QUAN L’HORITZÓ ES TORNA OMBRÍVOL

Comentari a l’evangeli (Mc 13,33-37) 1^r. d’Advent

Evangeli: 

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L'home que se'n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l'amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l'hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu».

Comentari:

La manca d’esperança genera entre nosaltres canvis profunds que no sempre sabem percebre. Gairebé sense adonar-nos-en, van desapareixent de l’horitzó polítiques orientades cap a una vida més humana. Cada cop es parla menys de programes d’alliberament o de projectes que cerquin més justícia i més solidaritat entre els pobles.

Quan el futur es torna ombrívol, tots cerquem seguretat. Que res no canviï, a nosaltres ens va bé. Que ningú posi en perill el nostre benestar. No és el moment de pensar en grans ideals de justícia per a tothom, sinó de defensar l’ordre i la tranquil·litat.

Pel que sembla, no sabem anar més enllà d’aquesta reacció gairebé instintiva. Els experts ens diuen que els greus problemes mediambientals, el fenomen del terrorisme desesperat o l’assetjament creixent dels famolencs penetrant a les societats del benestar no estan provocant, pel que sembla, cap canvi profund en la vida personal dels individus. Només por i recerca de seguretat. Cadascú intenta gaudir al màxim del seu petit benestar.

Sens dubte, molts sentim una estranya sensació de culpa, de vergonya i de tristesa. Sentim, a més, una mena de complicitat per la nostra indiferència i la nostra incapacitat de reacció. Al fons no volem saber res d’un món nou, només pensem en la nostra seguretat.

Les fonts cristianes han conservat una invitació de Jesús per a moments catastròfics: «Estigueu alerta, vetlleu». Què signifiquen avui aquestes paraules? Estar alerta d’una vida que discorre suaument en l’egoisme? Estar alerta de la frivolitat que ens envolta a cada moment impedint-nos d’escoltar la veu de la consciència? Alliberar-nos de la indiferència i la resignació?

¿No haurien de ser les comunitats cristianes un lloc privilegiat per aprendre a viure desperts, sense tancar els ulls, sense escapar del món, sense pretendre estimar Déu d’esquena als qui pateixen?

                                                                 José Antonio Pagola

                                                    Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 3 de desembre 1er durant l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Quan l’horitzó es torna ombrívol”, i té com a fonament els fragments (33-37) del capítol 13 de l’evangeli de Marc.

Que vivim en un món extraordinàriament manipulat i quasi presoner de les polítiques neoliberals, és una realitat que l’homilia d’aquest primer diumenge d’advent, ens intenta subratllar per tal que la invitació que ens fa Jesús per a moments com els actual i que recull l’evangeli de Marc: «Estigueu alerta, vetlleu», ens faci estar amb els ulls oberts i amb màxima atenció: Gairebé sense adonar-nos-en, van desapareixent de l’horitzó polítiques orientades cap a una vida més humana. Cada cop es parla menys de programes d’alliberament o de projectes que cerquin més justícia i més solidaritat entre els pobles.

Segons ens diuen els experts: els greus problemes mediambientals, el fenomen del terrorisme desesperat o l’assetjament creixent dels famolencs penetrant a les societats del benestar no estan provocant, pel que sembla, cap canvi profund en la vida personal dels individus. A més l’homilia ens adverteix que: cadascú intenta gaudir al màxim del seu petit benestar. Sens dubte, molts sentim una estranya sensació de culpa, de vergonya i de tristesa. Sentim, a més, una mena de complicitat per la nostra indiferència i la nostra incapacitat de reacció. Al fons no volem saber res d’un món nou, només pensem en la nostra seguretat.

L’homilia conclou amb un bon reguitzell d’interrogants amb la intenció de desvetllar-nos, per tal que ens facin reaccionar d’aquesta mena d’actitud apàtica que hem adoptat: Què signifiquen avui aquestes paraules? Estar alerta d’una vida que discorre suaument en l’egoisme? Estar alerta de la frivolitat que ens envolta a cada moment impedint-nos d’escoltar la veu de la consciència? Alliberar-nos de la indiferència i la resignació? ¿No haurien de ser les comunitats cristianes un lloc privilegiat per aprendre a viure desperts, sense tancar els ulls, sense escapar del món, sense pretendre estimar Déu d’esquena als qui pateixen?

 Al·leluia Salm 84,8

Senyor, feu-nos veure el vostre amor,

i doneu-nos la vostra salvació.

Una vegada més l’homilia del Pagola ens ressitua en el centre mateix del missatge que Jesús ens va deixar, un missatge que malauradament, malgrat els notables esforços del papa Francesc, avui ens trobem amb la resistència i oposició d’un episcopat i clergat, que prefereixen mantenir-se amb les tesis tridentines i conseqüentment conservadores dels dos anteriors pontífexs. El missatge de Jesús, però, cal que estigui per sobre del predicament de qualsevol clericalisme, que s’ha deixat temptar pel poder i l’opulència dels temps passats instal·lada durant segles al si de l’Església.     

T

 UN JUDICI ESTRANY

Comentari a l’evangeli (Mt 25,31-46) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d'ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l'esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure'm.

Els justos li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi.

Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar; quan tenia set, no em donàreu beure; quan era foraster, no em vau acollir; quan em veiéreu despullat, no em vau vestir; quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.

Ells li respondran: Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna».

Comentari.-

Les fonts no admeten dubtes. Jesús viu bolcat cap a aquells que veu necessitats d’ajuda. És incapaç de passar de llarg. Cap patiment no li és aliè. S’identifica amb els més petits i desvalguts i fa per ells tot allò que pot. Per ell, la misericòrdia és el primer. L’única manera d’assemblar-nos a Déu: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós».

No ens hauria d’estranyar que, en parlar del Judici final, Jesús presenti la compassió com el criteri últim i decisiu que jutjarà les nostres vides i la nostra identificació amb ell. Com ens sorprendrà que es presenti identificat amb tots els pobres i desgraciats de la història?

Segons el relat de Mateu, «tots els pobles» compareixen davant el Fill de l´home, és a dir, davant Jesús el misericordiós. No es fa cap diferència entre «poble elegit» i «pobles pagans». No es diu res de les diferents religions i cultes. Es parla de quelcom molt humà i que tots entenen: què hem fet amb els qui han viscut patint al costat nostre?

L´evangelista no s´atura pròpiament a descriure els detalls d´un judici. El que ressalta és un doble diàleg que dóna una llum immensa sobre el nostre present, i ens obre els ulls per veure que, en definitiva, hi ha dues maneres de reaccionar davant els qui pateixen: ens en compadim i els ajudem o ens en desentenem i els abandonem.

Qui parla és un jutge que està identificat amb tots els pobres i necessitats: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi». Els qui s’han acostat a ajudar un necessitat s’han acostat a ell. Per això han d’estar amb ell al regne: «Veniu, beneïts del meu Pare».

Després dirà als qui han viscut sense misericòrdia: «Tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi». Els qui s’han apartat dels qui pateixen s’han apartat de Jesús. És lògic que ara els digui: «Aparteu-vos de mi». Seguiu el vostre camí.

La nostra vida s’està jugant ara mateix. No cal esperar cap judici. Ara ens estem acostant o allunyant dels qui pateixen. Ara ens estem apropant o allunyant de Crist. Ara estem decidint la nostra vida.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 26 de novembre XXXIV durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Un judici estrany”, i té com a fonament els fragments (31-46) del capítol 25 de l’evangeli de Mateu.

En l’homilia del proper diumenge 26 de novembre, se’ns descriu com serà el definitiu judici. Segons Mateu, Jesús el diu al seus deixebles: «Quan el Fill de l'home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d'ell tots els pobles. Finalment els hi diu: ... Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi. I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna»  i dit això l’homilia ens diu sense embut que: L’única manera d’assemblar-nos a Déu: «Sigueu misericordiosos com el vostre Pare és misericordiós». No ens hauria d’estranyar que, en parlar del Judici final, Jesús presenti la compassió com el criteri últim i decisiu que jutjarà les nostres vides i la nostra identificació amb ell. Com ens sorprendrà que es presenti identificat amb tots els pobres i desgraciats de la història? Segons el relat de Mateu: No es fa cap diferència entre «poble elegit» i «pobles pagans». No es diu res de les diferents religions i cultes. Es parla de quelcom molt humà i que tots entenen: què hem fet amb els qui han viscut patint al costat nostre? L´evangelista no s´atura pròpiament a descriure els detalls d´un judici. En conseqüència hi ha dues maneres de reaccionar davant dels que pateixen: ens en compadim i els ajudem o ens en desentenem i els abandonem.

Òbviament el Jutge que ens haurà de jutjar, no és jutge a l’estil dels que tenim en el Tribunal Suprem espanyol, sinó que està identificat amb tots els pobres i necessitats: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi». Els qui s’han acostat a ajudar un necessitat s’han acostat a ell. Per això han d’estar amb ell al regne: «Veniu, beneïts del meu Pare». Després dirà als qui han viscut sense misericòrdia: «Tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi». Per tant, segons hagi sigut la nostra actitud, és de lògica divina, versus Mateu, que se’ns pugui dir: «Aparteu-vos de mi». Seguiu el vostre camí. 

L’homilia conclou amb un advertiment: Ara ens estem apropant o allunyant de Crist. Ara estem decidint la nostra vida.   

Al·leluia Mc 11,10

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Beneït el Regne del nostre pare David,

que està a punt d'arribar.

    

   

Tota una homilia que si alguna cosa ens està dient, és evident que no ens pot deixar indiferents.

 NO ENTERRAR LA VIDA

Comentari a l’evangeli (Mt 25,14-30) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home que se n'anava fora del país cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc talents, a l'altre dos i a l'altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n'anà. El qui n'havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n'havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n'havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.

Al cap de molt temps l'amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc talents, portà també els cinc que havia guanyat i digué: Senyor, m'havíeu confiat cinc talents i n'he guanyats cinc més. L'amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà després el qui n'havia rebut dos i digué: Senyor, m'havíeu confiat dos talents i n'he guanyats dos més. L'amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Es presentà també el qui n'havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L'amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest talent i doneu-lo al qui en té deu, perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo a fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents».

Comentari.-

La paràbola dels talents és segurament una de les més conegudes. Abans de sortir de viatge, un senyor confia els seus béns a tres treballadors. Els dos primers es posen immediatament a treballar. Quan el senyor torna, li presenten els resultats: tots dos han duplicat els talents rebuts. El seu esforç és premiat amb generositat, ja que han sabut respondre a les expectatives del seu senyor.

L’actuació del tercer empleat és estranya. L’únic que se li acudeix és «amagar sota terra» el talent rebut i conservar-lo segur fins al final. Quan arriba el senyor, li el lliura pensant que ha respost fidelment als seus desitjos: «Aquí tens el que és teu». El senyor el condemna. Aquest empleat «dolent i gandul» no ha entès res. Només ha pensat en la seva seguretat.

El missatge de Jesús és clar. No al conservadorisme, sí a la creativitat. No a una vida estèril, sí a la resposta activa a Déu. No a l’obsessió per la seguretat, sí a l’esforç arriscat per transformar el món. No a la fe enterrada sota el conformisme, sí al seguiment compromès a Jesús.

És molt temptador viure sempre evitant problemes i cercant tranquil·litat: no comprometre’ns en res que ens pugui complicar la vida, defensar el nostre petit benestar. No hi ha millor manera de viure una vida estèril, petita i sense horitzó.

El mateix passa a la vida cristiana. El nostre risc més gran no és sortir-nos dels esquemes de sempre i caure en innovacions exagerades, sinó congelar la nostra fe i apagar la frescor de l’evangeli. Cal preguntar-se què estem sembrant a la societat, a qui encomanem esperança, on alleugerim patiment.

Seria un error presentar-se davant Déu amb l’actitud del tercer servent: «Aquí tens el que és teu. Aquí hi ha el teu evangeli, el projecte del teu regne, el teu missatge d’amor als qui pateixen. L’hem conservat fidelment. No ha servit per a transformar la nostra vida ni per a introduir el teu regne al món. No hem volgut córrer riscos. Però aquí el tens intacte».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 19 de novembre XXXIII durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “No enterrar la vida”, té com a fonament els fragments (14-30) dels capítol 25 de l’evangeli de Mateu.

