diumenge, 30 de gener del 2011

JESÚS, CREIENT FIDEL

 Reflexió

Pagola ens ajuda, trobada a trobada, a descobrir el Jesús de la història. I, ens el fa proper. Perquè "malgrat que és difícil entrar a la seva vida interior, Jesús parla i actua d'una manera que ens permet entrellucar la seva experiència". Jesús. Tot i la seva naturalesa divina, com ens dirà st. Pau,  és un home com tots els homes, que neix infant i aprèn a viure i resar com vivien i resaven els seus pares, en el poblet humil de Natzaret. Jesús es fa home en els costums i fe d'un "poble creient". Els jueus creient en un sol Déu, únic Senyor, aquell que els alliberà quan eren esclaus del Faraó, aquell que havia creat el cel i la terra. "Pels dirigents religiosos, el més important, era donar glòria a Déu observant la llei, respectant el dissabte i assegurant el culte del temple". La perillosa regla de les obligacions. Jesús, de gran, ho veurà d'una altre manera: "El més important per Déu és que els seus fills i filles gaudeixin de la vida de manera justa i digna".

A Jerusalem, Jesús, «coneixeria l’alegria religiosa d’un poble que se sentia acompanyat al llarg de la seva història per un Déu amic al qui alabaven i cantaven en les grans festes. Déu ha estat l’aliat d’aquests poble». No el veuen però el senten. «És com el “vent” que no es veu però tothom sent els seus efectes». O «com la “paraula” que en sortir de la boca és tant sols alè, però la seva força s’observa quan es compleix allò que s’ha pronunciat». Un Déu que només ha parlat «als grans líders del seu poble i que ara [ell farà que sigui] la gent senzilla i ignorant qui escolta la revelació del Pare».
Jesús practicarà allò que Miquees havia profetitzat: que Déu és bo, i vol que l’home practiqui la justícia, estimi la bondat i es comporti humilment amb Déu (cf. Mi 6,8). Donar culte a Déu?, és clar que sí. Però «un culte buit de justícia no mereix altre futur que el de la seva destrucció».

Al desert, Jesús busca una experiència personal de Déu. En el baptisme ha rebut una vivència que transforma decisivament la seva vida; ha sentit una veu que li ha dit: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat» (Mc 1.9-10) Mogut pel impuls d’aquesta teofania comença la seva vida itinerant de «poeta de la misericòrdia de Déu»

Jesús acompanya la seva predicació del regne de Déu amb una intensa vida de pregària. Ho fa quasi sempre «en secret». Això ho recomana als seus deixebles: «I quan pregueu no ho feu com els hipòcrites, que els agrada posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà» (Mt 6, 5-6)

«A l’hort de Getsemaní, la pregària de Jesús esdevindrà el testimoni més dramàtic de la seva recerca de Déu. La seva confiança és ferma, fins i tot enmig de l’angoixa»

Aquestes són alguns dels trets que Pagola ens presenta del Jesús històric, que ens ajuden tant a conèixer l’origen de la nostra fe i que uns quants bisbes, no pas tots, fan mans i mànigues per silenciar.

QUÈ ENS QUEDA DE NADAL!

Opinió

Ara tenim Jesús --que és Déu, que és Crist--, vivint en nosaltres. Ho diu sant Pau: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi». Aquesta hauria de ser l’experiència post-nadalenca del grup. Saber que aquests infant que adoràvem fa uns dies és molt més que un fet històric, és una presència permanent. Avui Jesús està en les nostres vides, no pas anul·lant-nos, sinó santificant la nostra humanitat. Per això Pau segueix dient: «La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2, 20).

Al llarg de les trobades que fem aprofundint en el Jesús que ens presenta el teòleg José Antonio Pagola, amb el seu llibre: Jesús. Aproximación historica, anem descobrint el Pla de Déu sobre la humanitat, que és d’amor i de misericòrdia, que posa els pobres i marginats al primer nivell, que ens diu que hem de ser humils; «el Regne només pot ser rebut com un regal, amb cor obert i confiat, amb joia i agraïment infinits. Hom hi entra un cop l’ha acollit amb humilitat. Que els qui es tenen per savis i prudents aprenguin dels infants l’art d’acceptar el Regne de Déu despuntant en el fons lluminós de cada ésser; la petitesa dels infants és oberta, com el cel, a la immensitat divina; que els savis mirin d’assaborir que tot és gràcia, que aquesta és la capacitat pròpia dels qui es reconeixen pobres davant Déu» (Cebrià Pifarré, homilia 19/08/06). 

Acceptar el Regne vol dir acceptar l’estil de vida de Jesús. En el transcurs de la seva vida pública, pels camins de Galilea, ho va deixar clar: «va cridar un infant, el posà enmig d'ells i digué: --Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m’acull a mi». (Mt 18, 2-5)

Jesús –ho hem recordat aquests dies-- va néixer en un espai i temps determinats, però el seu missatge tenia caràcter d’universalitat i intemporalitat. El va expressar en paraules però també amb accions: «els cecs hi veuen, els sords hi senten... » (Mt 11, 5). Aquesta manifestació del regne de Déu es feu davant d’uns homes i dones concrets, però són vàlides encara pels homes i dones d’avui, i ho seran pels homes i dones de demà. Jesús nasqué pobre en un poble humil, i morí en una creu --que era el càstig més dolorós i humiliant d’aquell temps--. Però instaurà el regne de Déu, i ressuscità gloriós, i «seu a la dreta de Déu-Pare».

Els cristians d’avui correm el perill de sentir-nos còmodes amb aquest Jesús-Crist triomfant i oblidar-nos de les causes del Regne, pensant que tot està en mans del Jesús ressucitat, i no entenent que ell ens ha deixat a nosaltres perquè continuem la feina. «Jo no em quedo més al món. Però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres». (Jn 17, 11).

Sort tenim dels evangelis --i dels teòlegs que ens els expliquen--, que ens mantenen els principis i ens eviten interpretacions interessades. «Els evangelis –diu el monjo Pifarré--  ens posen en guàrdia contra aquella eclesiologia triomfalista que situa el Crist ressuscitat en una esfera inaccessible, deixant buit un lloc que seria ocupat per uns responsables humans, quan de fet el Crist crucificatgloriós continua present al cor de la comunitat i és Ell qui ens crida a ser els seus deixebles. (C.Pifarré, homilia citada).

Salvador Sol