divendres, 22 de maig de 2020

FER DEIXEBLES DE JESÚS

Evangeli de l’Ascenció del Senyor (Mt 28,16-20) i comentaqri de J.A, Pagola

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'acostà i els digué: «Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

Comentari.-
Mateu descriu el comiat de Jesús traçant les línies de força que han d’orientar per sempre els seus deixebles, els trets que han de marcar la seva Església per complir fidelment la seva missió.
El punt d’arrencada és Galilea. Aquí els convoca Jesús. La resurrecció no els ha de portar a oblidar el que han viscut amb ell a Galilea. Allà l’han escoltat parlar de Déu amb paràboles commovedores. Allà l’han vist alleujant el sofriment, oferint el perdó de Déu i acollint els més oblidats. És això precisament el que han de continuar transmetent.
Entre els deixebles que envolten Jesús ressuscitat hi ha «creients» i n’hi ha que «vacil·len». El narrador és realista. Els deixebles «es prosternen». Sens dubte volen creure, però en alguns es desperta el dubte i la indecisió. Potser estan espantats, no poden copsar tot el que allò significa. Mateu coneix la fe fràgil de les comunitats cristianes. Si no comptessin amb Jesús, aviat s’apagaria.
Jesús «s’acosta» i entra en contacte amb ells. Ell té la força i el poder que a ells els falta. El Ressuscitat ha rebut del Pare l’autoritat del Fill de Déu amb «plena autoritat al cel i a la terra». Si es recolzen en ell no vacil·laran.
Jesús els indica amb tota precisió quina ha de ser la seva missió. No és pròpiament «ensenyar doctrina», no és només «anunciar el Ressuscitat». Sens dubte, els deixebles de Jesús hauran de tenir cura de diversos aspectes: «donar testimoni del Ressuscitat», «proclamar l’evangeli», «implantar comunitats»… però tot estarà finalment orientat a un objectiu: «fer deixebles» de Jesús.
Aquesta és la nostra missió: fer «seguidors» de Jesús que coneguin el seu missatge, que sintonitzin amb el seu projecte, que aprenguin a viure com ell i que reprodueixin avui la seva presència al món. Activitats tan fonamentals com el baptisme, compromís d’adhesió a Jesús, i l’ensenyament de «tot el manat» per ell són vies per aprendre a ser els seus deixebles. Jesús els promet la seva presència i ajuda constant. No estaran sols ni desemparats. Ni encara que siguin pocs. Ni encara que siguin només dos o tres.
Així és la comunitat cristiana. La força del Ressuscitat la sosté amb el seu Esperit. Tot està orientat a aprendre i ensenyar a viure com Jesús i des de Jesús. Ell segueix viu en les seves comunitats. Segueix amb nosaltres i entre nosaltres guarint, perdonant, acollint… salvant.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 14 de maig de 2020

VIURE A LA VERITAT DE JESÚS

Evangeli (Jo 14,15-21) del diumenge 17 de maig de 2020, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m'estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. El món no el pot rebre, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres. No us deixaré orfes: tornaré a venir. D'aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m'estima és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l'estimarà, i jo també l'estimaré i me li faré conèixer clarament».
Comentari.-
No hi ha a la vida una experiència tan misteriosa i sagrada com el comiat de l’ésser estimat que se’ns en va més enllà de la mort. Per això l’evangeli de Joan tracta de recollir en el comiat últim de Jesús el seu testament: el que no han d’oblidar mai.
Una cosa és molt clara per a l’evangelista. El món no pot «veure» ni «conèixer» la veritat que s’amaga en Jesús. Per a molts, Jesús haurà passat per aquest món com si res hagués passat; no deixarà cap rastre en les seves vides. Per veure Jesús es necessiten uns ulls nous. Només els que l’estimin podran experimentar que és viu i fa viure.
Jesús és l’única persona que mereix ser estimada de manera absoluta. Qui l’estima així no pot pensar en ell com si pertanyés al passat. La seva vida no és un record. Qui estima Jesús viu les seves paraules, «guarda els seus manaments», es va «omplint» de Jesús.
No és fàcil expressar aquesta experiència. L’evangelista l’anomena «Esperit de la veritat». És una expressió molt encertada, ja que Jesús es va convertint en una força i una llum que ens fa «viure en la veritat». Qualsevol que sigui el punt en què ens trobem a la vida, acollir en nosaltres Jesús ens porta cap a la veritat.
Aquest «Esperit de la veritat» no cal confondre’l amb una doctrina. No es troba en els llibres dels teòlegs ni en els documents del magisteri. Segons la promesa de Jesús, «viu amb nosaltres i està en nosaltres». L’escoltem en el nostre interior i resplendeix en la vida de qui segueix els passos de Jesús de manera humil, confiada i fidel.
L’evangelista l’anomena «Esperit defensor», perquè, ara que Jesús no és físicament amb nosaltres, ens defensa del que ens podria separar d’ell. Aquest Esperit «està sempre amb nosaltres». Ningú no el pot assassinar, com Jesús. Seguirà sempre viu en el món. Si l’acollim en la nostra vida, no ens sentirem orfes i desemparats.
Potser la conversió que més necessitem avui els cristians és anar passant d’una adhesió verbal, rutinària i poc real a Jesús cap a l’experiència de viure arrelats en el seu «Esperit de la veritat».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 7 de maig de 2020

