dissabte, 28 de febrer del 2015

PASQUA DE JESÚS


Apunts, 9a  Trobada (Curs 2014-2015).
 

Després de la mort de Jesús sembla haver-se estès un gran silenci. L’evangeli presenta signes de caràcter còsmic: a partir de l’hora sexta, l’obscuritat va cobrir la terra (Mc 15,33). I, altres signes de caràcter més social: a) L’esquinçament del vel del temple que separava el sagrat del profà (Mc 15,38). Superat el vell temple, els sacerdots que han judicat Jesús ja no tenen cap sentit, i l’evangeli s’estendrà per tota la terra. b) El centurió romà que dóna mort a Jesús confessa: «Aquests home era el vertader Fill de Déu» (Mc 15, 33). Fins i tot els botxins reben la gràcia: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan» (Lc 23,34).

Sobre la foscor d’un món que mor (la funció del judaisme), els gentils comencen a entendre i confessar Jesús, el Crist. No obstant, a nivell extern, tot sembla estar com estava. Al voltant de la mor de Jesús només hi ha silenci. Només queda l’amistat humanitària dels qui l’enterren. S’han trencat totes les esperances, com si ja tot hagués acabat. Els amics han escapat a Galilea. (Mc 14, 27-28 i 14,50). Només unes dones segueixen creient en Jesús. El volen veure, encara, amb els ulls plorosos, fer el dol a la manera antiga: tocar-lo, acariciar-lo... Aquelles amigues volien honorar el cos de Jesús, però el cos ja no hi era. (Mc 16,1-8) El seu record de qui ha estat la vida no es tanca en el sepulcre. La veu d’un àngel els anuncia: «Ha ressuscitat, no està aquí» (Mc 16,6-7) 

Les paraules de l’àngel inicien l’experiència pasqual. Són paraules que queden en el record de l’església que neix a Jerusalem. Algú especula que: podien haver robat el cadàver (Mt 27,62-66), o el podien haver traslladat a un altre lloc. (Jn 20,15). Podia haver-se desmaterialitzat... Però la fe en Jesús no es recolza en la tomba oberta i el cos desaparegut, sinó en les paraules de l’àngel: «Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu». (Mt 28,7)

Aquells deixebles que havien fugit retornant al món antic, s’han trobat novament amb ell: l’home viu i vertader, el messies de la història, el Fill de Déu. L’església cristiana neix d’aquest encontre pasqual; la vida de l’Església s’ha d’entendre com una expressió d’aquell misteri pasqual, d’aquell encontre de Jesús amb els deixebles. Pau ho resumeix amb  l’evangeli que va rebre i transmeté als corintis: «Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures, i fou sepultat; ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures, i s'aparegué a Cefes (Pere) i després als Dotze. Després es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts. Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se'm va aparèixer també a mi». (1Co 15,3-8). Aquesta és la fe de l’Església, la seva vida i testimoni.

Pasqua és la gran ruptura, l’experiència que acaba amb Jesús, i comença amb el Crist que se’ls fa present. (Lc 24,33-35). D’aquesta manera s’ha condensat l’experiència de la pasqua: els deixebles han vist, escoltat i palpat Jesús esdevingut Crist. (Jn 20.24-29). El Senyor de la vida, transforma els seus creients, fent-los testimonis de la seva mort i de la seva glòria.

Però el què s’ha acabat no són ni la creu ni els sofriments. Cal retornar al Jesús de la història que ha lliurat la seva vida pels humans. La fe pasqual ens ha de fer tornar al Jesús de Galilea. (Mc 16,7). Pau ens condueix de la joia pasqual al Jesús crucificat. (1Co 1,18-20):

Jesús ressuscitat segueix essent l’home vertaderament humà; la pasqua és la plenitud de la humanitat. (Concilis d’Efes i Calcedònia (431 i 451) i, 3é de Constantinoble (680-681)
 
Salvador Sol
Lectura i reflexions sobre el llibre de Xabier Pikaza, Pira leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS.

dijous, 19 de febrer del 2015

divendres, 13 de febrer del 2015

JUDICI DE DÉU; LA MORT DE JESÚS


Apunts,   8 a  Trobada (Curs 2014-2015).

Jesús ha comprès que el camí assenyalat pel baptista ha acabat. El món del pecat és digne de condemna, però ha arribat el temps de la gràcia creadora de Déu Pare i s’inicia el Regne en el que: es perdonen els pecats, es té cura dels malalts i es predica l’esperança d’una vida nova que comença. 

Jesús no ha volgut realitzar signes externs que demostressin la presència del Regne, com li demanaven els fariseus, però tot el seu camí està ple de signes de l’amor de Déu. Ell no actua com ho feren Teudes i Judes el galileu, anunciant coses que no es compliren. Els seus senyals són: l’amor misericordiós i les seves paraules de benaurança i perdó.

Jesús arriba a Jerusalem i es posa en mans del Pare; deixant que Déu decideixi el seu destí, a través de les autoritats del seu poble (sacerdots, exèrcit romà). Jesús respecta els temps de Déu. Per això, quan Herodes el vol expulsar de Galilea, no havent arribat encara la seva hora, la seva resposta és: --Aneu a dir a aquella guineu: "Avui i demà trec dimonis i curo malalts, i el tercer dia (que en llenguatge jueu significa plenitud) arribaré al terme” (Lc 13,32)

Quan els deixebles el proclamen messies (Mc 8,27-30), ell aprofita per anunciar: --Cal que el Fill de l'home pateixi molt. (Mc 8 31): pujarà a Jerusalem i allà serà condemnat a mort. Jesús entra a Jerusalem, com un profeta que declara el final del culte d’aquell temple i dels negocis que s’hi fan. (Mc 10,46-52 i 11, 15-19) Entra muntat sobre un pollí, signe de pobresa i de pau, rodejat d’un grup d’amics que l’aclamen: «Hosanna fill de David». Són peregrins d’una Pasqua que enguany serà definitiva.

En la debilitat de Jesús hi ha la seva grandesa: demana al Pare (Aparta de mi aquesta copa) però al mateix temps accepta el seu camí (Però que no es faci el que jo vull). Entre Jesús i el Pare s’estén ara la ferida de la història, el sofriment dels humans. La seva soledat és la soledat de tots els que no tenen companyia. En el seu dolor està plorant per tots els que ploren. L’anyell que salva, carrega sobre les seves espatlles els pecats dels humans. (Jn 1,29). Assumint el camí dels homes, mor amb ells i per a ells, esperant el Regne. 

Jesús mor llençant en un gran crit, les paraules del salm 22: «Elí, Elí, ¿lamá sabactani?». (Mt 27,46). Ara no s’adreça al pare (abba) sinó a Déu (Elí o Eloi -Mc 15,24- que en hebreu vol dir Déu meu). És una dada significativa, perquè els crucificats moren per asfíxia i no poden cridar. Jesús, en canvi, ha cridat i la tradició ho acredita, sense que hi hagi una explicació plausible. Els que senten aquestes paraules creuen que crida Elies, perquè segons creien els jueus Elies havia de tornar per a venjar Déu i preparar el seu judici. Però Jesús no va per aquí. Accepta el silenci de Déu, que es fa present «com a gran absent». I s’expressa en una total confiança: «Pare, en les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23,46)

La Bíblia ens diu que l’ésser humà ha estat creat per a la vida, com ho demostra l’arbre misteriós que hi havia al paradís (Ge 2,9); és a través del seu pecat que la persona s’ha convertit en presoner de la mort. Aquest és l’enigma: tendim a la vida i ens trobem dominats per la mort; busquem el futur i se’ns tanca el temps en un present que no té sortida. Però ara sabem que Jesús, el Fill de Déu, ha baixat fins l’entranya d’aquest enigma de condemna per a introduir-hi el fonament de la vida de Déu, la seva pròpia vida.
 
Salvador Sol
Lectura i reflexions sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para leer LA HISTORIA DEL PUEBLO DE DIOS.