Tal i com ens té acostumats l’homilia del proper diumenge 19 d’aquest mes, ens adverteix clarament que posar en pràctica aquells preceptes que amb el quals se’ns havia adoctrinat, era la mateixa actitud del tercer servidor de la paràbola. Els que ens inculcàvem aquella religió apàtica i sense vida evangèlica, però si farcida d’advertiments dels molts pecats que podríem fer si no fèiem el que se’ns inculcava, només podia tenir la resposta que hi donàvem els cristians d’aquell temps: fer un seguiment a segues, sense vida interior, sense el més mínim coneixement de l’evangeli i, en conseqüència actuant com el tercer empleat de la paràbola. Abans de sortir de viatge, un senyor confia els seus béns a tres treballadors. Els dos primers es posen immediatament a treballar. Quan el senyor torna, li presenten els resultats: tots dos han duplicat els talents rebuts. El seu esforç és premiat amb generositat, ja que han sabut respondre a les expectatives del seu senyor. Pel que fa al tercer treballador, la seva forma d’actuar és estranya o pròpia d’un inconscient: L’únic que se li acudeix és «amagar sota terra» el talent rebut i conservar-lo segur fins al final. Aquest empleat «dolent i gandul» no ha entès res. Només ha pensat en la seva seguretat.

Malauradament, sovint encara ens passa el mateix a nosaltres, no fem el que correspondria si veritablement fóssim prou fidels al que ens demana el nostre únic Senyor Jesucrist. El mateix passa a la vida cristiana. El nostre risc més gran no és sortir-nos dels esquemes de sempre i caure en innovacions exagerades, sinó congelar la nostra fe i apagar la frescor de l’evangeli, tot i que el seu missatge és ben clar: No al conservadorisme, sí a la creativitat. No a una vida estèril, sí a la resposta activa a Déu. No a l’obsessió per la seguretat, sí a l’esforç arriscat per transformar el món. No a la fe enterrada sota el conformisme, sí al seguiment compromès a Jesús. 

L’homilia conclou de manera ben categòrica, tot afirmant que seria un error presentar-se davant Déu amb l’actitud del tercer servent: «Aquí tens el que és teu. Aquí hi ha el teu evangeli, el projecte del teu regne, el teu missatge d’amor als qui pateixen. L’hem conservat fidelment. No ha servit per a transformar la nostra vida ni per a introduir el teu regne al món. No hem volgut córrer riscos. Però aquí el tens intacte».  

Al·leluia Jo 15,4.5b

Estigueu en mi, i jo en vosaltres, diu el Senyor.

Qui està en mi dona molt de fruit.

Una paràbola ben coneguda la d’aquesta homilia, que no obstant, sempre hi podem trobar, llegint-la i rellegint-la, nous elements per reflexionar-hi de nou i per adonar-nos que ja sigui per l’allau de propaganda tòxica que a tot hora de manera persistentment i subliminal sens inculca, i inconscientment desbarata les nostres bones intencions, el cas és que sense adonar-nos, ens apartem del que seria una altre manera d’actuar i de viure més intensament el nostre cristianisme.    

   

 ESPERAR JESÚS AMB LES TORXES ENCESES

Comentari a l’evangeli (Mt 25,1-13) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Passarà amb el Regne del cel com amb deu noies, que sortiren amb torxes a rebre l'espòs. N'hi havia cinc de prudents, i les altres cinc eren desassenyades. Les desassenyades no s'emportaren oli per a les torxes, però cadascuna de les prudents se'n proveí d'una ampolla. Com que el nuvi trigava, els vingué son, i totes s'adormiren. Ja era mitjanit quan se sentí cridar: L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l. Aquelles noies es despertaren i començaren totes a preparar les torxes. Les que no tenien oli digueren a les altres: Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes no s'encenen. Però les prudents els respongueren: Potser no n'hi hauria prou per a totes; val més que aneu a comprar-ne. Mentre hi eren, arribà el nuvi, i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres, i deien des de fora: Senyor, Senyor, obriu-nos. Però ell els respongué: Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora»

Comentari.-

Entre els primers cristians hi havia, sens dubte, deixebles «bons» i deixebles «dolents». Tanmateix, en escriure el seu evangeli, Mateu es preocupa sobretot de recordar que, dins de la comunitat cristiana, hi ha deixebles «assenyats» que estan actuant de manera responsable i deixebles «insensats» que actuen de manera frívola i descurada. Què vol dir això?

