dijous, 20 d’octubre del 2022

DESCONCERTANT

Comentari de l’evangeli (Lc 18,9-14) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola:

10 --Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà.

11 »El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: "Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. 12 Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo."

13 »Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador."

14 »Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit.(Lc 18,9-14.BCI) 

Comentari.-

Fou una de les paràboles més desconcertants de Jesús. Un piadós fariseu i un recaptador d’impostos pugen al temple a pregar. Com reaccionarà Déu davant dues persones de vida moral i religiosa tan diferent i oposada?

El fariseu prega dempeus, segur i sense cap temença. La seva consciència no l’acusa de res. No és hipòcrita. El que diu és veritat. Compleix fidelment la Llei, i fins i tot la sobrepassa. No s’atribueix cap mèrit, sinó que tot ho agraeix a Déu: «Déu meu, et dono gràcies». Si aquest home no és sant, qui ho serà? Segur que pot comptar amb la benedicció de Déu.

El recaptador, per contra, es retira a un racó. No se sent còmode en aquell lloc sant. No és el seu lloc. Ni tan sols s’atreveix a aixecar els seus ulls de terra. Es colpeja el pit i reconeix el seu pecat. No promet res. No pot deixar la seva feina ni tornar el que ha robat. No pot canviar de vida. Només li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador». Ningú voldria estar al seu lloc. Déu no pot aprovar la seva conducta.

Tot d’una, Jesús conclou la seva paràbola amb una afirmació desconcertant: «Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre». Als oients se’ls trenquen tots els esquemes. Com pot dir que Déu no reconeix el piadós i, per contra, concedeix la seva gràcia al pecador? ¿No està Jesús jugant amb foc? Serà veritat que, a la fi, el que compta no és la vida religiosa que hom porta, sinó la misericòrdia insondable de Déu?

Si és veritat el que diu Jesús, davant Déu no hi ha seguretat per a ningú, per molt sant que es cregui. Tots hem de recórrer a la seva misericòrdia. Quan hom se sent bé amb si mateix, apel·la a la seva pròpia vida i no sent necessitat de res més. Quan hom es veu acusat per la seva consciència i sense capacitat per canviar, només sent necessitat d’acollir-se a la compassió de Déu, i només a la seva compassió.

Hi ha alguna cosa fascinant en Jesús. És tan desconcertant la seva fe en la misericòrdia de Déu que no és fàcil creure en ell. Probablement els qui millor el poden entendre són els qui no tenen forces per sortir de la seva vida immoral.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

L’evangeli d’aquest diumenge ens proposa una nova paràbola, que –al meu entendre- l’homilia ens ajuda entendre millor el perquè de la pregaria del fariseu i la del publicà: El fariseu prega dempeus, segur i sense cap temença. La seva consciència no l’acusa de res. No és hipòcrita. El que diu és veritat. Compleix fidelment la Llei, i fins i tot la sobrepassa. No s’atribueix cap mèrit, sinó que tot ho agraeix a Déu: «Déu meu, et dono gràcies». Si aquest home no és sant, qui ho serà? Segur que pot comptar amb la benedicció de Déu. La del publicà és la d’una persona que es troba des ubicat davant Déu: Es colpeja el pit i reconeix el seu pecat. No promet res. No pot deixar la seva feina ni tornar el que ha robat. No pot canviar de vida. Només li queda abandonar-se a la misericòrdia de Déu: «Déu meu, sigues-me propici, que soc un pecador».

Jesús conclou la paràbola amb una afirmació que els deixà desconcertats i que avui, per a molts també ho és: «Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre». A aquells oients, però també per a nosaltres les seves paraules són força xocants, ens trenquen tots els esquemes i tot el què la religió ens havia ensenyat. L’homilia, però, ens front de la perplexitat que ens ocasiona la resposta de Jesús, ens qüestiona amb dues preguntes: ¿No està Jesús jugant amb foc?

Serà veritat que, a la fi, el que compta no és la vida religiosa que hom porta, sinó la misericòrdia insondable de Déu?

La homilia, en front de la perplexitat de les paraules de Jesús, que desmitifica aquella creença que seguint fil per randa les orientacions donades per la religió, en tindríem prou per assolir la salvació, conclou la seva exposició així: Si és veritat el que diu Jesús, davant Déu no hi ha seguretat per a ningú, per molt sant que es cregui. Cosa que vol dir que tots hem de recórrer a la seva misericòrdia i afirma dues conclusions: A) Quan hom se sent bé amb si mateix, apel·la a la seva pròpia vida i no sent necessitat de res més. B) Quan hom es veu acusat per la seva consciència i sense capacitat per canviar, només sent necessitat d’acollir-se a la compassió de Déu, i només a la seva compassió. L’homilia ens diu que hi ha quelcom fascinant en Jesús: És tan desconcertant la seva fe en la misericòrdia de Déu que no és fàcil creure en ell. Probablement els qui millor el poden entendre són els qui no tenen forces per sortir de la seva vida immoral.

Déu, en Crist, ha reconciliat el món amb ell mateix, i a nosaltres ens confia el missatge de la reconciliació.

Una homilia amb unes conclusions en relació a la paràbola del fariseu i del publicà, que veritablement no són fàcils d’entendre des de la formació religiosa que tots hem rebut, però el que és cert

És que per ser un bon cristià i conseqüentment un seguidor de Jesús, la primera cosa que hem d’aprendre és a ser molt humils i per tant a no creure mai que amb les nostre pregaries i devocions i amb el compliment del manament, ja tenim la salvació garantida. Ens cal per tant, tenir present que el què ens cal és l’actitud i humilitat del publicà

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada