogma cristià. Són qüestions que estan demanant una major clarificació.

Però hi ha persones que experimenten un dubte més radical, que afecta la totalitat. D’una banda senten que no poden o no han d’abandonar la seva religió, però per una altra no són capaços de pronunciar amb sinceritat aquest «sí» total que implica la fe.

Qui es troba en aquesta situació sol experimentar, en general, un malestar interior que li impedeix d’abordar amb pau i serenitat la seva situació. Pot sentir-se també culpable. Què m’ha pogut passar per arribar a aquest punt? I ara, què puc fer? Potser primer de tot cal abordar positivament aquesta situació davant Déu.

El dubte ens fa experimentar que no som capaços de «posseir» la veritat. Cap ésser humà «posseeix» la veritat última de Déu. Aquí no serveixen les certeses que fem servir en altres ordres de la vida. Davant el misteri últim de l’existència hem de caminar amb humilitat i sinceritat.

El dubte, d’altra banda, posa a prova la meva llibertat. Ningú no pot respondre per mi. Sóc jo qui em trobo enfrontat a la meva pròpia llibertat i qui ha de pronunciar un «sí» o un «no».

Per això, el dubte pot ser el millor revulsiu per despertar d’una fe infantil i superar un cristianisme convencional. El primer no és trobar respostes als meus interrogants concrets, sinó preguntar-me quina orientació vull donar a la meva vida. ¿Desitjo realment trobar la veritat? Estic disposat a deixar-me interpel·lar per la veritat de l’Evangeli? ¿Prefereixo viure sense cercar cap veritat?

La fe brolla del cor sincer que s’atura a escoltar Déu. Com diu el teòleg català E. Vilanova, «la fe no és a les nostres afirmacions o als nostres dubtes. Està més enllà: al cor… que ningú, llevat Déu, coneix».

L’important és veure si el nostre cor cerca Déu o més aviat el defuig. Malgrat tota mena d’interrogants i d’incerteses, si de debò cerquem Déu, sempre podem dir des del fons del nostre cor aquesta oració dels deixebles: «Senyor, augmenta’ns la fe». Qui prega així ja és creient.

José Antonio Pagola

Tra ductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rpcabert http://cristiansxxigracia.blogspot.com

L’homilia d’aquest diumenge ens parla dels dubtes que sovint ens turmenten els nostres pensaments. Tenir dubtes no és ni de bon tros, res que sigui pecaminós ni dolent. És del tot normal que se’ns presentin, molt especialment per raó d’unes afirmacions, per part de la jerarquia que tots ens les havíem cregut, i que per diversos mitjans (lectura de tractats de teologia o aprofundiments científics que han posat en tela de judici o, simplement, han negat allò que en circumstàncies concretes la jerarquia catòlica, havia considerat com a dogma de fe, quelcom que posteriorment els científics demostraven que el que s’havia considerat com a dogma, resulta que no ho podia ser de cap manera. Són qüestions que estan demanant una major clarificació. Però hi ha persones que experimenten un dubte més radical, que afecta la totalitat. Potser primer de tot cal abordar positivament aquesta situació davant Déu. El dubte ens fa experimentar que no som capaços de «posseir» la veritat. Cap ésser humà «posseeix» la veritat última de Déu.

L’homilia, en aquest sentit, ens pot ajudar a resoldre qualsevol tipus de dubtes: Per això, el dubte pot ser el millor revulsiu per despertar d’una fe infantil i superar un cristianisme convencional. El primer no és trobar respostes als meus interrogants concrets, sinó preguntar-me quina orientació vull donar a la meva vida.

La fe brolla del cor sincer que s’atura a escoltar Déu. Com diu el teòleg català Evangelista Vilanova, la fe no és a les nostres afirmacions o als nostres dubtes. Està més enllà: al cor… que ningú, llevat Déu, coneix». Si de debò cerquem Déu, sempre podem dir des del fons del nostre cor aquesta oració dels deixebles: «Senyor, augmenta’ns la fe». Qui prega així ja és creient.

La paraula del Senyor dura per sempre, i aquesta paraula és l'evangeli que és anunciat.

Cal ser conseqüents, ser cristià no és el mateix que creure en una determinada religió, ser cristià és cercar Déu en tot moment i a tota hora, és posar en pràctica el missatge que Jesús ens va ensenyar: estimar als altres, com Jesús ens ha estimat i ens estima. És estimar als demés com nosaltres voldríem ser estimats en tot moment.

Estimar al altres és també lluitar diàriament, cada qual com sàpiga o pugui, per revertir les flagrants injustícies, doncs també en aquesta lluita, s’exterioritza el desig d’estimació i igualtat.