dijous, 12 d’agost de 2021

CARACTERÍSTIQUES DE MARIA

 

Evangeli (Lc 1,39-56) i comentari de J.A.Pagola.

 

Evangeli.-

39 Per aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. 42 Llavors cridà amb totes les forces:

--Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? 44 Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!

46 Maria digué:

--La meva ànima magnifica el Senyor,

47 el meu esperit celebra

Déu que em salva,

48 perquè ha mirat la petitesa

de la seva serventa.

Des d'ara totes les generacions

em diran benaurada,

49 perquè el Totpoderós

obra en mi meravelles:

el seu nom és sant,

50 i l'amor que té

als qui creuen en ell

s'estén de generació en generació.

51 »Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

52 derroca els poderosos del soli

i exalta els humils;

53 omple de béns els pobres,

i els rics se'n tornen sense res.

54-55 »Ha protegit Israel, el seu servent,

com havia promès als nostres pares;

s'ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.

56 Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva. (Lc 1,39-56.BIC)

 Comentari.-

La visita de Maria a Elisabet permet a l’evangelista Lluc posar en contacte el Baptista i Jesús, abans fins i tot d’haver nascut. L’escena està carregada d’una atmosfera molt especial. Les dues seran mares. Les dues han estat cridades a col·laborar en el pla de Déu. No hi ha homes. Zacaries s’ha quedat mut. Josep és sorprenentment absent. Les dues dones ocupen tota l’escena.

Maria, que ha arribat de pressa des de Natzaret, es converteix en la figura central. Tot gira al voltant d’ella i el seu Fill. La seva imatge brilla amb uns trets més genuïns que molts altres que li han estat afegits al llarg dels segles a partir d’advocacions i títols allunyats dels evangelis.

Maria, «la mare del meu Senyor»
Així ho proclama Elisabet cridant i plena de l’Esperit Sant. És cert: per als seguidors de Jesús, Maria és primer de tot la Mare de nostre Senyor. D’aquí arrenca tota la seva grandesa. Els primers cristians mai separen Maria de Jesús. Són inseparables. «Beneïda per Déu entre totes les dones», ella ens ofereix Jesús, «fruit beneït del seu ventre».

Maria, la creient
Elisabet la declara feliç perquè «ha cregut». Maria és gran no simplement per la seva maternitat biològica, sinó per haver acollit amb fe la crida de Déu a ser Mare del Salvador. Ha sabut escoltar Déu; ha guardat la seva Paraula dins del seu cor; l’ha meditat; l’ha posat en pràctica complint fidelment la seva vocació. Maria és Mare creient.

Maria, l’evangelitzadora
Maria ofereix a tothom la salvació de Déu, que ha acollit en el seu propi Fill. Aquesta és la seva gran missió i el seu servei. Segons el relat, Maria evangelitza no només amb els seus gestos i paraules, sinó perquè allà on va porta amb ella la persona de Jesús i el seu Esperit. Això és l’essencial de l’acte evangelitzador.

Maria, portadora d’alegria
La salutació de Maria comunica l’alegria que brolla del seu Fill Jesús. Ella ha estat la primera a escoltar la invitació de Déu: «Déu te guard… el Senyor és amb tu». Ara, des d’una actitud de servei i d’ajuda als que la necessiten, Maria irradia la Bona Notícia de Jesús, el Crist, a qui sempre porta amb ella. Ella és per a l’Església el millor model d’una evangelització joiosa.

Jé Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 5 d’agost de 2021

SABER VIURE

Evangeli (Jn 6,41-51) i comentari

 

Evangeli.- 

41 Aleshores els jueus es posaren a murmurar d'ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», 42 i es preguntaven:

--Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?

