PASSIÓ PER DÉU I COMPASSIÓ PER A L’ÉSSER HUMÀ

Comentari a l’evangeli (Mt 22,34-40) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, quan els fariseus s'assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren a reunir, i un d'ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?». Jesús li contestà: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes venen d'aquests dos».

Comentari.-

Quan obliden allò essencial, fàcilment les religions s’endinsen per camins de mediocritat pietosa o de casuística moral, que no només incapaciten per a una relació sana amb Déu, sinó que poden fer mal a les persones greument. Cap religió no s’escapa d’aquest risc.

L’escena que es narra als evangelis té com a rerefons una atmosfera religiosa en què sacerdots i mestres de la llei classifiquen centenars de mandats de la Llei divina en «fàcils» i «difícils», «greus» i «lleus», «petits» i «grans». Gairebé impossible moure’s amb un cor sa en aquesta xarxa.

La pregunta que plantegen a Jesús cerca de recuperar allò essencial, descobrir l’«esperit perdut»: quin és el manament principal?, què és essencial?, on és el nucli de tot plegat? La resposta de Jesús, com la de Hillel i altres mestres jueus, recull la fe bàsica d’Israel: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tot el pensament». «Estima els altres com a tu mateix».

Que ningú pensi que, en parlar de l’amor a Déu, s’està parlant d’emocions o sentiments cap a un ésser imaginari, ni d’invitacions a pregàries i devocions. «Estimar Déu amb tot el cor» és reconèixer humilment el Misteri últim de la vida; orientar confiadament l´existència d´acord amb la seva voluntat: estimar Déu com a Pare, que és bo i ens estima.

Tot això marca decisivament la vida, ja que vol dir lloar l’existència des de la seva arrel; prendre part a la vida amb gratitud; optar sempre per allò bo i bell; viure amb cor de carn i no de pedra; resistir-se a tot allò que traeix la voluntat de Déu negant la vida i la dignitat dels seus fills i filles.

Per això, l’amor a Déu és inseparable de l’amor als germans. Així ho recorda Jesús: «Estima els altres com a tu mateix». No és possible l’amor real a Déu sense escoltar el patiment dels fills i filles. Quina religió seria aquella en què la fam dels desnodrits o l’excés dels satisfets no plantegés cap pregunta ni inquietud als creients? No estan desencaminats els qui resumeixen la religió de Jesús com a «passió per Déu i compassió per la humanitat».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari

 A DÉU EL QUE ÉS DE DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 22,15-21) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d'Herodes a dir-li: «Mestre, sabem que dieu sempre la veritat, i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos, doncs, què en penseu, d'això? És lícit o no, de pagar tribut al Cèsar?». Jesús, que s'havia adonat de la seva malícia, els respongué: «Hipòcrites, per què proveu de comprometre'm? Ensenyeu-me la moneda del tribut». Ells li ensenyaren una denari, i Jesús els preguntà: «De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?». Li diuen: «Del Cèsar». Jesús els respon: «Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu».

Comentari.-

El parany que li posen a Jesús està ben pensat: «¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?» Si respon negativament, podran acusar-lo de rebel·lió contra Roma. Si accepta la tributació, quedarà desacreditat davant d’aquella gent que viu escanyada pels impostos, i que ell tant estima i defensa.

Jesús els demana que li ensenyin «la moneda del tribut». Ell no la té, ja que viu com un rodamón itinerant, sense terres ni feina fixa; no té problemes amb els recaptadors. Després els pregunta per la imatge que apareix en aquell denari de plata. Representa Tiberi, i la llegenda deia: «Tiberius Caesar, Divi Augusti Filius Augustus». Al revers s’hi podia llegir: «Pontifex Maximus».

El gest de Jesús ja és clarificador. Els seus adversaris viuen esclaus del sistema, ja que, en utilitzar aquella moneda encunyada amb símbols polítics i religiosos, reconeixen la sobirania de l’emperador. No és el cas de Jesús, que viu de manera pobra però lliure, dedicada als més pobres i exclosos de l’Imperi.

