JESÚS ​​ÉS LA PORTA*

Evangeli (Jn 10,1-10) del diumenge 03 de maig de 2020, i comentari de J.A.Pagola

En aquell temps, Jesús parlà així: «Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixen la veu dels estranys». Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren què volia dir. Jesús continuà: «Us ho dic amb tota veritat: Jo soc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo soc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir». (Jn 10,1-10)

Comentari.- Jesús proposa a un grup de fariseus un relat metafòric en el qual critica amb duresa els dirigents religiosos d’Israel. L’escena està presa de la vida pastoral. El ramat està recollit dins una pleta, envoltat per una tanca o petit mur, mentre un guàrdia vigila l’accés. Jesús centra precisament la seva atenció en aquesta «porta» que permet arribar fins a les ovelles. 

Hi ha dues maneres d’entrar a la cleda. Tot depèn del que un pretengui fer amb el ramat. Si algú s’acosta a la pleta i «no entra per la porta», sinó que salta per «un altre indret», és evident que no és el pastor. No ve a cuidar el seu ramat. És «un estrany» que ve a «robar, matar i fer mal».

L’actuació del veritable pastor és molt diferent. Quan s’acosta a la cleda, «entra per la porta», crida les ovelles pel seu nom i elles reconeixen la seva veu. Les treu a fora i, quan les ha reunit totes, es posa al davant i elles el segueixen cap a les pastures on es podran alimentar. Les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.

Quin secret s’amaga en aquesta «porta» que legitima els veritables pastors que hi passen i desemmascara els estranys que entren «per un altre indret», no per tenir cura del ramat, sinó per fer-li mal? Els fariseus no entenen de què els està parlant aquell Mestre.

Llavors Jesús els dóna la clau del relat: «En veritat us ho dic: jo sóc la porta de les ovelles». Els qui entren pel camí obert per Jesús i el segueixen vivint el seu evangeli són veritables pastors: sabran alimentar la comunitat cristiana. Els que entren a la cleda deixant de banda Jesús i ignorant la seva causa són pastors estranys: faran mal al poble cristià.

En no poques Esglésies estem patint tots molt: els pastors i el poble de Déu. Les relacions entre la jerarquia i el poble cristià es viuen amb freqüència de manera recelosa, crispada i conflictiva: hi ha bisbes que se senten rebutjats; hi ha sectors cristians que se senten marginats.

Seria massa fàcil atribuir-ho tot a l’autoritarisme abusiu de la jerarquia o a la insubmissió inacceptable dels fidels. L’arrel és més profunda i complexa. Hem creat entre tots una situació difícil. Hem perdut la pau. Necessitarem cada vegada més a Jesús.

Hem de fer créixer entre nosaltres el respecte mutu i la comunicació, el diàleg i la recerca sincera de veritat evangèlica. Necessitem respirar com més aviat millor un clima més amable a l’Església. No sortirem d’aquesta crisi si no tornem tots a l’esperit de Jesús. Ell és «la porta».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

DUES EXPERIÈNCIES CLAU

Evangeli (Lc 24,13-35) del diumenge 26/04/2020, i comentari de J.A.Pagola

Aquell mateix diumenge dos dels deixebles de Jesús se n'anaven a un poble anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents.

Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin. Ell els preguntà: «De què discutiu entre vosaltres tot caminant?». Ells s'aturaren amb un posat trist i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: «De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l'únic que no saps el que hi ha passat?». Els preguntà: «Què?». Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret. S'havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l'entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se'ls han aparegut uns àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell, no l'han vist pas».

Ell els digué: «Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes. No havia de patir tot això el Messies abans d'entrar en la seva glòria?». Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.

Mentrestant s'acostaven al poblet on es dirigien i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: «Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar». Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre: «No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Llavors mateix s'alçaren de taula i se'n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó». Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l'havien reconegut quan partia el pa. (Lc 24,13-35)

Comentari.- 

En passar els anys, a les comunitats cristianes es va anar plantejant espontàniament un problema molt real. Pere, Maria Magdalena i els altres deixebles havien viscut experiències molt «especials» de trobada amb Jesús viu després de la seva mort. Experiències que a ells els van portar a «creure» en Jesús ressuscitat. Però els que es van acostar més tard al grup de seguidors, com podien despertar i alimentar aquesta mateixa fe?

Aquest és també avui el nostre problema. Nosaltres no hem viscut la trobada amb el Ressuscitat que van viure els primers deixebles. Amb quines experiències podem comptar nosaltres? Això és el que planteja el relat dels deixebles d’Emaús.

Els dos caminen cap a casa, tristos i desolats. La seva fe en Jesús s’ha apagat. Ja no esperen res d’ell. Tot ha estat una il·lusió. Jesús, que els segueix sense fer-se notar, els aconsegueix i camina amb ells. Lluc exposa així la situació: «Jesús es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo». Què poden fer per experimentar la seva presència viva al seu costat?

L’important és que aquests deixebles no obliden Jesús; «Conversen i discuteixen» sobre ell; recorden les seves «paraules» i els seus «fets» de gran profeta; deixen que aquell desconegut els vagi explicant el que ha passat. Els seus ulls no s’obren de seguida, però «el seu cor comença a cremar».

És el primer que necessitem a les nostres comunitats: recordar Jesús, aprofundir el seu missatge i la seva actuació, meditar la seva crucifixió… Si, en algun moment, Jesús ens commou, les seves paraules ens arriben fins al fons i el nostre cor comença a cremar, és senyal que la nostra fe s’està despertant.

No n’hi ha prou. Segons Lluc és necessària l’experiència del sopar eucarístic. Tot i que encara no saben qui és, els dos caminants senten necessitat de Jesús. Els fa bé la seva companyia. No volen que els deixi: «Queda’t amb nosaltres». Lluc ho subratlla amb goig: «Jesús va entrar per quedar-se amb ells». En el sopar se’ls obren els ulls.

Aquestes són les dues experiències clau: sentir que el nostre cor crema en recordar el seu missatge, la seva actuació i la seva vida sencera; sentir que, en celebrar l’eucaristia, la seva persona ens alimenta, ens enforteix i ens consola. Així creix a l’Església la fe en el Ressuscitat. 

(Diumenge 3 de Pasqua - A (Lluc 24,13-35))

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragula

ALEGRIA I PAU

Evangeli Diumenge II de Pasqua (Jn 20,19-31) i comentari de J.A. Pagola

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els    digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els   deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a   vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots   aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però   mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: «Hem vist el Senyor». Ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels         claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas».

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després digué a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm           les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li      diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».

Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom. (Jn 20,19-31)

Comentari. 

No els resultava fàcil als deixebles expressar el que estaven vivint. Recorren a tota mena de recursos narratius. El nucli, però, sempre és el mateix: Jesús viu i és de nou amb ells. Això és el decisiu. Recuperen Jesús ple de vida.

Els deixebles es troben amb qui els ha cridat i a qui han abandonat. Les dones abracen aquell que ha defensat la seva dignitat i les ha acollit com amigues. Pere plora en veure-ho: ja no sap si el vol més que els altres, només sap que l’estima. Maria de Magdala obre el seu cor a qui l’ha seduït per sempre. Els pobres, les prostitutes i els indesitjables el senten de nou a prop, com en aquells inoblidables àpats al seu costat.

Ja no serà com a Galilea. Hauran d’aprendre a viure de la fe. Hauran omplir-se del seu Esperit. Hauran de recordar les seves paraules i actualitzar els seus gestos. Però Jesús, el Senyor, és amb ells, ple de vida per sempre.

Tots experimenten el mateix: una pau profunda i una alegria incontenible. Les fonts evangèliques, tan sòbries sempre per parlar de sentiments, ho subratllen una i altra vegada: el Ressuscitat desperta en ells alegria i pau. És tan central aquesta experiència que es pot dir, sense exagerar, que d’aquesta pau i d’aquesta alegria va néixer la força evangelitzadora dels seguidors de Jesús.

On és avui aquesta alegria en una Església de vegades tan cansada, tan seriosa, tan poc donada al somriure, amb tan poc humor i humilitat per reconèixer sense problemes els seus errors i limitacions? On és aquesta pau en una Església tan plena de pors, tan obsedida pels seus propis problemes, cercant tantes vegades la seva pròpia defensa abans que la felicitat de la gent?

Fins quan podrem seguir defensant les nostres doctrines de manera tan monòtona i avorrida, si, al mateix temps, no experimentem l’alegria de «viure en Crist»? A qui atraurà la nostra fe si de vegades no podem ja ni aparentar que vivim d’ella?

I, si no vivim del Ressuscitat, qui omplirà el nostre cor?, on s’alimentarà la nostra alegria? I, si ens manca l’alegria que brolla d’ell, ¿qui comunicarà quelcom de «nou i de bo» als qui dubten?, qui ensenyarà a creure de manera més viva?, qui encomanarà esperança als qui pateixen?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragula

CREURE AL RESSUSCITAT

Evangeli de la Vetlla Pasqual i comentari de J.A. Pagola

Veure comentari: Diumenge de Pasqua - A (Mateu 28,1-10)

Passat el dissabte, quan ja clarejava el matí del diumenge, Maria Magdalena i l'altra Maria anaren a veure el sepulcre. De cop i volta se sentí un gran terratrèmol: un àngel del Senyor, baixat del cel, havia fet rodolar la pedra i s'hi havia assegut. Resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la neu. Va ser tan gran el sobresalt dels guardes, que de l'esglai quedaren com morts. L'àngel del Senyor digué a les dones: «No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com ho havia predit. Veniu a veure el lloc on havia estat posat, i aneu de seguida a dir als deixebles: Ha ressuscitat d'entre els morts i anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu. Mireu que jo us ho he dit». Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren corrents del sepulcre per anunciar-ho als deixebles. Jesús els sortí al pas i les saludà dient-los: «Déu vos guard». Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i l'adoraren. Jesús els digué. «No tingueu por. Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». (Mt 28,1-10)
Veure evangeli i comentari del Diumenge de Pasqua: 

 http://esglesiaesperanca.blogspot.com.es/

NO BAIXIS DE LA CREU

Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Mateu i comentari de J.A. Pagola

Veure comentari: Diumenge de Rams - A (Mateu 26,14-27,66)

 En aquell temps, un dels dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué: «Estic disposat a entregar-vos Jesús. Què em voleu donar?» Ells li pagaren trenta monedes de plata, i des d'aleshores buscava una ocasió per entregar-lo.

El primer dia dels Àzims, els deixebles preguntaren a Jesús: «On voleu que us preparem el sopar per menjar l'anyell pasqual?» Ell respongué: «Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu: El mestre diu: El meu moment s'acosta: faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva». Els deixebles compliren el que Jesús els havia manat i prepararen el sopar pasqual.

Cap al tard, es posà a taula amb els dotze. I digué tot menjant: «Us ho dic amb tota veritat: Un de vosaltres em trairà». Ells començaren a dir-li, un per un, molt entristits: «No soc pas jo, Senyor?» Jesús contestà: «El qui posa amb mi la mà al mateix plat per sucar-hi és el qui em trairà. El Fill de l'home fa el camí que les Escriptures havien predit d'ell, però ai de l'home que el traeix: a aquest home més li valdria no haver nascut». Judes, el qui el traïa, li preguntà: «No soc pas jo, rabí?» Jesús li contestà: «Sí que ho ets».

Mentre menjaven, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i digué tot donant-lo als deixebles: «Preneu i mengeu-ne; això és el meu cos». Després prengué un calze, digué l'acció de gràcies i els el donà tot dient: «Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes en remissió dels pecats. Us asseguro que des d'ara no beuré d'aquest fruit de la vinya fins el dia que en beuré de novell amb vosaltres en el Regne del meu Pare». Després de cantar l'himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Llavors Jesús els digué: «Aquesta nit tots tindreu de mi un desengany, perquè l'Escriptura diu: "Mataré el pastor, i les ovelles del ramat es dispersaran". Però, quan hauré ressuscitat, aniré davant vostre a Galilea». Pere li digué: «Ni que tots es desenganyin de vós, jo, mai». Jesús li respon: T'ho dic amb tota veritat: Aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m'hauràs negat tres vegades». Li diu Pere: «Ni que hagi de morir amb vós, no us negaré». I tots els deixebles digueren el mateix.

Llavors Jesús arribà amb els seus deixebles a una propietat anomenada Guet-Semaní, i els diu: «Seieu aquí mentre vaig allà a pregar». Prengué Pere i els dos fills de Zebedeu, i es posà tot trist i abatut. Llavors els digué: «Sento una tristor a l'ànima com per a morir-ne. Quedeu-vos aquí i vetlleu juntament amb mi». C. Ell s'avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava: + «Pare meu, si és possible, que aquest calze s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com vós voleu». Després va cap als seus deixebles i els troba adormits. Diu a Pere: «Així no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu, que no caigueu en la temptació. L'esperit està decidit a tot, però l'home és feble». Se n'anà per segona vegada i pregà: «Pare meu, si aquest calze no pot passar sense que jo el begui, que es faci la vostra voluntat». Després tornà i els trobà adormits: és que els ulls els pesaven. Els deixà, doncs, i se n'anà a pregar per tercera vegada, tot repetint la mateixa súplica. Se'n va després cap als deixebles i els diu: «Ja podeu dormir tranquils. Ha arribat l'hora. El Fill de l'home és entregat en mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem, que el qui em traeix ja és aquí».

Encara parlava Jesús quan arribà Judes, un dels dotze, amb molta gent, armada amb espases i garrots. Venien de part dels grans sacerdots i dels notables del poble. El qui el traïa els havia donat aquest senyal: «És aquell que jo besaré: deteniu-lo». Immediatament s'acostà a Jesús i li digué: S. «Déu vos guard, rabí». C. I el besà. Però Jesús li contestà: «Company, estigues pel que has vingut a fer». Llavors detingueren Jesús, i un dels qui anaven amb ell desembeinà l'espasa i, d'un cop, tallà l'orella del criat del gran sacerdot. Jesús li digué: «Torna a embeinar l'espasa: tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran. Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m'enviaria més de dotze legions d'àngels. Però llavors, com es compliria el que anuncien les Escriptures afirmant que ha de ser així?» Llavors Jesús s'adreçà a la gent i els digué: «Heu vingut a agafar-me, armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. Cada dia em teníeu assegut al temple ensenyant, i mai no em detinguéreu. Però tot ha passat així perquè es complís el que havien escrit els profetes». Llavors tots els deixebles el deixaren sol i fugiren.

Els qui havien detingut Jesús se l'endugueren al palau del gran sacerdot Caifàs, on s'havien reunit els mestres de la Llei i els notables. Pere el seguia de lluny fins que arribà al palau del gran sacerdot. Entrà al pati i s'assegué entre els guardes, esperant el desenllaç. Els grans sacerdots amb tot el sanedrí buscaven alguna falsa declaració contra Jesús per poder-lo condemnar a mort, però no en trobaven cap, tot i que s'havien presentat molts testimonis que declaraven en fals. Finalment se'n presentaren dos amb aquesta acusació: «Aquest ha dit: "Jo podria destruir el santuari de Déu i reconstruir-lo en tres dies"». C. El gran sacerdot s'aixecà i preguntà a Jesús: «No et vols defensar de res? Què en dius, de les acusacions que et fan aquests testimonis?»  Però Jesús callava. El gran sacerdot li digué: «Et conjuro pel Déu viu que ens diguis si tu ets el Messies, el Fill de Déu». Jesús li respon: «Sí, teniu raó. Us asseguro que des d'ara veureu el Fill de l'home assegut a la dreta del Totpoderós, i venint enmig dels núvols del cel». Llavors el gran sacerdot s'esquinçà els vestits tot cridant: «Ha blasfemat! Quina falta ens fan els testimonis? Vosaltres mateixos acabeu de sentir la blasfèmia. Què us en sembla?» Ells respongueren: «Mereix pena de mort». Llavors li escopien a la cara i li pegaven; altres el bufetejaven i li deien: «Profetitza, Messies; endevina qui t'ha pegat».

Mentrestant Pere s'estava assegut fora, al pati. Una criada se li acostà per dir-li: «Tu també hi anaves amb Jesús, el Galileu». Però ell ho negà davant de tothom i li digué: «No sé de què em parles». Quan Pere sortia cap al portal, una altra criada s'hi fixà i digué als qui eren allí: «Aquest anava amb Jesús, el Natzarè». Pere ho tornà a negar i jurava que no coneixia aquell home. Al cap de poc els qui eren allà s'acostaren i digueren a Pere: «És veritat que hi anaves, amb ells; se't nota fins i tot en el parlar». Ell es posà a proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home. En aquell moment cantà el gall i Pere es recordà que Jesús li havia dit: «Abans no canti el gall, em negaràs tres vegades», i així que va ser fora, va plorar amargament.

Quan s'hagué fet de dia, tots els grans sacerdots i els notables del poble tingueren sessió contra Jesús per decretar la seva mort. Se l'endugueren encadenat i l'entregaren a Pilat, el governador romà.

Quan Judes, el qui l'havia traït, veié que l'havien condemnat, es penedí del que havia fet. Retornà les trenta monedes als grans sacerdots i als notables i els digué: «He pecat entregant a la mort un home innocent». Ells, per tota resposta, li digueren: «A nosaltres ens vens amb això? Tu t'arreglaràs». Ell llençà els diners al santuari, sortí a fora, se'n va anar i es va penjar. Els grans sacerdots recolliren els diners, però es deien: «No podem posar-los amb el diner de les ofrenes, perquè són el preu d'una vida». Després de discutir-ho, van comprar amb aquells diners el camp del Terrisser per sepultar els forasters. Per això encara avui s'anomena camp de Sang. Així es complí el que diu el profeta Jeremies: «Prengueren les trenta monedes, el preu d'un esclau, tal com l'avaluaven els israelites, i les donaren a canvi del camp del Terrisser, tal com el Senyor m'havia indicat».

Jesús comparegué davant el governador. El governador l'interrogà: «Ets tu el rei dels jueus?» Jesús li digué: «Sí, teniu raó». Però Jesús no contestava res a les acusacions que li feien els grans sacerdots i els notables del poble. Llavors Pilat li diu: «No sents quantes acusacions presenten contra tu?» Però Jesús no li respongué ni una paraula, tant que el governador n'estava tot sorprès. Cada any, per la festa, el governador tenia el costum d'indultar un pres, el que la gent volia. Llavors hi havia un pres famós, un tal Bar-Abàs. Quan la gent es reuní, Pilat els digué: «Qui voleu que indulti, Bar-Abàs o Jesús, tingut per Messies?» Perquè s'adonava que li havien entregat Jesús per enveja. Mentre Pilat seia al tribunal, la seva esposa li feu arribar aquest encàrrec: S. «No vulguis saber res d'aquest innocent; aquesta nit, en somni, he sofert molt per ell». Mentrestant els grans sacerdots i els notables havien convençut la gent que demanessin l'indult de Bar-Abàs i la mort de Jesús. Quan Pilat els preguntà quin dels dos volien que els indultés, ells li respongueren: «Bar-Abàs». Pilat els diu: «I de Jesús, tingut per Messies, què n'he de fer?» Tots li respongueren: «Que el crucifiquin». Digué Pilat: «Per què? Quin mal ha fet?» Ells cridaven més fort encara: «Que el crucifiquin». Quan Pilat s'adonà que era inútil el seu intent i que més aviat crearia un avalot, es rentà amb aigua les mans davant la gent i els digué: «Jo no soc responsable de la sang d'aquest home; arregleu-vos vosaltres». Tot el poble respongué: «Que la responsabilitat d'aquesta sang caigui sobre nosaltres i sobre els nostres fills». Llavors els deixà lliure Bar-Abàs i entregà Jesús, després de fer-lo assotar, perquè el crucifiquessin.

Els soldats del governador s'endugueren Jesús a l'interior del pretori, reuniren al seu voltant tota la tropa, li tragueren els vestits, el cobriren amb un mantell de color grana, i li posaren al front una corona d'espines que havien teixit, i a la mà dreta li posaren una canya. Després, per burlar-se'n, s'agenollaven davant d'ell i li deien: «Salve, rei dels jueus». També l'escopien i li prenien la canya per pegar-li al cap. Acabada la burla, li tragueren el mantell, li posaren els seus vestits i se l'endugueren per crucificar-lo.

Quan sortien, trobaren un home de Cirena, que es deia Simó, i l'obligaren a carregar-se la creu de Jesús. Arribaren a un indret anomenat Gólgota, que vol dir lloc de la Calavera. Li oferiren una beguda de vi barrejat amb fel; ell el tastà, però no en volgué beure. Després de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits i se'ls jugaren als daus. I s'assegueren allà per fer la guàrdia. Sobre el seu cap, havien posat escrita la causa de la seva condemna: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus». Dos bandolers foren crucificats juntament amb ell, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.

Els qui passaven l'insultaven, movien el cap amb aires de mofa i deien: «Tu que vols destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't tu mateix; si ets el Fill de Déu, baixa de la creu». També se'n burlaven els grans sacerdots amb els mestres de la Llei i els notables. Deien: «Ell que salvava els altres, no és capaç de salvar-se ell mateix! Ell que és el rei d'Israel, que baixi ara de la creu i creurem en ell. Confiava en Déu: que l'alliberi, doncs, si tant se l'estima, ell que deia: Soc Fill de Déu». Els bandolers que havien estat crucificats amb ell també li feien els mateixos retrets.

Des del migdia fins a mitja tarda s'estengué una foscor sobre tota la terra. Cap a mitja tarda Jesús cridà amb tota la força: «Eli, Eli, lema sabactani?» Que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?» Alguns dels qui eren allí deien: «Ara crida Elies». Un d'ells anà corrents a prendre una esponja xopa de vinagre i la posà al capdamunt d'una canya perquè begués. Però els altres li deien: «Deixa'l estar. A veure si ve Elies a salvar-lo». Jesús tornà a cridar amb tota la força i expirà.

En aquell moment la cortina que tancava el santuari s'esquinçà en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s'esberlaren, els sepulcres s'obriren i ressuscitaren molts cossos dels sants que hi reposaven; després de la resurrecció de Jesús sortiren dels sepulcres, anaren a la Ciutat Santa i s'aparegueren a molts. Quan el centurió i els soldats que guardaven Jesús veieren el terratrèmol i tot el que havia passat, s'esveraren molt i deien: «És veritat: Aquest home era Fill de Déu». També moltes dones eren allà mirant-s'ho de lluny. Havien seguit Jesús des de Galilea i el proveïen amb els seus propis recursos. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills de Zebedeu.

Cap al tard vingué un home ric d'Arimatea, que es deia Josep, i era també dels seguidors de Jesús. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús. Pilat manà que li donessin el cos. Josep el prengué, l'amortallà amb un llençol i el posà en el sepulcre nou que ell s'havia fet tallar a la roca. Després feu rodolar una gran pedra, per tancar l'entrada del sepulcre, i se n'anà. Maria Magdalena i l'altra Maria eren allà, assegudes davant el sepulcre.

L'endemà, que era ja dissabte, els grans sacerdots i els fariseus anaren en corporació a trobar Pilat per dir-li: «Senyor, ens hem recordat que aquell impostor quan encara vivia va dir: "Al cap de tres dies ressuscitaré". Doneu ordre de guardar el sepulcre fins al tercer dia, no fos cas que els deixebles anessin a robar-lo i diguessin al poble: "Ha ressuscitat d'entre els morts". Seria una impostura pitjor que la primera». Pilat els digué: «Podeu disposar d'una guàrdia. Feu guardar el sepulcre tan bé com sapigueu». Ells anaren al sepulcre i l'asseguraren segellant-ne l'entrada i posant-hi guàrdia. (Mt 26,14-27,66)