43 Jesús els digué:

--No murmureu entre vosaltres. 44 Ningú no pot venir a mi si el Pare que m'ha enviat no l'atreu. I als qui vinguin a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. 45 En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. 46 No és pas que algú hagi vist el Pare: només l'ha vist el qui ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. 47 Us ho asseguro: els qui creuen tenen vida eterna. 48 Jo sóc el pa de vida. 49 Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. 50 Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. 51 Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.(Jn 6, 41-51.BIC)

 

Comentari.-

Quantes vegades ho hem sentit: «El que veritablement importa és saber viure». I, però, no ens resulta gens fàcil explicar què és en veritat «saber viure». Sovint, la nostra vida és massa rutinària i monòtona. De color gris.

Però hi ha moments en que la nostra existència es torna feliç, es transfigura, encara que sigui de manera fugaç. Moments en que l’amor, la tendresa, la convivència, la solidaritat, el treball creador o la festa adquireixen una intensitat diferent. Sentim que vivim. Des del fons del nostre ésser ens diem a nosaltres mateixos: «Això és vida».

L’evangeli d’avui ens recorda unes paraules de Jesús que ens poden deixar un xic desconcertats: «En veritat, en veritat us ho dic: els qui creuen tenen vida eterna». L’expressió «vida eterna» no vol dir simplement una vida de durada il·limitada després de la mort.

Es tracta, primer de tot, d’una vida de profunditat i qualitat noves, una vida que pertany al món definitiu. Una vida que no pot ser destruïda per un bacil ni quedar escapçada a la cruïlla de qualsevol carretera. Una vida plena que va més enllà de nosaltres mateixos, perquè és ja una participació en la vida mateixa de Déu.

La tasca més apassionant que tenim tots davant nostre és la de ser cada dia més humans, i els cristians creiem que la manera més autèntica de viure humanament és la que neix d’una adhesió total a Jesucrist. «Ser cristià vol dir ser home, no un tipus d’home, sinó l’home que Crist crea en nosaltres» (Dietrich Bonhoeffer).

Potser haurem de començar per creure que la nostra vida pot ser més plena i més profunda, més lliure i més joiosa. Potser haurem d’atrevir-nos a viure l’amor amb més radicalitat per descobrir una mica què és «tenir vida abundant». Un escrit cristià s’atreveix a dir: «Sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans» (1 Joan 3,14).

Però no es tracta d’estimar perquè ens han dit que estimem, sinó perquè ens sentim radicalment estimats. I perquè creiem cada vegada amb més fermesa que «la nostra vida està amagada amb Crist en Déu». Hi ha una vida, una plenitud, un dinamisme, una llibertat, una tendresa que «el món no pot donar». Només ho descobreix qui aconsegueix arrelar la seva vida en Jesucrist.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 29 de juliol de 2021

COM CREURE EN JESÚS

 

Evangeli (Jn 6,24-35 i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- 

24 Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.

25 Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar:

--Rabí, quan has arribat?

26 Jesús prengué la paraula i els digué:

--Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. 27 Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. I el Fill de l'home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l'ha acreditat amb el seu segell.

28 Ells li preguntaren:

--Com hem d'actuar per a fer les obres de Déu?

29 Jesús els respongué:

--L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.

30 Li replicaren:

--I tu, quin senyal prodigiós realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? 31 Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: Els donà pa del cel per aliment.

32 Llavors Jesús els respongué:

--Us ho ben asseguro: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel. 33 El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.

34 Ells li demanen:

--Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest.

35 Jesús els diu:

--Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. (Jn 6,24-35.BIC)

 

Comentari.-

Segons l’evangelista Joan, Jesús està conversant amb la gent a la vora del llac de Galilea. Jesús els diu que no treballin per qualsevol cosa, que no pensin només en un «aliment que es fa malbé». L’important és treballar tenint com a horitzó «la vida eterna».

Sens dubte és així. Jesús té raó. Però quin és el treball que Déu vol? Aquesta és la pregunta de la gent: com podem ocupar-nos en els treballs que Déu vol? La resposta de Jesús no deixa de ser desconcertant. L’únic treball que Déu vol és aquest: «Que cregueu en aquell que ell ha enviat». Què vol dir això?

