diumenge, 30 de gener de 2011

JESÚS, CREIENT FIDEL

 Reflexió

Pagola ens ajuda, trobada a trobada, a descobrir el Jesús de la història. I, ens el fa proper. Perquè "malgrat que és difícil entrar a la seva vida interior, Jesús parla i actua d'una manera que ens permet entrellucar la seva experiència". Jesús. Tot i la seva naturalesa divina, com ens dirà st. Pau,  és un home com tots els homes, que neix infant i aprèn a viure i resar com vivien i resaven els seus pares, en el poblet humil de Natzaret. Jesús es fa home en els costums i fe d'un "poble creient". Els jueus creient en un sol Déu, únic Senyor, aquell que els alliberà quan eren esclaus del Faraó, aquell que havia creat el cel i la terra. "Pels dirigents religiosos, el més important, era donar glòria a Déu observant la llei, respectant el dissabte i assegurant el culte del temple". La perillosa regla de les obligacions. Jesús, de gran, ho veurà d'una altre manera: "El més important per Déu és que els seus fills i filles gaudeixin de la vida de manera justa i digna".

A Jerusalem, Jesús, «coneixeria l’alegria religiosa d’un poble que se sentia acompanyat al llarg de la seva història per un Déu amic al qui alabaven i cantaven en les grans festes. Déu ha estat l’aliat d’aquests poble». No el veuen però el senten. «És com el “vent” que no es veu però tothom sent els seus efectes». O «com la “paraula” que en sortir de la boca és tant sols alè, però la seva força s’observa quan es compleix allò que s’ha pronunciat». Un Déu que només ha parlat «als grans líders del seu poble i que ara [ell farà que sigui] la gent senzilla i ignorant qui escolta la revelació del Pare».
Jesús practicarà allò que Miquees havia profetitzat: que Déu és bo, i vol que l’home practiqui la justícia, estimi la bondat i es comporti humilment amb Déu (cf. Mi 6,8). Donar culte a Déu?, és clar que sí. Però «un culte buit de justícia no mereix altre futur que el de la seva destrucció».

Al desert, Jesús busca una experiència personal de Déu. En el baptisme ha rebut una vivència que transforma decisivament la seva vida; ha sentit una veu que li ha dit: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat» (Mc 1.9-10) Mogut pel impuls d’aquesta teofania comença la seva vida itinerant de «poeta de la misericòrdia de Déu»

Jesús acompanya la seva predicació del regne de Déu amb una intensa vida de pregària. Ho fa quasi sempre «en secret». Això ho recomana als seus deixebles: «I quan pregueu no ho feu com els hipòcrites, que els agrada posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà» (Mt 6, 5-6)

«A l’hort de Getsemaní, la pregària de Jesús esdevindrà el testimoni més dramàtic de la seva recerca de Déu. La seva confiança és ferma, fins i tot enmig de l’angoixa»

Aquestes són alguns dels trets que Pagola ens presenta del Jesús històric, que ens ajuden tant a conèixer l’origen de la nostra fe i que uns quants bisbes, no pas tots, fan mans i mànigues per silenciar.

3 comentaris:

  1. S'ha dit que l'Església (la jerarquia de l’Església) ens ha amagat Jesús; s’han fet un Déu segons els seus interessos. A molts d’ells se’ls podria aplicar el que Jesús denuncia: «En tot actuen per fer-se veure de la gent. [...] els agrada d’ocupar els primers llocs [...] i que la gent els saludi a les places i els doni el nom de “rabí”, o sigui “mestre”. Però vosaltres no us feu dir “rabí” perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel» (Mt 1, 3-9) Tot això ho hem vist transgredit a l’oferiment del temple de la Sagrada Família, viscut per molts com un gran espectacle. El mateix Joan Pau II, a l’encíclica Ut Unum Sint reclamava ajuda per a veure quin era el paper que li corresponia al papa per deixar de ser un dels principals impediments per a la unitat dels cristians. Però una dècada després les coses del papat segueixen igual. Preguem perquè l’Esperit ens ajudi!

    ResponElimina
  2. Comentari que ens ha tramés en Jaume Rocabert

    La lectura del llibre del Pagola: Jesús (Aproximació històrica), és com una mena de finestra per on ens entra una llum nítida i resplendent, fins aleshores mai vista, que tot allò borrós i indefinit que observes al teu entorn s’ha fet clar, diàfan i precís. L’aprofundiment que fa de Jesús, aconsegueix que el puguem visionar molt més proper, trencar aquells estereotips creats per la jerarquia i que impossibilitava poder, primer, apropar-nos al seu missatge veritable i, segon, entendre de manera planera la transcendència del seu gran objectiu: la plasmació del Regne de Déu, el qual no és altre que la consecució (el treball continuat i preferent per tal d’aconseguir un món d’amor, de pau i justícia), per a tots el homes i dones, però molt especialment pels més pobres i marginats, perquè puguin gaudir de la vida de manera justa i digne.
    Aquesta seria la primera conclusió de la reflexió sobre el text de Pagola, que el Salvador ens ha resumit. Aquesta primera conclusió restaria sintetitzada en la frase del text que diu "El més important per Déu és que els seus fills i filles gaudeixin de la vida de manera justa i digna".
    Una segona conclusió a extreure, la podem trobar en l’expressió contundent que expressa el Pagola quan en parla de donar culte a Déu:«un culte buit de justícia no mereix altre futur que el de la seva destrucció». Dissortadament, cada dia estem veient com la jerarquia catòlica es preocupa molt més de celebracions pomposes, de cerimònies faraòniques i de mantenir unes estructures imperials de poder, del tot inadequades i incongruents amb el que és el missatge de Jesús i la consecució del Regne de Déu. Jesús té una predilecció pels pobre, els malalts, el marginats, les prostitutes, o sigui els més desafavorits de la societat. La jerarquia catòlica, és diametralment al revés, els poderosos de la terra i dels Estats, els grans industrials i financers, els homes i dones de negocis... Mai en el Vaticà hem pogut observar com el papa rep als integrants dels sectors marginats, abans esmentats. Ens cal, conseqüentment, seguir treballant per la construcció del Regne i perquè una altre Església sigui possible!!!

    Girona, 22 de gener del 2011-01-28 Jaume Rocabert i Cabruja

    ResponElimina
  3. Tot això està passant perquè, la jerarquia de l’Església no es preocupa del missatge de Jesús ni de la construcció del Regne de Déu, que no és altre que apropar-se al marginats, als pobres, als més desfavorits i explotats de la societat. A ells només els preocupa el manteniment de la faraònica estructura de poder del Vaticà. El papa Wojtyla podia reclamar ajuda de cara a la unitat dels cristians, però no volia acceptar el que li reclamaven totes les altres confessions cristianes perquè hagués significat acceptar que ell (el papa) i tota l’estructura vaticana, eren i són els principals esculls per assolir l’esmentada unitat. És imprescindible que es parteixi d’un principi de senzillesa i humilitat constatable del papa, que no sembla fer el papa Ratzinger, per aconseguir fer passos reals vers la tan desitjada unitat dels cristians.

    Jaume Rocabert i Cabruja

    ResponElimina