dijous, 9 de juliol de 2020

LA FORÇA AMAGADA DE L’EVANGELI

Evangheli (Mt 13,1-23) - Diumenge 12 de juliol de 2020 i comentari de J.A. Pagola

Evangeli.- Aquell dia, Jesús sortí de casa i s'assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d'ell, que pujà a una barca i s'hi assegué. Tota la gent es quedà vora l'aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s'assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l'ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti».
Els deixebles s'acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?». Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i en tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d'ells es compleix aquella profecia d'Isaïes que deia: "Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d'aquest poble s'ha fet insensible, s'ha tornat dur d'orella i s'ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut". Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l'entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.
La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d'ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.
La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l'ofeguen i no dona fruit.
La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l'han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta». (Mt 13,1-23)

Comentari.- La paràbola del sembrador és una invitació a l’esperança. La sembra de l’evangeli, moltes vegades inútil per diverses contrarietats i oposicions, té una força incontenible. Malgrat tots els obstacles i dificultats, i fins i tot amb resultats molt diversos, la sembra acaba en collita fecunda que fa oblidar altres fracassos.
No hem de perdre la confiança a causa de l’aparent impotència del Regne de Déu. Sempre sembla que «la causa de Déu» està en decadència i que l’evangeli és una cosa insignificant i sense futur. I no obstant això no és així. L’evangeli no és una moral ni una política, ni tan sols una religió amb més o menys futur. L’evangeli és la força salvadora de Déu «sembrada» per Jesús en el cor del món i de la vida dels homes.
Empesos pel sensacionalisme dels actuals mitjans de comunicació, sembla que només tenim ulls per veure el mal. I ja no sabem endevinar aquesta força de vida que es troba amagada sota les aparences més descoratjadores.
Si poguéssim observar l’interior de les vides, ens sorprendria trobar tanta bondat, donació, sacrifici, generositat i amor veritable. Hi ha violència i sang en el món, però creix en molts l’anhel d’una veritable pau. S’imposa el consumisme egoista en la nostra societat, però són bastants els que descobreixen el goig d’una vida senzilla i compartida. La indiferència sembla haver apagat la religió, però en no poques persones es desperta la nostàlgia de Déu i la necessitat de la pregària.
L’energia transformadora de l’evangeli és present treballant la humanitat. La set de justícia i d’amor continuarà creixent. La sembra de Jesús no acabarà en fracàs. El que se’ns demana és acollir la llavor. No descobrim en nosaltres mateixos aquesta força que no prové de nosaltres i que ens convida sense parar a créixer, a ser més humans, a transformar la nostra vida, a teixir relacions noves entre les persones, a viure amb més transparència, a obrir-nos amb més veritat a Déu?
Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

divendres, 3 de juliol de 2020

APRENDRE DELS SENZILLS

Evangheli (Mt 11,25-30) - Diumenge 5 de juliol de 2020 i comentari de J.A. Pagola

Evangeli.- En aquell temps, Jesús digué: «Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment, ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.
Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera». (Mt 11,25-30)

Comentari.- Jesús no va tenir problemes amb la gent senzilla del poble. Sabia que l’entenien. El que el preocupava era si algun dia arribarien a copsar el seu missatge els líders religiosos, els especialistes de la llei, els grans mestres d’Israel. Cada dia era més evident: allò que el poble senzill l’omplia d’alegria, a ells els deixava indiferents.
Aquells pagesos que vivien defensant-se de la fam i dels grans terratinents l’entenien molt bé: Déu els volia veure feliços, sense fam ni opressors. Els malalts es refiaven d’ell i, animats per la seva fe, tornaven a creure en el Déu de la vida. Les dones que s’atrevien a sortir de casa per escoltar-lo intuïen que Déu havia d’estimar tal com deia Jesús: amb entranyes de mare. La gent senzilla del poble sintonitzava amb ell. El Déu que els anunciava era el que anhelaven i necessitaven.
L’actitud dels «entesos» era diferent. Caifàs i els sacerdots de Jerusalem el veien com un perill. Els mestres de la Llei no entenien que es preocupés tant pel patiment de la gent i s’oblidés de les exigències de la religió. Per això, entre els seguidors més propers de Jesús no hi va haver sacerdots, escribes o mestres de la llei.
Un dia, Jesús va descobrir a tothom el que sentia en el seu cor. Ple d’alegria li va resar així a Déu: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.»
Sempre és igual. La mirada de la gent senzilla és, d’ordinari, més neta. No hi ha en el seu cor tant d’interès esbiaixat. Van a l’essencial. Saben el que és patir, sentir-se malament i viure sense seguretat. Són els primers que entenen l’evangeli.
Aquesta gent senzilla és el millor que tenim a l’Església. D’ells hem d’aprendre bisbes, teòlegs, moralistes i entesos en religió. A ells els descobreix Déu alguna cosa que a nosaltres se’ns escapa. Els eclesiàstics tenim el risc de racionalitzar, teoritzar i «complicar» massa la fe. Només dues preguntes: per què hi ha tanta distància entre la nostra paraula i la vida de la gent? Per què el nostre missatge resulta gairebé sempre més fosc i complicat que el de Jesús?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 18 de juny de 2020