«Creure en Jesús» no és una experiència teòrica, un exercici mental. No consisteix simplement en una adhesió religiosa. És un «treball» en què els seus seguidors han d’ocupar-se al llarg de la seva vida. Creure en Jesús és una cosa que cal cuidar i treballar dia a dia.

«Creure en Jesús» és configurar la vida des d’ell, convençuts que la seva vida fou veritable: una vida que condueix a la vida eterna. La seva manera de viure Déu com a Pare, la seva forma de reaccionar sempre amb misericòrdia, la seva obstinació a despertar esperança és el millor que pot fer l’ésser humà.

«Creure en Jesús» és viure i treballar per alguna cosa última i decisiva: esforçar-se per un món més humà i més just; fer més real i més creïble la paternitat de Déu; no oblidar els qui corren el risc de quedar oblidats per tots, fins i tot per les religions. I fer tot això sabent que el nostre petit compromís, sempre pobre i limitat, és el treball més humà que podem fer.

Per això, desentendre’ns de la vida dels altres, viure-ho tot amb indiferència, tancar-nos només en els nostres interessos, ignorar el patiment de la gent que trobem en el nostre camí… són actituds que indiquen que no estem «treballant» la nostra fe en Jesús.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 22 de juliol de 2021

EUCARISTIA I CRISI ECONÒMICA

 

Evangeli.-

1 Després d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. 2 El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. 3 Jesús pujà a la muntanya i s'hi assegué amb els seus deixebles. 4 Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus.

5 Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip:

--On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?

6 De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer.

7 Felip li va respondre:

--Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.

8 Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:

9 --Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?

10 Jesús digué:

--Feu seure tothom.

En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. 11 Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. 12 Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles:

--Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.

13 Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat.

14 Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir:

--Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.

15 Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.(Jn 6,1-15.BIC)

 

Comentari.-

Tots els cristians ho sabem. L’eucaristia dominical es pot convertir fàcilment en un «refugi religiós» que ens protegeix de la vida conflictiva en la qual ens movem al llarg de la setmana. És temptador anar a missa per compartir una experiència religiosa que ens permet descansar dels problemes, tensions i males notícies que ens pressionen per tot arreu.

De vegades som sensibles al que afecta la dignitat de la celebració, però ens preocupa menys oblidar-nos de les exigències que comporta celebrar el sopar del Senyor. Ens molesta que un sacerdot no s’atengui estrictament a la normativa ritual, però podem continuar celebrant rutinàriament la missa sense escoltar les crides de l’evangeli.

El risc sempre és el mateix: combregar amb Crist en l’íntim del cor sense preocupar-nos de combregar amb els germans que pateixen. Compartir el pa de l’eucaristia i ignorar la fam de milions de germans privats de pa, de justícia i de futur.

En els propers anys s’aniran agreujant els efectes de la crisi molt més del que ens temíem. La cascada de mesures que se’ns dicten de manera inapel·lable i implacable anirà fent créixer entre nosaltres una desigualtat injusta. Anirem veient com persones del nostre entorn més o menys proper es van empobrint fins a quedar a mercè d’un futur incert i imprevisible.

Coneixerem de prop immigrants privats d’assistència sanitària, malalts sense saber com resoldre els seus problemes de salut o de medicació, famílies obligades a viure de la caritat, persones amenaçades pel desnonament, gent desatesa, joves amb un futur gens clar… No ho podrem evitar. O endurim els nostres hàbits egoistes de sempre o ens fem més solidaris.

La celebració de l’eucaristia enmig d’aquesta societat en crisi pot ser un lloc de conscienciació. Necessitem alliberar-nos d’una cultura individualista que ens ha acostumat a viure pensant només en els nostres propis interessos, per aprendre senzillament a ser més humans. Tota l’eucaristia està orientada a crear fraternitat.