Mateu recorda dues paràboles de Jesús. La primera és molt clara. N’hi ha que «escolten les paraules de Jesús» i «les posen en pràctica». Prenen de debò l’evangeli i el tradueixen en vida. Són com «l’home assenyat» que construeix la seva casa sobre roca. És el sector més responsable: els que van construint la vida i la de l’Església sobre la veritat de Jesús.

Però també hi ha els qui escolten les paraules de Jesús i «no les posen en pràctica». Són tan «insensats» com l’home que «va construir la seva casa damunt de sorra». La seva vida és un disbarat. Si només fos per ells, el cristianisme seria pura façana, sense fonament real en Jesús.

Aquesta paràbola ens ajuda a copsar el missatge fonamental d’un altre relat en què un grup de noies surten, plenes d’alegria, a esperar el marit per acompanyar-lo a la festa del seu casament. Des del començament se’ns adverteix que unes són assenyades i altres són insensates.

Les «assenyades» porten oli per mantenir enceses les seves torxes; les «insensates» no pensen en res d’això. L’espòs triga, però arriba a mitjanit. Les «assenyades» surten amb les seves torxes a il·luminar el camí, acompanyen el marit i «entren amb ell» a la festa. Les «insensates», per la seva banda, no saben com resoldre el seu problema: «se’ls apaguen les torxes». Així no poden acompanyar el marit. Quan arriben és tard. La porta està tancada.

El missatge és clar i urgent. És una insensatesa continuar escoltant l’evangeli sense fer un esforç més gran per convertir-lo en vida: és construir un cristianisme damunt de sorra. I és una insensatesa confessar Jesucrist amb una vida apagada, buida del seu esperit i la seva veritat: és esperar Jesús amb les «torxes apagades». Jesús pot trigar, però nosaltres no podem endarrerir més la nostra conversió.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 12 de novembre XXXII durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Esperar Jesús amb les torxes enceses”, té com a fonament els fragments (1-13) dels capítol 25 de l’evangeli de Mateu.

Una nova homilia que, com totes, capta i exposa el missatge de Jesús amb una claredat incontestable. Aquest cop se serveix del les paràboles del text de l’evangeli de Mateu el qual: es preocupa sobretot de recordar que, dins de la comunitat cristiana, hi ha deixebles «assenyats» que estan actuant de manera responsable i deixebles «insensats» que actuen de manera frívola i descurada.

La primera de les paràboles és molt clara: N’hi ha que «escolten les paraules de Jesús» i «les posen en pràctica». Prenen de debò l’evangeli i el tradueixen en vida. Són com «l’home assenyat» que construeix la seva casa sobre roca. És el sector més responsable: els que van construint la vida i la de l’Església sobre la veritat de Jesús. Però també hi ha els qui escolten les paraules de Jesús i «no les posen en pràctica». Són tan «insensats» com l’home que «va construir la seva casa damunt de sorra». La seva vida és un disbarat. Si només fos per ells, el cristianisme seria pura façana, sense fonament real en Jesús.

Aquesta primera paràbola en ajuda a copsar millor la segona paràbola, el missatge fonamental del qual en descriu: què un grup de noies surten, plenes d’alegria, a esperar el marit per acompanyar-lo a la festa del seu casament. Des del començament se’ns adverteix que unes són assenyades i altres són insensates. Les «assenyades» porten oli per mantenir enceses les seves torxes; les «insensates» no pensen en res d’això. L’espòs triga, però arriba a mitjanit. Les «assenyades» surten amb les seves torxes a il·luminar el camí, acompanyen el marit i «entren amb ell» a la festa. Les «insensates», per la seva banda, no saben com resoldre el seu problema: «se’ls apaguen les torxes». Així no poden acompanyar el marit. 

La resultat de la seva actitud insensata és que: Quan arriben és tard i  la porta està tancada! 

L’homilia conclou amb un contundent advertiment, no absent, però, d’una esperança que sempre –sigui quina sigui l’actitud o el comportament despistat o despreocupat que puguem tenir, Jesús ens ofereix: És una insensatesa continuar escoltant l’evangeli sense fer un esforç més gran per convertir-lo en vida: és construir un cristianisme damunt de sorra. I és una insensatesa confessar Jesucrist amb una vida apagada, buida del seu esperit i la seva veritat: és esperar Jesús amb les «torxes apagades». Jesús pot trigar, però nosaltres no podem endarrerir més la nostra conversió. 

Al·leluia Mt 24,42a.44

Vetlleu, estigueu a punt,

que el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada.

Avui, malauradament, hem de ser sincers i conscients que tots i totes ens hauríem de veure reflectits amb aquelles nois de la paràbola que anaven amb les torxes apagades. Malgrat que aquesta sigui la realitat actual, com a conseqüència d’una religió sotmeses en una profunda crisi i com a conseqüència, amb un cristianisme que sofreix les seqüeles de l’esmentada crisi, tenim –a tota hora i en tot moment- l’esperança a la nostra disposició, o el què és el mateix la possibilitat de rectificació amb la qual, malgrat la nostra disbauxa i el nostre allunyament de Jesús, podrem si encenem les torxes, entrar en el convit i gaudir de la vida eterna.   

 CONTRIBUIR A LA CONVERSIÓ DE L’ESGLÉSIA

Comentari a l’evangeli (Mt 23,1-12) escrit pre J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: «Els mestres de la Llei i els fariseus us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure'ls amb el dit. En tot obren per fer-se veure de la gent. Per això es fan ben grosses les filactèries, i les borles, ben llargues; els agrada d'ocupar els primers llocs a taula i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el nom de rabí, o sigui "mestre". Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel; ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. Tothom qui s'enaltirà serà humiliat, però tothom qui s'humiliarà serà enaltit».

Comentari.-

No són pas pocs els qui s’han allunyat de la fe, escandalitzats o decebuts per l’actuació d’una Església que, segons ells, no és fidel a l’evangeli ni actua en coherència amb allò que predica. També Jesús va criticar amb força els dirigents religiosos: «diuen i no fan.» Només que Jesús no es va quedar aqui. Va continuar cercant i convidant tothom a una vida més digna i més responsable davant Déu.

Al llarg dels anys, jo també he pogut conèixer, fins i tot de prop, actuacions de l’Església poc coherents amb l’evangeli. De vegades m’han escandalitzat, d’altres m’han fet mal, gairebé sempre m’han omplert de tristesa. Avui, però, comprenc millor que mai que la mediocritat de l’Església no justifica la mediocritat de la meva fe.

L’Església haurà de canviar molt, però l’important és que tots nosaltres revifem la nostra fe, que aprenguem a creure de manera diferent, que no visquem eludint Déu, que seguim amb honestedat les crides de la pròpia consciència, que canviï la nostra manera de mirar la vida, que descobrim allò essencial de l’evangeli i ho visquem amb goig.

L’Església haurà de superar les seves inèrcies i pors per encarnar l’evangeli a la societat moderna, però cadascú de nosaltres ha de descobrir que avui es pot seguir Crist amb més veritat que mai, sense falsos suports socials i sense rutines religioses. Cadascú de nosaltres ha d’aprendre a viure de manera més evangèlica la feina i la festa, l’activitat i el silenci, sense deixar-se modelar per la societat, i sense perdre la nostra identitat cristiana en la frivolitat moderna.

L’Església haurà de revisar a fons la seva fidelitat a Crist, però cadascú de nosaltres ha de verificar la qualitat de la seva adhesió a ell. Cadascú de nosaltres ha de cuidar la seva fe en el Déu revelat en Jesús. El pecat i les misèries de la institució eclesial no em dispensen ni em desresponsabilitzen de res. La decisió d’obrir-me a Déu o de rebutjar-lo només és meva.

