ON CERCAR EL QUI ÉS VIU?

Comentari a l'evangeli de Pasqua (Jn 20,1-9) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.-

El diumenge Maria Magdalena se n'anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Ella se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». Llavors Pere, amb l'altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà i arribà primer al sepulcre, s'ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi entrà. Darrere d'ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l'altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

Comentari.-

La fe en Jesús, ressuscitat pel Pare, no va brollar de manera natural i espontània al cor dels deixebles. Abans de trobar-se’l, ple de vida, els evangelistes parlen del seu desconcert, la seva recerca al voltant del sepulcre, els seus interrogants i incerteses. Maria de Magdala és el millor exemple del que passa probablement en tots. Segons el relat Joànic, cerca el Crucificat enmig de tenebres, «quan encara era fosc». Com és natural, el cerca «al sepulcre». Encara no sap que la mort ha estat vençuda. Per això el buit del sepulcre la deixa desconcertada. Sense Jesús se sent perduda.

Els altres evangelistes recullen una altra tradició que descriu la cerca de tot el grup de dones. No poden oblidar el Mestre que les ha acollit com a deixebles: el seu amor les porta fins al sepulcre. No troben allà Jesús, però senten el missatge que els indica cap a on han d’orientar la cerca: «Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? No és aquí: ha ressuscitat». La fe en Crist ressuscitat no neix tampoc avui en nosaltres de forma espontània, només perquè ho hem escoltat de petits a catequistes i predicadors. Per obrir-nos a la fe en la resurrecció de Jesús hem de fer el nostre recorregut. És decisiu no oblidar Jesús, estimar-lo amb passió i buscar-lo amb totes les nostres forces, però no al món dels morts. Qui és viu cal cercar-lo on hi ha vida.

Si volem trobar-nos amb Crist ressuscitat, ple de vida i de força creadora, l’hem de cercar no en una religió morta, reduïda al compliment i l’observança externa de lleis i normes, sinó allà on es viu segons l’Esperit de Jesús, acollit amb fe, amb amor i amb responsabilitat pels seus seguidors. L’hem de cercar no entre cristians dividits i enfrontats en lluites estèrils, buides d’amor a Jesús i de passió per l’evangeli, sinó allà on anem construint comunitats que posen Crist al centre, perquè saben que «on estan reunits dos o tres en nom seu, allà hi és ell».

Qui és viu no el trobarem en una fe estancada i rutinària, gastada per tota mena de tòpics i fórmules buides d’experiència, sinó cercant una qualitat nova en la nostra relació amb ell i en la nostra identificació amb el projecte. Un Jesús apagat i inert, que no enamora ni sedueix, que no toca els cors ni encomana la llibertat, és un «Jesús mort». No és el Crist viu, ressuscitat pel Pare. No és qui viu i fa viure.

José Antonio Pagola

Traducció: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge de Pasqua del 31 de març de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “On cercar el que és viu?”, té com a fonament els fragments (1-9) del capítol 20 de l’evangeli Joànic.

L’homilia d’aquest proper diumenge de Pasqua, no és una homilia més, és bàsicament una invitació a fer un esforç per descobrir, per mitjà d’altres textos diferents dels de la litúrgia i dels que avui encara la jerarquia no ha reconegut, una visió molt més oberta, però també una visió molt més actual del que ens ha de significar ser cristians avui, com a conseqüència de noves investigacions sobres els textos bíblics del Nou Testament. La qual cosa, ens pot obrir a una visió molt més viva de la fe en Jesús ressuscitat i que divergeix radicalment dels oficials que havíem rebut en la nostra infància i que, malauradament, ben poc han canviat en l’actualitat.

En el seu primer paràgraf, l’homilia ens descriu el desconcert dels deixebles al veure que en el sepulcre no hi hagin les despulles del Mestre: la seva recerca els omple d’interrogants i incerteses. Maria de Magdala és el millor exemple del que passa probablement en tots. Segons el relat Joànic, cerca el Crucificat enmig de tenebres, «quan encara era fosc». Com és natural, el cerca «al sepulcre». Encara no sap que la mort ha estat vençuda. Per això el buit del sepulcre la deixa desconcertada. Sense Jesús se sent perduda.

Segons l’homilia, els altres evangelistes recullen una altra tradició que descriu la cerca de tot el grup de dones. No poden oblidar el Mestre que les ha acollit com a deixebles: el seu amor les porta fins al sepulcre. No troben allà Jesús, però senten el missatge que els indica cap a on han d’orientar la cerca: «Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? La fe en Crist ressuscitat no neix tampoc avui en nosaltres de forma espontània, només perquè ho hem escoltat de petits a catequistes i predicadors. Per obrir-nos a la fe en la resurrecció de Jesús hem de fer el nostre recorregut. És decisiu no oblidar Jesús, estimar-lo amb passió i buscar-lo amb totes les nostres forces, però no al món dels morts. Qui és viu cal cercar-lo on hi ha vida.

En el tercer paràgraf, l’homilia s’expressa de manera contundent: Si volem trobar-nos amb Crist ressuscitat, ple de vida i de força creadora, l’hem de cercar no en una religió morta, reduïda al compliment i l’observança externa de lleis i normes, sinó allà on es viu segons l’Esperit de Jesús, acollit amb fe, amb amor i amb responsabilitat pels seus seguidors. L’hem de cercar no entre cristians dividits i enfrontats en lluites estèrils, buides d’amor a Jesús i de passió per l’evangeli, sinó allà on anem construint comunitats que posen Crist al centre, perquè saben que «on estan reunits dos o tres en nom seu, allà hi és ell». 

L’homilia conclou amb afirmació concloent: Qui és viu no el trobarem en una fe estancada i rutinària, gastada per tota mena de tòpics i fórmules buides d’experiència, sinó cercant una qualitat nova en la nostra relació amb ell i en la nostra identificació amb el projecte. Un Jesús apagat i inert, que no enamora ni sedueix, que no toca els cors ni encomana la llibertat, és un «Jesús mort». No és el Crist viu, ressuscitat pel Pare. No és qui viu i fa viure.        

Al·leluia 1C 5,7b-8a

Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat:

celebrem en el Senyor la festa de Pasqua.

Una homilia molt adient per llegir-la i meditar-la més d’una vegada, una homilia extraordinària per celebrar la Pasqua i deixar enrere tot el que comporta el muntatge folklòric de la mal anomenada Setmana Santa, donat que el que hi ha en el fons, per part de la Conferència Episcopal Espanyola, és perpetuar i mantenir tot allò que interessa a una jerarquia molt i molt conservadora de l’Espanya profunda, però malauradament també de casa nostra que encara persisteixen en la idea que Jesús va morir per redimir-nos dels nostres pecats, per tant, el que ens ha de comportar és seguir convençuts del molt pecadors que som...  

  

 

EL GEST SUPREM

Comentari a l’evangeli (Mc 14,1-15,47) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

Discutien quina seria la manera més astuta d'apoderar-se de Jesús i matar-lo

C. Quan faltaven dos dies per a la festa de la Pasqua i dels Àzims, els grans sacerdots i els mestres de la Llei discutien quina seria la manera més astuta d'apoderar-se de Jesús i de matar-lo. Deien: S. «No podem fer-ho en un acte de la festa; potser el poble s'avalotaria».

S'ha anticipat a ungir el meu cos per al dia que seré amortallat

C. A Betània, a casa de Simó el leprós, mentre Jesús era a taula, vingué una dona amb un gerret d'alabastre que contenia un perfum preuadíssim de nard autèntic. La dona trencà l'alabastre i vessà el perfum sobre el cap de Jesús. Alguns s'ho miraren malament i comentaven entre ells: S. «Per què malgastar el perfum d'aquesta manera? S'hauria pogut vendre per més de tres-cents denaris i donar-ho als pobres». C. I estaven disgustats amb ella. Però Jesús digué: + «Deixeu-la estar. Per què la inquieteu? Això que ha fet amb mi és molt bo. Els pobres els teniu sempre amb vosaltres i els podreu fer bé sempre que voldreu, però a mi, no sempre em tindreu. Aquesta dona ha fet el que ha pogut: s'ha anticipat a ungir el meu cos per al dia que seré amortallat. Us ho dic amb tota veritat: Quan aquesta bona nova serà proclamada a tot el món, també diran això que ha fet aquesta dona, perquè Déu li ho tingui present».

Prometeren a Judes Iscariot de donar-li una paga

C. Judes Iscariot, un dels dotze, se n'anà a trobar els grans sacerdots per entregar-los Jesús. Ells se n'alegraren i prometeren de donar-li una paga. I buscava com podria fer-ho en un bon moment.

On m'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els meus deixebles?

C. El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l'anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: S. «On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l'anyell pasqual?» C. Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: + «Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar». C. Els deixebles se n'anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.

Un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi

C. Cap al tard, vingué Jesús amb els dotze. Posats a taula, Jesús digué tot menjant: + «Us ho dic amb tota veritat: Un de vosaltres em trairà, un que menja amb mi». C. Ells es posaren tots tristos i començaren a dir-li, un per un: S. «No soc pas jo?» C. Jesús els digué: + «Un dels dotze que suca amb mi en el mateix plat. El Fill de l'home fa el camí que les Escriptures havien predit d'ell, però ai de l'home que el traeix: a aquest home més li valdria no haver nascut».

Això és el meu cos. Això és la meva sang, la sang de l'aliança

C. I mentre menjaven, prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: + «Preneu-lo: això és el meu cos». C. Després prengué un calze, digué l'acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: + «Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d'aquest fruit de la vinya fins al dia que en beuré de novell en el Regne de Déu».

Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades

C. Després de cantar l'himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres. I Jesús els digué: + «Tots tindreu un desengany, perquè l'Escriptura diu: Mataré el pastor, i les ovelles es dispersaran. Però, quan hauré ressuscitat, aniré davant vostre a Galilea». C. Pere li digué: S. «Ni que tots es desenganyin, jo, no». C. Jesús li respongué: + «T'ho dic amb tota veritat: Avui, aquesta mateixa nit, tu, abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades». C. Però ell insistia: S. «Ni que hagi de morir amb vós, no us negaré». C. I tots els altres deien el mateix.

Començà a sentir-se esglaiat i abatut

C. Arribaren a una propietat anomenada Guet-Semaní, i Jesús diu als deixebles: + «Seieu aquí mentre jo prego». C. Prengué amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà de sentir-se esglaiat i abatut. I els digué: + «Sento una tristor a l'ànima com per a morir-ne. Quedeu-vos aquí i vetlleu». C. Ell s'avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s'allunyés d'ell aquella hora. Deia: + «Abbà, Pare, a vós tot us és possible: allunyeu de mi aquest calze. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que vós voleu». C. Després va cap als deixebles i els troba adormits. Diu a Pere: + «Simó, dorms? No has estat capaç de vetllar ni una hora? Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la temptació. L'esperit està decidit a tot; però l'home és feble». C. Se n'anà una altra vegada i pregà repetint les mateixes paraules. Després tornà i els trobà adormits: és que els ulls els pesaven, i no sabien què respondre-li. Ve després per tercera vegada i els diu: + «Ja podeu dormir tranquils. És massa tard. Ha arribat l'hora, el Fill de l'home és entregat a les mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem, que el qui em traeix ja és aquí».

Deteniu-lo i emporteu-vos-el ben segur

C. Immediatament, quan encara Jesús parlava, es presentà Judes, un dels dotze. L'acompanyava gent armada amb espases i garrots que venia de part dels grans sacerdots i notables del poble. El qui el traïa els havia donat aquesta contrasenya: S. «És aquell que jo besaré: deteniu-lo i emporteu-vos-el ben segur». C. Tot seguit se li acosta i li diu: S. «Rabí». C. I el besà. Ells detingueren Jesús. Però un dels presents desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella al criat del gran sacerdot. Jesús els digué: + «Heu vingut a agafar-me armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia em teníeu amb vosaltres al temple ensenyant i mai no em detinguéreu. És que s'havien de complir les Escriptures». C. Llavors tots el deixaren sol i fugiren. El seguia un jove cobert només amb un llençol, i el van agafar, ell deixà el llençol i fugí tot nu.

Ets tu el Messies, el Fill d'aquell que és beneït?

C. S'endugueren Jesús al palau del gran sacerdot, i s'hi reuniren tots els grans sacerdots, els notables i els mestres de la Llei. Pere el seguia de lluny fins al pati interior del palau del gran sacerdot, i s'estava assegut amb els guardes, escalfant-se vora el foc. Els grans sacerdots amb tot el sanedrí buscaven alguna declaració contra Jesús per condemnar-lo a mort, però no en trobaven cap, perquè, tot i que eren molts els qui declaraven en fals contra ell, les seves declaracions no concordaven. També s'alçaren alguns que presentaven aquesta falsa acusació: S. «Nosaltres vam sentir que deia això: Jo destruiré aquest santuari, fet de mà d'homes, i en tres dies en reconstruiré un altre, no fet de mà d'homes». C. Però ni així no concordava la seva declaració. Llavors el gran sacerdot s'aixecà, es posà al mig i preguntà a Jesús: S. «No et vols defensar de res? Què ens dius de les acusacions que et fan aquests testimonis?» C. Però ell callava i no es defensava de res. Llavors el gran sacerdot li va fer aquesta pregunta: S. «Ets tu el Messies, el fill d'aquell que és beneït?» C. Jesús respongué: + «Sí que el soc, i veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós, i venint enmig dels núvols del cel». C. Però el gran sacerdot s'esquinçà els vestits tot dient: S. «Quina falta ens fan els testimonis? Vosaltres mateixos heu sentit la blasfèmia. Què us en sembla?» C. Tots van sentenciar que mereixia pena de mort. Alguns començaren a escopir-lo, a tapar-li la cara, a donar-li cops de puny i a dir-li: S. «Profetitza». C. I els guardes li donaven bufetades.

No conec de res aquest home de qui parleu

C. Mentre Pere era a baix, al pati, ve una de les criades del gran sacerdot i, en veure'l allà escalfant-se, se'l mira bé i diu: S. «Tu també hi anaves, amb el Natzarè, amb Jesús». C. Però ell ho negà i digué: S. «No sé res d'això que em parles». C. Sortí a fora, cap al vestíbul, i el gall cantà; i la criada, en veure'l, començà una altra vegada a dir als qui eren allà: S. «Aquest home és d'ells». C. Pere tornà a negar-ho. Poc després els qui eren allà li tornaren a dir: S. «Segur que ho ets. Se't coneix fins i tot que ets galileu». C. Ell es posà a proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home de qui parlaven. En aquell moment el gall cantà una altra vegada, i Pere es recordà que Jesús li havia dit: «Abans del segon cant del gall, m'hauràs negat tres vegades», i esclatà en plors.

Voleu que us indulti el rei dels jueus?

C. Tot seguit, de bon matí, els grans sacerdots amb els notables del poble i els mestres de la Llei i tot el sanedrí, celebraren una sessió, encadenaren Jesús, el dugueren i l'entregaren a Pilat. Pilat l'interrogà: S. «Ets tu el rei dels jueus?» C. Ell li respongué: + «Sí, teniu raó». C. Els grans sacerdots li feien moltes acusacions. Llavors Pilat li preguntà altra vegada: S. «No et vols defensar de res? Mira quantes acusacions et fan». C. Però Jesús ja no li respongué res més, tant, que Pilat n'estava sorprès. Cada any, per la festa, Pilat els indultava el pres que ells demanaven. Hi havia un tal Barrabàs, empresonat amb els revoltosos que havien comès un assassinat durant els disturbis. La gent, doncs, pujà i començà a demanar a Pilat que els concedís el que solia fer. Pilat els digué: S. «Voleu que us indulti el rei dels jueus?» C. Perquè s'adonà que els grans sacerdots li havien entregat Jesús per enveja. Però els grans sacerdots excitaren la gent perquè fessin indultar Barrabàs. Pilat tornà a parlar-los i els deia: S. «I de Jesús, que teniu per rei dels jueus, què n'he de fer?» C. La gent cridà: S. «Crucifiqueu-lo». C. Pilat, volent acontentar la gent, els deixà lliure Barrabàs, i entregà Jesús, després de fer-lo assotar, perquè el crucifiquessin.

El coronaren amb una corona d'espines que havien teixit

C. Els soldats el conduïren a l'interior del pati del palau, que és el pretori, convocaren tota la tropa, el vestiren de porpra, el coronaren amb una corona d'espines que havien teixit i es posaren a saludar-lo: S. «Salve, rei dels jueus». C. Després li pegaven al cap amb una canya, l'escopien i s'agenollaven com si li fessin homenatge. Acabada la burla, li tragueren el vestit de porpra, li posaren els seus vestits i se l'endugueren a fora per crucificar-lo.

Portaren Jesús a l'indret del Gólgota

C. I obligaren a carregar-se la creu de Jesús un tal Simó de Cirena, pare d'Alexandre i de Rufus, que passava tornant del camp. Portaren Jesús a l'indret del Gólgota, que, traduït, vol dir «lloc de la Calavera».

El van comptar entre els delinqüents

C. I li oferien vi adobat amb mirra, però no en va prendre. El crucificaren i es repartiren els seus vestits i se'ls jugaren als daus, a veure què treia cadascun. Era mig matí quan el crucificaren. En un rètol constava la causa de la seva condemna: «El rei dels jueus». Juntament amb ell crucificaren dos bandolers, un a la seva dreta i un altre a la seva esquerra.

Ell que salvava els altres, no és capaç de salvar-se ell mateix

C. Els qui passaven l'insultaven, movien el cap amb aire de mofa i deien: S. «Ah, tu que vols destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't tu mateix i baixa de la creu». C. També se'n burlaven els grans sacerdots comentant amb els mestres de la Llei: S. «Ell que salvava els altres, no és capaç de salvar-se ell mateix. El Messies, el rei d'Israel, que baixi ara de la creu, i nosaltres, quan ho veurem, creurem en ell». C. També li feien retrets els qui havien estat crucificats amb ell.

Jesús llançà un gran crit i expirà

C. Arribat el migdia s'estengué per tota la terra una fosca fins a mitja tarda. I a mitja tarda Jesús cridà amb tota la força: + «Elohi, Elohi, lamà sabactani?» C. Que traduït vol dir: + «Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?» C. Alguns dels qui eren allí deien: S. «Mireu com crida Elies». C. Un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d'una canya perquè begués, i deia: S. «Deixeu, a veure si ve Elies a desclavar-lo». C. Jesús llançà un gran crit i expirà.

Aquí tothom s'agenolla, i fa una pausa.

C. En aquell moment la cortina que tancava el santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava dret davant d'ell, quan veié com havia expirat digué: S. «És veritat; aquest home era Fill de Déu». C. També hi havia unes dones mirant-s'ho de lluny. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el menor i de Josep, i Salomé, que havien seguit Jesús quan era a Galilea i el proveïen amb els seus propis recursos; n'hi havia també moltes altres, que havien pujat amb ell a Jerusalem.

Josep feu rodolar una pedra per tancar l'entrada del sepulcre

C. Ja cap al tard, com que era divendres, a punt de començar el repòs del dissabte, Josep d'Arimatea, membre honorable del sanedrí, que esperava també el Regne de Déu, va atrevir-se a anar a trobar Pilat i a demanar-li el cos de Jesús. Pilat s'estranyà que ja fos mort. Cridà el centurió per informar-se'n, i un cop ho sabé per ell, donà el cos a Josep. Josep comprà un llençol, desclavà Jesús, l'amortallà amb el llençol, i el posà en un sepulcre tallat a la roca. Després feu rodolar una gran pedra per tancar l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria de Josep miraven on l'enterraven.

Comentari.-

Jesús ja va comptar amb la possibilitat d’un final violent. No era cap ingenu. Sap a què s’exposa si continua insistint en el projecte del regne de Déu. És impossible buscar amb tanta radicalitat una vida digna per als «pobres» i els «pecadors» sense provocar la reacció d’aquells a qui no interessa cap canvi.

Certament, Jesús no és un suïcida. No cerca la crucifixió. Mai no va voler el patiment ni per als altres ni per a ell. Tota la seva vida s’havia dedicat a combatre’l allà on el trobava: a la malaltia, a les injustícies, al pecat o a la desesperança. Per això ara no corre darrera de la mort, però tampoc no es fa enrere.

Seguirà acollint pecadors i exclosos, encara que la seva actuació irriti al temple. Si acaben condemnant-lo, morirà també ell com un delinqüent i exclòs, però la seva mort confirmarà el que ha estat tota la seva vida: confiança total en un Déu que no exclou ningú del seu perdó.

Continuarà anunciant l’amor de Déu als darrers, identificant-se amb els més pobres i menyspreats de l’imperi, per molt que molesti als ambients propers al governador romà. Si un dia l’executen en el suplici de la creu, reservat per a esclaus, morirà també ell com un menyspreable esclau, però la seva mort segellarà per sempre la seva fidelitat al Déu defensor de les víctimes.

Ple de l’amor de Déu, continuarà oferint «salvació» als qui pateixen el mal i la malaltia: donarà «acollida» als qui són exclosos per la societat i la religió; regalarà el «perdó» gratuït de Déu a pecadors i gent perduda, incapaços de tornar a la seva amistat. Aquesta actitud salvadora, que inspira tota la seva vida, inspirarà també la seva mort.

Per això als cristians ens atrau tant la creu. Besem el rostre del Crucificat, aixequem els ulls cap a ell, escoltem les seves darreres paraules… perquè en la seva crucifixió veiem el servei últim de Jesús al projecte del Pare, i el gest suprem de Déu lliurant el seu Fill per amor a la humanitat sencera.

Per als seguidors de Jesús, celebrar la passió i mort del Senyor és agraïment emocionat, adoració joiosa a l’amor «increïble» de Déu i crida a viure com Jesús, solidaritzant-nos amb els crucificats.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-

 NO S’ESTIMA IMPUNEMENT

Comentari a l’evangeli (Jn 12,20-33) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, alguns d'entre els grecs que havien pujat a Jerusalem per adorar Déu en ocasió de la festa, anaren a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li pregaven: «Senyor, voldríem veure Jesús». Felip anà a dir-ho a Andreu i tots dos ho digueren a Jesús. Jesús els respongué: «Ha arribat l'hora que el Fill de l'home serà glorificat. Us ho dic amb tota veritat: si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda sol, però si mor, dona molt de fruit. Els qui estimen la seva pròpia vida la perden; els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna. Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus. En aquests moments em sento torbat. Què he de dir? Pare, salveu-me d'aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora, que jo he vingut. Pare, glorifiqueu el vostre nom». Una veu va dir del cel estant: «Ja l'he glorificat, però encara el glorificaré». La gent que ho sentí deia que havia estat un tro; d'altres deien que un àngel li havia parlat. Jesús els digué: «No és per mi que s'ha sentit aquesta veu, és per vosaltres. Ara és el moment que aquest món serà condemnat. Ara el sobirà d'aquest món serà expulsat, i jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi». Deia això indicant com havia de ser la seva mort.

Comantari.-

Poques frases tan provocatives com les que sentim avui a l’evangeli: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit». El pensament de Jesús és clar. No es pot engendrar vida sense donar la pròpia. No es pot fer viure els altres si hom no està disposat a «desviure’s» pels altres. La vida és fruit de l’amor i brolla en la mesura que sabem lliurar-nos.

En el cristianisme no s’ha distingit sempre amb prou claredat el patiment que és a les nostres mans suprimir i el patiment que no podem eliminar. Hi ha un patiment inevitable, reflex de la nostra condició creatural, i que ens descobreix la distància que encara existeix entre allò que som i allò que estem cridats a ser. Però també hi ha un patiment que és fruit dels nostres egoismes i injustícies. Un patiment amb què les persones ens ferim mútuament.

És natural que ens apartem del dolor, que cerquem evitar-ho sempre que sigui possible, que lluitem per suprimir-lo de nosaltres. Però precisament per això hi ha un patiment que cal assumir a la vida: el patiment acceptat com a preu del nostre esforç per fer-lo desaparèixer entre els homes. «El dolor només és bo si porta endavant el procés de la supressió» (Dorothee Sölle).

És clar que a la vida podríem evitar-nos molts patiments, amargors i disgustos. N’hi hauria prou de tancar els ulls davant dels patiments aliens i tancar-se en la recerca egoista de la nostra felicitat. Però sempre seria a un preu massa elevat: deixant senzillament d’estimar.

Quan un estima i viu intensament la vida, no pot viure indiferent al patiment gran o petit de la gent. Qui estima es fa vulnerable. Estimar els altres inclou patiment, «compassió», solidaritat en el dolor. «No hi ha cap patiment que ens pugui ser aliè» (K. Simonow). Aquesta dolorosa solidaritat fa sorgir salvació i alliberament per a l’ésser humà. És el que descobrim en el Crucificat: salva qui comparteix el dolor i se solidaritza amb qui pateix.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de març de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “No s’estima impunement”, té com a fonament els fragments (20-33) del capítol 12 de l’evangeli Joànic.

Una nova homilia basada en un text de l’evangeli Joànic en el qual Jesús en expressa què comporta ser seguidor seu: «Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit». Conseqüentment, no es pot engendrar vida sense donar la pròpia. No es pot fer viure els altres si hom no està disposat a «desviure’s» pels altres. La vida és fruit de l’amor i brolla en la mesura que sabem lliurar-nos. En el cristianisme no s’ha distingit sempre amb prou claredat el patiment que és a les nostres mans suprimir i el patiment que no podem eliminar. Hi ha un patiment inevitable, reflex de la nostra condició criaturam, i que ens descobreix la distància que encara existeix entre allò que som i allò que estem cridats a ser. Però també hi ha un patiment que és fruit dels nostres egoismes i injustícies. Un patiment amb què les persones ens ferim mútuament.

En qualsevol cas, ens diu l’homilia: És natural que ens apartem del dolor, que cerquem evitar-ho sempre que sigui possible, que lluitem per suprimir-lo de nosaltres. Però precisament per això hi ha un patiment que cal assumir a la vida: el patiment acceptat com a preu del nostre esforç per fer-lo desaparèixer entre els homes. «El dolor només és bo si porta endavant el procés de la supressió» (Dorothee Sölle). És clar que a la vida podríem evitar-nos molts patiments, amargors i disgustos. N’hi hauria prou de tancar els ulls davant dels patiments aliens i tancar-se en la recerca egoista de la nostra felicitat. Però sempre seria a un preu massa elevat: deixant senzillament d’estimar.

L’homilia conclou amb una gran lloança pels que estimen i viuen intensament la vida, doncs això comporta no poder viure indiferent al patiment gran o petit de la gent. Qui estima es fa vulnerable. Estimar els altres inclou patiment, «compassió», solidaritat en el dolor. «No hi ha cap patiment que ens pugui ser aliè» (K. Simonow). Aquesta dolorosa solidaritat fa sorgir salvació i alliberament per a l’ésser humà. És el que descobrim en el Crucificat: salva qui comparteix el dolor i se solidaritza amb qui pateix.

Evangeli Jo 12,20-33

El gra de blat, quan cau a terra, si mor, dona molt de fruit

Lectura de l'evangeli segons sant Joan

Una homilia, novament inspirada amb textos de l’evangeli Joànic,  que ens expressa quina ha de ser la manera de viure cristianament seguint les petjades de Jesús, les quals comporten la solidaritat vers als altres, el neguit i/o patiment vers els que pateixen, virtuts allunyades de l’egoisme i del menfotisme en front la fam, el dolor, o les conseqüències de guerres com les d’Ucraïna o Palestina, com també per l’explotació miserable dels immigrants i de tants i tants altres que avui i a casa nostra o són marginats o explotats.         

 MIRAR EL CRUCIFICAT

Comentari a l'evangeli (Jn 3,14-21) escrit per J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, digué Jesús a Nicodem: «Com Moisès, en el desert, enlairà la serp, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en ell tinguin vida eterna. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu. Déu els ha condemnat perquè, quan la llum ha vingut al món, s'han estimat més la foscor que la llum. És que no es comportaven com cal. Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum, i que tothom vegi què fan, ja que ho fan segons Déu».

Comentari.-

L’evangelista Joan ens parla d’una trobada estranya de Jesús amb un important fariseu, anomenat Nicodem. Segons el relat, és Nicodem qui pren la iniciativa i va a trobar Jesús «de nit». Intueix que Jesús és «un home vingut de Déu», però es mou entre tenebres. Jesús l’anirà conduint cap a la llum.

Nicodem representa en el relat tot aquell qui cerca sincerament trobar-se amb Jesús. Per això, en cert moment, Nicodem desapareix d’escena i Jesús prossegueix el discurs per acabar amb una invitació general a no viure en tenebres, sinó a buscar la llum.

Segons Jesús, la llum que ho pot il·luminar tot és el Crucificat. L’afirmació és agosarada: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». Podem veure i sentir l’amor de Déu en aquest home torturat a la creu?

Acostumats des de nens a veure la creu per tot arreu, no hem après a mirar el rostre del Crucificat amb fe i amb amor. La nostra mirada distreta no és capaç de descobrir en aquesta cara la llum que podria il·luminar la nostra vida en els moments més durs i difícils. Tot i això, Jesús ens està enviant des de la creu senyals de vida i d’amor.

En aquests braços estesos, que ja no poden abraçar els nens, i en aquestes mans clavades, que no poden acariciar els leprosos ni beneir els malalts, hi ha Déu amb els seus braços oberts per acollir, abraçar i sostenir les nostres pobres vides, trencades per tants patiments.

Des d’aquest rostre apagat per la mort, des d’aquells ulls que ja no poden mirar amb tendresa pecadors i prostitutes, des d’aquella boca que no pot cridar la seva indignació per les víctimes de tants abusos i injustícies, Déu ens està revelant el seu «amor boig» per la humanitat.

«Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell». Podem acollir aquest Déu i el podem rebutjar. Ningú no ens hi obliga. Som nosaltres els que hem de decidir. Però «la Llum ja ha vingut al món». Per què tantes vegades rebutgem la llum que ens ve del Crucificat?

Ell podria posar llum a la vida més desgraciada i fracassada, però «els qui obren el mal… no s’acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres». Quan vivim de manera poc digna, evitem la llum, perquè ens sentim malament davant Déu. No volem mirar el Crucificat. Per contra, «els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum». No fugen a la foscor. No tenen res a amagar. Cerquen amb la mirada el Crucificat. Ell els fa viure en la llum.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.- 

Per: Jaume Rocabert.

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de març de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Mireu el crucificat”, té com a fonament els fragments (14-21) del capítol 3 de l’evangeli Joànic.

L’homilia per aquest proper diumenge, basada en el text de l’evangeli de la comunitat joànica, és una descripció del diàleg simbòlic de Jesús amb un personatge figurat, però al mateix temps real perquè en aquella època i en l’actual existeixen molts Nicodem’s que volen i dolen i com descriu l’evangeli es protegeixen de la “llum”, justament perquè els seus actes no siguin descoberts. Segons el relat, és Nicodem qui pren la iniciativa i va a trobar Jesús «de nit». Intueix que Jesús és «un home vingut de Déu», però es mou entre tenebres. Jesús l’anirà conduint cap a la llum. Nicodem representa en el relat tot aquell qui cerca sincerament trobar-se amb Jesús. Per això, en cert moment, Nicodem desapareix d’escena i Jesús prossegueix el discurs per acabar amb una invitació general a no viure en tenebres, sinó a buscar la llum. 

L’homilia persisteix en una descripció esperançadora pels cristians, pels cristians que persisteixen en la seva voluntat de ser seguidors del crucificat: Segons Jesús, la llum que ho pot il·luminar tot és el Crucificat. L’afirmació és agosarada: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». Podem veure i sentir l’amor de Déu en aquest home torturat a la creu? Acostumats des de nens a veure la creu per tot arreu, no hem après a mirar el rostre del Crucificat amb fe i amb amor. La nostra mirada distreta no és capaç de descobrir en aquesta cara la llum que podria il·luminar la nostra vida en els moments més durs i difícils. Tot i això, Jesús ens està enviant des de la creu senyals de vida i d’amor. 

L’homilia persisteix en la seva descripció d’esperança, mai de retrets ni de rebuig pels que es mouen en la foscor: En aquests braços estesos, que ja no poden abraçar els nens, i en aquestes mans clavades, que no poden acariciar els leprosos ni beneir els malalts, hi ha Déu amb els seus braços oberts per acollir, abraçar i sostenir les nostres pobres vides, trencades per tants patiments. Des d’aquest rostre apagat per la mort, des d’aquells ulls que ja no poden mirar amb tendresa pecadors i prostitutes, des d’aquella boca que no pot cridar la seva indignació per les víctimes de tants abusos i injustícies, Déu ens està revelant el seu «amor boig» per la humanitat.

El darrer paràgraf, l’homilia conclou remarcant fins i tot amb més èmfasi, la necessitat que els creients no observem el got mig buit, sinó mig ple, doncs categòricament ens diu: «Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell». 

Dit això: Podem acollir aquest Déu i el podem rebutjar. Ningú no ens hi obliga. Som nosaltres els que hem de decidir. Però «la Llum ja ha vingut al món». Per què tantes vegades rebutgem la llum que ens ve del Crucificat? Ell podria posar llum a la vida més desgraciada i fracassada, però «els qui obren el mal… no s’acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres». Quan vivim de manera poc digna, evitem la llum, perquè ens sentim malament davant Déu. No volem mirar el Crucificat. Per contra, «els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum». No fugen a la foscor. No tenen res a amagar. Cerquen amb la mirada el Crucificat. Ell els fa viure en la llum.  

Vers abans de l'evangeli Jo 3,16 Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic; tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.

Uns paràgrafs de l’evangeli Joànic i una homilia extraordinàriament esperançadora que ens ha d’apropar molt més al Crist, portador de la llum, l’esperança i l’amor per a tots i cadascun de nosaltres, que –de manera positiva- ens pot ajudar a preparar-nos per la Pasqua i conseqüentment a apropar-nos més i més al Déu de l’amor. Que l’Esperit ens hi ajudi, especialment a no deixar-nos atraure per les propostes que ens ofereix el neocapitalisme inhumà.