NO US QUEDEU SENSE JESÚS*

Evangeli (Jn 14,1-12) del diumenge 10 de maig de 2020, i comentari de J.A.Pagola

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m'heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d'ara ja el coneixeu i ja l'heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare».
*.- Veure comentari: Diumenge 5 de Pasqua - A (Joan 14,1-12)

dijous, 30 d’abril de 2020

JESÚS ​​ÉS LA PORTA*

Evangeli (Jn 10,1-10) del diumenge 03 de maig de 2020, i comentari de J.A.Pagola

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys». Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir». (Jn 10,1-10)

Comentari.- Jesús proposa a un grup de fariseus un relat metafòric en el qual critica amb duresa els dirigents religiosos d’Israel. L’escena està presa de la vida pastoral. El ramat està recollit dins una pleta, envoltat per una tanca o petit mur, mentre un guàrdia vigila l’accés. Jesús centra precisament la seva atenció en aquesta «porta» que permet arribar fins a les ovelles. 

Hi ha dues maneres d’entrar a la cleda. Tot depèn del que un pretengui fer amb el ramat. Si algú s’acosta a la pleta i «no entra per la porta», sinó que salta per «un altre indret», és evident que no és el pastor. No ve a cuidar el seu ramat. És «un estrany» que ve a «robar, matar i fer mal».

L’actuació del veritable pastor és molt diferent. Quan s’acosta a la cleda, «entra per la porta», crida les ovelles pel seu nom i elles reconeixen la seva veu. Les treu a fora i, quan les ha reunit totes, es posa al davant i elles el segueixen cap a les pastures on es podran alimentar. Les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.
Quin secret s’amaga en aquesta «porta» que legitima els veritables pastors que hi passen i desemmascara els estranys que entren «per un altre indret», no per tenir cura del ramat, sinó per fer-li mal? Els fariseus no entenen de què els està parlant aquell Mestre.
Llavors Jesús els dóna la clau del relat: «En veritat us ho dic: jo sóc la porta de les ovelles». Els qui entren pel camí obert per Jesús i el segueixen vivint el seu evangeli són veritables pastors: sabran alimentar la comunitat cristiana. Els que entren a la cleda deixant de banda Jesús i ignorant la seva causa són pastors estranys: faran mal al poble cristià.
En no poques Esglésies estem patint tots molt: els pastors i el poble de Déu. Les relacions entre la jerarquia i el poble cristià es viuen amb freqüència de manera recelosa, crispada i conflictiva: hi ha bisbes que se senten rebutjats; hi ha sectors cristians que se senten marginats.
Seria massa fàcil atribuir-ho tot a l’autoritarisme abusiu de la jerarquia o a la insubmissió inacceptable dels fidels. L’arrel és més profunda i complexa. Hem creat entre tots una situació difícil. Hem perdut la pau. Necessitarem cada vegada més a Jesús.
Hem de fer créixer entre nosaltres el respecte mutu i la comunicació, el diàleg i la recerca sincera de veritat evangèlica. Necessitem respirar com més aviat millor un clima més amable a l’Església. No sortirem d’aquesta crisi si no tornem tots a l’esperit de Jesús. Ell és «la porta».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 23 d’abril de 2020

DUES EXPERIÈNCIES CLAU

Evangeli (Lc 24,13-35) del diumenge 26/04/2020, i comentari de J.A.Pagola

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas».
Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa. (Lc 24,13-35)

