US PASSEN AL DAVANT

Comentari a l’evangeli (Mt 21,28-32) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Què us en sembla? Un home que tenia dos fills va dir al primer: "Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui". Ell respongué: "No hi vull anar". Però després se'n penedí i hi anà. El pare digué això mateix al segon i aquest li respongué: "Hi vaig de seguida, pare". Però no hi anà. Quin d'aquests dos va fer el que el pare volia?». Li responen: «El primer».

Jesús els diu: «Us dic amb tota veritat que els publicans i les prostitutes us passen al davant cap al Regne de Déu, perquè ha vingut Joan amb la missió d'ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l'heu cregut, mentre que els publicans i les dones de mala vida sí que l'han cregut. I vosaltres, ni després de veure això, encara no us en penediu ni voleu creure'l».

Comentari.-

La paràbola és tan senzilla que sembla poc digna d’un gran profeta com Jesús. No obstant això, no s’adreça al grup de nens que corre al seu voltant, sinó als «grans sacerdots i els notables del poble», que l’assetgen quan s’acosta al temple.

Segons el relat, un pare demana a dos dels seus fills que treballin a la seva vinya. El primer li respon bruscament: «No hi vull anar», però no s’oblida de la crida del pare i acaba treballant a la vinya. El segon reacciona amb una disponibilitat admirable: «De seguida, senyor», però tot es queda en paraules. Ningú no el veurà treballant a la vinya.

El missatge de la paràbola és clar. També els dirigents religiosos que escolten Jesús hi estan d’acord. Davant Déu, allò important no és «parlar», sinó «fer». Per complir la voluntat del Pare del cel, allò decisiu no són les paraules, promeses i precs, sinó els fets i la vida quotidiana.

El que és sorprenent és l’aplicació de Jesús. Les paraules no poden ser més dures. Només les recull l’evangelista Mateu, però no hi ha dubte que provenen de Jesús. Només ell tenia aquesta llibertat davant dels dirigents religiosos: «En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu».

Jesús parla des de la seva pròpia experiència. Els dirigents religiosos han dit «sí» a Déu. Són els primers a parlar-ne, de la seva llei i del seu temple. Però quan Jesús els crida a «cercar el regne de Déu i la seva justícia», es tanquen al seu missatge i no entren per aquest camí. Diuen «no» a Déu amb la seva resistència a Jesús.

Els recaptadors i les prostitutes han dit «no» a Déu. Viuen fora de la llei, estan exclosos del temple. Tanmateix, quan Jesús els ofereix l’amistat de Déu, escolten la seva crida i fan passes cap a la conversió. Per a Jesús no hi ha dubte: el publicà Zaqueu, la prostituta que ha regat amb llàgrimes els seus peus i tants altres… van al davant en «el camí cap al regne de Déu».

En aquest camí van al davant no els que fan solemnes professions de fe, sinó els que s’obren a Jesús fent passes concretes de conversió al projecte del Pare.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comenari.-

Per. Jaume Rocabert

L’homilia d’aquest proper diumenge se centre novament en una altre paràbola que ens descriu l’evangelista Mateu. Segons el relat, un pare demana a dos dels seus fills que treballin a la seva vinya. El primer li respon bruscament: «No hi vull anar», però no s’oblida de la crida del pare i acaba treballant a la vinya. El segon reacciona amb una disponibilitat admirable: «De seguida, senyor», però tot es queda en paraules. Ningú no el veurà treballant a la vinya.

Aquest relat no potser més contundent per treure’n totes i tots, laic i clergues, les conseqüents conclusions, un missatge: Davant Déu, allò important no és «parlar», sinó «fer». Per complir la voluntat del Pare del cel, allò decisiu no són les paraules, promeses i precs, sinó els fets i la vida quotidiana. El que és sorprenent és l’aplicació de Jesús. Les paraules no poden ser més dures. Només les recull l’evangelista Mateu, però no hi ha dubte que provenen de Jesús. Només ell tenia aquesta llibertat davant dels dirigents religiosos: «En veritat us dic que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu».