L’Església haurà de despertar la seva confiança i alliberar-se de covardies i recels que li impedeixen encomanar esperança al món actual, però cadascú de nosaltres és responsable de la seva alegria interior. Cadascú de nosaltres ha d’alimentar la seva esperança acudint a la veritable font.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari aal comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 5 de novembre XXXI durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Contribuir en la conversió de l’Església, té com a fonament els fragments (1-12) dels capítol 23 de l’evangeli de Mateu.

Una nova homilia, aquesta quan s’està a punt de concloure la primera part del Sínode que, pel que sembla, les tradicions i les desviacions clericals són tan monstruoses que faria falta un terratrèmol per poder capgirar la dinàmica molt allunyada del missatge evangèlic i així poder recomençar de nou. En qualsevol cas, no perdem l’esperança i molt menys la fe, i com ens diu l’homilia cadascú de nosaltres ha de descobrir que avui es pot seguir Crist amb més veritat que mai, sense falsos suports socials i sense rutines religioses. 

Jesús, també va criticar els dirigents religiosos del seu temps: «diuen i no fan.» Només que Jesús no es va quedar aquí. Va continuar cercant i convidant tothom a una vida més digna i més responsable davant Déu. Al llarg dels anys, ens diu el Pagola també he pogut conèixer, fins i tot de prop, actuacions de l’Església poc coherents amb l’evangeli. De vegades m’han escandalitzat, d’altres m’han fet mal, gairebé sempre m’han omplert de tristesa. Avui, però, comprenc millor que mai que la mediocritat de l’Església no justifica la mediocritat de la meva fe.

L’homilia ens convida ha obviar el modus operandi de l’Església que: haurà de canviar molt, però l’important és que tots nosaltres revifem la nostra fe, que aprenguem a creure de manera diferent, que no visquem eludint Déu, que seguim amb honestedat les crides de la pròpia consciència, que canviï la nostra manera de mirar la vida, que descobrim allò essencial de l’evangeli i ho visquem amb goig. 

L’Església haurà de superar les seves inèrcies i pors per encarnar l’evangeli a la societat moderna, però l’homilia ens insisteix que cadascú de nosaltres ha de descobrir que avui es pot seguir Crist amb més veritat que mai, sense falsos suports socials i sense rutines religioses.

També és cert, com ens diu l’homilia, que L’Església haurà de revisar a fons la seva fidelitat a Crist, però cadascú de nosaltres ha de verificar la qualitat de la seva adhesió a ell, i que cadascun de nosaltres, ha de cuidar la seva fe en el Déu revelat en Jesús. El pecat i les misèries de la institució eclesial no em dispensen ni em des-responsabilitzen de res. La decisió d’obrir-me a Déu o de rebutjar-lo només és meva. L’Església haurà de despertar la seva confiança i alliberar-se de covardies i recels que li impedeixen encomanar esperança al món actual, però cadascú de nosaltres és responsable de la seva alegria interior. 

Al·leluia Mt 23,9a.10b

De Pare, només en teniu un, que és el del cel;

de Guia, només en teniu un, que és el Crist

Una homilia que de manera diàfana i contundent, ens convida a seguir Crist amb més veritat que mai, sense falsos suports socials i sense rutines religioses.

Tot el que ens diu l’homilia, en cap moment ens pretén allunyar-nos de l’Església. Tot al contrari ens convida a contribuir a la conversió de l’Església, ens invita a que l’Església no contribueixi a allunyar-nos de Jesús. Per contribuir a la conversió de l’Església, ens cal la pregaria, cert, però també la critica constructiva, la pressió sobre els clergues, bisbes i cardenals, per tal que entenguin –especialment aquells que defensen la tradició eclesial, equivalent al immobilisme- que la seva manera d’actuar, les seves opinions allunyades del missatge evangèlic i del testimoni de Jesús, no fan res més que allunyar a les noves generacions del camí que ens invita Jesús a seguir.