Jesús afegeix llavors alguna cosa que ningú no li ha plantejat. Li pregunten pels drets del Cèsar i ell els respon recordant els drets de Déu: «Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». La moneda porta la imatge de l’emperador, però l’ésser humà, com recorda l’antic llibre del Gènesi, és «imatge de Déu». Per això mai no ha de ser sotmès a cap emperador. Jesús ho havia recordat moltes vegades. Els pobres són de Déu; els petits són els seus fills predilectes; el regne de Déu els pertany. Ningú no n’ha d’abusar.

Jesús no diu que una meitat de la vida, la material i econòmica, pertany a l’esfera del Cèsar, i l’altra meitat, espiritual i religiosa, a l’esfera de Déu. El seu missatge és un altre: si entrem al regne, no hem de consentir que cap Cèsar sacrifiqui el que només pertany a Déu: els famolencs del món, els subsaharians abandonats que arriben amb les pasteres, els «sense papers» de les nostres ciutats. Que cap Cèsar compti amb nosaltres.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 22 d’octubre XXVI durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “A déu el que és de Déu, té com a fonament els fragments (15-21) dels capítol 22 de l’evangeli de Mateu. 

Aquesta és una homilia que descriu nítidament allò que és de Déu i el que no ho és. L’evangeli de Mateu ens descriu un parany que els fariseus li posen a Jesús: «¿És permès o no de pagar tribut al Cèsar?» però Jesús no es deixa sorprendre. Els fariseus i els seus adversaris viuen esclaus del sistema, ja que, en utilitzar aquella moneda encunyada amb símbols polítics i religiosos, reconeixen la sobirania de l’emperador. No és el cas de Jesús, que viu de manera pobra però lliure, dedicada als més pobres i exclosos de l’Imperi. 

Ja en aquella època, com en l’actualitat hi ha que viuen amb una actitud de servilisme permanent, car –a la seva manera- creuen que és la millor manera de treure’n un profit positiu pels seus interessos. Potser és per això que li pregunten pels drets del Cèsar i ell els respon recordant els drets de Déu: «Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». La moneda porta la imatge de l’emperador, però l’ésser humà, com recorda l’antic llibre del Gènesi, és «imatge de Déu». Per això mai no ha de ser sotmès a cap emperador.

Com tantes vegades ens ho recorda l’evangeli, Els pobres són de Déu; els petits són els seus fills predilectes; el regne de Déu els pertany. Ningú no n’ha d’abusar.

No es tracte com ens recorda l’homilia, d’a parts iguals, servir a l’emperador de torn i a Déu: El seu missatge és un altre: si entrem al regne, no hem de consentir que cap Cèsar sacrifiqui el que només pertany a Déu: els famolencs del món, els subsaharians abandonats que arriben amb les pasteres, els «sense papers» de les nostres ciutats. Que cap Cèsar compti amb nosaltres.     

Al·leluia Fl 2,15-16

Vosaltres que porteu la paraula de vida

resplendiu com estrelles en un cel de nit.

Una nova homilia, que ens hauria d’interpel·lar seriosament en relació al nostre comportament en relació a les qüestions que pertanyen a Déu i les que pertanyen a les obligacions que tenim com a ciutadans d’un determinat país. Són dues qüestions diametralment diferents i per cap concepte, les podem ficar en el mateix sarró. 

Avui, al finalitzar els meus comentaris, em ve a la memòria el dolor i el patiment dels milers de morts que la crueltat de determinats dirigents de Palestina i Israel, de Rússia, i de tantes i tantes parts del món, que –sense escrúpols- porten a la mort, a la misèria, la fam i al menyspreu més recargolat a grans territoris on habiten la gran família humana. Preguem per la PAU al món, i pel regne d’Amor i Justícia arreu. Que així sigui.

      

TAMBÉ AVUI ÉS POSSIBLE ESCOLTAR DÉU

Comentari a l’evangeli (Mt 22,1-14) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n'envià d'altres que diguessin als convidats: JaEn aquell temps, Jesús proposà aquesta altra paràbola als grans sacerdots i als notables del poble: «Passa amb el Regne del cel com amb un rei que celebrava el casament del seu fill: envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. Llavors n'envià d'altres que diguessin als convidats: Ja tinc preparat el banquet, he fet matar els vedells i l'aviram. Tot és a punt: veniu a la festa. Però ells no en feren cas: l'un se n'anà al seu camp, l'altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren. El rei, en veure això, s'indignà, i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Mentrestant, digué als seus homes: El banquet de casament és a punt, però els convidats no se'l mereixen. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a la festa tothom que trobeu. Ells hi anaren, i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents. I la sala del banquet s'omplí de convidats.

Quan el rei entrà a veure els convidats, s'adonà que un home dels que eren allí no duia el vestit de festa, i li digué: Company, com és que has entrat sense vestit de festa? Ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de peus i mans i traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Els cridats són molts, però no tants els elegits».

Comentari.-

Ho diuen tots els estudis. La religió està en crisi a les societats desenvolupades d’Occident. Cada vegada són menys els que s’interessen per les creences religioses. Les elaboracions dels teòlegs gairebé no tenen ressò. Els joves abandonen les pràctiques religioses. La societat està anant cap a una indiferència creixent.

Hi ha, però, una cosa que mai no hem d’oblidar els creients. Déu no està en crisi. Aquesta Realitat suprema cap a la qual apunten les religions amb noms diferents segueix viva i operant. Déu està també avui en contacte immediat amb cada ésser humà. La crisi d’allò que és religiós no pot impedir que Déu se segueixi oferint a cada persona en el fons misteriós de la seva consciència.

Des d’aquesta perspectiva, és un error «demonitzar» en excés la crisi religiosa actual, com si fos una situació impossible per a l’acció salvadora de Déu. No és així. Cada context sociocultural té les seves condicions més o menys favorables per al desenvolupament d’una religió determinada, però l’ésser humà manté intactes les seves possibilitats d’obrir-se al Misteri últim de la vida, que l’interpel·la des de l’íntim de la seva consciència.

La paràbola dels convidats a noces ho recorda de manera expressiva. Déu no exclou ningú. El seu únic anhel és que la història humana acabi en una festa joiosa. El seu únic desig, que la sala espaiosa del banquet s’ompli de convidats. Tot ja està preparat. Ningú no pot impedir a Déu que faci arribar a tothom la seva invitació.

És cert que la crida religiosa troba rebuig en no pocs, però la invitació de Déu no s’atura. La poden escoltar tots, «bons i dolents», els que viuen a «la ciutat» i els que estan perduts «per les cruïlles dels camins». Tota persona que escolta la crida del bé, de l’amor i de la justícia està acollint Déu.

Penso en tantes persones que ho ignoren gairebé tot de Déu. Només coneixen una caricatura d’allò que és religiós. Mai no podran sospitar «la joia de creure». Estic segur que Déu és viu i operant en allò més íntim del seu ésser. Estic convençut que molts acullen la seva invitació per camins que a mi se m’escapen.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 8 d’octubre XXVI durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Dura crítica als dirigents religiosos”, té com a fonament els fragments (1-14) dels capítol 22 de l’evangeli de Mateu. 

Una nova homilia basada en una altre paràbola que Jesús proposa als grans sacerdots i als notables del poble del Israel del seu temps. Una paràbola que també és vigent avui en ple segle XXI en mig d’un panorama força decebedor com a conseqüència d’un clericalisme erràtic, tant en les formes com en bona part dels continguts doctrinals que ens han transmès. La paràbola dels convidats a noces ho recorda de manera gràfica. Déu no exclou ningú. El seu únic anhel és que la història humana acabi en una festa joiosa, que la sala espaiosa del banquet s’ompli de convidats. Tot ja està preparat. Ningú no pot impedir a Déu que faci arribar a tothom la seva invitació. L’homilia, al mateix temps, ens deixa clar que hi ha una cosa que mai no hem d’oblidar els creients. Déu no està en crisi. Aquesta Realitat suprema cap a la qual apunten les religions amb noms diferents segueix viva i operant. Déu està també avui en contacte immediat amb cada ésser humà. La crisi d’allò que és religiós no pot impedir que Déu se segueixi oferint a cada persona en el fons misteriós de la seva consciència. Des d’aquesta perspectiva, és un error «demonitzar» en excés la crisi religiosa actual, com si fos una situació impossible per a l’acció salvadora de Déu. No és així.

La paràbola dels convidats a noces ho recorda de manera expressiva. Déu no exclou ningú. El seu únic anhel és que la història humana acabi en una festa joiosa. El seu únic desig, que la sala espaiosa del banquet s’ompli de convidats. Tot ja està preparat. Ningú no pot impedir a Déu que faci arribar a tothom la seva invitació.

L’homilia certifica que la crisi religiosa del nostre temps és greu i notable, la qual cosa no vol dir que ja no existeixi la més mínima esperança per a la humanitat. M’atreviria dir que malgrat la crisi religiosa d’avui, com quasi la d’altres èpoques, no altera als plans de Déu, cal recordar que Jesús no va voler institucionalitzar cap mena de religió. Només ens va assenyalà un camí: el de treballar pel Regne de Déu, el regne d’Amor de Justícia i de Pau. Conseqüentment, potser caldrà potenciar més l’espiritualitat que la religió, o dit amb altres paraules, capgirar la metodologia parafernàlica de la majoria o de totes les religions, per una creixent i més profunda espiritualitat interior que ens porti a treballar per l’esmentat Regne de Déu.      

Finalitzo el meu comentari amb una nova frase de Pau de la seva carta als cristians de Filips: El meu Déu satisfarà les vostres necessitats d'acord amb l'esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist. A Déu, Pare nostre, sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

Així com també amb l’Al·leluia del proper diumenge 15 d’octubre 

Al·leluia Ef 1,17-28

Que el Pare de nostre Senyor Jesucrist

il·lumini els ulls del nostre cor

perquè coneguem a quina esperança ens ha cridat.

     

 

DURA CRÍTICA ALS DIRIGENTS RELIGIOSOS

Comentari a l’evangeli (Mt 21,33-43) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.-

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: «Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d'una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, hi deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n'anà del país. Quan s'acostava el temps de la verema, envià els seus homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un, li van pegar; a un altre, el van matar; a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual. Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Però ells, en veure'l, es digueren: Aquest és l'hereu: matem-lo i ens quedarem l'heretat. I l'agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l'amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?». Li responen: «Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema». Jesús els diu: «No heu llegit mai allò que diu l'Escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se'n meravellen? Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar». 

Comentari.-

La paràbola dels «vinyaters homicides» és, sens dubte, la més dura que Jesús va pronunciar contra els dirigents religiosos del seu poble. No és fàcil remuntar-se fins al relat original, però probablement no era gaire diferent del que podem llegir avui en la tradició evangèlica.

Els protagonistes de més relleu són, sens dubte, els pagesos encarregats de treballar la vinya. La seva actuació és sinistra. No s’assemblen en absolut a l’amo que té cura de la vinya amb sol·licitud i amor perquè no li manqui res.

No accepten el senyor a qui pertany la vinya. Volen ser ells els únics amos. Un darrere l’altre, van eliminant els servents que ell els envia amb paciència increïble. No respecten ni el fill. Quan arriba, el «van treure fora de la vinya» i el van matar. La seva única obsessió és «quedar-se la seva heretat».

Què pot fer el propietari? Acabar amb aquests vinyaters i lliurar la seva vinya a altres «que li donin els fruits al seu temps.» La conclusió de Jesús és tràgica: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».

A partir de la destrucció de Jerusalem l’any 70, la paràbola va ser llegida com una confirmació que l’Església havia pres el relleu d’Israel, però mai no va ser interpretada com si al «nou Israel» estigués garantida la fidelitat a l’amo de la vinya.

El regne de Déu no és l’Església. No pertany a la jerarquia. No és propietat d’aquests teòlegs o aquells altres. El seu únic amo és el Pare. Ningú no s’ha de sentir propietari de la seva veritat ni del seu esperit. El regne de Déu és al «poble que el faci fructificar» de justícia, compassió i defensa dels últims.

La tragèdia més gran que pot succeir al cristianisme d’avui i de sempre és que mati la veu dels profetes, que els summes sacerdots se sentin amos de la «vinya del Senyor» i que, entre tots, fem «fora» el Fill, ofegant el seu Esperit. Si l’Església no respon a les esperances que hi ha posat el Senyor, Déu obrirà nous camins de salvació en pobles que produeixin fruits.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 8 d’octubre XXVI durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Dura crítica als dirigents religiosos”, té com a fonament els fragments (33-43) dels capítol 21 de l’evangeli de Mateu.

Una paràbola, que malauradament descriu el que en totes les èpoques es repeteix persistentment. Sempre hi ha persones, polítics i també eclesiàstics, que la seva gran obsessió és aconseguir un lloc de privilegi, el més alt que poden, per satisfer les seves ànsies de poder social i d’enriquiment personal. La homilia ho descriu molt gràficament: La seva actuació és sinistra. No s’assemblen en absolut a l’amo que té cura de la vinya amb sol·licitud i amor perquè no els manqui res, i a més no accepten al qui pertany la vinya. La seva única obsessió és «quedar-se la seva heretat». Què pot fer el propietari? Acabar amb aquests vinyaters i lliurar la seva vinya a altres «que li donin els fruits al seu temps.» La conclusió de Jesús és tràgica: «Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el faci fructificar».
L’homilia ens descriu que a partir de la destrucció de Jerusalem l’any 70, la paràbola va ser llegida com una confirmació que l’Església havia pres el relleu d’Israel, però mai no va ser interpretada com si al «nou Israel» estigués garantida la fidelitat a l’amo de la vinya. Al mateix temps deixa molt clar i de manera contundent que El regne de Déu no és l’Església. No pertany a la jerarquia. No és propietat d’aquests teòlegs o aquells altres. El seu únic amo és el Pare. Ningú no s’ha de sentir propietari de la seva veritat ni del seu esperit. El regne de Déu és al «poble que el faci fructificar» de justícia, compassió i defensa dels últims.

L’homilia, conclou de manera contundent i diàfana, que “La tragèdia més gran que pot succeir al cristianisme d’avui i de sempre és que mati la veu dels profetes, que els summes sacerdots se sentin amos de la «vinya del Senyor» i que, entre tots, fem «fora» el Fill, ofegant el seu Esperit. Si l’Església no respon a les esperances que hi ha posat el Senyor, Déu obrirà nous camins de salvació en pobles que produeixin fruits.”

Aquesta darrera frase m’ha recordat una desgraciada expressió del secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, destil·lant aversió a la possibilitat que es concedeixi l’amnistia als polítics catalans i als que van defensar les urnes l’1 d’octubre del 2017. Quan expressa el seu rebuig, a qui serveix aquest bisbe, a Déu o al regim franquista? Crec que no fa falta dir res més... :Si l’Església no respon a les esperances que hi ha posat el Senyor, Déu obrirà nous camins de salvació en pobles que produeixin fruits.”

Al·leluia Jo 15,16

Soc jo qui us he escollit del món

per confiar-vos la missió

d'anar pertot arreu i donar fruit,

i el vostre fruit perdurarà.

Una molt esperançadora homilia basada en el text d’una paràbola molt i molt dura contra els dirigents religiosos d’Israel però que també serveixen avui per aquells dirigents religiosos d’arreu del planeta, que han deixat de servir a Déu i només serveixen el “déu” del poder, dels diners o d’unes ideologies que gens tenen a veure amb el que ens va està ensenyant Jesús.

Finalitzo el meu comentari amb una nova frase de Pau de la seva carta als cristians de Filips: Germans, no us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica, i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies. Així la pau de Déu, que sobrepassa el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.