dijous, 28 d’abril del 2022

M’ESTIMES?

 Comentari de l’evangeli (Jn 21,1-19) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

1 Després de tot això, Jesús es va tornar a aparèixer als deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera:

2 Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. 3 Simó Pere els diu:

--Me'n vaig a pescar.

Els altres li diuen:

--Nosaltres també venim amb tu.

Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res. 4 Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos ell. 5 Llavors Jesús els digué:

--Nois, no teniu res per a menjar?

Li respongueren:

--No.

6 Ell els digué:

--Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix.

Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. 7 Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere:

--És el Senyor.

Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. 8 Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos. 9 Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. 10 Jesús els diu:

--Porteu peixos dels que acabeu de pescar.

11 Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. 12 Jesús els digué:

--Veniu a menjar.

Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. 13 Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix.

14 Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.

Jesús i Pere

15 Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:

--Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?

Ell li respongué:

--Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li diu:

--Pastura els meus anyells.

16 Per segona vegada li pregunta:

--Simó, fill de Joan, m'estimes?

Ell li respon:

--Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.

Jesús li diu:

--Pastura les meves ovelles.

17 Li pregunta Jesús per tercera vegada:

--Simó, fill de Joan, m'estimes?

Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:

--Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.

Li diu Jesús:

--Pastura les meves ovelles. 18 T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.

19 Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.

Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir:

--Segueix-me.(Jn 21,1-19,BCI)

 

Comentari.-

Aquesta pregunta que el Ressuscitat fa a Pere ens recorda a tots els que ens diem creients que la vitalitat de la fe no és un assumpte de comprensió intel·lectual, sinó d’amor a Jesucrist.

És l’amor el que permet a Pere entrar en una relació viva amb Crist ressuscitat i el que ens pot introduir també a nosaltres en el misteri cristià. El que no estima amb prou feines pot «entendre» res sobre la fe cristiana.

No hem d’oblidar que l’amor brolla en nosaltres quan comencem a obrir-nos a una altra persona en una actitud de confiança i d’entrega que va sempre més enllà de raons, proves i demostracions. D’alguna manera, estimar és sempre «aventurar-se» en l’altre.

Així succeeix també en la fe cristiana. Jo tinc raons que em conviden a creure en Jesucrist. Però, si l’estimo, no és en últim terme per les dades que em faciliten els investigadors ni per les explicacions que m’ofereixen els teòlegs, sinó perquè ell desperta en mi una confiança radical en la seva persona.

Però hi ha alguna cosa més. Quan volem realment una persona concreta, pensem en ella, la busquem, l’escoltem, ens sentim a prop. D’alguna manera, tota la nostra vida queda tocada i transformada per ella, per la seva vida i el seu misteri.

La fe cristiana és «una experiència d’amor». Per això, creure en Jesucrist és molt més que «acceptar veritats» sobre ell. Creiem realment quan experimentem que ell es va convertint en el centre del nostre pensar, el nostre voler i tot el nostre viure. Un teòleg tan poc sospitós de frivolitats com Karl Rahner no dubta a afirmar que només podem creure en Jesucrist «en el cas que vulguem estimar-lo i tinguem valor per abraçar-lo».

Aquest amor a Jesús no reprimeix ni destrueix el nostre amor a les persones. Ans al contrari, és justament el que pot donar-li la seva veritable profunditat, alliberant-lo de la mediocritat i la mentida. Quan es viu en comunió amb Crist és més fàcil descobrir que això que anomenem «amor» moltes vegades no és més que l’«egoisme sensat i calculador» de qui sap comportar-se hàbilment, sense arriscar-se mai a estimar amb generositat total.

L’experiència de l’amor a Crist pot donar-nos forces per estimar fins i tot sense esperar sempre cap guany o per renunciar -almenys alguna vegada- a petits avantatges per servir millor qui ens necessita. Potser alguna cosa realment nova es produiria en les nostres vides si fóssim capaços d’escoltar amb sinceritat la pregunta del Ressuscitat: «Tu, m’estimes?».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 1 de maig, Diumenge III de Pasqua, se’ns ofereix amb el títol de “M’estimes?” fent referència al que es descriu l’evangeli joànic en els paràgrafs 1-19del capítol 21.

L’homilia sobre el text joànic del capítol 21, se centra en exclusiva a parlar-nos de l’experiència de l’amor, en general i de l’amor en Jesús en particular i de manera especial. És per això que en el seu inici afirma: Aquesta pregunta que el Ressuscitat fa a Pere ens recorda a tots els que ens diem creients que la vitalitat de la fe no és un assumpte de comprensió intel·lectual, sinó d’amor a Jesucrist. Tot afirmant immediatament: El que no estima amb prou feines pot «entendre» res sobre la fe cristiana.

Tot seguit posa un exemple molt entenedor: No hem d’oblidar que l’amor brolla en nosaltres quan comencem a obrir-nos a una altra persona en una actitud de confiança i d’entrega que va sempre més enllà de raons, proves i demostracions. D’alguna manera, estimar és sempre «aventurar-se» en l’altre. Per a continuació afirmar: Quan volem realment una persona concreta, pensem en ella, la busquem, l’escoltem, ens sentim a prop. D’alguna manera, tota la nostra vida queda tocada i transformada per ella, per la seva vida i el seu misteri.

Conseqüentment, La fe cristiana és «una experiència d’amor». Per això, creure en Jesucrist és molt més que «acceptar veritats» sobre ell. Creiem realment quan experimentem que ell es va convertint en el centre del nostre pensar, el nostre voler i tot el nostre viure. Un teòleg tan poc sospitós de frivolitats com Karl Rahner no dubta a afirmar que només podem creure en Jesucrist «en el cas que vulguem estimar-lo i tinguem valor per abraçar-lo».

L’homilia conclou, afirmant contundentment: L’experiència de l’amor a Crist pot donar-nos forces per estimar fins i tot sense esperar sempre cap guany o per renunciar -almenys alguna vegada- a petits avantatges per servir millor qui ens necessita. Potser alguna cosa realment nova es produiria en les nostres vides si fóssim capaços d’escoltar amb sinceritat la pregunta del Ressuscitat: «Tu m’estimes?».

Crist, el creador de totes les coses, ha ressuscitat i s'ha compadit del llinatge humà.

Amigues i amics, que aquesta homilia del Diumenge III de Pasqua, ens esperoni i animi a voler estimar, per damunt de tot a Jesús de manera que el centre de la nostra fe cristiana, sigui molt més aquest amor a Jesucrist, molt més que a qualsevol religió cristiana de les que avui tenim al nostra abast, a més de la que, majoritàriament, ha estat i és la que més coneixem. Totes les religions, les cristianes també, són institucions humanes, no divines, conseqüentment el centre de la nostra fe cal que sigui fonamentalment Jesús de Natzaret.


dijous, 21 d’abril del 2022

FANG ANIMAT PER L’ESPERIT

Comentari de l’evangeli (Jn 20,19-31) per: J.A.Pagola

Evangeli.-

19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:
--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
--Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.
24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. 25 Ells li van dir:
--Hem vist el Senyor.
Però ell els contestà:
--Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!
26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
27 Després diu a Tomàs:
--Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
28 Tomàs li va respondre:
--Senyor meu i Déu meu!
29 Jesús li diu:
--Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
Epíleg
30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom. (Jn 20,19-31.BCI)

Comentari.-

Joan ha tingut molta cura de l’escena en què Jesús va confiar als seus deixebles la seva missió. Vol deixar ben clar què és l’essencial. Jesús és al centre de la comunitat, omplint a tots de la seva pau i alegria. Però als deixebles els espera una missió. Jesús no els ha convocat només per gaudir-ne, sinó per fer-lo present en el món.

Jesús els «envia». No els diu en concret a qui han d’anar, què han de fer o com han d’actuar: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». La seva tasca és la mateixa de Jesús. No en tenen una altra: la que Jesús ha rebut del Pare. Han de ser al món el que ha estat ell.

