dimecres, 22 de juliol de 2020

DESCOBRIR EL PROJECTE DE DÉU*

Evangeli (Mt 13,44-52) i comentari de J.A. Pagola

Evangeli.- En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L'home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.
També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l'aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s'asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d'entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.
Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí que ho hem entès». Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues». (Mt 13,44-52)

Comentari.- No era fàcil de creure Jesús. Alguns se sentien atrets per les seves paraules. En d’altres, per contra, sorgien no pocs dubtes. Era raonable seguir Jesús o era una bogeria? Avui passa el mateix: ¿val la pena de comprometre’s en el seu projecte d’humanitzar la vida o és més pràctic d’ocupar-se cadascú del seu propi benestar? Mentrestant podem passar-nos la vida sense prendre cap decisió.
Jesús explica dues breus paràboles. En tots dos relats, el respectiu protagonista és un tresor enormement valuós o una perla de valor incalculable. Els dos reaccionen de la mateixa manera: venen tot el que tenen i compren el tresor o la perla. És, sens dubte, el més sensat i raonable.
El regne de Déu és «amagat». Molts no han descobert encara el gran projecte d’un món nou que té Déu. No obstant això, no és un misteri inaccessible. És «amagat» en Jesús, en la seva vida i en el seu missatge. Una comunitat cristiana que no ha descobert el Regne de Déu no coneix bé Jesús, no pot seguir els seus passos.
El descobriment del regne de Déu canvia la vida de qui el descobreix. La seva «alegria» és inconfusible. Ha trobat l’essencial, el millor de Jesús, el que pot transformar la seva vida. Si els cristians no descobrim el projecte de Jesús, a l’Església no hi haurà alegria.
Els dos protagonistes de les paràboles prenen la mateixa decisió: «venen tot el que tenen». No hi ha res de més important que «cercar el regne de Déu i la seva justícia.» Tota la resta ve després, és relatiu i ha de quedar subordinat al projecte de Déu.
Aquesta és la decisió més important que hem de prendre a l’Església i a les comunitats cristianes: alliberar-nos de tantes coses accidentals per comprometre’ns amb el regne de Déu. Despullar-se d’allò superflu. Oblidar-se d’altres interessos. Saber «perdre» per «guanyar» en autenticitat. Si ho fem, estem col·laborant en la conversió de l’Església.
*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

divendres, 17 de juliol de 2020

LA VIDA ÉS MÉS QUE ALLÒ QUE ES VEU*

Evangeli (Mt 13,24-43),  i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.- En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n'anà.
Quan el sembrat hagué crescut i s'espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».
Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».
Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».
Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».
Llavors, deixà la gent i se n'anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L'enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.
Qui tingui orelles, que ho senti». (Mt 13,24-43)

Comentari.- En general, tendim a cercar Déu en allò espectacular i prodigiós, i no en el que és petit i insignificant. Per això els resultava difícil als galileus creure Jesús quan els deia que Déu estava ja actuant en el món. On es podia sentir el seu poder? On eren els «senyals extraordinaris» dels que parlaven els escriptors apocalíptics?
Jesús va haver d’ensenyar-los a entendre la presència salvadora de Déu d’una altra manera. Els va descobrir la seva gran convicció: la vida és més que allò que es veu. Mentre anem vivint de manera distreta sense adonar-nos de res especial, alguna cosa misteriosa està succeint a l’interior de la vida.
Amb aquesta fe vivia Jesús: no experimentarem res d’extraordinari, però Déu està treballant en el món. La seva força és irresistible. Es necessita temps per veure el resultat final. Es necessita, sobretot, fe i paciència per mirar la vida fins al fons i intuir l’acció secreta de Déu.
Potser la paràbola que més els va sorprendre va ser la del gra de mostassa. És la més petita de totes les llavors, com el cap d’una agulla, però amb el temps es converteix en un bell arbust. A l’abril, tothom pot veure estols de caderneres aixoplugant-se a les seves branques. Així és el «Regne de Déu».
El desconcert devia ser general. No parlaven així els profetes. Ezequiel el comparava amb un «cedre magnífic», plantat en una «muntanya elevada i excelsa,» que treuria un brancatge frondós i serviria d’aixopluc a tots els ocells i aus del cel. Per a Jesús, la veritable metàfora de Déu no és el «cedre», que fa pensar en una cosa grandiosa i poderosa, sinó la «mostassa», que suggereix allò petit i insignificant.
Per seguir Jesús no cal somniar en coses grans. És un error que els seus seguidors cerquin una Església poderosa i forta que s’imposi sobre els altres. L’ideal no és el cedre encimbellat sobre una muntanya alta, sinó l’arbust de mostassa que creix a la vora dels camins i acull a l’abril les caderneres.
Déu no es troba en l’èxit, el poder o la superioritat. Per descobrir la seva presència salvadora, hem d’estar atents a allò que és petit, allò ordinari i quotidià. La vida no és només allò que es veu. És molt més. Així pensava Jesús.
*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 9 de juliol de 2020

LA FORÇA AMAGADA DE L’EVANGELI

Evangheli (Mt 13,1-23) - Diumenge 12 de juliol de 2020 i comentari de J.A. Pagola

Evangeli.- Aquell dia, Jesús sortí de casa i s'assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d'ell, que pujà a una barca i s'hi assegué. Tota la gent es quedà vora l'aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s'assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l'ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti».
Els deixebles s'acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?». Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i en tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d'ells es compleix aquella profecia d'Isaïes que deia: "Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d'aquest poble s'ha fet insensible, s'ha tornat dur d'orella i s'ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut". Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.
Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l'entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.
La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d'ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.
La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l'ofeguen i no dona fruit.
La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l'han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta». (Mt 13,1-23)

Comentari.- La paràbola del sembrador és una invitació a l’esperança. La sembra de l’evangeli, moltes vegades inútil per diverses contrarietats i oposicions, té una força incontenible. Malgrat tots els obstacles i dificultats, i fins i tot amb resultats molt diversos, la sembra acaba en collita fecunda que fa oblidar altres fracassos.
No hem de perdre la confiança a causa de l’aparent impotència del Regne de Déu. Sempre sembla que «la causa de Déu» està en decadència i que l’evangeli és una cosa insignificant i sense futur. I no obstant això no és així. L’evangeli no és una moral ni una política, ni tan sols una religió amb més o menys futur. L’evangeli és la força salvadora de Déu «sembrada» per Jesús en el cor del món i de la vida dels homes.
Empesos pel sensacionalisme dels actuals mitjans de comunicació, sembla que només tenim ulls per veure el mal. I ja no sabem endevinar aquesta força de vida que es troba amagada sota les aparences més descoratjadores.
Si poguéssim observar l’interior de les vides, ens sorprendria trobar tanta bondat, donació, sacrifici, generositat i amor veritable. Hi ha violència i sang en el món, però creix en molts l’anhel d’una veritable pau. S’imposa el consumisme egoista en la nostra societat, però són bastants els que descobreixen el goig d’una vida senzilla i compartida. La indiferència sembla haver apagat la religió, però en no poques persones es desperta la nostàlgia de Déu i la necessitat de la pregària.
L’energia transformadora de l’evangeli és present treballant la humanitat. La set de justícia i d’amor continuarà creixent. La sembra de Jesús no acabarà en fracàs. El que se’ns demana és acollir la llavor. No descobrim en nosaltres mateixos aquesta força que no prové de nosaltres i que ens convida sense parar a créixer, a ser més humans, a transformar la nostra vida, a teixir relacions noves entre les persones, a viure amb més transparència, a obrir-nos amb més veritat a Déu?
Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

divendres, 3 de juliol de 2020

APRENDRE DELS SENZILLS

Evangheli (Mt 11,25-30) - Diumenge 5 de juliol de 2020 i comentari de J.A. Pagola

Evangeli.- En aquell temps, Jesús digué: «Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment, ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.
Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera». (Mt 11,25-30)

Comentari.- Jesús no va tenir problemes amb la gent senzilla del poble. Sabia que l’entenien. El que el preocupava era si algun dia arribarien a copsar el seu missatge els líders religiosos, els especialistes de la llei, els grans mestres d’Israel. Cada dia era més evident: allò que el poble senzill l’omplia d’alegria, a ells els deixava indiferents.
Aquells pagesos que vivien defensant-se de la fam i dels grans terratinents l’entenien molt bé: Déu els volia veure feliços, sense fam ni opressors. Els malalts es refiaven d’ell i, animats per la seva fe, tornaven a creure en el Déu de la vida. Les dones que s’atrevien a sortir de casa per escoltar-lo intuïen que Déu havia d’estimar tal com deia Jesús: amb entranyes de mare. La gent senzilla del poble sintonitzava amb ell. El Déu que els anunciava era el que anhelaven i necessitaven.
L’actitud dels «entesos» era diferent. Caifàs i els sacerdots de Jerusalem el veien com un perill. Els mestres de la Llei no entenien que es preocupés tant pel patiment de la gent i s’oblidés de les exigències de la religió. Per això, entre els seguidors més propers de Jesús no hi va haver sacerdots, escribes o mestres de la llei.
Un dia, Jesús va descobrir a tothom el que sentia en el seu cor. Ple d’alegria li va resar així a Déu: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.»
Sempre és igual. La mirada de la gent senzilla és, d’ordinari, més neta. No hi ha en el seu cor tant d’interès esbiaixat. Van a l’essencial. Saben el que és patir, sentir-se malament i viure sense seguretat. Són els primers que entenen l’evangeli.
Aquesta gent senzilla és el millor que tenim a l’Església. D’ells hem d’aprendre bisbes, teòlegs, moralistes i entesos en religió. A ells els descobreix Déu alguna cosa que a nosaltres se’ns escapa. Els eclesiàstics tenim el risc de racionalitzar, teoritzar i «complicar» massa la fe. Només dues preguntes: per què hi ha tanta distància entre la nostra paraula i la vida de la gent? Per què el nostre missatge resulta gairebé sempre més fosc i complicat que el de Jesús?
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 18 de juny de 2020

SEGUIR JESÚS SENSE POR*

Evangeli (Mt 10,26-33) - Diumenge, 21 de juny de 2020), i comentari de J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d'hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui conegut. Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d'orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l'ànima. Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l'infern tant l'ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners? Doncs, ni un d'ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel». (Mt 10,26-33)

Comentari
El record de l’execució de Jesús era encara 10,26-33molt recent. Per les comunitats cristianes circulaven diverses versions de la seva passió. Tots sabien que era perillós seguir algú que havia acabat tan malament. Es recordava una frase de Jesús: «El deixeble no és més que el seu mestre». Si a ell li han dit Belcebú, ¿què no diran dels seus seguidors?
Jesús no volia que els seus deixebles es fessin falses il·lusions. Ningú no pot pretendre seguir-lo de veritat sense compartir d’alguna manera la seva sort. En algun moment algú ens rebutjarà, maltractarà, insultarà o condemnarà. Què cal fer?
La resposta li surt a Jesús des de dins: «No tingueu por de tots ells». La por és dolenta. No ha de paralitzar mai els seus deixebles. No han de callar. No han de cessar de propagar el seu missatge per cap motiu.
Jesús els explica com han de situar-se davant la persecució. Amb ell ha començat ja la revelació de la Bona Notícia de Déu. Han de confiar. El que encara és «secret» i «amagat» per a molts, un dia se sabrà: es coneixerà el Misteri de Déu, el seu amor a l’ésser humà i el seu projecte d’una vida més feliç per a tothom.
Els seguidors de Jesús estan cridats a prendre part des d’ara en aquest procés de revelació: «Allò que us dic en la fosca, digueu-ho a plena llum». Allò que els explica al vespre, abans de retirar-se a descansar, ho han de comunicar sense por «en ple dia». «Allò que sentiu a cau d’orella, pregoneu-ho des dels terrats». Allò que els xiuxiueja a cau d’orella perquè penetri bé en el seu cor, ho han de fer públic.
Jesús insisteix que no tinguin por. «Tot aquell qui em reconegui», res ha de témer. L’últim judici serà per a ell una sorpresa joiosa. El jutge serà «el meu Pare del cel», el qual us estima sense fi. El defensor seré jo mateix, que «el reconeixeré». Qui pot infondre més esperança enmig de les proves?
Jesús imaginava els seus seguidors com un grup de creients que saben «posar-se de part seva» sense por. Per què som tan poc lliures per obrir nous camins més fidels a Jesús? Per què no ens atrevim a plantejar de manera senzilla, clara i concreta l’essencial de l’evangeli?
*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

divendres, 12 de juny de 2020

CADA DIUMENGE*

Evangeli (Jn 6,51-58) Festivitat de Corpus Chruisti (14 de juny de 2020), i comentari de J.A.Pagola

Evangeli.
En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s'ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre». (Jn 6,51-58)

 

Comentari.
Per celebrar l’eucaristia dominical no n’hi ha prou amb seguir les normes prescrites o pronunciar les paraules obligades. No n’hi ha prou tampoc amb cantar, senyar-se o donar-nos la pau en el moment adequat. És molt fàcil assistir a missa i no celebrar res al cor; sentir les lectures corresponents i no escoltar la veu de Déu; combregar piadosament sense combregar amb Crist; donar-nos la pau sense reconciliar-nos amb ningú. Com viure la missa del diumenge com una experiència que renovi i enforteixi la nostra fe?
Per començar, hem d’escoltar amb atenció i alegria la Paraula de Déu, i en concret l’evangeli de Jesús. Durant la setmana hem vist la televisió, hem escoltat la ràdio i hem llegit la premsa. Vivim atordits per tota classe de missatges, veus, notícies, informació i publicitat. Necessitem escoltar una altra veu diferent que ens guareixi per dins.
És un respir escoltar les paraules directes i senzilles de Jesús. Porten veritat a la nostra vida. Ens alliberen d’enganys, pors i egoismes que ens fan mal. Ens ensenyen a viure amb més senzillesa i dignitat, amb més sentit i esperança. És una sort fer el recorregut de la vida guiats cada diumenge per la llum de l’evangeli.
La pregària eucarística constitueix el moment central. No ens podem distreure. «Aixequem el cor» per donar gràcies a Déu. És bo, és just i necessari agrair a Déu per la vida, per la creació sencera i pel regal que és Jesucrist. La vida no és només treball, esforç i agitació. És també celebració, acció de gràcies i lloança a Déu. És bo reunir-nos cada diumenge per sentir la vida com a regal i donar gràcies al Creador.
La comunió amb Crist és decisiva. És el moment d’acollir Jesús en la nostra vida per experimentar-lo en nosaltres, identificar-nos amb ell i deixar-nos treballar, consolar i enfortir pel seu Esperit. Tot això no ho vivim tancats en el nostre petit món. Cantem junts el Parenostre sentint-nos germans de tots. Li demanem que a ningú li falti el pa ni el perdó. Ens donem la pau i la volem per a tothom.
*.- José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 4 de juny de 2020

OBRIR-NOS AL MISTERI DE DÉU

Solemnitat de la Santíssima Trinitat

Evangeli: (Jn 3,16-18) 
Déu estima tant el món, que ha donat el seu fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell.
Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. (Jn 3,16-18)

Comentari:
Al llarg dels segles, els teòlegs han realitzat un gran esforç per apropar-se al misteri de Déu formulant amb diferents construccions conceptuals les relacions que vinculen i diferencien les Persones divines en el si de la Trinitat. Esforç, sens dubte, legítim, nascut de l’amor i el desig de Déu.
Jesús, però, no segueix aquest camí. Des de la seva pròpia experiència de Déu, convida els seus seguidors a relacionar-se de manera confiada amb Déu Pare, a seguir fidelment els seus passos de Fill de Déu encarnat, i a deixar-se guiar i encoratjar per l’Esperit Sant. Ens ensenya així a obrir-nos al misteri sant de Déu.
Primer de tot, Jesús convida els seus seguidors a viure com a fills i filles d’un Déu proper, bo i entranyable, al qual tots podem invocar com a Pare estimat. El que caracteritza aquest Pare no és el seu poder i la seva força, sinó la seva bondat i la seva compassió infinites. Ningú està sol. Tots tenim un Déu Pare que ens comprèn, ens estima i ens perdona com ningú.
Jesús ens descobreix que aquest Pare té un projecte nascut del seu cor: construir amb tots els seus fills i filles un món més humà i més fratern, més just i solidari. Jesús l’anomena «Regne de Déu», i convida tothom a entrar en aquest projecte del Pare cercant una vida més justa i més digna per a tots, començant pels seus fills més pobres, indefensos i necessitats.
Al mateix temps, Jesús convida els seus seguidors a que confiïn també en ell: «Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi». Ell és el Fill de Déu, imatge viva del seu Pare. Les seves paraules i els seus gestos ens descobreixen com ens vol el Pare de tots. Per això convida tothom a seguir-lo. Ell ens ensenyarà a viure amb confiança i docilitat al servei del projecte del Pare.
Amb el seu grup de seguidors, Jesús vol formar una família nova on tots cerquin «complir la voluntat del Pare». Aquesta és l’herència que vol deixar a la terra: un moviment de germans i germanes al servei dels més petits i desvalguts. Aquesta família serà símbol i germen del nou món estimat pel Pare.
Per això necessiten acollir l’Esperit que encoratja el Pare i el seu Fill Jesús: «Vosaltres rebreu la força de l’Esperit Sant, que vindrà damunt vostre, i així sereu els meus testimonis». Aquest Esperit és l’amor de Déu, l’alè que comparteixen el Pare i el seu Fill Jesús, la força, l’impuls i l’energia vital que farà dels seguidors de Jesús els seus testimonis i col·laboradors al servei del gran projecte de la Trinitat Santa.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 28 de maig de 2020

FANG ANIMAT PER L’ESPERIT

Diumenge de Pentecosta 


Evangeli
El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó». (Jn 20,19-23)

Comentari
Joan ha cuidat molt l’escena en què Jesús va confiar als seus deixebles la seva missió. Vol deixar ben clar què és l’essencial. Jesús és al centre de la comunitat, omplint-los tots de la seva pau i alegria. Però als deixebles els espera una missió. Jesús no els ha convocat només per gaudir-ne, sinó per fer-lo present en el món.
Jesús els «envia». No els diu en concret on han d’anar, què han de fer o com han d’actuar: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». La seva tasca és la mateixa de Jesús. No en tenen cap altra: la que Jesús ha rebut del Pare. Han de ser al món el que ha estat ell.
Ja han vist a qui s’ha apropat, com ha tractat els més desvalguts, com ha portat endavant el seu projecte d’humanitzar la vida, com ha sembrat gestos d’alliberament i de perdó. Les ferides de les seves mans i el seu costat els recorden el seu lliurament total. Jesús els envia ara perquè «reprodueixin» la seva presència entre la gent.
Però sap que els seus deixebles són fràgils. Més d’una vegada ha quedat sorprès de la seva «fe petita». Necessiten el seu propi Esperit per complir la seva missió. Per això es disposa a fer amb ells un gest molt especial. No els imposa les seves mans ni els beneeix, com feia amb els malalts i els petits: «Va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant».
El gest de Jesús té una força que no sempre sabem copsar. Segons la tradició bíblica, Déu va modelar Adam amb «fang»; després va bufar sobre ell el seu «alè de vida»; i aquell fang es va convertir en un «vivent». Això és l’ésser humà: una mica de fang encoratjat per l’Esperit de Déu. I això serà sempre l’Església: fang encoratjat per l’Esperit de Jesús.
Creients fràgils i de fe petita: cristians de fang, teòlegs de fang, sacerdots i bisbes de fang, comunitats de fang… Només l’Esperit de Jesús ens converteix en Església viva. Les zones on el seu Esperit no és acollit queden «mortes». Ens fan mal a tots, ja que ens impedeixen actualitzar la seva presència viva entre nosaltres. Molts no poden veure en nosaltres la pau, l’alegria i la vida renovada per Crist. No hem de batejar només amb aigua, sinó infondre l’Esperit de Jesús. No només hem de parlar d’amor, sinó que hem d’estimar les persones com ell ho feia.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Brag

divendres, 22 de maig de 2020

FER DEIXEBLES DE JESÚS

Evangeli de l’Ascenció del Senyor (Mt 28,16-20) i comentaqri de J.A, Pagola

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'acostà i els digué: «Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

Comentari.-
Mateu descriu el comiat de Jesús traçant les línies de força que han d’orientar per sempre els seus deixebles, els trets que han de marcar la seva Església per complir fidelment la seva missió.
El punt d’arrencada és Galilea. Aquí els convoca Jesús. La resurrecció no els ha de portar a oblidar el que han viscut amb ell a Galilea. Allà l’han escoltat parlar de Déu amb paràboles commovedores. Allà l’han vist alleujant el sofriment, oferint el perdó de Déu i acollint els més oblidats. És això precisament el que han de continuar transmetent.
Entre els deixebles que envolten Jesús ressuscitat hi ha «creients» i n’hi ha que «vacil·len». El narrador és realista. Els deixebles «es prosternen». Sens dubte volen creure, però en alguns es desperta el dubte i la indecisió. Potser estan espantats, no poden copsar tot el que allò significa. Mateu coneix la fe fràgil de les comunitats cristianes. Si no comptessin amb Jesús, aviat s’apagaria.
Jesús «s’acosta» i entra en contacte amb ells. Ell té la força i el poder que a ells els falta. El Ressuscitat ha rebut del Pare l’autoritat del Fill de Déu amb «plena autoritat al cel i a la terra». Si es recolzen en ell no vacil·laran.
Jesús els indica amb tota precisió quina ha de ser la seva missió. No és pròpiament «ensenyar doctrina», no és només «anunciar el Ressuscitat». Sens dubte, els deixebles de Jesús hauran de tenir cura de diversos aspectes: «donar testimoni del Ressuscitat», «proclamar l’evangeli», «implantar comunitats»… però tot estarà finalment orientat a un objectiu: «fer deixebles» de Jesús.
Aquesta és la nostra missió: fer «seguidors» de Jesús que coneguin el seu missatge, que sintonitzin amb el seu projecte, que aprenguin a viure com ell i que reprodueixin avui la seva presència al món. Activitats tan fonamentals com el baptisme, compromís d’adhesió a Jesús, i l’ensenyament de «tot el manat» per ell són vies per aprendre a ser els seus deixebles. Jesús els promet la seva presència i ajuda constant. No estaran sols ni desemparats. Ni encara que siguin pocs. Ni encara que siguin només dos o tres.
Així és la comunitat cristiana. La força del Ressuscitat la sosté amb el seu Esperit. Tot està orientat a aprendre i ensenyar a viure com Jesús i des de Jesús. Ell segueix viu en les seves comunitats. Segueix amb nosaltres i entre nosaltres guarint, perdonant, acollint… salvant.
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 14 de maig de 2020

VIURE A LA VERITAT DE JESÚS

Evangeli (Jo 14,15-21) del diumenge 17 de maig de 2020, i comentari de J.A.Pagola

Evangeli
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m'estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. El món no el pot rebre, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres. No us deixaré orfes: tornaré a venir. D'aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m'estima és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l'estimarà, i jo també l'estimaré i me li faré conèixer clarament».
Comentari.-
No hi ha a la vida una experiència tan misteriosa i sagrada com el comiat de l’ésser estimat que se’ns en va més enllà de la mort. Per això l’evangeli de Joan tracta de recollir en el comiat últim de Jesús el seu testament: el que no han d’oblidar mai.
Una cosa és molt clara per a l’evangelista. El món no pot «veure» ni «conèixer» la veritat que s’amaga en Jesús. Per a molts, Jesús haurà passat per aquest món com si res hagués passat; no deixarà cap rastre en les seves vides. Per veure Jesús es necessiten uns ulls nous. Només els que l’estimin podran experimentar que és viu i fa viure.
Jesús és l’única persona que mereix ser estimada de manera absoluta. Qui l’estima així no pot pensar en ell com si pertanyés al passat. La seva vida no és un record. Qui estima Jesús viu les seves paraules, «guarda els seus manaments», es va «omplint» de Jesús.
No és fàcil expressar aquesta experiència. L’evangelista l’anomena «Esperit de la veritat». És una expressió molt encertada, ja que Jesús es va convertint en una força i una llum que ens fa «viure en la veritat». Qualsevol que sigui el punt en què ens trobem a la vida, acollir en nosaltres Jesús ens porta cap a la veritat.
Aquest «Esperit de la veritat» no cal confondre’l amb una doctrina. No es troba en els llibres dels teòlegs ni en els documents del magisteri. Segons la promesa de Jesús, «viu amb nosaltres i està en nosaltres». L’escoltem en el nostre interior i resplendeix en la vida de qui segueix els passos de Jesús de manera humil, confiada i fidel.
L’evangelista l’anomena «Esperit defensor», perquè, ara que Jesús no és físicament amb nosaltres, ens defensa del que ens podria separar d’ell. Aquest Esperit «està sempre amb nosaltres». Ningú no el pot assassinar, com Jesús. Seguirà sempre viu en el món. Si l’acollim en la nostra vida, no ens sentirem orfes i desemparats.
Potser la conversió que més necessitem avui els cristians és anar passant d’una adhesió verbal, rutinària i poc real a Jesús cap a l’experiència de viure arrelats en el seu «Esperit de la veritat».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 7 de maig de 2020

NO US QUEDEU SENSE JESÚS*

Evangeli (Jn 14,1-12) del diumenge 10 de maig de 2020, i comentari de J.A.Pagola

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m'heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d'ara ja el coneixeu i ja l'heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare».
*.- Veure comentari: Diumenge 5 de Pasqua - A (Joan 14,1-12)

dijous, 30 d’abril de 2020

JESÚS ​​ÉS LA PORTA*

Evangeli (Jn 10,1-10) del diumenge 03 de maig de 2020, i comentari de J.A.Pagola

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys». Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir». (Jn 10,1-10)

Comentari.- Jesús proposa a un grup de fariseus un relat metafòric en el qual critica amb duresa els dirigents religiosos d’Israel. L’escena està presa de la vida pastoral. El ramat està recollit dins una pleta, envoltat per una tanca o petit mur, mentre un guàrdia vigila l’accés. Jesús centra precisament la seva atenció en aquesta «porta» que permet arribar fins a les ovelles. 

Hi ha dues maneres d’entrar a la cleda. Tot depèn del que un pretengui fer amb el ramat. Si algú s’acosta a la pleta i «no entra per la porta», sinó que salta per «un altre indret», és evident que no és el pastor. No ve a cuidar el seu ramat. És «un estrany» que ve a «robar, matar i fer mal».

L’actuació del veritable pastor és molt diferent. Quan s’acosta a la cleda, «entra per la porta», crida les ovelles pel seu nom i elles reconeixen la seva veu. Les treu a fora i, quan les ha reunit totes, es posa al davant i elles el segueixen cap a les pastures on es podran alimentar. Les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.
Quin secret s’amaga en aquesta «porta» que legitima els veritables pastors que hi passen i desemmascara els estranys que entren «per un altre indret», no per tenir cura del ramat, sinó per fer-li mal? Els fariseus no entenen de què els està parlant aquell Mestre.
Llavors Jesús els dóna la clau del relat: «En veritat us ho dic: jo sóc la porta de les ovelles». Els qui entren pel camí obert per Jesús i el segueixen vivint el seu evangeli són veritables pastors: sabran alimentar la comunitat cristiana. Els que entren a la cleda deixant de banda Jesús i ignorant la seva causa són pastors estranys: faran mal al poble cristià.
En no poques Esglésies estem patint tots molt: els pastors i el poble de Déu. Les relacions entre la jerarquia i el poble cristià es viuen amb freqüència de manera recelosa, crispada i conflictiva: hi ha bisbes que se senten rebutjats; hi ha sectors cristians que se senten marginats.
Seria massa fàcil atribuir-ho tot a l’autoritarisme abusiu de la jerarquia o a la insubmissió inacceptable dels fidels. L’arrel és més profunda i complexa. Hem creat entre tots una situació difícil. Hem perdut la pau. Necessitarem cada vegada més a Jesús.
Hem de fer créixer entre nosaltres el respecte mutu i la comunicació, el diàleg i la recerca sincera de veritat evangèlica. Necessitem respirar com més aviat millor un clima més amable a l’Església. No sortirem d’aquesta crisi si no tornem tots a l’esperit de Jesús. Ell és «la porta».
José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 23 d’abril de 2020

DUES EXPERIÈNCIES CLAU

Evangeli (Lc 24,13-35) del diumenge 26/04/2020, i comentari de J.A.Pagola

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas».
Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa. (Lc 24,13-35)

Comentari.- 

En passar els anys, a les comunitats cristianes es va anar plantejant espontàniament un problema molt real. Pere, Maria Magdalena i els altres deixebles havien viscut experiències molt «especials» de trobada amb Jesús viu després de la seva mort. Experiències que a ells els van portar a «creure» en Jesús ressuscitat. Però els que es van acostar més tard al grup de seguidors, com podien despertar i alimentar aquesta mateixa fe?
Aquest és també avui el nostre problema. Nosaltres no hem viscut la trobada amb el Ressuscitat que van viure els primers deixebles. Amb quines experiències podem comptar nosaltres? Això és el que planteja el relat dels deixebles d’Emaús.
Els dos caminen cap a casa, tristos i desolats. La seva fe en Jesús s’ha apagat. Ja no esperen res d’ell. Tot ha estat una il·lusió. Jesús, que els segueix sense fer-se notar, els aconsegueix i camina amb ells. Lluc exposa així la situació: «Jesús es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo». Què poden fer per experimentar la seva presència viva al seu costat?
L’important és que aquests deixebles no obliden Jesús; «Conversen i discuteixen» sobre ell; recorden les seves «paraules» i els seus «fets» de gran profeta; deixen que aquell desconegut els vagi explicant el que ha passat. Els seus ulls no s’obren de seguida, però «el seu cor comença a cremar».
És el primer que necessitem a les nostres comunitats: recordar Jesús, aprofundir el seu missatge i la seva actuació, meditar la seva crucifixió… Si, en algun moment, Jesús ens commou, les seves paraules ens arriben fins al fons i el nostre cor comença a cremar, és senyal que la nostra fe s’està despertant.
No n’hi ha prou. Segons Lluc és necessària l’experiència del sopar eucarístic. Tot i que encara no saben qui és, els dos caminants senten necessitat de Jesús. Els fa bé la seva companyia. No volen que els deixi: «Queda’t amb nosaltres». Lluc ho subratlla amb goig: «Jesús va entrar per quedar-se amb ells». En el sopar se’ls obren els ulls.
Aquestes són les dues experiències clau: sentir que el nostre cor crema en recordar el seu missatge, la seva actuació i la seva vida sencera; sentir que, en celebrar l’eucaristia, la seva persona ens alimenta, ens enforteix i ens consola. Així creix a l’Església la fe en el Ressuscitat. 

(Diumenge 3 de Pasqua - A (Lluc 24,13-35))

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragula