COMPROMÍS IMPOSSIBLE

Comentari de l’evangeli (Lc 16,1-13) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

1 Jesús deia també als seus deixebles:

--Un home ric tenia un administrador, que va ser acusat de malversar els seus béns. 2 Ell el cridà i li digué:

»--Què és això que sento a dir de tu? Dóna'm comptes de la teva administració, perquè d'ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.

3 »L'administrador va pensar: "Què faré, ara que el meu amo em treu de la feina? Cavar, no m'hi veig amb forces; captar, em fa vergonya. 4 Ja sé què faré per a trobar gent que em rebi a casa seva quan perdi l'administració."

5 »Llavors va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo. Al primer li digué:

»--Quant deus al meu amo?

6 »Li respongué:

»--Cent gerres d'oli.

»Ell li digué:

»--Aquí tens el teu rebut. Seu i ara mateix escriu-ne un que digui cinquanta.

7 »A un altre li digué:

»--I tu, quant deus?

»Li respongué:

»--Cent sacs de blat.

»Ell li diu:

»--Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta.

8 I el Senyor va lloar l'administrador del diner, que és enganyós, perquè havia actuat amb astúcia:

--Els homes d'aquest món, en els tractes entre ells, són més astuts que els fills de la llum. 9 I jo us dic: Guanyeu-vos amics a costa del diner, que és enganyós, perquè, quan tot s'hagi acabat, us rebin a les estances eternes. 10 Qui mereix la confiança en una cosa molt petita, també la mereix en una de gran, i qui enganya en les coses petites, també enganya en les grans. 11 Per tant, si no heu merescut la confiança en l'administració del diner, que és enganyós, ¿qui us confiarà els béns veritables? 12 I si no heu merescut la confiança en les coses que són d'un altre, ¿qui us donarà allò que us pertany? 13 Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner. (Lc 16,1-13,BCI)

Comentari.-

El missatge de Jesús obliga a un replantejament total de la vida; qui escolta l’Evangeli intueix que el convida a comprendre, de manera radicalment nova, el sentit últim de tot i l’orientació decisiva de la seva conducta.

És difícil de romandre indiferent davant la paraula de Jesús, almenys si hom segueix creient en la possibilitat de ser més humà cada dia. És difícil no sentir inquietud i fins i tot un cert malestar sentint paraules com les que avui ens recorda el text evangèlic: «No podeu servir alhora Déu i el Diner».

És impossible ser fidel a un Déu que és Pare de tots i viure al mateix temps esclau dels diners i del propi interès. Només hi ha una manera de viure com a «fill» de Déu, i és viure com a «germà» dels altres. El qui viu només al servei dels seus diners i interessos no pot ocupar-se dels seus germans, i no pot, per tant, ser fill fidel de Déu.

Qui es pren seriosament Jesús sap que no pot organitzar la seva vida des del projecte egoista de posseir sempre més i més. Qui viu dominat per l’interès econòmic, encara que visqui una vida piadosa i recta, li manca alguna cosa essencial per ser cristià: trencar la servitud del «posseir» que li treu llibertat per escoltar i respondre millor a les necessitats dels pobres.

No té altra alternativa. I no pot enganyar-se, creient-se «pobre d’esperit» en l’íntim del seu cor, ja que qui té ànima de pobre no segueix gaudint tranquil·lament dels seus béns mentre al seu costat hi ha persones necessitades fins i tot d’allò més elemental.

Tampoc podem enganyar-nos pensant que «els rics» sempre són els altres. La crisi econòmica, que està deixant a l’atur tants homes i dones, ens obliga a revisar els nostres pressupostos, per veure si no hem de reduir-los per ajudar els que s’han quedat sense feina. Seria una bona prova per descobrir si servim a Déu o als nostres diners.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per Jaume Rocabert

En l’homilia d’aquest proper diumenge, l’equip del Pagola, ens parla directament, sense dilacions ni de manera categòrica d’un fet que es repeteix de generació a generació: la temptació per a certs sectors de la societat d’enriquir-se, d’acumular més i més diners. Una temptació que no només i cauen els homes o dones de negocis, sinó que malauradament, també hem vist com hi cauen certs eclesiàstics, majoritàriament membres de la alta jerarquia, del col·legi cardenalici i membres de la cúria romana. Davant d’aquesta trista i malaurada realitat, l’homilia ens recorda: És difícil no sentir inquietud i fins i tot un cert malestar sentint paraules com les que avui ens recorda el text evangèlic: «No podeu servir alhora Déu i el Diner».

Sovint veiem com personatges de les altes financés o grans multinacionals i fins i tots d’empresaris de menor volum, que deuen necessitar demostrar que són benefactors de projectes socials, que assisteixen amb certa assiduïtat en actes religiosos: per a tothom, per aquests i per a tot nosaltres l’homilia ens diu: Qui es pren seriosament Jesús sap que no pot organitzar la seva vida des del projecte egoista de posseir sempre més i més. Qui viu dominat per l’interès econòmic, encara que visqui una vida piadosa i recta, li manca alguna cosa essencial per ser cristià: trencar la servitud del «posseir». No pot enganyar-se, creient-se «pobre d’esperit» en l’íntim del seu cor, ja que qui té ànima de pobre no segueix gaudint tranquil·lament dels seus béns mentre al seu costat hi ha persones necessitades fins i tot d’allò més elemental.

L’homilia conclou amb una realitat que avui la pateix la majoria de la societat, però molt especialment, els menys afavorits: La crisi econòmica, que està deixant a l’atur tants homes i dones, ens obliga a revisar els nostres pressupostos, per veure si no hem de reduir-los per ajudar els que s’han quedat sense feina. Seria una bona prova per descobrir si servim a Déu o als nostres diners.

Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.

Cal ser conseqüents, com a cristians, i saber agrair l’amor, l’estimació i generositat que diàriament rebem de Déu, però també fer una revisió ben honesta i analitzar amb la màxima sinceritat si tenim prou en compte als que, molt a prop nostre, pateixen necessitats econòmiques.