RECUPERAR L’AGRAÏMENT

 Comentari de l’evangeli (Lc 17,11-19) per: J.A.Pagola

 Evangeli.

11 Tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. 12 A l'entrada d'un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny 13 i es posaren a cridar:

--Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!

14 En veure'ls, Jesús els digué:

--Aneu a presentar-vos als sacerdots.

Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra. 15 Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, 16 es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. 17 Jesús digué:

--¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? 18 ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger?

19 I li digué:

--Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat. (Lc 17,11-19.BCI)

 Comentari.-

S’ha dit que l’agraïment està desapareixent del «paisatge afectiu» de la vida moderna. El conegut assagista José Antonio Marina recordava recentment que el pas de Nietzsche, Freud i Marx ens ha deixat sumits en una «cultura de la sospita» que fa difícil l’agraïment.

Es desconfia del gest realitzat per pura generositat. Segons el professor, «s’ha fet dogma de fe que ningú no dóna res gratuïtament i que qualsevol intenció aparentment bona amaga una impostura». És fàcil llavors considerar la gratitud com «un sentiment de babaus, d’equivocats o d’esclaus».

No sé si aquesta actitud és tan generalitzada. Però sí que és cert que, en la nostra «civilització mercantilista», cada vegada hi ha menys lloc per la gratuïtat. Tot s’intercanvia, es presta, es deu o s’exigeix. En aquest clima social la gratitud desapareix. Cadascú té el que es mereix, el que s’ha guanyat amb el seu propi esforç. A ningú se li regala res.

Una cosa semblant pot succeir en la relació amb Déu si la religió es converteix en una mena de contracte amb ell: «Jo t’ofereixo oracions i sacrificis i tu m’assegures la teva protecció. Jo compleixo l’estipulat i tu em recompenses». Desapareixen així de l’experiència religiosa la lloança i l’acció de gràcies a Déu, font i origen de tot bé.

Per a molts creients, recuperar la gratitud pot ser el primer pas per restablir la relació amb Déu. Aquesta lloança agraïda no consisteix primàriament en tributar elogis ni en enumerar els dons rebuts. El primer és adonar-se de la grandesa de Déu i la seva bondat insondable. Intuir que només es pot viure davant seu donant gràcies. Aquest agraïment radical a Déu genera en la persona una forma nova de mirar-se a si mateixa, de relacionar-se amb les coses i de conviure amb els altres.

El creient agraït sap que la seva entera existència és do de Déu. Les coses que l’envolten adquireixen una profunditat abans ignorada; no hi són només com a objectes que serveixen per satisfer necessitats; són signes de la gràcia i la bondat del Creador. Les persones que troba en el seu camí són també regal i gràcia; a través d’elles se li ofereix la presència invisible de Déu.

Dels deu leprosos guarits per Jesús, només un torna «glorificant Déu», i només ell sent les paraules de Jesús: «La teva fe t’ha salvat». El reconeixement joiós i la lloança a Déu sempre són font de salvació.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-11 

Per: Jaume Rocabert

L’homilia fa referència a l’opinió de l’assagista José Antonio Marina, en relació a la filosofia de Nietzsche, Freud i Marx posant l’èmfasi en que els tres, ens han deixat sumits en una «cultura de la sospita», la qual cosa fa difícil l’agraïment: La resposta que ens dóna l’homilia: Es que es desconfia del gest realitzat per pura generositat. Segons el professor, «s’ha fet dogma de fe que ningú no dóna res gratuïtament i que qualsevol intenció aparentment bona amaga una impostura».

És fàcil llavors considerar la gratitud com «un sentiment de babaus, d’equivocats o d’esclaus».

L’homilia dubte que aquesta actitud, sigui generalitzada, però al mateix temps afegeix: Però sí que és cert que, en la nostra «civilització mercantilista», cada vegada hi ha menys lloc per la gratuïtat.

Tot s’intercanvia, es presta, es deu o s’exigeix. I afegeix: Una cosa semblant pot succeir en la relació amb Déu si la religió es converteix en una mena de contracte amb Ell:

Si veritablement, volem ser cristians, encara que sigui en una expressió de mínims, cal que els que encara som creients: recuperar la gratitud pot ser el primer pas per restablir la relació amb Déu.

Aquesta lloança agraïda no consisteix primàriament en tributar elogis ni en enumerar els dons rebuts. El primer és adonar-se de la grandesa de Déu i la seva bondat insondable. L’agraïment radical a Déu genera en la persona una forma nova de mirar-se a si mateixa, de relacionar-se amb les coses i de conviure amb els altres.

Conseqüentment, no cal pensar que la nostra flaquesa humana, no ens deixa ser veritablement creients cristians, doncs: El creient agraït sap que la seva entera existència és do de Déu. Les coses que l’envolten adquireixen una profunditat abans ignorada; no hi són només com a objectes que serveixen per satisfer necessitats; són signes de la gràcia i la bondat del Creador.

L’homilia, però, ens alerta de la nostra ingratitud humana: Dels deu leprosos guarits per Jesús, només un torna «glorificant Déu», i només ell sent les paraules de Jesús: «La teva fe t’ha salvat».

Doneu gràcies en tot. Perquè això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist.

Cal ser conseqüents, ser cristià no és el mateix que creure en una determinada religió, ser cristià és cercar Déu en tot moment i a tota hora, és saber reconèixer que la salut, els fills la bona convivència i tantes i tantes coses de les quals hauríem de saber agrair a Déu, si ens esforcéssim

a fer un breu exercici cada dia.