Comentari.- 

En passar els anys, a les comunitats cristianes es va anar plantejant espontàniament un problema molt real. Pere, Maria Magdalena i els altres deixebles havien viscut experiències molt «especials» de trobada amb Jesús viu després de la seva mort. Experiències que a ells els van portar a «creure» en Jesús ressuscitat. Però els que es van acostar més tard al grup de seguidors, com podien despertar i alimentar aquesta mateixa fe?
Aquest és també avui el nostre problema. Nosaltres no hem viscut la trobada amb el Ressuscitat que van viure els primers deixebles. Amb quines experiències podem comptar nosaltres? Això és el que planteja el relat dels deixebles d’Emaús.
Els dos caminen cap a casa, tristos i desolats. La seva fe en Jesús s’ha apagat. Ja no esperen res d’ell. Tot ha estat una il·lusió. Jesús, que els segueix sense fer-se notar, els aconsegueix i camina amb ells. Lluc exposa així la situació: «Jesús es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo». Què poden fer per experimentar la seva presència viva al seu costat?
L’important és que aquests deixebles no obliden Jesús; «Conversen i discuteixen» sobre ell; recorden les seves «paraules» i els seus «fets» de gran profeta; deixen que aquell desconegut els vagi explicant el que ha passat. Els seus ulls no s’obren de seguida, però «el seu cor comença a cremar».
És el primer que necessitem a les nostres comunitats: recordar Jesús, aprofundir el seu missatge i la seva actuació, meditar la seva crucifixió… Si, en algun moment, Jesús ens commou, les seves paraules ens arriben fins al fons i el nostre cor comença a cremar, és senyal que la nostra fe s’està despertant.
No n’hi ha prou. Segons Lluc és necessària l’experiència del sopar eucarístic. Tot i que encara no saben qui és, els dos caminants senten necessitat de Jesús. Els fa bé la seva companyia. No volen que els deixi: «Queda’t amb nosaltres». Lluc ho subratlla amb goig: «Jesús va entrar per quedar-se amb ells». En el sopar se’ls obren els ulls.
Aquestes són les dues experiències clau: sentir que el nostre cor crema en recordar el seu missatge, la seva actuació i la seva vida sencera; sentir que, en celebrar l’eucaristia, la seva persona ens alimenta, ens enforteix i ens consola. Així creix a l’Església la fe en el Ressuscitat. 

(Diumenge 3 de Pasqua - A (Lluc 24,13-35))

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragula

dijous, 16 d’abril de 2020

ALEGRIA I PAU

Evangeli Diumenge II de Pasqua (Jn 20,19-31) i comentari de J.A. Pagola

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els    digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els   deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a   vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots   aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però   mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels         claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».
Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm           les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li      diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom. (Jn 20,19-31)


Comentari. 
No els resultava fàcil als deixebles expressar el que estaven vivint. Recorren a tota mena de recursos narratius. El nucli, però, sempre és el mateix: Jesús viu i és de nou amb ells. Això és el decisiu. Recuperen Jesús ple de vida.
Els deixebles es troben amb qui els ha cridat i a qui han abandonat. Les dones abracen aquell que ha defensat la seva dignitat i les ha acollit com amigues. Pere plora en veure-ho: ja no sap si el vol més que els altres, només sap que l’estima. Maria de Magdala obre el seu cor a qui l’ha seduït per sempre. Els pobres, les prostitutes i els indesitjables el senten de nou a prop, com en aquells inoblidables àpats al seu costat.
Ja no serà com a Galilea. Hauran d’aprendre a viure de la fe. Hauran omplir-se del seu Esperit. Hauran de recordar les seves paraules i actualitzar els seus gestos. Però Jesús, el Senyor, és amb ells, ple de vida per sempre.
Tots experimenten el mateix: una pau profunda i una alegria incontenible. Les fonts evangèliques, tan sòbries sempre per parlar de sentiments, ho subratllen una i altra vegada: el Ressuscitat desperta en ells alegria i pau. És tan central aquesta experiència que es pot dir, sense exagerar, que d’aquesta pau i d’aquesta alegria va néixer la força evangelitzadora dels seguidors de Jesús.
On és avui aquesta alegria en una Església de vegades tan cansada, tan seriosa, tan poc donada al somriure, amb tan poc humor i humilitat per reconèixer sense problemes els seus errors i limitacions? On és aquesta pau en una Església tan plena de pors, tan obsedida pels seus propis problemes, cercant tantes vegades la seva pròpia defensa abans que la felicitat de la gent?
Fins quan podrem seguir defensant les nostres doctrines de manera tan monòtona i avorrida, si, al mateix temps, no experimentem l’alegria de «viure en Crist»? A qui atraurà la nostra fe si de vegades no podem ja ni aparentar que vivim d’ella?
I, si no vivim del Ressuscitat, qui omplirà el nostre cor?, on s’alimentarà la nostra alegria? I, si ens manca l’alegria que brolla d’ell, ¿qui comunicarà quelcom de «nou i de bo» als qui dubten?, qui ensenyarà a creure de manera més viva?, qui encomanarà esperança als qui pateixen?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragula



dissabte, 11 d’abril de 2020

CREURE AL RESSUSCITAT

Evangeli de la Vetlla Pasqual i comentari de J.A. Pagola

Passat el dissabte, quan ja clarejava el matí del diumenge, Maria Magdalena i l'altra Maria anaren a veure el sepulcre. De cop i volta se sentí un gran terratrèmol: un àngel del Senyor, baixat del cel, havia fet rodolar la pedra i s'hi havia assegut. Resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la neu. Va ser tan gran el sobresalt dels guardes, que de l'esglai quedaren com morts. L'àngel del Senyor digué a les dones: «No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com ho havia predit. Veniu a veure el lloc on havia estat posat, i aneu de seguida a dir als deixebles: Ha ressuscitat d'entre els morts i anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu. Mireu que jo us ho he dit». Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren corrents del sepulcre per anunciar-ho als deixebles. Jesús els sortí al pas i les saludà dient-los: «Déu vos guard». Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i l'adoraren. Jesús els digué. «No tingueu por. Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». (Mt 28,1-10)
Veure evangeli i comentari del Diumenge de Pasqua: 

 http://esglesiaesperanca.blogspot.com.es/


dijous, 2 d’abril de 2020

NO BAIXIS DE LA CREU

Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Mateu i comentari de J.A. Pagola

Veure comentari: Diumenge de Rams - A (Mateu 26,14-27,66)

 En aquell temps, un dels dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: «Estic disposat a entregar-vos Jesús. Què em voleu donar?» Ells li pagaren trenta monedes de plata, i des d'aleshores buscava una ocasió per entregar-lo.


El primer dia dels Àzims, els deixebles preguntaren a Jesús: «On voleu que us preparem el sopar per menjar l'anyell pasqual?» Ell respongué: «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu: El mestre diu: El meu moment s'acosta: faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva». Els deixebles compliren el que Jesús els havia manat i prepararen el sopar pasqual.

Cap al tard, es posà a taula amb els dotze. I digué tot menjant: «Us ho dic amb tota veritat: Un de vosaltres em trairà». Ells començaren a dir-li, un per un, molt entristits: «No soc pas jo, Senyor?» Jesús contestà: «El qui posa amb mi la mà al mateix plat per sucar-hi és el qui em trairà. El Fill de l'home fa el camí que les Escriptures havien predit d'ell, però ai de l'home que el traeix: a aquest home més li valdria no haver nascut». Judes, el qui el traïa, li preguntà: «No soc pas jo, rabí?» Jesús li contestà: «Sí que ho ets».

Mentre menjaven, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i digué tot donant-lo als deixebles: «Preneu i mengeu-ne; això és el meu cos». Després prengué un calze, digué l'acció de gràcies i els el donà tot dient: «Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes en remissió dels pecats. Us asseguro que des d'ara no beuré d'aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell amb vosaltres en el Regne del meu Pare». Després de cantar l'himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Llavors Jesús els digué: «Aquesta nit tots tindreu de mi un desengany, perquè l'Escriptura diu: "Mataré el pastor, i les ovelles del ramat es dispersaran". Però, quan hauré ressuscitat, aniré davant vostre a Galilea». Pere li digué: «Ni que tots es desenganyin de vós, jo, mai». Jesús li respon: T'ho dic amb tota veritat: Aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m'hauràs negat tres vegades». Li diu Pere: «Ni que hagi de morir amb vós, no us negaré». I tots els deixebles digueren el mateix.

Llavors Jesús arribà amb els seus deixebles a una propietat anomenada Guet-Semaní, i els diu: «Seieu aquí mentre vaig allà a pregar». Prengué Pere i els dos fills de Zebedeu, i es posà tot trist i abatut. Llavors els digué: «Sento una tristor a l'ànima com per a morir-ne. Quedeu-vos aquí i vetlleu juntament amb mi». C. Ell s'avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava: + «Pare meu, si és possible, que aquest calze s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com vós voleu». Després va cap als seus deixebles i els troba adormits. Diu a Pere: «Així no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la temptació. L'esperit està decidit a tot, però l'home és feble». Se n'anà per segona vegada i pregà: «Pare meu, si aquest calze no pot passar sense que jo el begui, que es faci la vostra voluntat». Després tornà i els trobà adormits: és que els ulls els pesaven. Els deixà, doncs, i se n'anà a pregar per tercera vegada, tot repetint la mateixa súplica. Se'n va després cap als deixebles i els diu: «Ja podeu dormir tranquils. Ha arribat l'hora. El Fill de l'home és entregat en mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem, que el qui em traeix ja és aquí».

Encara parlava Jesús quan arribà Judes, un dels dotze, amb molta gent, armada amb espases i garrots. Venien de part dels grans sacerdots i dels notables del poble. El qui el traïa els havia donat aquest senyal: «És aquell que jo besaré: deteniu-lo». Immediatament s'acostà a Jesús i li digué: S. «Déu vos guard, rabí». C. I el besà. Però Jesús li contestà: «Company, estigues pel que has vingut a fer». Llavors detingueren Jesús, i un dels qui anaven amb ell desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella del criat del gran sacerdot. Jesús li digué: «Torna a embeinar l'espasa: tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran. Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m'enviaria més de dotze legions d'àngels. Però llavors, com es compliria el que anuncien les Escriptures afirmant que ha de ser així?» Llavors Jesús s'adreçà a la gent i els digué: «Heu vingut a agafar-me, armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia em teníeu assegut al temple ensenyant, i mai no em detinguéreu. Però tot ha passat així perquè es complís el que havien escrit els profetes». Llavors tots els deixebles el deixaren sol i fugiren.

Els qui havien detingut Jesús se l'endugueren al palau del gran sacerdot Caifàs, on s'havien reunit els mestres de la Llei i els notables. Pere el seguia de lluny fins que arribà al palau del gran sacerdot. Entrà al pati i s'assegué entre els guardes, esperant el desenllaç. Els grans sacerdots amb tot el sanedrí buscaven alguna falsa declaració contra Jesús per poder-lo condemnar a mort, però no en trobaven cap, tot i que s'havien presentat molts testimonis que declaraven en fals. Finalment se'n presentaren dos amb aquesta acusació: «Aquest ha dit: "Jo podria destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies"». C. El gran sacerdot s'aixecà i preguntà a Jesús: «No et vols defensar de res? Què en dius, de les acusacions que et fan aquests testimonis?»  Però Jesús callava. El gran sacerdot li digué: «Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu». Jesús li respon: «Sí, teniu raó. Us asseguro que des d'ara veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós, i venint enmig dels núvols del cel». Llavors el gran sacerdot s'esquinçà els vestits tot cridant: «Ha blasfemat! Quina falta ens fan els testimonis? Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia. Què us en sembla?» Ells respongueren: «Mereix pena de mort». Llavors li escopien a la cara i li pegaven; altres el bufetejaven i li deien: «Profetitza, Messies; endevina qui t'ha pegat».

Mentrestant Pere s'estava assegut fora, al pati. Una criada se li acostà per dir-li: «Tu també hi anaves amb Jesús, el Galileu». Però ell ho negà davant de tothom i li digué: «No sé de què em parles». Quan Pere sortia cap al portal, una altra criada s'hi fixà i digué als qui eren allí: «Aquest anava amb Jesús, el Natzarè». Pere ho tornà a negar i jurava que no coneixia aquell home. Al cap de poc els qui eren allà s'acostaren i digueren a Pere: «És veritat que hi anaves, amb ells; se't nota fins i tot en el parlar». Ell es posà a proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home. En aquell moment cantà el gall i Pere es recordà que Jesús li havia dit: «Abans no canti el gall, em negaràs tres vegades», i així que va ser fora, va plorar amargament.

Quan s'hagué fet de dia, tots els grans sacerdots i els notables del poble tingueren sessió contra Jesús per decretar la seva mort. Se l'endugueren encadenat i l'entregaren a Pilat, el governador romà.

Quan Judes, el qui l'havia traït, veié que l'havien condemnat, es penedí del que havia fet. Retornà les trenta monedes als grans sacerdots i als notables i els digué: «He pecat entregant a la mort un home innocent». Ells, per tota resposta, li digueren: «A nosaltres ens vens amb això? Tu t'arreglaràs». Ell llençà els diners al santuari, sortí a fora, se'n va anar i es va penjar. Els grans sacerdots recolliren els diners, però es deien: «No podem posar-los amb el diner de les ofrenes, perquè són el preu d'una vida». Després de discutir-ho, van comprar amb aquells diners el camp del Terrisser per sepultar els forasters. Per això encara avui s'anomena camp de Sang. Així es complí el que diu el profeta Jeremies: «Prengueren les trenta monedes, el preu d'un esclau, tal com l'avaluaven els israelites, i les donaren a canvi del camp del Terrisser, tal com el Senyor m'havia indicat».

Jesús comparegué davant el governador. El governador l'interrogà: «Ets tu el rei dels jueus?» Jesús li digué: «Sí, teniu raó». Però Jesús no contestava res a les acusacions que li feien els grans sacerdots i els notables del poble. Llavors Pilat li diu: «No sents quantes acusacions presenten contra tu?» Però Jesús no li respongué ni una paraula, tant que el governador n'estava tot sorprès. Cada any, per la festa, el governador tenia el costum d'indultar un pres, el que la gent volia. Llavors hi havia un pres famós, un tal Bar-Abàs. Quan la gent es reuní, Pilat els digué: «Qui voleu que indulti, Bar-Abàs o Jesús, tingut per Messies?» Perquè s'adonava que li havien entregat Jesús per enveja. Mentre Pilat seia al tribunal, la seva esposa li feu arribar aquest encàrrec: S. «No vulguis saber res d'aquest innocent; aquesta nit, en somni, he sofert molt per ell». Mentrestant els grans sacerdots i els notables havien convençut la gent que demanessin l'indult de Bar-Abàs i la mort de Jesús. Quan Pilat els preguntà quin dels dos volien que els indultés, ells li respongueren: «Bar-Abàs». Pilat els diu: «I de Jesús, tingut per Messies, què n'he de fer?» Tots li respongueren: «Que el crucifiquin». Digué Pilat: «Per què? Quin mal ha fet?» Ells cridaven més fort encara: «Que el crucifiquin». Quan Pilat s'adonà que era inútil el seu intent i que més aviat crearia un avalot, es rentà amb aigua les mans davant la gent i els digué: «Jo no soc responsable de la sang d'aquest home; arregleu-vos vosaltres». Tot el poble respongué: «Que la responsabilitat d'aquesta sang caigui sobre nosaltres i sobre els nostres fills». Llavors els deixà lliure Bar-Abàs i entregà Jesús, després de fer-lo assotar, perquè el crucifiquessin.

Els soldats del governador s'endugueren Jesús a l'interior del pretori, reuniren al seu voltant tota la tropa, li tragueren els vestits, el cobriren amb un mantell de color grana, i li posaren al front una corona d'espines que havien teixit, i a la mà dreta li posaren una canya. Després, per burlar-se'n, s'agenollaven davant d'ell i li deien: «Salve, rei dels jueus». També l'escopien i li prenien la canya per pegar-li al cap. Acabada la burla, li tragueren el mantell, li posaren els seus vestits i se l'endugueren per crucificar-lo.

Quan sortien, trobaren un home de Cirena, que es deia Simó, i l'obligaren a carregar-se la creu de Jesús. Arribaren a un indret anomenat Gólgota, que vol dir lloc de la Calavera. Li oferiren una beguda de vi barrejat amb fel; ell el tastà, però no en volgué beure. Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits i se'ls jugaren als daus. I s'assegueren allà per fer la guàrdia. Sobre el seu cap, havien posat escrita la causa de la seva condemna: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus». Dos bandolers foren crucificats juntament amb ell, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.

Els qui passaven l'insultaven, movien el cap amb aires de mofa i deien: «Tu que vols destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't tu mateix; si ets el Fill de Déu, baixa de la creu». També se'n burlaven els grans sacerdots amb els mestres de la Llei i els notables. Deien: «Ell que salvava els altres, no és capaç de salvar-se ell mateix! Ell que és el rei d'Israel, que baixi ara de la creu i creurem en ell. Confiava en Déu: que l'alliberi, doncs, si tant se l'estima, ell que deia: Soc Fill de Déu». Els bandolers que havien estat crucificats amb ell també li feien els mateixos retrets.

Des del migdia fins a mitja tarda s'estengué una foscor sobre tota la terra. Cap a mitja tarda Jesús cridà amb tota la força: «Eli, Eli, lema sabactani?» Que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?» Alguns dels qui eren allí deien: «Ara crida Elies». Un d'ells anà corrents a prendre una esponja xopa de vinagre i la posà al capdamunt d'una canya perquè begués. Però els altres li deien: «Deixa'l estar. A veure si ve Elies a salvar-lo». Jesús tornà a cridar amb tota la força i expirà.

En aquell moment la cortina que tancava el santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s'esberlaren, els sepulcres s'obriren i ressuscitaren molts cossos dels sants que hi reposaven; després de la resurrecció de Jesús sortiren dels sepulcres, anaren a la Ciutat Santa i s'aparegueren a molts. Quan el centurió i els soldats que guardaven Jesús veieren el terratrèmol i tot el que havia passat, s'esveraren molt i deien: «És veritat: Aquest home era Fill de Déu». També moltes dones eren allà mirant-s'ho de lluny. Havien seguit Jesús des de Galilea i el proveïen amb els seus propis recursos. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu.

Cap al tard vingué un home ric d'Arimatea, que es deia Josep, i era també dels seguidors de Jesús. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat manà que li donessin el cos. Josep el prengué, l'amortallà amb un llençol i el posà en el sepulcre nou que ell s'havia fet tallar a la roca. Després feu rodolar una gran pedra, per tancar l'entrada del sepulcre, i se n'anà. Maria Magdalena i l'altra Maria eren allà, assegudes davant el sepulcre.

L'endemà, que era ja dissabte, els grans sacerdots i els fariseus anaren en corporació a trobar Pilat per dir-li: «Senyor, ens hem recordat que aquell impostor quan encara vivia va dir: "Al cap de tres dies ressuscitaré". Doneu ordre de guardar el sepulcre fins al tercer dia, no fos cas que els deixebles anessin a robar-lo i diguessin al poble: "Ha ressuscitat d'entre els morts". Seria una impostura pitjor que la primera». Pilat els digué: «Podeu disposar d'una guàrdia. Feu guardar el sepulcre tan bé com sapigueu». Ells anaren al sepulcre i l'asseguraren segellant-ne l'entrada i posant-hi guàrdia. (Mt 26,14-27,66)



dijous, 26 de març de 2020

UNA PORTA OBERTA

Evangeli del diumenge 29 de març i comentari de J.A. Pagola


En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Bet-Hània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.

Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea».

Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M'alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.

Bet-Hània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.

Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s'hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món».

Havent dit això se n'anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s'aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s'aixecava així i se n'anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure'l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s'hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l'havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà:
«On l'heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»

Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m'heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d'amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

Veure comentari: Diumenge 5 de Quaresma – A (Joan 11,1-45)


dijous, 19 de març de 2020

ULLS NOUS


En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. Els deixebles li preguntaren: «Rabí, qui va pecar, que naixés cec aquest home, ell o els seus pares?». Jesús contestà: «Això no ha estat perquè vagi pecar ni ell ni els seus pares; és perquè en ell es revelin les obres de Déu. Mentre és de dia, jo he de treballar fent les obres del qui m'ha enviat. La nit s'acosta, quan ningú no pot treballar. Mentre soc en el món soc la llum del món».
Dit això escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l'estengué sobre els ulls del cec i li digué: «Ves a rentar-te a la piscina de Siloè». Aquest nom significa «enviat». Ell hi anà, s'hi rentà i tornà veient-hi. La gent del veïnat i els qui l'havien vist sempre captant deien: «No és aquell home que vèiem assegut captant?». Uns responien: «Sí, que és ell». Altres deien: «No és pas ell; és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sí, que el soc».
Llavors li preguntaren: «Com se t'han obert, els ulls?». Ell contestà: «Aquell home que es diu Jesús va fer una mica de fang, me'l va estendre sobre els ulls i em va dir que anés a rentar-me a Siloè. Hi he anat i, així que m'he rentat, hi he vist». Li digueren: «On és?». Respongué: «No ho sé».
Dugueren als fariseus l'home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «M'ha estès fang sobre els ulls, m'he rentat, i ara hi veig». Alguns dels fariseus deien: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu». Però altres responien: «Com és possible que un pecador faci tals miracles?». I es dividiren entre ells. S'adreçaren al cec altra vegada i li digueren: «Ja que és a tu, que ell t'ha obert els ulls, tu, què en dius, d'ell?». Ell contestà: «Que és un profeta».
Els jueus no volien creure que aquell home hagués estat cec i ara hi pogués veure, fins que van cridar els seus pares per dir-los: «Aquest és el vostre fill que, segons vosaltres, va néixer cec? Com és, doncs, que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem de cert que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran i ell mateix us donarà raó del que li ha passat». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies; per això van dir que el seu fill ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix.
Llavors cridaren altra vegada aquell home que havia estat cec i li digueren: «Dona glòria a Déu reconeixent la veritat: nosaltres sabem que aquest home és un pecador». Ell contestà: «Que sigui un pecador, a mi no em consta. Només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig». Ells insistiren: «Digues què t'ha fet per obrir-te els ulls». Respongué: «Ja us ho he dit i no n'heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? És que també us voleu fer seguidors d'ell?». Li contestaren en un to insolent: «Ets tu qui t'has fet seguidor d'ell. Nosaltres som seguidors de Moisès. De Moisès, sabem que Déu li va parlar, però d'aquest, ni sabem d'on és». L'home els contestà: «Justament això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d'on és, però a mi, m'ha obert els ulls. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, sinó els qui són piadosos i compleixen la seva voluntat. D'ençà que el món existeix, no s'ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls a un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res».
Li respongueren: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?». I el van excloure de la sinagoga.
Jesús va sentir dir que l'havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell respongué «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Jesús li diu: «Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu». Li diu ell: «Hi crec, Senyor». I l'adorà.
Jesús afegí: «És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «Així voleu dir que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa».
Veure comentari: Diumenge 4 de Quaresma - A (Joan 9,1-41)

divendres, 13 de març de 2020

ALGUNA COSA NO VA BÉ A L'ESGLÉSIA*

Evangeli (Jn 4,5-42) del diumenge 15 de marçde 20120 i comentari de J.A.Pagola

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s'anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s'estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona'm aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D'on la traieu, l'aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou».

Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: "No en tinc, de marit", és veritat». Ella li diu:
«Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s'acosta l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies soc jo, que parlo amb tu».
Llavors mateix arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n'anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.
Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí». Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: "Quatre mesos més i ja serem a la sega". Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s'alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet».
Molts samaritans d'aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món».

*.- Veure comentari: Diumenge 3 de Quaresma - A (Joan 4,5-42)


dijous, 27 de febrer de 2020

LES TEMPTACIONS DE L'ESGLÉSIA D'AVUI

«Sempre que els cristians anteposem el nostre benestar a les necessitats dels últims, ens allunyem de Jesús» (Del comentari de J.A. Pagola)*.


Evangeli (Mt 4,1-11) del diumenge 1 de març de 2020, i comentari de J.A.Pagola

En aquell temps, l'Esperit conduí Jesús al desert perquè el diable el temptés. Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava, i quedà extenuat de fam. El temptador se li acostà i li digué: «Si ets Fill de Déu, digues que aquestes pedres es tornin pans». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu"».
Llavors el diable se l'enduu a la ciutat santa, el deixa dalt la cornisa del temple i li diu: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix; l'Escriptura diu: "Ha donat ordre als seus àngels que et duguin a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li contesta: «També diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"».
Després el diable se l'enduu dalt una muntanya altíssima, li fa veure tots els reialmes del món i la seva glòria i li diu: «Tot això t'ho donaré si et prosternes i m'adores». Llavors li diu Jesús: «Ves-te'n d'aquí, Satanàs! L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"».
Llavors el diable el deixà estar, i vingueren uns àngels per proveir-lo.

*.- Comentari:  Diumenge 1 de Quaresma – A (Mateu 4,1-11)