La paràbola de Jesús i l’homilia, no poden ser més explicites: Els dirigents religiosos han dit «sí» a Déu. Són els primers a parlar-ne, de la seva llei i del seu temple. Però quan Jesús els crida a «cercar el regne de Déu i la seva justícia», es tanquen al seu missatge i no entren per aquest camí. Diuen «no» a Déu amb la seva resistència a Jesús. Un cop llegit aquest fragment, potser podríem afegir-hi aquella coneguda expressió: “Qui tingui orelles que escolti” que tots i totes degut a les nostres limitacions i flaqueses, a ben segur que sovint en l’hauríem d’aplicar...

L’homilia com quasi sempre conclou amb una crida a l’esperança car Déu, coneix molt bé les nostres limitacions i flaqueses: Tanmateix, quan Jesús els ofereix l’amistat de Déu, escolten la seva crida i fan passes cap a la conversió. Per a Jesús no hi ha dubte: el publicà Zaqueu, la prostituta que ha regat amb llàgrimes els seus peus i tants altres… van al davant en «el camí cap al regne de Déu». En aquest camí van al davant no els que fan solemnes professions de fe, sinó els que s’obren a Jesús fent passes concretes de conversió al projecte del Pare.

Al·leluia Jo 10,27

Les meves ovelles reconeixen la meva veu,

diu el Senyor;

també jo les reconec i elles em segueixen.

Una molt esperançadora homilia basada novament en el text d’una paràbola, que ens deixa molt clar que el més important per el Déu i Pare de tota la humanitat, no són els propòsits, sinó els fets. A ben segur, diria jo, que degut a les esmentades limitacions, podríem afirmar que la nostra esperança rau en que malgrat que no sempre aconseguim o aconseguirem el nostres propòsits i desitjos, si veritablement hi posem tot el nostre esforç i desig, el nostre Pare del cel, com ho hem vist en altres paràboles, que no és un pare justicier, també compensarà degudament el nostre desig i voluntat de no quedar-nos en propòsits, sinó en fets malgrat siguin esquifits.

Finalitzo el meu comentari amb una nova frase de Pau de la seva carta als cristians de Filips: Déu l'ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.

 LA BONDAT ESCANDALOSA DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 20,1-16) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal d'un denari, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d'altres a la plaça sense feina i els digué: "Aneu també vosaltres a la meva vinya, us pagaré el que sigui just". I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre's el sol encara en trobà d'altres i els digué: "Què feu aquí tot el dia desvagats?" Ells li contesten: "És que ningú no ens ha llogat!" Els diu: "Aneu també vosaltres a la meva vinya!"
Al capvespre, l'amo de la vinya digué a l'encarregat: "Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard, i acaba pels primers". Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren un denari cada un. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però també van cobrar un denari. En veure això, rondinaven i deien al propietari: "Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i la calor". Ell va respondre a un d'aquests: "Company, quin mal t'he fet? No havíem fet tractes per un denari? Doncs, pren el que et toca i ves-te'n. A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo soc generós?" Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».

Comentari.-

Probablement era tardor i als pobles de Galilea es vivia intensament la verema. Jesús veia a les places els qui no tenien terres pròpies, esperant a ser contractats per guanyar-se el sosteniment del dia. Com ajudar aquesta pobra gent a intuir la bondat misteriosa de Déu envers tothom?

Jesús els va explicar una paràbola sorprenent. Els va parlar d’un senyor que va contractar tots els treballadors que va poder. Ell mateix va anar a la plaça del poble una vegada i una altra, a hores diferents. Al final de la jornada, encara que la feina havia estat absolutament desigual, a tots els va donar un denari: allò que la seva família necessitava per viure.

El primer grup protesta. No es queixen de rebre més o menys diners. El que els ofèn és que el senyor «ha tractat els últims igual que nosaltres». La resposta del senyor a qui fa de portaveu és admirable: «¿És que veus amb mals ulls que jo sigui generós?».

La paràbola és tan revolucionària que segurament després de vint segles no gosem encara prendre-la seriosament. Serà veritat que Déu és bo fins i tot amb aquells que amb prou feines es poden presentar amb mèrits i obres? Serà veritat que al seu cor de Pare no hi ha privilegis basats en el treball més o menys meritori dels que han treballat a la seva vinya?

Tots els nostres esquemes trontollen quan fa la seva aparició l’amor lliure i insondable de Déu. Per això ens resulta escandalós que Jesús sembli oblidar-se dels «pietosos», carregats de mèrits, i s’acosti precisament als que no tenen dret a cap recompensa per part de Déu: pecadors que no observen l’Aliança o prostitutes que no tenen accés al temple.

Nosaltres ens tanquem de vegades en els nostres càlculs, sense deixar que Déu sigui bo amb tothom. No tolerem la seva bondat infinita envers tothom: hi ha persones que no s’ho mereixen. Ens sembla que Déu hauria de donar a cadascú el seu merescut, i només el merescut. Encara sort que Déu no és com nosaltres. Des del seu cor de Pare, ell sap regalar també el seu amor salvador a aquelles persones que nosaltres no sabem estimar.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 24 de setembre XXV durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “La bondat escandalosa de Déu”, té com a fonament els fragments (1-16) dels capítol 20 de l’evangeli de Mateu.

Massa sovint s’analitza el que és just del que no ho és des de la perspectiva humana, o des de el què descriuen els textos del dret civil o del dret canònic (obvio –naturalment- els membres del Poder Judicial espanyol, car aquests no entenen ni volen entendre cap altre justícia que la de la seva concepció ideològica). Per sort nostre, com descriu Mateu en la paràbola d’aquest proper diumenge, la justícia de Déu no s’aplica en funció dels nostre paràmetres humans, sinó amb el de Déu, que Jesús ens ho explica de manera molt gràfica: Els va parlar d’un senyor que va contractar tots els treballadors que va poder. Ell mateix va anar a la plaça del poble una vegada i una altra, a hores diferents. Al final de la jornada, encara que la feina havia estat absolutament desigual, a tots els va donar un denari: allò que la seva família necessitava per viure.

Aquella manera de distribuir justícia ni l’entenien aleshores i no s’entén avui: El que els ofèn és que el senyor «ha tractat els últims igual que nosaltres». La resposta del senyor a qui fa de portaveu és admirable: «¿És que veus amb mals ulls que jo sigui generós?».

Serà veritat que Déu és bo fins i tot amb aquells que amb prou feines es poden presentar amb mèrits i obres? Serà veritat que al seu cor de Pare no hi ha privilegis basats en el treball més o menys meritori dels que han treballat a la seva vinya? Tant és així, que encara avui, tots els nostres esquemes trontollen quan fa la seva aparició l’amor lliure i insondable de Déu. Per això ens resulta escandalós que Jesús sembli oblidar-se dels «pietosos», carregats de mèrits, i s’acosti precisament als que no tenen dret a cap recompensa per part de Déu: pecadors que no observen l’Aliança o prostitutes que no tenen accés al temple.

El nostre raonament humà, indistintament de si som creient o no, de si som clergues o laics, No tolerem la seva bondat infinita envers tothom: argumentant que hi ha persones que no s’ho mereixen.

L’homilia conclou amb expressió esperançadora no només pels creients, que també, sinó de manera especial pels no creients i fins i tot pels que es defineixen com ateus: Encara sort que Déu no és com nosaltres. Des del seu cor de Pare, ell sap regalar també el seu amor salvador a aquelles persones que nosaltres no sabem estimar.

Al·leluia Fets 16,14b

Obriu, Senyor, el nostre cor

perquè escoltem atentament

les paraules del vostre Fill.

Una molt esperançadora homilia basada en el text d’una paràbola, que certament trenca tots els esquemes humans i que, malauradament encara és l’hora que des de la concepció que diàriament ens bombardegen la majoria dels mitjans neoliberals quan no ultra-dretans, no és difícil entendre que de manera ma xacona, acabin influenciant el nostre dèbil subconscient. Finalitzo el meu comentari amb una frase de Pau de la seva carta als cristians de Filips:

“Ara, a vosaltres, us demano solament això: que porteu una vida digna de l'evangeli del Crist”.

PERDONAR SEMPRE

Comentari a l’evangeli (Mt 16,21-35) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m'haurà fet? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set».

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupen els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres, que li devia deu mil talents. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com a esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei, se'n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l'agafà i l'escanyava dient-li: Paga'm tot el que em deus. L'altre se li llançà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t'ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n'entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n'ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

Comentari.-

A Mateu se’l veu preocupat per corregir els conflictes, disputes i enfrontaments que poden sorgir a la comunitat dels seguidors de Jesús. Probablement està escrivint el seu evangeli en uns moments en què, com es diu al seu evangeli, «es refredarà l’amor de la majoria» (Mateu 24,12).

Per això concreta amb molt de detall com s’ha d’actuar per extirpar el mal de l’interior de la comunitat, respectant sempre les persones, cercant primer de tot «la correcció tot sol amb ell», acudint al diàleg amb «testimonis», fent intervenir la «comunitat» o separant-se de qui pot fer mal als seguidors de Jesús.

Tot això pot ser necessari, però com ha d’actuar en concret la persona ofesa? Què ha de fer el deixeble de Jesús que vol seguir els seus passos i col·laborar-hi obrint camins al regne de Déu, el regne de la misericòrdia i la justícia per a tots?

Mateu no podia oblidar unes paraules de Jesús recollides per un evangeli anterior al seu. No eren fàcils d’entendre, però reflectien el que hi havia al cor de Jesús. Encara que hagin passat vint segles, els seus seguidors no n’hem de rebaixar el contingut.

Pere s’acosta a Jesús. Com altres vegades, ho fa representant el grup de seguidors: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». La seva pregunta no és mesquina, sinó enormement generosa. Ha escoltat les paràboles de Jesús sobre la misericòrdia de Déu. Coneix la seva capacitat de comprendre, de disculpar i de perdonar. També ell està disposat a perdonar «moltes vegades», però no hi ha cap límit?

La resposta de Jesús és contundent: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set»; has de perdonar sempre, en tot moment, de manera incondicional. Al llarg dels segles s’ha volgut rebaixar de moltes maneres el que havia dit Jesús: «perdonar sempre, és perjudicial»; «dóna al·licients a l’ofensor»; «s’ha d’exigir primer penediment». Tot això sembla molt raonable, però amaga i desfigura el que pensava i vivia Jesús.

Cal tornar a Jesús. A la seva Església calen homes i dones que estiguin disposats a perdonar com ell, introduint entre nosaltres el seu gest de perdó en tota la seva gratuïtat i grandesa. És el que fa brillar millor a l’Església el rostre de Crist.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 17 de setembre XXIII durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Perdonar sempre”, té com a fonament els fragments (21-35) dels capítol 18 de l’evangeli de Mateu.

L’homilia per aquests proper diumenge, és una crida al perdó i a la reconciliació. És propi de la naturalesa humana, exterioritzar discrepàncies i punts de vista diferenciats. Són ben sabudes les discrepàncies entre Pere i Pau i això no els hi va comportar l’enemistat. Però sovint, les esmentades discrepàncies porten l’ofensa i l’enemistat, conseqüentment, no ens ha d’estranyar que Mateu que va escriure el seu evangeli després de la destrucció del temple de Jerusalem l’any 70 dC, i que intentés refredar el clima d’hostilitat que ja havia sorgit, ni tampoc que aquesta homilia intenti apaivagar les tensions creixents en el món cristià actual entre conservadors i progressistes. Els conservadors, el mot ho defineix bé, no volen canviar res del que els anys i les costums han consolidat, malgrat pugui ser anacrònic i desfasat. Mentre que els progressistes exigeixen canvis, donat que el que era vàlid i adequat anys enrere, les noves generacions, els avenços tecnològics i les canviants costums, reclamen i exigeixen canvis significatius en el contingut i en les formes, tant en la litúrgia, com també en el Dret Canònic per posar dos exemples. Una concepció diametralment oposada que provoca tensions, grans divergències i de rebot greus ofenses d’uns contra els altres: «es refredarà l’amor de la majoria» (Mateu 24,12)

És per això que concreta amb molt de detall com s’ha d’actuar per extirpar el mal de l’interior de la comunitat, respectant sempre les persones, cercant primer de tot «la correcció tot sol amb ell», acudint al diàleg amb «testimonis», fent intervenir la «comunitat» o separant-se de qui pot fer mal als seguidors de Jesús.

L’homilia es pregunta com ha d’actuar en concret la persona ofesa? Què ha de fer el deixeble de Jesús que vol seguir els seus passos i col·laborar-hi obrint camins al regne de Déu, el regne de la misericòrdia i la justícia per a tots? Mateu no podia oblidar unes paraules de Jesús recollides per un evangeli anterior al seu. No eren fàcils d’entendre, però reflectien el que hi havia al cor de Jesús. Encara que hagin passat vint segles, els seus seguidors no n’hem de rebaixar el contingut.

Però al mateix temps ens exposa una solució, Pere s’acosta a Jesús i li pregunta: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». La resposta de Jesús és contundent: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set»; has de perdonar sempre, en tot moment, de manera incondicional. Al llarg dels segles s’ha volgut rebaixar de moltes maneres el que havia dit Jesús: «perdonar sempre, és perjudicial»; «dóna al·licients a l’ofensor»; «s’ha d’exigir primer penediment».

L’homilia, però, no passa per alt allò que al llarg del segles s’ha volgut rebaixar de moltes maneres el que havia dit Jesús: «perdonar sempre, és perjudicial»; «dóna al·licients a l’ofensor»; «s’ha d’exigir primer penediment». Tot això sembla molt raonable, però amaga i desfigura el que pensava i vivia Jesús: A la seva Església calen homes i dones que estiguin disposats a perdonar com ell, introduint entre nosaltres el seu gest de perdó en tota la seva gratuïtat i grandesa. És el que fa brillar millor a l’Església el rostre de Crist.

Al·leluia Jo 13,34

Us dono un manament nou, diu el Senyor.

Que us estimeu els uns als altres

tal com jo us he estimat.

El més engrescador d’aquestes homilies és que aprofundeixen de manera planera, però diàfana, del contingut dels textos evangèlics, explicant-los de manera que qualsevol que els llegeixi, copsa fàcilment el seu contingut com copsava les homilies del nostre estimat Lluís Vila, que a ben segur gaudeix de la celestial casa del Pare.

 UNA ESGLÉSIA REUNIDA EN NOM DE JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mt 18,15-20) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

 En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Si el teu germà peca, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te'n fa cas, t'hauràs guanyat el germà. Si no te'n fa cas, crida'n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d'ells, parla'n a la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera'l com si fos un pagà o un publicà. Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s'avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc enmig d'ells».

Comentari.-

Quan hom viu distanciat de la religió o s’ha sentit decebut per l’actuació dels cristians, és fàcil que l’Església se li presenti només com una gran organització. Una mena de «multinacional» ocupada a defensar i tirar endavant els seus propis interessos. Aquestes persones, generalment, només coneixen l’Església des de fora. Parlen del Vaticà, critiquen les intervencions de la jerarquia, s’irriten davant de certes actuacions del papa. L’Església és per a elles una institució anacrònica de la que viuen lluny.

Aquesta no és l’experiència dels qui se senten membres d’una comunitat creient. Per a aquests, la cara concreta de l’Església és gairebé sempre la pròpia parròquia. Aquest grup de persones amigues que es reuneixen cada diumenge per celebrar l’eucaristia. Aquest lloc de trobada on celebren la fe i resen tots junts a Déu. Aquesta comunitat on es bateja els fills o s’acomiada els éssers estimats fins a la trobada final a l’altra vida.

Per a qui viu a l’Església cercant-hi la comunitat de Jesús, l’Església és gairebé sempre font d’alegria i motiu de patiment. D’una banda, l’Església és estímul i goig; podem experimentar-hi el record de Jesús, escoltar el seu missatge, rastrejar el seu esperit, alimentar la nostra fe en el Déu viu. De l’altra, l’Església fa patir, perquè hi observem incoherències i rutina; sovint és massa gran la distància entre el que es predica i el que es viu; manca vitalitat evangèlica; en moltes coses s’ha anat perdent l’estil de Jesús.

Aquesta és la tragèdia més gran de l’Església. Jesús ja no és estimat ni venerat com a les primeres comunitats. No se’n coneix ni se’n comprèn l’originalitat. Bastants no arribaran ni tan sols a sospitar l’experiència salvadora que van viure els primers que s’hi van trobar. Hem fet una Església on no pocs cristians s’imaginen que, pel fet d’acceptar unes doctrines i de complir unes pràctiques religioses, estan seguint Crist com els primers deixebles.

I, tanmateix, en això consisteix el nucli essencial de l’Església. Viure l’adhesió a Crist en comunitat, reactualitzant l’experiència dels qui van trobar en ell la proximitat, l’amor i el perdó de Déu. Per això, potser, el text eclesiològic més fonamental són aquestes paraules de Jesús que llegim a l’evangeli: «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells».

La primera tasca de l’Església és aprendre a reunir-se en el nom de Jesús. Alimentar-ne el record, viure de la seva presència, reactualitzar la seva fe en Déu, obrir avui nous camins al seu Esperit. Quan això manca, tot corre el risc de quedar desvirtuat per la nostra mediocritat.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari.-