Ja han vist a qui s’ha apropat, com ha tractat als més desvalguts, com ha portat endavant el seu projecte d’humanitzar la vida, com ha sembrat gestos d’alliberament i de perdó. Les ferides de les seves mans i el seu costat els recorden el seu lliurament total. Jesús els envia ara perquè «reprodueixin» la seva presència entre la gent.

Però sap que els seus deixebles són fràgils. Més d’una vegada ha quedat sorprès de la seva «fe petita». Necessiten el seu propi Esperit per complir la seva missió. Per això es disposa a fer amb ells un gest molt especial. No els imposa les seves mans ni els beneeix, com feia amb els malalts i els petits: «va alenar damunt d’ells i els digué: Rebeu l’Esperit Sant».

El gest de Jesús té una força que no sempre sabem copsar. Segons la tradició bíblica, Déu va modelar Adam amb «fang»; després va bufar sobre ell el seu «alè de vida»; i aquell fang es va convertir en un «vivent». Això és l’ésser humà: una mica de fang encoratjat per l’Esperit de Déu. I això serà sempre l’Església: fang encoratjat per l’Esperit de Jesús.

Creients fràgils i de fe petita: cristians de fang, teòlegs de fang, sacerdots i bisbes de fang, comunitats de fang… Només l’Esperit de Jesús ens converteix en Església viva. Les zones on el seu Esperit no és acollit queden «mortes». Ens fan mal a tots, ja que ens impedeixen actualitzar la seva presència viva entre nosaltres. Molts no poden percebre en nosaltres la pau, l’alegria i la vida renovada per Crist. No hem de batejar només amb aigua, sinó infondre l’Esperit de Jesús. No només hem de parlar d’amor, sinó estimar les persones com ell.

José Antonio Pagola

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

Pasqua, se’ns ofereix amb el títol de “Fang animat per l’Esperit” fent referència al que es descriu l’evangeli joànic en els paràgrafs 19-31 del capítol 20.

Al llegir qualsevol des quatre evangelis canònics, cal insistir en la necessitat de llegir-los no literalment, sinó amb ulls i cultura jueva, tal i com ens aconsellen els erudits. El llenguatge emprat pels 3 evangelistes dels textos sinòptics (de Marc, Mateo i Lluc) però també el del quart evangeli, escrit pels diferents membres de la comunitat joànica, tots d’origen jueu van ser escrits amb el llenguatge simbòlic o metafòric emprat durant els primers anys de l’era cristiana i, més concretament durant el primer segle que és quan foren escrits. Això, vol dir que s’emprava el simbolisme o la metàfora per tal que els lectors captessin el significat del que els escriptors els volien fer entendre. Malauradament però, els esmentats textos foren traduïts a les diferents llengües d’arreu del món, sense adaptar-los del llenguatge jueu al dels gentils o no jueus, en aquella època el grec, la qual cosa ha arribat fins els nostres dies de manera irreal, doncs els diferents passatge descrits segueixen sent interpretats com si el relat hagués estat produït exactament com ho llegim. Un error cabdal molt difícil de ser comprés per la gran majoria de fidels.

Especialment per les noves generacions amb un nivell cultural superior, que se n’adonen que el què se’ls hi diu o llegeixen és massa fantàstic i del tot irreal.

La Resurrecció, essencialment, és que els deixebles reberen l’Esperit de Jesús i de no entendre pràcticament res del que fou la missió i missatge de Jesús, foren capaços d’evangelitzar arreu, el què Jesús els infongué per mitjà del seu Esperit. Jesús els «envia». No els diu en concret a qui han d’anar, què han de fer o com han d’actuar: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres»

Ja han vist a qui s’ha apropat, com ha tractat als més desvalguts, com ha portat endavant el seu projecte d’humanitzar la vida, com ha sembrat gestos d’alliberament i de perdó. Les ferides de les seves mans i el seu costat els recorden el seu lliurament total. Jesús els envia ara perquè «reprodueixin» la seva presència entre la gent.