SEGUIR JESÚS SENSE POR*

Evangeli (Mt 10,26-33) - Diumenge, 21 de juny de 2020), i comentari de J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d'hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d'orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l'ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l'infern tant l'ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d'ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel». (Mt 10,26-33)

Comentari
El record de l’execució de Jesús era encara 10,26-33molt recent. Per les comunitats cristianes circulaven diverses versions de la seva passió. Tots sabien que era perillós seguir algú que havia acabat tan malament. Es recordava una frase de Jesús: «El deixeble no és més que el seu mestre». Si a ell li han dit Belcebú, ¿què no diran dels seus seguidors?
Jesús no volia que els seus deixebles es fessin falses il·lusions. Ningú no pot pretendre seguir-lo de veritat sense compartir d’alguna manera la seva sort. En algun moment algú ens rebutjarà, maltractarà, insultarà o condemnarà. Què cal fer?
La resposta li surt a Jesús des de dins: «No tingueu por de tots ells». La por és dolenta. No ha de paralitzar mai els seus deixebles. No han de callar. No han de cessar de propagar el seu missatge per cap motiu.
Jesús els explica com han de situar-se davant la persecució. Amb ell ha començat ja la revelació de la Bona Notícia de Déu. Han de confiar. El que encara és «secret» i «amagat» per a molts, un dia se sabrà: es coneixerà el Misteri de Déu, el seu amor a l’ésser humà i el seu projecte d’una vida més feliç per a tothom.
Els seguidors de Jesús estan cridats a prendre part des d’ara en aquest procés de revelació: «Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum». Allò que els explica al vespre, abans de retirar-se a descansar, ho han de comunicar sense por «en ple dia». «Allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats». Allò que els xiuxiueja a cau d’orella perquè penetri bé en el seu cor, ho han de fer públic.
Jesús insisteix que no tinguin por. «Tot aquell qui em reconegui», res ha de témer. L’últim judici serà per a ell una sorpresa joiosa. El jutge serà «el meu Pare del cel», el qual us estima sense fi. El defensor seré jo mateix, que «el reconeixeré». Qui pot infondre més esperança enmig de les proves?
Jesús imaginava els seus seguidors com un grup de creients que saben «posar-se de part seva» sense por. Per què som tan poc lliures per obrir nous camins més fidels a Jesús? Per què no ens atrevim a plantejar de manera senzilla, clara i concreta l’essencial de l’evangeli?
*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

divendres, 12 de juny de 2020

CADA DIUMENGE*

Evangeli (Jn 6,51-58) Festivitat de Corpus Chruisti (14 de juny de 2020), i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.
En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre». (Jn 6,51-58)

 

Comentari.
Per celebrar l’eucaristia dominical no n’hi ha prou amb seguir les normes prescrites o pronunciar les paraules obligades. No n’hi ha prou tampoc amb cantar, senyar-se o donar-nos la pau en el moment adequat. És molt fàcil assistir a missa i no celebrar res al cor; sentir les lectures corresponents i no escoltar la veu de Déu; combregar piadosament sense combregar amb Crist; donar-nos la pau sense reconciliar-nos amb ningú. Com viure la missa del diumenge com una experiència que renovi i enforteixi la nostra fe?
Per començar, hem d’escoltar amb atenció i alegria la Paraula de Déu, i en concret l’evangeli de Jesús. Durant la setmana hem vist la televisió, hem escoltat la ràdio i hem llegit la premsa. Vivim atordits per tota classe de missatges, veus, notícies, informació i publicitat. Necessitem escoltar una altra veu diferent que ens guareixi per dins.
És un respir escoltar les paraules directes i senzilles de Jesús. Porten veritat a la nostra vida. Ens alliberen d’enganys, pors i egoismes que ens fan mal. Ens ensenyen a viure amb més senzillesa i dignitat, amb més sentit i esperança. És una sort fer el recorregut de la vida guiats cada diumenge per la llum de l’evangeli.
La pregària eucarística constitueix el moment central. No ens podem distreure. «Aixequem el cor» per donar gràcies a Déu. És bo, és just i necessari agrair a Déu per la vida, per la creació sencera i pel regal que és Jesucrist. La vida no és només treball, esforç i agitació. És també celebració, acció de gràcies i lloança a Déu. És bo reunir-nos cada diumenge per sentir la vida com a regal i donar gràcies al Creador.
La comunió amb Crist és decisiva. És el moment d’acollir Jesús en la nostra vida per experimentar-lo en nosaltres, identificar-nos amb ell i deixar-nos treballar, consolar i enfortir pel seu Esperit. Tot això no ho vivim tancats en el nostre petit món. Cantem junts el Parenostre sentint-nos germans de tots. Li demanem que a ningú li falti el pa ni el perdó. Ens donem la pau i la volem per a tothom.
*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 4 de juny de 2020

OBRIR-NOS AL MISTERI DE DÉU

Solemnitat de la Santíssima Trinitat

Evangeli: (Jn 3,16-18) 
Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.
Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. (Jn 3,16-18)

Comentari:
Al llarg dels segles, els teòlegs han realitzat un gran esforç per apropar-se al misteri de Déu formulant amb diferents construccions conceptuals les relacions que vinculen i diferencien les Persones divines en el si de la Trinitat. Esforç, sens dubte, legítim, nascut de l’amor i el desig de Déu.
Jesús, però, no segueix aquest camí. Des de la seva pròpia experiència de Déu, convida els seus seguidors a relacionar-se de manera confiada amb Déu Pare, a seguir fidelment els seus passos de Fill de Déu encarnat, i a deixar-se guiar i encoratjar per l’Esperit Sant. Ens ensenya així a obrir-nos al misteri sant de Déu.
Primer de tot, Jesús convida els seus seguidors a viure com a fills i filles d’un Déu proper, bo i entranyable, al qual tots podem invocar com a Pare estimat. El que caracteritza aquest Pare no és el seu poder i la seva força, sinó la seva bondat i la seva compassió infinites. Ningú està sol. Tots tenim un Déu Pare que ens comprèn, ens estima i ens perdona com ningú.
Jesús ens descobreix que aquest Pare té un projecte nascut del seu cor: construir amb tots els seus fills i filles un món més humà i més fratern, més just i solidari. Jesús l’anomena «Regne de Déu», i convida tothom a entrar en aquest projecte del Pare cercant una vida més justa i més digna per a tots, començant pels seus fills més pobres, indefensos i necessitats.
Al mateix temps, Jesús convida els seus seguidors a que confiïn també en ell: «Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi». Ell és el Fill de Déu, imatge viva del seu Pare. Les seves paraules i els seus gestos ens descobreixen com ens vol el Pare de tots. Per això convida tothom a seguir-lo. Ell ens ensenyarà a viure amb confiança i docilitat al servei del projecte del Pare.
Amb el seu grup de seguidors, Jesús vol formar una família nova on tots cerquin «complir la voluntat del Pare». Aquesta és l’herència que vol deixar a la terra: un moviment de germans i germanes al servei dels més petits i desvalguts. Aquesta família serà símbol i germen del nou món estimat pel Pare.
Per això necessiten acollir l’Esperit que encoratja el Pare i el seu Fill Jesús: «Vosaltres rebreu la força de l’Esperit Sant, que vindrà damunt vostre, i així sereu els meus testimonis». Aquest Esperit és l’amor de Déu, l’alè que comparteixen el Pare i el seu Fill Jesús, la força, l’impuls i l’energia vital que farà dels seguidors de Jesús els seus testimonis i col·laboradors al servei del gran projecte de la Trinitat Santa.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 28 de maig de 2020

FANG ANIMAT PER L’ESPERIT

Diumenge de Pentecosta 


Evangeli
El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó». (Jn 20,19-23)

Comentari
Joan ha cuidat molt l’escena en què Jesús va confiar als seus deixebles la seva missió. Vol deixar ben clar què és l’essencial. Jesús és al centre de la comunitat, omplint-los tots de la seva pau i alegria. Però als deixebles els espera una missió. Jesús no els ha convocat només per gaudir-ne, sinó per fer-lo present en el món.
Jesús els «envia». No els diu en concret on han d’anar, què han de fer o com han d’actuar: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». La seva tasca és la mateixa de Jesús. No en tenen cap altra: la que Jesús ha rebut del Pare. Han de ser al món el que ha estat ell.
Ja han vist a qui s’ha apropat, com ha tractat els més desvalguts, com ha portat endavant el seu projecte d’humanitzar la vida, com ha sembrat gestos d’alliberament i de perdó. Les ferides de les seves mans i el seu costat els recorden el seu lliurament total. Jesús els envia ara perquè «reprodueixin» la seva presència entre la gent.
Però sap que els seus deixebles són fràgils. Més d’una vegada ha quedat sorprès de la seva «fe petita». Necessiten el seu propi Esperit per complir la seva missió. Per això es disposa a fer amb ells un gest molt especial. No els imposa les seves mans ni els beneeix, com feia amb els malalts i els petits: «Va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant».
El gest de Jesús té una força que no sempre sabem copsar. Segons la tradició bíblica, Déu va modelar Adam amb «fang»; després va bufar sobre ell el seu «alè de vida»; i aquell fang es va convertir en un «vivent». Això és l’ésser humà: una mica de fang encoratjat per l’Esperit de Déu. I això serà sempre l’Església: fang encoratjat per l’Esperit de Jesús.
Creients fràgils i de fe petita: cristians de fang, teòlegs de fang, sacerdots i bisbes de fang, comunitats de fang… Només l’Esperit de Jesús ens converteix en Església viva. Les zones on el seu Esperit no és acollit queden «mortes». Ens fan mal a tots, ja que ens impedeixen actualitzar la seva presència viva entre nosaltres. Molts no poden veure en nosaltres la pau, l’alegria i la vida renovada per Crist. No hem de batejar només amb aigua, sinó infondre l’Esperit de Jesús. No només hem de parlar d’amor, sinó que hem d’estimar les persones com ell ho feia.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Brag

divendres, 22 de maig de 2020

FER DEIXEBLES DE JESÚS

Evangeli de l’Ascenció del Senyor (Mt 28,16-20) i comentaqri de J.A, Pagola

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'acostà i els digué: «Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

Comentari.-
Mateu descriu el comiat de Jesús traçant les línies de força que han d’orientar per sempre els seus deixebles, els trets que han de marcar la seva Església per complir fidelment la seva missió.
El punt d’arrencada és Galilea. Aquí els convoca Jesús. La resurrecció no els ha de portar a oblidar el que han viscut amb ell a Galilea. Allà l’han escoltat parlar de Déu amb paràboles commovedores. Allà l’han vist alleujant el sofriment, oferint el perdó de Déu i acollint els més oblidats. És això precisament el que han de continuar transmetent.
Entre els deixebles que envolten Jesús ressuscitat hi ha «creients» i n’hi ha que «vacil·len». El narrador és realista. Els deixebles «es prosternen». Sens dubte volen creure, però en alguns es desperta el dubte i la indecisió. Potser estan espantats, no poden copsar tot el que allò significa. Mateu coneix la fe fràgil de les comunitats cristianes. Si no comptessin amb Jesús, aviat s’apagaria.
Jesús «s’acosta» i entra en contacte amb ells. Ell té la força i el poder que a ells els falta. El Ressuscitat ha rebut del Pare l’autoritat del Fill de Déu amb «plena autoritat al cel i a la terra». Si es recolzen en ell no vacil·laran.
Jesús els indica amb tota precisió quina ha de ser la seva missió. No és pròpiament «ensenyar doctrina», no és només «anunciar el Ressuscitat». Sens dubte, els deixebles de Jesús hauran de tenir cura de diversos aspectes: «donar testimoni del Ressuscitat», «proclamar l’evangeli», «implantar comunitats»… però tot estarà finalment orientat a un objectiu: «fer deixebles» de Jesús.
Aquesta és la nostra missió: fer «seguidors» de Jesús que coneguin el seu missatge, que sintonitzin amb el seu projecte, que aprenguin a viure com ell i que reprodueixin avui la seva presència al món. Activitats tan fonamentals com el baptisme, compromís d’adhesió a Jesús, i l’ensenyament de «tot el manat» per ell són vies per aprendre a ser els seus deixebles. Jesús els promet la seva presència i ajuda constant. No estaran sols ni desemparats. Ni encara que siguin pocs. Ni encara que siguin només dos o tres.
Així és la comunitat cristiana. La força del Ressuscitat la sosté amb el seu Esperit. Tot està orientat a aprendre i ensenyar a viure com Jesús i des de Jesús. Ell segueix viu en les seves comunitats. Segueix amb nosaltres i entre nosaltres guarint, perdonant, acollint… salvant.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat