dissabte, 21 de novembre del 2015

QUI ÉS EL «JESÚS ALLIBERADOR» QUE BUSQUEM?

Apunts,   4a  Trobada (Curs 2015-2016).


Jesús sembla interessat en saber: «Qui diu la gent que sóc jo?» (Mc 8,27). Uns diuen Elies, altres Joan Baptista... «I vosaltres, qui dieu que sóc? (Mc 8,29) Pere li respon: «Tu ets el Messies» (Mc 8,29). Jesús accepta la resposta, perquè: «això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!» (Mt 16,16-17). Però ell no és el tipus de messies que el poble esperava. Per això «els prohibí severament que ho diguessin a ningú» (Mc 8,30)

Jesús exerceix un messianisme de denúncia que capgira la història. La Teologia de l’Alliberament (anys 70–80), va pretendre fer aquesta lectura de la resposta de Pere. Jesús és el «Messies de Déu» (Lc 9,20) que s’enfronta a les autoritats del seu temps; és crític amb els que governen el Temple i amb la pax romana del Cèsar. La Teologia de l’Alliberament recupera aquest Jesús, que ens empeny a les «lluites pacífiques» pels canvis socials que han de ser els fonaments del Regne; de donar ple sentit a la resposta de Pere, descobrint el Jesús dels evangelis que va posar en evidència les injustícies del seu temps. 

El poder del «Messies de Déu» (Lc 9,20) és estar al costat dels que no tenen poder. Les institucions polítiques i socials -i els governs-,, no es preocupen dels més pobres. Quan el «sistema» invoca el «poder de Jesús» està utilitzant cristologies que desfiguren el Jesús històric per servir-se’n, en benefici propi. Els atacs al sistema es presenten com induïts pel maligne, i es busquen culpables individuals, mai es reconeix culpable el propi sistema.

Una lectura esbiaixada de les cristologies a l’ús, fomenta actituds individualistes, en les que cadascú espera que siguin ateses les «seves» necessitats més vitals i poder mantenir el seu estatus social. Milionaris i pobres es donen les mans en les esglésies i demanen protecció, però cadascú ho fa pensant en els seus interessos. Sembla que Jesús ja no és l’«opció preferencial pels pobres», sinó un benefactor de les minories que tenen molt, i deixen que les majories excloses es resignin a una mínima participació en els bens de la  terra.

En certa manera estem en un temps que recorda la figura de «El anticristo», de Nietzche, en que un personatge «diví» justifica el sofriment del poble. El capitalisme considera que el pobre és culpable de ser-ho.

La teologia tradicional és androcèntrica, només veu la «figura» masculina de Jesús. Però, si en comptes d’aquesta exclusivitat s’avancés en els múltiples camins salvífics, des del Crist, quedarien incloses les dones i també els marginats. Al costat de la figura de Jesús, es posaria en valor la importància de la comunitat cristiana, constituïda per homes i dones. Jesús seria una centralitat oberta, dialogal, amb tots els homes i dones de la comunitat. Una comunitat esdevinguda «crística». Crist és l’expressió de la dimensió salvífica entre persones; no és només un títol que se li dóna al Ressuscitat, sinó que és un qualificatiu que abasta els homes i dones que poden dir, com va dir Pau: «És Crist qui viu en mi». (Ga 2,20).

Quan Jesús els va dir «Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. (Jn 6,51) molts dels qui el seguien s’escandalitzaren. «Llavors Jesús digué als Dotze: També vosaltres em voleu deixar?» Pere respon, una vegada més, per tots els que han descobert en ell «el Sant de Déu»: «Senyor, a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna» (Jn 6,68).  

La Teologia de l’Alliberament s’ha d’entendre com un seguiment d’aquest Jesús que denuncia les injustícies que marginen els pobres, víctimes de les estructures del poder.

Salvador Sol, sobre un text d’Ivone Guevara: 10 Preguntas clave sobre Jesús de Nazaret, de J.José Tamayo 

dissabte, 7 de novembre del 2015

Jesús el jueu

Apunts, 3a. Trobada, curs 2015-12016


El rabí Benito Garzón, reivindica el judaisme de Jesús de Natzaret. I ho fa seguint els fets dels evangelis canònics, començant pel nom. «Jesús. és la forma grega del nom hebreu Josuè o Jeshua», que significa «Déu salva». Josuè es deia també el successor de Moisés, designat pel Senyor per a «repartir la terra» (Nm 34,16-17). Era un nom carregat d’esperança en temps d’ocupació romana. F. Josep n’esmenta fins a vint amb aquest nom.

Mateu (Mt 1,2-16) i Lluc (Lc 3,23-28) situen Jesús a l’estirp de David. N’és l’última baula genealògica. Viu en una família jueva l’ambient religiós i sociopolític, i és instruït en la Torà.

Un edicte de Cèsar August condiciona el naixement de Jesús a Betlem, d’on era el rei David. Mort Herodes, la família es trasllada a Natzaret. «Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: “Li diran Natzarè”» (Mt 2,23)

Com qualsevol jueu, el nen Jesús és circumcidat als vuit dies del seu naixement i això el fa entrar en el pacte que Déu va fer amb el seu poble. El dia 1 de gener del calendari litúrgic,  hi ha marcat el «Dia de la Circumcisió del Senyor». També Maria se sotmet al ritual de la purificació. Data que es recorda amb el «Dia de la Presentació», el 2 de Febrer.

«Quan ell tenia dotze anys» va anar amb els pares a celebrar la Pasqua, i es va quedar a Jerusalem. «Al cap de tres dies el van trobar al temple [...] Per què em buscàveu? –els pregunta- No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?» (Lc 2,46-49)

Com qualsevol jueu practicant, Jesús vestia amb «serrell a les vores dels mantells amb un fil de porpra violeta» (Nm 15,38) i complia escrupolosament amb els sis-cents tretze manaments revelats a Moisès.

Jesús paga la contribució anual al Temple de Jerusalem (cf Mt 17,24-27) segons el precepte bíblic i assisteix a les sinagogues. Dues d'elles s'esmenten explícitament. A la de Cafarnaüm: «tots quedaven astorats dels seus ensenyaments», (LC 4,31). I, a la de Natzaret, Jesús es fa pròpia la profecia d’Isaïes: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu» (Lc 4,18). Davant l’estranyesa dels assistents, Jesús, se sent incomprès, «ni els seus germans creien en ell» (Jn 7,5); constata que: «Ningú és profeta a casa seva» (Lc 4,24)

Probablement, motivat per aquesta incomprensió, Jesús abandona Natzaret, preferint viure a la intempèrie, pels voltants de Cafarnaüm, amb els seus amics jueus que li donaren amistat i hospitalitat: «Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà; Felip i Bartomeu; Tomàs i Mateu, el publicà; Jaume, fill d'Alfeu, i Tadeu; Simó el Zelós i Judes l'Iscariot, el qui el va trair». (Mt 2,2-4). Però en sentir el que deia i feia: «els seus parents van anar per apoderar-se d'ell, ja que deien "S'ha trastornat”» (Mc 3,21).

Jesús és un jueu que té cura del seu poble. Només en dues ocasions se’l veu ocupant-se dels gentils. En una d’elles, diu a la dona sirofenícia que li demana per la seva filla endimoniada: «No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets» (Mc 7,27). Però en veure Jesús que la dona es conformava a ser com aquells gossets que mengen les engrunes que cauen de la taula, s’apiada d’ella i li diu «Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla» (Mc 7, 29)


Jesús és fidel a la religió jueva. Per això, en el moment de la mort, Lluc posa a la seva boca el crit de lliurament del salm 31,6: «Pare, confio el meu alè a les teves mans» (Lc 23,46). 

Apunts de: Salvador Sol
Sobre el llibre: 10 Palabras clave sobre Jesús de Nazaret, Juan-José Tamayo