No descobrim res de nou, quan se’ns afirma que la nostra debilitat humana és molt més gran del què ens creiem o es creuen molts del que tenen un gran o petit poder. Si la nostra debilitat és reconeguda i actuem amb humilitat és quan: l’ésser humà, pot esdevenir una mica de fang encoratjat per l’Esperit de Déu. I això serà sempre l’Església: fang encoratjat per l’Esperit de Jesús  

La trista realitat, però, és que massa sovint, no som res més que Creients fràgils i de fe petita: cristians de fang, teòlegs de fang, sacerdots, bisbes i cardenals de fang, comunitats de fang… Només l’Esperit de Jesús ens converteix en Església viva. Les zones on el seu Esperit no és acollit queden «mortes».

Diu el Senyor: Tomàs, perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.

 Amigues i amics, en aquesta homilia del Diumenge II de Pasqua, novament se’ns insisteix en el que ens ha manifestat Déu a traves de Jesús: el seu amor per la vida; pels pobres, els explotats, i pels que dia rere dia passen fam; pels que son crucificats arreu del món i de manera més propera pels occidentals a Ucraïna i, finalment que Déu, en front de tantes injustícies i misèries que provoquem els mateixos humans, és qui realment eixugarà les nostres llàgrimes.



dijous, 14 d’abril del 2022

EL NOU ROSTRE DE DÉU

Comentari de l’evangeli (Jn 20,1-9) per: J.A.Pagola

 

Evangeli.-

El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:
--S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. (Jn 20,1-9.BCI)

Comentari.-

No van tornar a ser els mateixos. La trobada amb Jesús, ple de vida després de la seva execució, va transformar totalment els seus deixebles. Van començar a veure-ho tot de manera nova. Déu era el ressuscitador de Jesús. Van treure’n les conseqüències aviat.

Déu és amic de la vida. Ara no n’hi havia cap dubte. El que havia dit Jesús era veritat: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius». Els homes podran destruir la vida de mil maneres, però, si Déu ha ressuscitat Jesús, això vol dir que només vol la vida per als seus fills. No estem sols ni perduts davant la mort. Podem comptar amb un Pare que, per sobre de tot, fins i tot per sobre de la mort, ens vol veure plens de vida. D’ara endavant només hi ha una manera cristiana de viure. Es resumeix així: posar vida on altres hi posen mort.

Déu és dels pobres. Ho havia dit Jesús de moltes maneres, però no era fàcil de creure. Ara és diferent. Si Déu ha ressuscitat Jesús, vol dir que és veritat: «Feliços els pobres, perquè tenen a Déu». L’última paraula no la té Tiberi ni Pilat, l’última decisió no és de Caifàs ni d’Anàs. Déu és l’últim defensor dels que no interessen a ningú. Només hi ha una manera d’assemblar-se a ell: defensar els petits i els indefensos.

Déu ressuscita els crucificats. Déu ha reaccionat davant la injustícia criminal dels que han crucificat Jesús. Si l’ha ressuscitat és perquè vol introduir justícia per sobre de tant abús i crueltat que es comet al món. Déu no està del costat dels que crucifiquen, està amb els crucificats. Només hi ha una manera d’imitar-lo: estar sempre al costat dels que pateixen, lluitar sempre contra els que fan patir.

Déu eixugarà les nostres llàgrimes. Déu ha ressuscitat Jesús. El rebutjat per tots ha estat acollit per Déu. El menyspreat ha estat glorificat. El mort és més viu que mai. Ara sabem com és Déu. Un dia ell «eixugarà totes les nostres llàgrimes, i no existirà més la mort, no hi haurà crits ni fatigues. Tot això haurà passat».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 7 d’abril del 2022