No és normal escoltar tots els diumenges al llarg de l’any l’evangeli de Jesús sense reaccionar davant les seves crides. No podem demanar al Pare «el nostre pa de cada dia» sense pensar en aquells que tenen dificultats per obtenir-lo. No podem combregar amb Jesús sense fer-nos més generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau els uns als altres sense estar disposats a estendre una mà als que estan més sols i indefensos davant la crisi.

 

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 15 de juliol de 2021

PREGAR JUNTS I RIURE EN COMÚ

 Evangeli (Mc 6,30-34)-comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

330 Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. 31 Ell els diu:

--Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.

Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.

32 Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. 33 Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. 34 Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament.(Mc 6,30-34.BIC)

 

Comentari.-

L’escena està carregada de tendresa. Arriben els deixebles cansats de la feina realitzada. L’activitat és tan intensa que ja «no els quedava temps ni de menjar». I llavors Jesús els fa aquesta invitació: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica».

Els cristians oblidem avui amb massa freqüència que un grup de seguidors de Jesús no és només una comunitat de pregària, reflexió i treball, sinó també una comunitat de descans i de gaudi.

No sempre ha estat així. El text que segueix no és de cap teòleg progressista. Està redactat allà pel segle IV per aquell gran bisbe poc sospitós de frivolitats que va ser Agustí d’Hipona.

«Altres coses hi havia que entre ells em captivaven més el cor, com conversar, riure plegats, complau-re’ns en una benvolença mútua, llegir en comú llibres agradables, plaguejar plegats i plegats apreuar-nos, desavenir-nos de vegades sense aspror, com qui ho fa amb ell mateix, i amb aquests raríssims desacords assaonar una pila d’avinences.
Ensenyar quelcom l’un a l’altre o aprendre l’un de l’altre, enyorar amb ànsia els absents i acollir joiosament els nouvinguts: i amb aquests signes i d’altres per l’estil, que, del cor dels qui estimen i paguen amb amor, brollen per la boca, la llengua, els ulls i per mil gestos gratíssims».

Potser el que més ens sorprèn avui en aquest text és aquesta faceta d’uns cristians que saben resar, però saben també riure. Saben estar seriosos i saben fer broma. L’Església actual apareix gairebé sempre greu i solemne. Sembla que els cristians tinguem por de riure, com si el riure fos signe de frivolitat o d’irresponsabilitat.

Hi ha, però, un humor i un saber riure que és signe més aviat de maduresa i de saviesa. És el riure del creient que sap relativitzar el que és relatiu, sense dramatitzar sense necessitat els problemes.

És un riure que neix de la confiança última en aquest Déu que ens mira a tots amb pietat i tendresa. Un riure que distén, allibera i dóna forces per continuar caminant. Aquest riure uneix. Els que riuen plegats no s’ataquen ni es fan mal, perquè el riure veritablement humà neix d’un cor que sap comprendre i estimar.


José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 8 de juliol de 2021

AMB POQUES COSES

Evangeli (Mc 6,7-13) i comentari de J.A. Pagola

 Evangeli.-

7 Llavors va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes 8 i els instruïa dient:

--No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. 9 Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits.

10 I els deia encara:

--Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. 11 Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells.

12 Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. 13 Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli. (Mc 6.7-13) .

 

Comentari.-

Què ha pogut passar per distanciar-se tant d’aquell projecte inicial de Jesús? On ha quedat l’encàrrec del Mestre? Qui segueix escoltant avui les seves recomanacions?

Pocs relats evangèlics ens descobreixen millor la intenció original de Jesús que aquest que ens presenta Jesús enviant els seus deixebles de dos en dos, sense sarró, diners ni túnica de recanvi.

Només cal un amic, un bastó i unes sandàlies per endinsar-se pels camins de la vida, anunciant a tothom aquest canvi que necessitem per descobrir el secret últim de la vida i el camí cap al veritable alliberament.

No desvirtuem a la lleugera l’encàrrec de Jesús. No pensem que es tracta d’una utopia ingènua, pròpia potser d’una societat seminòmada ja superada, però impossible en un món com el nostre.

Aquí hi ha alguna cosa que no podem defugir. L’evangeli és anunciat per aquells que saben viure amb senzillesa. Homes i dones lliures que coneixen el goig de caminar per la vida sense sentir-se esclaus de les coses. No són els poderosos, els financers, els tecnòcrates, els grans estrategs de la política els que construiran un món més humà.

Aquesta societat necessita descobrir que cal tornar a una vida senzilla i sòbria. No n’hi ha prou amb augmentar la producció i assolir un major nivell de vida. No n’hi ha prou guanyar sempre més, comprar més i més coses, gaudir de més benestar.

Aquesta societat necessita com mai l’impacte d’homes i dones que sàpiguen viure amb poques coses. Creients capaços de mostrar que la felicitat no està en acumular béns. Seguidors de Jesús que ens recordin que no som rics quan posseïm moltes coses, sinó quan sabem gaudir-les amb senzillesa i compartir-les amb generositat. Els qui viuen una vida senzilla i una solidaritat generosa són els que millor prediquen avui la conversió que més necessita la nostra societat.

José Antonio Pagola
raductor: Francesc Bragulat 


dijous, 1 de juliol de 2021

SAVI I GUARIDOR

 Evangeli de (Mc 6,1-6) i comentari de J.A. Pagola

 

Evangeli.-

1 D'allà, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. 2 El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien:

--D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? 3 ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?

I no eren capaços d'acceptar-lo. 4 Jesús els digué:

--Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva.

5 I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. 6 I el sorprenia que no tinguessin fe. (Mc 6,1-6.BIC)

 

Comentari.-

No tenia poder cultural com els escribes. No era un intel·lectual amb estudis. Tampoc posseïa el poder sagrat dels sacerdots del temple. No era membre d’una família honorable ni pertanyia a les elits urbanes de Seforis o Tiberíades. Jesús era un obrer de la construcció d’un llogaret desconegut de la Baixa Galilea.

No havia estudiat a cap escola rabínica. No es dedicava a explicar la llei. No li preocupaven les discussions doctrinals. No es va interessar mai pels ritus del temple. La gent el veia com un mestre que ensenyava a entendre i a viure la vida de manera diferent.

Segons Marc, quan Jesús arriba a Natzaret acompanyat pels seus deixebles, els seus veïns queden sorpresos per dues coses: la saviesa del seu cor i la força guaridora de les seves mans. Era el que més atreia a la gent. Jesús no és un pensador que explica una doctrina, sinó un savi que comunica la seva experiència de Déu i ensenya a viure sota el signe de l’amor. No és un líder autoritari que imposa el seu poder, sinó un guaridor que restableix la vida i alleuja el sofriment.

No obstant això, la gent de Natzaret no l’accepten. Neutralitzen la seva presència amb tota mena de preguntes, sospites i recels. No es deixen ensenyar per ell ni s’obren a la seva força guaridora. Jesús no aconsegueix apropar-los a Déu ni guarir-los tots, com hauria desitjat.

A Jesús no se’l pot entendre des de fora. Cal entrar en contacte amb ell. Deixar que ens ensenyi coses tan decisives com l’alegria de viure, la compassió o la voluntat de crear un món més just. Deixar que ens ajudi a viure en la presència amistosa i propera de Déu. Quan hom s’acosta a Jesús, no se sent atret per una doctrina, sinó convidat a viure d’una manera nova.

D’altra banda, per experimentar la seva força salvadora cal deixar-se guarir per ell: recuperar a poc a poc la llibertat interior, alliberar-se de pors que ens paralitzen, atrevir-se a sortir de la mediocritat. Jesús continua avui «imposant les seves mans». Només es guareixen els qui creuen en ell.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat