PRENDRE LA CREU

Comentar a l’evangeli (Mt 26,14-27,66), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- http://cristiansxxigracia.blogspot.com

Comentari.-

El que ens fa cristians és seguir Jesús. Res més. Aquest seguiment de Jesús no és una cosa teòrica o abstracta. Significa seguir els seus passos, comprometre’s com ell a «humanitzar la vida», i viure així contribuint que, de mica en mica, es vagi fent realitat el seu projecte d’un món on regni Déu i la seva justícia.

Això vol dir que els seguidors de Jesús estem cridats a posar veritat on hi ha mentida, a introduir justícia on hi ha abusos i crueltat amb els més febles, a reclamar compassió on hi ha indiferència davant dels qui pateixen. I això exigeix construir comunitats on es visqui amb el projecte de Jesús, amb el seu esperit i actituds.

Seguir així Jesús comporta conflictes, problemes i patiment. Cal estar disposats a carregar amb les reaccions i resistències dels qui, per una raó o una altra, no cerquen un món més humà, tal com vol aquest Déu encarnat en Jesús. Volen una altra cosa.

Els evangelis han conservat una crida realista de Jesús als seus seguidors. L’escandalós de la imatge només pot provenir d’ell: «Si algú vol venir amb mi,… que prengui la seva creu i que em segueixi». Jesús no els enganya. Si el segueixen de debò, hauran de compartir el seu destí. Acabaran com ell. Aquesta serà la millor prova que el seguiment és fidel.

Seguir Jesús és una tasca apassionant: és difícil imaginar-se una vida més digna i noble. Però té un preu. Per seguir Jesús és important «fer»: fer un món més just i més humà; fer una Església més fidel a Jesús i més coherent amb l´evangeli. Tanmateix, és tan important o més «patir»: patir per un món més digne; patir per una Església més evangèlica.

Al final de la seva vida, el teòleg Karl Rahner va escriure això: «Crec que ser cristià és la tasca més senzilla, la més simple i alhora aquella pesada “càrrega lleugera” de què parla l’evangeli. Quan hom la carrega, ella carrega amb tu, i com més temps es visqui, més pesada i més lleugera arribarà a ser. A la fi només roman el misteri. Però és el misteri de Jesús».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia en aquesta ocasió, no s’atura a analitzar la narració de Mateu sobre la passió de Jesús. S’atura això si, en el que cal entendre del què comporta ser seguidor de Jesús i en què consisteix fonamentalment ser cristià en qualsevol lloc del món, en les èpoques anteriors i en les actuals: Aquest seguiment de Jesús no és una cosa teòrica o abstracta. Significa seguir els seus passos, comprometre’s com ell a «humanitzar la vida», i viure així contribuint que, de mica en mica, es vagi fent realitat el seu projecte d’un món on regni Déu i la seva justícia. La qual cosa comporta: posar veritat on hi ha mentida, a introduir justícia on hi ha abusos i crueltat amb els més febles, a reclamar compassió on hi ha indiferència davant dels qui pateixen.

Seguir així Jesús comporta conflictes, problemes i patiment. Els evangelis han conservat una crida realista de Jesús als seus seguidors. L’escandalós de la imatge només pot provenir d’ell: «Si algú vol venir amb mi,… que prengui la seva creu i que em segueixi». Jesús no els enganya. Si el segueixen de debò, hauran de compartir el seu destí. Acabaran com ell. Aquesta serà la millor prova que el seguiment és fidel.

Per seguir Jesús és important «fer»: fer un món més just i més humà; fer una Església més fidel a Jesús i més coherent amb l´evangeli. Tanmateix, és tan important o més «patir»: patir per un món més digne; patir per una Església més evangèlica.

Ser seguidor de Jesús és alhora engrescador, però comporta sovint greus problemes i fins i tot diferents maneres de persecucions i/o marginacions.

L’homilia conclou amb una dita del teòleg Karl Rahner va escriure això: «Crec que ser cristià és la tasca més senzilla, la més simple i alhora aquella pesada “càrrega lleugera” de què parla l’evangeli. Quan hom la carrega, ella carrega amb tu, i com més temps es visqui, més pesada i més lleugera arribarà a ser. A la fi només roman el misteri. Però és el misteri de Jesús».

Vers abans de l'evangeli Fl 2.8-9

Crist es feu per nosaltres obedient fins a la mort i una mort de creu.

Per això Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell nom

que està per damunt de tot altre nom.

Una homilia sobre una temàtica que avui i sempre, comporta i ha comportat debats intensos, maneres diametralment oposades no només entre els que som o volem ser cristians a seques. Malauradament ha comportat i comporta concepcions oposades en la més alta jerarquia de l’Església. No cal llegir la història de l’Església des dels seus inicis, doncs els que ja tenim una edat hem viscut les grans discrepàncies que va promoure el Concili Vaticà II, les maneres totalment antagòniques de l’alta jerarquia vaticana que van causar la mort del papa Joan Pau I, així com els pontificats de Wojtyla i Ratzinger, ultraconservadors els dos que es van dedicar, molt especialment, ha enterrar les conclusions del Concili, o com les lluites actuals per destronar el papa Francesc. Conclusió seguir a Jesús i intentar ser un bon cristià, no requereix ser d’una determinada religió ni tampoc ser catòlic.

 LA NOSTRA ESPERANÇA

Comentar a l’evangeli (Jn 11,11-45), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, caigué malalt un home que es deia Llàtzer. Era de Betània, el poble de Maria i de la seva germana Marta. Maria era la qui, més endavant, ungí el Senyor amb perfum i li eixugà els peus amb els cabells. Llàtzer, el malalt, era el seu germà.

Les dues germanes enviaren a dir a Jesús: «Senyor, aquell que estimeu està malalt». Jesús, en sentir això, digué: «Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat». Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era. Després, passats aquests dies, digué als deixebles: «Tornem a Judea».

Ells li digueren: «Rabí, fa poc que els jueus us volien apedregar, i ara hi torneu?». Jesús contestà: «La claror del dia dura dotze hores. Els qui caminen de dia no ensopeguen, perquè veuen la claror d'aquest món, però els qui caminen de nit sí que ensopeguen, perquè els manca la claror». Després afegí: «Llàtzer, el nostre amic, s'ha adormit; vaig a despertar-lo». Els deixebles li digueren: «Senyor, si s'ha adormit, es posarà bo». Jesús es referia a la seva mort, però els deixebles es pensaven que parlava del son ordinari. Llavors Jesús els digué clarament: «Llàtzer és mort. M'alegro de no haver estat allà; serà en profit vostre, perquè cregueu. Però ara anem-hi». Tomàs, el Bessó, digué als seus companys: «Anem-hi també nosaltres, morirem amb ell». Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.

Betània és a prop de Jerusalem, cosa de tres quilòmetres, i molts dels jueus havien vingut a donar el condol a Marta i a Maria per la mort del seu germà.

Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre'l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: «Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s'hauria mort. Però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu». Jesús li diu: «El teu germà ressuscitarà». Marta li respon: «Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia». Li diu Jesús: «Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi, no moriran mai més. Ho creus, això?». Ella li diu: «Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món».

Havent dit això se n'anà a cridar la seva germana Maria i li digué en veu baixa: «El mestre és aquí i et crida». Quan ella sentí això s'aixecà tot seguit i anà a trobar-lo. Jesús encara no havia entrat al poble, sinó que era a l'indret on Marta l'havia trobat. Els jueus que eren amb ella a casa per donar-li el condol, en veure que s'aixecava així i se n'anava, la seguiren, pensant-se que anava a plorar vora el sepulcre. Maria arribà on era Jesús i, en veure'l, es llançà als seus peus i li digué: «Senyor, si haguéssiu estat aquí el meu germà no s'hauria mort». Quan Jesús veié com plorava, i com ploraven també els jueus que l'havien acompanyada, es commogué profundament i es contorbà. Llavors preguntà:

«On l'heu posat?». Li diuen: «Veniu a veure-ho, Senyor». A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: «Mireu com l'estimava». Altres deien: «Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?»

Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: «Traieu la llosa». Marta, la germana del difunt, diu a Jesús: «Senyor, ja es descompon; fa quatre dies que és mort». Li respon Jesús: «No t'he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?». Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: «Pare, us dono gràcies perquè m'heu escoltat. Ja sé que sempre m'escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que em rodeja i creguin que sou vós qui m'heu enviat». Havent dit això cridà fort: «Llàtzer, vine a fora». I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d'amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar».

Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús, cregueren en ell.

Comentari.-

l relat de la resurrecció de Llàtzer és sorprenent. D’una banda, mai no se’ns presenta Jesús tan humà, fràgil i entranyable com en aquest moment en què se li mor un dels seus millors amics. De l’altra, mai no se’ns convida tan directament a creure en el seu poder salvador: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?».

Jesús no amaga el seu afecte cap a aquests tres germans de Betània que, segurament, l’acullen a casa sempre que ve a Jerusalem. Un dia Llàtzer cau malalt, i les seves germanes envien un encàrrec a Jesús: el nostre germà «aquell que estimes», està malalt. Quan arriba Jesús al llogaret, Llàtzer fa quatre dies que està enterrat. Ja ningú no li podrà tornar la vida.

La família està trencada. Quan es presenta Jesús, Maria arrenca a plorar. Ningú no la pot consolar. En veure els sanglots de la seva amiga, Jesús no es pot contenir i també ell es posa a plorar. Se li trenca l’ànima en sentir la impotència de tothom davant de la mort. Qui ens podrà consolar?

Hi ha en nosaltres un desig insaciable de vida. Ens passem els dies i els anys lluitant per viure. Ens agafem a la ciència i, sobretot, a la medicina per allargar aquesta vida biològica, però sempre arriba una última malaltia de la qual ningú no ens pot guarir.

Tampoc no ens serviria viure aquesta vida per sempre. Seria horrible un món envellit, ple de vells, cada cop amb menys espai per als joves, un món on no es renovés la vida. El que anhelem és una vida diferent, sense dolor ni vellesa, sense fams ni guerres, una vida plenament feliç per a tothom.

Avui vivim en una societat que ha estat descrita pel sociòleg polonès Zygmunt Bauman com «una societat d’incertesa». L’ésser humà no havia tingut mai tant poder per avançar cap a una vida més feliç. I, tanmateix, potser mai no s’ha sentit tan impotent davant d’un futur incert i amenaçador. En què podem esperar?

Com els éssers humans de tots els temps, també nosaltres vivim envoltats de tenebres. Què és la vida? Què és la mort? Com cal viure? Com cal morir? Abans de ressuscitar Llàtzer, Jesús diu a Marta aquestes paraules, que són per a tots els seus seguidors un repte decisiu: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?».

Malgrat els dubtes i les foscors, els cristians creiem en Jesús, Senyor de la vida i de la mort. Només en ell cerquem llum i força per lluitar per la vida i per enfrontar-nos a la mort. Només en ell trobem una esperança de vida més enllà de la vida.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia aprofita el text de la comunitat joànica per posar l’accent en una qüestió que a tothom el preocupa o, fins i tot, el neguiteja. Òbviament quan ja ens comença a preocupar d’una manera molt més accentuada és, especialment, a partir que arribem a la mitjana i, a partir d’aquí la preocupació, sovint fins i tot el neguit, i s’accentua quan arriben segons quines malalties que malauradament també –en moltes ocasions- arribem molt abans de la mitjana edat. Humanament és del tot comprensible, car la mort arriba per a tothom, sigui pobre o sigui ric. La ciència i la investigació ha aconseguit molt avenços en totes les  disciplines, i també en la medicina i la cirurgia, les quals han aconseguit allargar-nos la vida, però com ens en fa esment l’homilia, malgrat que ens agafem a la ciència i, sobretot, a la medicina per allargar aquesta vida biològica, però sempre arriba una última malaltia de la qual ningú no ens pot guarir.

Una preocupació i un neguit, el que qui més qui menys tots tenim, l’homilia ens proposa una alternativa molt interessant, se’ns convida al que a ben segur pot apaivagar-los: creure en el seu poder salvador de Jesús: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?».

Com sempre la l’homilia conclou amb un argument per la esperança: Com els éssers humans de tots els temps, també nosaltres vivim envoltats de tenebres. Què és la vida? Què és la mort? Com cal viure? Com cal morir? Abans de ressuscitar Llàtzer, Jesús diu a Marta aquestes paraules, que són per a tots els seus seguidors un repte decisiu: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà;… ¿Ho creus, això?» Malgrat els dubtes i les foscors, els cristians creiem en Jesús, Senyor de la vida i de la mort. Només en ell cerquem llum i força per lluitar per la vida i per enfrontar-nos a la mort. Només en ell trobem una esperança de vida més enllà de la vida.

Vers abans de l'evangeli Jo 11,25a-26

Jo soc la resurrecció i la vida, diu el Senyor;

els qui creuen en mi, no moriran mai més.

Una homilia sobre una temàtica que dia si dia també la tenim present, ja sigui perquè se’ns mort un familiar, un amic, un company, la parella d’un amic íntim, que en aquest temps quaresmal, preàmbul de la setmana santa i de la Pasqua de resurrecció, ens pot fer obrir de bat a bat els nostre ulls, massa sovint amb certa miopia que no ens deixen veure el transcendent per culpa de la nostra obsessió per les qüestions materials. Com deia la setmana passada la Quaresma, és temps de meditació i reflexió, fem-ho!

CAMINS VERS LA FE

 

Comentar a l’evangeli (Jn 9,1-41), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. Els deixebles li preguntaren: «Rabí, qui va pecar, que naixés cec aquest home, ell o els seus pares?». Jesús contestà: «Això no ha estat perquè vagi pecar ni ell ni els seus pares; és perquè en ell es revelin les obres de Déu. Mentre és de dia, jo he de treballar fent les obres del qui m'ha enviat. La nit s'acosta, quan ningú no pot treballar. Mentre soc en el món soc la llum del món».

Dit això escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l'estengué sobre els ulls del cec i li digué: «Ves a rentar-te a la piscina de Siloè». Aquest nom significa «enviat». Ell hi anà, s'hi rentà i tornà veient-hi. La gent del veïnat i els qui l'havien vist sempre captant deien: «No és aquell home que vèiem assegut captant?». Uns responien: «Sí, que és ell». Altres deien: «No és pas ell; és un que s'hi assembla». Ell digué: «Sí, que el soc».

Llavors li preguntaren: «Com se t'han obert, els ulls?». Ell contestà: «Aquell home que es diu Jesús va fer una mica de fang, me'l va estendre sobre els ulls i em va dir que anés a rentar-me a Siloè. Hi he anat i, així que m'he rentat, hi he vist». Li digueren: «On és?». Respongué: «No ho sé».

Dugueren als fariseus l'home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: «M'ha estès fang sobre els ulls, m'he rentat, i ara hi veig». Alguns dels fariseus deien: «Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu». Però altres responien: «Com és possible que un pecador faci tals miracles?». I es dividiren entre ells. S'adreçaren al cec altra vegada i li digueren: «Ja que és a tu, que ell t'ha obert els ulls, tu, què en dius, d'ell?». Ell contestà: «Que és un profeta».

Els jueus no volien creure que aquell home hagués estat cec i ara hi pogués veure, fins que van cridar els seus pares per dir-los: «Aquest és el vostre fill que, segons vosaltres, va néixer cec? Com és, doncs, que ara hi veu?». Els seus pares respongueren: «Nosaltres sabem de cert que aquest és el nostre fill i que va néixer cec. Però com és que ara hi veu i qui li ha obert els ulls, nosaltres no ho sabem. Això, ho heu de preguntar a ell; ja és prou gran i ell mateix us donarà raó del que li ha passat». Els seus pares van respondre així perquè tenien por dels jueus, que ja llavors havien acordat excloure de la sinagoga tothom qui reconegués que Jesús era el Messies; per això van dir que el seu fill ja era prou gran i que l'interroguessin a ell mateix.

Llavors cridaren altra vegada aquell home que havia estat cec i li digueren: «Dona glòria a Déu reconeixent la veritat: nosaltres sabem que aquest home és un pecador». Ell contestà: «Que sigui un pecador, a mi no em consta. Només em consta una cosa: jo, que era cec, ara hi veig». Ells insistiren: «Digues què t'ha fet per obrir-te els ulls». Respongué: «Ja us ho he dit i no n'heu fet cas. Per què voleu sentir-ho una altra vegada? És que també us voleu fer seguidors d'ell?». Li contestaren en un to insolent: «Ets tu qui t'has fet seguidor d'ell. Nosaltres som seguidors de Moisès. De Moisès, sabem que Déu li va parlar, però d'aquest, ni sabem d'on és». L'home els contestà: «Justament això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d'on és, però a mi, m'ha obert els ulls. Tots sabem que Déu no escolta els pecadors, sinó els qui són piadosos i compleixen la seva voluntat. D'ençà que el món existeix, no s'ha sentit dir mai que ningú hagi obert els ulls a un cec de naixement. Si aquest no vingués de Déu, no tindria poder per a fer res».

Li respongueren: «Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?». I el van excloure de la sinagoga.

Jesús va sentir dir que l'havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: «Creus en el Fill de l'home?». Ell respongué «I, qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?». Jesús li diu: «Ja l'has vist: és el mateix que parla amb tu». Li diu ell: «Hi crec, Senyor». I l'adorà.

Jesús afegí: «És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs». Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: «Així voleu dir que nosaltres també som cecs?». Jesús els contestà: «Si fóssiu cecs, no tindríeu culpa, però vosaltres mateixos reconeixeu que hi veieu; per tant, la vostra culpa no té cap excusa».

Comentar.-

El relat és inoblidable. Se l’anomena tradicionalment la guarició del cec de naixement, però és molt més, ja que l’evangelista ens descriu el recorregut interior que va fent un home perdut en tenebres fins a trobar-se amb Jesús, Llum del món.

No en coneixem el nom. Només sabem que és un captaire, cec de naixement, que demana almoina als afores del Temple. No coneix la llum. No l’ha vista mai. No pot caminar ni orientar-se per si mateix. La seva vida transcorre en tenebres. Mai no podrà conèixer una vida digna.

Un dia Jesús passa per la seva vida. El cec està tan necessitat que deixa que li treballi els ulls. No sap qui és, però confia en la seva força guaridora. Seguint les seves indicacions, neteja la seva mirada a la piscina de Siloé i, per primera vegada, comença a veure-hi. La trobada amb Jesús li canviarà la vida.

Els veïns el veuen transformat. És el mateix, però els sembla un altre. L’home els explica la seva experiència: «Aquell home que es diu Jesús» l’ha guarit. No sap res més. Ignora qui és i on és, però li ha obert els ulls. Jesús fa el bé fins i tot a aquells que només el reconeixen com a home.

Els fariseus, entesos en religió, demanen tota mena d’explicacions sobre Jesús. Ell els parla de la seva experiència: «Només sé una cosa: jo era cec i ara hi veig». Li pregunten què pensa de Jesús, i ell els diu què sent: «Que és un profeta». El que n’ha rebut és tan bo que aquest home ha de venir de Déu. Així viu molta gent senzilla la fe en Jesús. No saben teologia, però senten que aquest home ve de Déu.

A poc a poc, el captaire es va quedant sol. Els seus pares no el defensen. Els dirigents religiosos el fan fora de la sinagoga. Però Jesús no abandona qui l’estima i el cerca. «Quan va sentir a dir que l’havien tret fora, el va anar a buscar». Jesús té els seus camins per trobar-se amb els qui el cerquen. Ningú no li ho pot impedir.

Quan Jesús es troba amb aquell home a qui ningú sembla entendre, només li fa una pregunta: «Creus en el Fill de l’home?», creus en l’Home nou, l’Home plenament humà precisament per ser encarnació del misteri insondable de Déu? El captaire està disposat a creure, però es troba més cec que mai: «I qui és, Senyor, perquè hi pugui creure?».

Jesús li diu: «Ja l’has vist: és el qui et parla». Al cec se li obren els ulls de l’ànima. Es postra davant de Jesús i li diu: «Hi crec, Senyor». Només escoltant Jesús i deixant-nos conduir interiorment per ell anem caminant cap a una fe més plena i també més humil.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentar al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia ens adverteix del cada dia més factible risc de deixar-nos atraure pel bombardeig d’anuncis que ens proposen adquirir un sens fi de bens de consum per tal de convertir la nostra llar en la més plàcida comoditat. El neocapitalisme el que pretén, és que cada cop siguem més dòcils i menys reivindicatius vers les continues injustícies que, si hom va “drogat” per la propaganda, resulta que ni se n’adona del que succeeix no ha al seu poble, sinó al costa de casa seva.

Justament en aquest sentit, l’homilia és contundent: Aconseguit un cert èxit professional, canalitzada la família i assegurat, d’alguna manera el futur, és fàcil deixar-se endur per un conformisme còmode que ens permeti seguir caminant per la vida de la manera més confortable. No obstat sovint, és llavors quan la persona descobreix amb més claredat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aquesta vida li manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Alguna cosa que no es pot comprar amb diners ni assegurar amb una vida confortable. Hi manca senzillament l’alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes i les necessitats dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, d’alguna manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Doncs hi ha una manera «d’instal·lar-se» que pot ser falsament reforçada amb «tons cristians». És l’eterna temptació de Pere que ens aguaita sempre als creients: «plantar les tendes a dalt de tot de la muntanya». És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat individual i col·lectiva que faci factible aconseguir una convivència més humana.

Com sempre l’homilia conclou advertir-nos que el què ens cal no és acomodar-nos en el que ens pugui dir o suggerir una o altre religió, el que ens cal és està obert al missatge de Jesús: Una experiència religiosa no és veritablement cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament a la vida i ens allunya del servei als més necessitats. Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del nostre conformisme, trencar amb un estil de vida egoista on estem potser confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel·lació que ens arriba des dels més desvalguts de la nostra societat.

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

 

LA RELIGIÓ DE JESÚS

Comentar a l’evangeli (Jn 4,5-42), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- http://cristiansxxigracia.blogspot.com

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s'anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s'estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dona'm aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que soc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D'on la traieu, l'aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou».

Ell li diu: «Ves a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: "No en tinc, de marit", és veritat». Ella li diu:

«Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s'acosta l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies soc jo, que parlo amb tu».

Llavors mateix arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n'anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.

Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí». Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: "Quatre mesos més i ja serem a la sega". Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s'alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet».

Molts samaritans d'aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.

Comentari.-

Cansat de caminar, Jesús s’asseu al costat del pou de Jacob, a prop del llogaret de Sicar. Aviat hi arriba una dona samaritana a sadollar la set. Espontàniament, Jesús comença a parlar amb ella del que porta al seu cor.

En un moment de la conversa, la dona li planteja els conflictes que enfronten jueus i samaritans. Els jueus pelegrinen a Jerusalem per adorar Déu. Els samaritans pugen a la muntanya Garizin, la cimera de la qual s’albira des del pou de Jacob. On cal adorar Déu? Quina és la veritable religió? Què pensa el profeta de Galilea?

Jesús comença per aclarir que el culte veritable no depèn d’un lloc determinat, per molt venerable que pugui ser. El Pare del cel no està lligat enlloc, no és propietat de cap religió. No pertany a cap poble concret.

No ho hem d’oblidar. Per trobar-se amb Déu no cal anar a Roma o peregrinar a Jerusalem. No cal entrar a una capella o visitar una catedral. Des de la presó més secreta, des de la sala de cures intensives d’un hospital, des de qualsevol cuina o lloc de treball, podem elevar el nostre cor cap a Déu.

Jesús no parla a la samaritana d’«adorar Déu». El llenguatge és nou. Fins a tres vegades li parla d’adorar el Pare. Per això no cal pujar a una muntanya per acostar-se una mica més a un Déu llunyà, desentès dels nostres problemes, indiferent als nostres patiments. El veritable culte comença per reconèixer Déu com a Pare estimat que ens acompanya de prop al llarg de la nostra vida.

Jesús li diu encara més. El Pare està buscant «veritables adoradors». No espera dels seus fills grans cerimònies, celebracions solemnes, encensos i processons. El que vol són cors senzills que l’adorin «en esperit i en veritat».

«Adorar el Pare en esperit» és seguir els passos de Jesús i deixar-se conduir com ell per l’Esperit del Pare, que l’envia sempre cap als darrers. Aprendre a ser compassius com és el Pare. Ho diu Jesús de manera clara: «Déu és Esperit, i els qui l’adoren ho han de fer en esperit». Déu és amor, perdó, tendresa, alè vivificador… i els qui l’adoren s’han d’assemblar a ell.

«Adorar el Pare en veritat» és viure en la veritat. Tornar una vegada i una altra a la veritat de l’evangeli. Ser fidels a la veritat de Jesús sense tancar-nos en les nostres pròpies mentides. Després de vint segles de cristianisme, hem après a donar culte veritable a Déu? Som els veritables adoradors que cerca el Pare?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia ens adverteix del cada dia més factible risc de deixar-nos atraure pel bombardeig d’anuncis que ens proposen adquirir un sens fi de bens de consum per tal de convertir la nostra llar en la més plàcida comoditat. El neocapitalisme el que pretén, és que cada cop siguem més dòcils i menys reivindicatius vers les continues injustícies que, si hom va “drogat” per la propaganda, resulta que ni se n’adona del que succeeix no ha al seu poble, sinó al costa de casa seva.

Justament en aquest sentit, l’homilia és contundent: Aconseguit un cert èxit professional, canalitzada la família i assegurat, d’alguna manera el futur, és fàcil deixar-se endur per un conformisme còmode que ens permeti seguir caminant per la vida de la manera més confortable. No obstat sovint, és llavors quan la persona descobreix amb més claredat que mai, que la felicitat no coincideix amb el benestar. En aquesta vida li manca quelcom que ens deixa buits i insatisfets. Alguna cosa que no es pot comprar amb diners ni assegurar amb una vida confortable. Hi manca senzillament l’alegria pròpia de qui sap vibrar amb els problemes i les necessitats dels altres, sentir-se solidari amb els necessitats i viure, d’alguna manera, més a prop dels maltractats per la societat.

Doncs hi ha una manera «d’instal·lar-se» que pot ser falsament reforçada amb «tons cristians». És l’eterna temptació de Pere que ens aguaita sempre als creients: «plantar les tendes a dalt de tot de la muntanya». És a dir, cercar en la religió el nostre benestar interior, eludint la nostra responsabilitat individual i col·lectiva que faci factible aconseguir una convivència més humana.

Com sempre l’homilia conclou advertir-nos que el què ens cal no és acomodar-nos en el que ens pugui dir o suggerir una o altre religió, el que ens cal és està obert al missatge de Jesús: Una experiència religiosa no és veritablement cristiana si ens aïlla dels germans, ens instal·la còmodament a la vida i ens allunya del servei als més necessitats. Si escoltem Jesús, ens sentirem convidats a sortir del nostre conformisme, trencar amb un estil de vida egoista on estem potser confortablement instal·lats i començar a viure més atents a la interpel·lació que ens arriba des dels més desvalguts de la nostra societat.

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.