VA MORIR COM HAVIA VISCUT

 Comentari de l’evangeli (Lc 22,14.23,56) per: J.A.Pagola

 Evangeli.-

 23 Llavors començaren a preguntar-se els uns als altres quin d'ells seria capaç de fer una cosa així.

---
24 Després hi hagué entre ells una discussió sobre quin havia de ser tingut pel més important. 25 Jesús els digué:
--Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d'elles es fan dir benefactors. 26 Però vosaltres no heu d'actuar pas així: el més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana, el lloc del qui serveix. 27 Perquè, ¿qui és més important, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No ho és el qui seu a taula? Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix.
28 »Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, 29 i així com el meu Pare m'ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres: 30 menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne, us asseureu en trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel.
31 »Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, 32 però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t'hauràs penedit, enforteix els teus germans.
33 Pere li digué:
--Senyor, estic disposat a anar amb tu a la presó i a la mort!
34 Però Jesús li respongué:
--T'ho asseguro, Pere: avui no cantarà el gall que no hagis negat tres vegades que em coneixes.
35 Després els digué:
--Quan us vaig enviar sense bossa ni sarró ni sandàlies, ¿us va faltar alguna cosa?
Li respongueren:
--No res.
36 Ell els digué:
--Doncs ara, el qui tingui una bossa, que la prengui, i que faci el mateix el qui tingui un sarró. I el qui no tingui espasa, que es vengui el mantell i se'n compri una. 37 Perquè us asseguro que s'ha de complir en mi allò que està escrit: Ha estat comptat entre els malfactors. Tot el que es refereix a mi s'està complint.
38 Ells digueren:
--Senyor, aquí hi ha dues espases.
Ell els respongué:
--Ja n'hi ha prou!
39 Llavors sortí i se'n va anar, com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els deixebles.
40 Arribat al lloc, els digué:
--Pregueu demanant de no caure en la temptació.
41 Després se separà d'ells cosa d'un tret de pedra, s'agenollà i pregava 42 dient:
--Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.
43 Llavors se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava. 44 Ple d'angoixa, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que caiguessin fins a terra.
45 Quan s'aixecà de la pregària, anà cap als deixebles i els va trobar adormits de la tristor. 46 Els digué:
--Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació.
47 Encara Jesús parlava quan es va presentar un grup de gent: l'anomenat Judes, un dels Dotze, anava al davant d'ells i s'acostà a Jesús per besar-lo. 48 Jesús li digué:
--Judes, ¿amb un bes traeixes el Fill de l'home?
49 Els qui eren al voltant de Jesús, en veure el que estava a punt de passar, digueren:
--Senyor, ¿ataquem amb l'espasa?
50 I un d'ells va donar un cop d'espasa al criat del gran sacerdot i li tallà l'orella dreta.
51 Però Jesús va dir:
--Deixeu-los fer!
I tocant-li l'orella, el va guarir.
52 Després Jesús digué als grans sacerdots, als caps de la guàrdia del temple i als notables que havien vingut per detenir-lo:
--Heu sortit armats amb espases i garrots, com si fos un bandoler. 53 Mentre era amb vosaltres al temple cada dia, no vau gosar agafar-me. Però ara és la vostra hora: l'hora del poder de les tenebres.
54 El van agafar, doncs, i se'l van endur a la casa del gran sacerdot. Pere seguia de lluny. 55 Van encendre foc al mig del pati, s'hi assegueren al voltant, i Pere es va asseure entre ells. 56 Una criada el veié assegut vora el foc i, després de mirar-se'l fixament, va dir:
--Aquest home també hi anava, amb ell. (Lc 22,14.23-56.BCI)

Comentari.-

Com va viure Jesús les seves últimes hores? Quina va ser la seva actitud en el moment de l’execució? Els evangelis no s’aturen a analitzar els seus sentiments. Senzillament recorden que Jesús va morir com havia viscut. Lluc, per exemple, ha volgut remarcar la bondat de Jesús fins al final, la seva proximitat amb els qui pateixen i la seva capacitat de perdonar. Segons el seu relat, Jesús va morir estimant.

Enmig de la gentada que observa el pas dels condemnats camí de la creu, unes dones s’acosten a Jesús plorant. No poden veure’l patir així. Jesús «es gira cap a elles» i les mira amb la mateixa tendresa amb què les havia mirat sempre: «no ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres mateixes i pels vostres fills». Així se’n va Jesús cap a la creu: pensant més en aquelles pobres mares que en el seu propi sofriment.

Falten poques hores pel final. Des de la creu només se senten els insults d’alguns i els crits de dolor dels ajusticiats. Tot d’una, un d’ells s’adreça a Jesús: «recorda’t de mi». La seva resposta és immediata: «En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís». Sempre ha fet el mateix: treure pors, infondre confiança en Déu, encomanar esperança. Així ho continua fent fins al final.

El moment de la crucifixió és inoblidable. Mentre els soldats el van clavant a la fusta, Jesús diu: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan». Així és Jesús. Així ha viscut sempre: oferint als pecadors el perdó del Pare, sense que ho mereixin. Segons Lluc, Jesús mor demanant al Pare que continuï beneint els qui el crucifiquen, que segueixi oferint el seu amor, el seu perdó i la seva pau a tothom, fins i tot els qui l’estan matant.

No és estrany que Pau de Tars convidi els cristians de Corint a descobrir el misteri contingut en el Crucificat: «Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats». Déu és a la creu així: no acusant-nos dels nostres pecats, sinó oferint-nos el seu perdó.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat


Comentari al comemntari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, del proper diumenge 10 d’abril, Diumenge de Rams, ens ve amb el títol de “Va morir com havia viscut” fent referència al que es descriu en el text integra de la passió de l’evangelista Lluc, doncs la litúrgia ha preferit aquest text que correspondria al Divendres Sant, que els fragments 28-40 del capítol 19 del mateix Lluc on descriu l’entrada de Jesús a Jerusalem.

L’homilia, conseqüentment, ens situa en les darreres hores de Jesús abans de la seva mort, en les quals malgrat la miserable injustícia comesa pels que ostenten el poder religiós i polític, Jesús manté la seva actitud serena i amorosa de sempre i diu a les que ploren pel seu patiment: «no ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres mateixes i pels vostres fills».

Segons ens diu l’homilia: Els evangelis no s’aturen a analitzar els seus sentiments. Senzillament recorden que Jesús va morir com havia viscut. Lluc, per exemple, ha volgut remarcar la bondat de Jesús fins al final, la seva proximitat amb els qui pateixen i la seva capacitat de perdonar. Segons el seu relat, Jesús va morir estimant.

Ja en el moment culminant de la crucifixió, l’homilia el qualifica d’inoblidable. Mentre els soldats el van clavant a la fusta, Jesús diu: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan». Així és Jesús. Així ha viscut sempre: oferint als pecadors el perdó del Pare, sense que ho mereixin. Segons Lluc, Jesús mor demanant al Pare que continuï beneint els qui el crucifiquen, que segueixi oferint el seu amor, el seu perdó i la seva pau a tothom, fins i tot els qui l’estan matant.

Una vegada exposades els aspectes més important de la passió i mort de Jesús, conclou l’homilia, amb la següent cita: No és estrany que Pau de Tars convidi els cristians de Corint a descobrir el misteri contingut en el Crucificat: «Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix, no tenint-li més en compte els seus pecats». Déu és a la creu així: no acusant-nos dels nostres pecats, sinó oferint-nos el seu perdó.

Crist es feu per nosaltres obedient fins a la mort i una mort de creu.

Amigues i amics, en aquesta homilia del Diumenge de Rams, descobrim de nou que la justícia humana, tant l’ordinària, civil o canònica, està impregnada no per un estudi i anàlisi imparcial de qualsevol fet, sinó –en masses ocasions- per una endèmica distorsió dels fets que són jutjats, la majoria de les vegades, especialment si són casos polítics, o relacionats ja siguin econòmics o de caràcter empresarial, si són civils i relacionats en conceptes de moral o de creences religioses, si són canònics, en els qual la imparcialitat és converteix, malauradament, en parcialitat.

L'única justícia, ho dèiem la setmana passada, és la que ve de la ma de Jesús, conseqüentment,cal ser més fidels al missatge i testimoni de Jesús, l’únic Mestre i Senyor, més que la de qualsevol membre de qualsevol religió, car massa sovint, malauradament, distorsionen el mateixos textos biblics.