NOU COMENÇAMENT

Comentari a l’evangeli (Jn 20, 19-23) per J.A.Pagola

Evangeli: 

El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó».

Comentari.-

Aterrits per l’execució de Jesús, els deixebles es refugien en una casa coneguda. De nou estan reunits, però ja no hi és Jesús. A la comunitat hi ha un buit que ningú no pot omplir. Els falta Jesús. No poden sentir les seves paraules plenes de foc. No poden veure’l beneint amb tendresa els desgraciats. A qui seguiran ara?

Es fa fosc a Jerusalem i també al seu cor. Ningú no els pot consolar de la seva tristesa. De mica en mica, la por es va apoderant de tots, però no tenen Jesús perquè enforteixi el seu ànim. L’única cosa que els dóna certa seguretat és «tancar les portes». Ja ningú no pensa sortir pels camins a anunciar el regne de Déu i guarir la vida. Sense Jesús, com encomanaran la seva Bona Notícia?

L’evangelista Joan descriu de manera insuperable la transformació que es produeix en els deixebles quan Jesús, ple de vida, es fa present enmig seu. El Ressuscitat és novament al centre de la seva comunitat. Així ha de ser per sempre. Amb ell tot és possible: alliberar-se de la por, obrir les portes i engegar l’evangelització.

Segons el relat, el primer que Jesús infon a la seva comunitat és la seva pau. Cap retret per haver-lo abandonat, cap queixa ni reprovació. Només pau i alegria. Els deixebles senten el seu alè creador. Tot comença de nou. Impulsats pel seu Esperit, continuaran col·laborant al llarg dels segles en el mateix projecte salvador que el Pare ha encomanat a Jesús.

El que avui necessita l’Església no és només reformes religioses i crides a la comunió. Necessitem experimentar a les nostres comunitats un «nou començament» a partir de la presència viva de Jesús enmig nostre. Només ha d’ocupar ell el centre de l’Església. Només ell pot impulsar la comunió. Només ell pot renovar els nostres cors.

No són suficients els nostres esforços i treballs. És Jesús qui pot desencadenar el canvi d’horitzó, l’alliberament de la por i els recels, el nou clima de pau i serenitat que tant necessitem per obrir les portes i ser capaços de compartir l’evangeli amb els homes i les dones del nostre temps.

Però hem d’aprendre a acollir amb fe la seva presència enmig nostre. Quan Jesús torna a presentar-se al cap de vuit dies, el narrador ens diu que encara les portes continuen tancades. No és només Tomàs qui ha d’aprendre a creure amb confiança en el Ressuscitat. També els altres deixebles han d’anar superant a poc a poc els dubtes i les pors que encara els fan viure amb les portes tancades a l’evangelització.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert.

En aquesta homilia del diumenge de Pentecosta, cal insistir que el llenguatge és metafòric. El relat del 4rt. Evangeli, el de la comunitat joànica, és com el els tres sinòptics, és un llenguatge no literal, conseqüentment, no és un relat històric, està escrit amb el llenguatge jueu o sigui, malgrat sigui escrit en grec, un  llenguatge metafòric, molt utilitzat en el primer segle de la nostra actual era, en tota la terra dels jueus.

Això vol dir que Jesús, és en esperit que es presenta allà on el deixebles, acovardits i amb les portes ben tancades es refugiaven per protegir-se de les seves pors i de la seva incapacitat de, sense Jesús, intentar posar en pràctica els que Jesús els havia encomanat, transmetre el seu missatge. Els falta Jesús. No poden sentir les seves paraules plenes de foc. No poden veure’l beneint amb tendresa els desgraciats. A qui seguiran ara? L’única cosa que els dóna certa seguretat és «tancar les portes». Ja ningú no pensa sortir pels camins a anunciar el regne de Déu i guarir la vida. Sense Jesús, com encomanaran la seva Bona Notícia?

Tal i com els hi havia dit, no els deixaria orfes. Jesús se’ls presenta en esperit a on estaven tancat i els infon la força de l’Esperit. El Ressuscitat és novament al centre de la seva comunitat. Així ha de ser per sempre. Amb ell tot és possible: alliberar-se de la por, obrir les portes i engegar l’evangelització. Segons el relat, el primer que Jesús infon a la seva comunitat és la seva pau. Cap retret per haver-lo abandonat, cap queixa ni reprovació. Només pau i alegria. Els deixebles senten el seu alè creador. Tot comença de nou. Impulsats pel seu Esperit, continuaran col·laborant al llarg dels segles en el mateix projecte salvador que el Pare ha encomanat a Jesús. Amb ell tot fou possible pels seus deixebles d’aleshores i també amb els seus seguidors dels nostres dies que veritablement vulguin treballar per transmetre el seu veritable missatge. Insisteixo en dir el seu veritable missatge, perquè –malauradament- son nombrosos els què des la seva posició de confort de dins de l’estructura del mateix Vaticà i de fora, preconitzen el retorn al passat, o el retorn als cristianisme tradicional derivat del Concili de Trento, o el que preconitzaven els darrers papes Wojtyla i Ratzintger, contraris al darrer Concili Vaticà II.

És per aquest motiu que l’homilia insisteix en preconitzar: 1) El que avui necessita l’Església no és només reformes religioses i crides a la comunió. Necessitem experimentar a les nostres comunitats un «nou començament» a partir de la presència viva de Jesús enmig nostre. Només ha d’ocupar ell el centre de l’Església. Només ell pot impulsar la comunió. Només ell pot renovar els nostres cors. 2) No són suficients els nostres esforços i treballs. És Jesús qui pot desencadenar el canvi d’horitzó, l’alliberament de la por i els recels, el nou clima de pau i serenitat que tant necessitem per obrir les portes i ser capaços de compartir l’evangeli amb els homes i les dones del nostre temps. 

També de manera molt important, com insisteix l’homilia en la seva conclusió: 3) Però hem d’aprendre a acollir amb fe la seva presència enmig nostre. 4) No és només Tomàs qui ha d’aprendre a creure amb confiança en el Ressuscitat. També els altres deixebles i també nosaltres hem d’anar superant a poc a poc els dubtes i les pors que encara ens fan viure amb les portes tancades a l’evangelització.  

Al·leluia 

Veniu, Esperit Sant, 

ompliu el cor dels vostres fidels

i enceneu-hi la flama del vostre amor.

Una nova homilia que ens convida a endinsar-nos i en ser actius en la tasca que Jesús no només va confiar en els primers deixebles, sinó que va confiar a nosaltres, a tu, a mi, a nosaltres, per fer d’aquest nostre món dominat per l’egoisme i per l’individualisme que comporta la globalització i la societat de consum que el què ha comportat és més guerres, més pobres, més misèria, més gent que pateix que no tenen ni el més imprescindible per viure dignament, en definitiva unes cada cop més desigualtats i un allunyament molt preocupant del que hauria de ser una societat cristiana que potenciés els valors de l’amor i la justícia.         

 JESÚS ÉS AMB NOSALTRES

Comentari a l’evangeli (Mt 28,16-20) per J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'acostà i els digué: «Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món».

Comentari

Mateu no ha volgut acabar la seva narració evangèlica amb el relat de l’Ascensió. El seu evangeli, redactat en condicions difícils i crítiques per a les comunitats creients, demanava un final diferent del de Lluc.

Una lectura ingènua i equivocada de l’Ascensió podia crear en aquelles comunitats la sensació d’orfandat i abandó davant de la partida definitiva de Jesús. Per això Mateu acaba el seu evangeli amb una frase inoblidable de Jesús ressuscitat: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món».

Aquesta és la fe que ha animat sempre les comunitats cristianes. No estem sols, perduts enmig de la història, abandonats a les nostres pròpies forces i al nostre pecat. Crist és amb nosaltres. En moments com els que vivim avui els creients és fàcil caure en lamentacions, desànims i derrotisme. Es diria que hem oblidat una cosa que necessitem urgentment recordar: ell és amb nosaltres.

Els bisbes, reunits en ocasió del Concili Vaticà II, constataven la manca d’una veritable teologia de la presència de Crist a la seva Església. La preocupació per defensar i precisar la presència del Cos i la Sang de Crist a l’eucaristia ha pogut portar-nos inconscientment a oblidar la presència viva del Senyor ressuscitat al cor de tota la comunitat cristiana.

Però per als primers creients, Jesús no és un personatge del passat, un difunt a qui es venera i es dóna culte, sinó algú viu, que anima, vivifica i omple amb el seu esperit la comunitat creient.

Quan dos o tres creients es reuneixen en nom seu, allí hi és ell enmig d’ells. Les trobades dels creients no són assemblees d’homes orfes que intenten encoratjar-se els uns als altres. Enmig d’ells hi ha el Ressuscitat, amb l’alè i la força dinamitzadora. Oblidar-ho és arriscar-se a afeblir d’arrel la nostra esperança.

Encara hi ha alguna cosa més. Quan ens trobem amb un home necessitat, menyspreat o abandonat, ens estem trobant amb aquell que va voler solidaritzar-se amb ells de manera radical. Per això la nostra adhesió actual a Crist enlloc no es verifica millor que en l’ajuda i la solidaritat amb el necessitat. «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi».

El Senyor ressuscitat és a l’eucaristia alimentant la nostra fe. És a la comunitat cristiana infonent el seu Esperit i impulsant la missió. És en els pobres movent els nostres cors a la compassió. Hi és cada dia, fins a la fi del món.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari a comentari 

Per: Jaume Rocabert

Una homilia la d’aquest proper diumenge, que ens recorda una realitat que amb el temps i amb les interpretacions que, malauradament la jerarquia sovint ens ha donat, els fidels hem acabat no sent prou conscients del que ens afirma l’evangeli de Mateu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”

Una manera d’estar entre nosaltres desvirtuada per la certs sectors jeràrquics dels quals l’homilia en fa esment: La preocupació per defensar i precisar la presència del Cos i la Sang de Crist a l’eucaristia ha pogut portar-nos inconscientment a oblidar la presència viva del Senyor ressuscitat al cor de tota la comunitat cristiana. L’eucaristia com molts altres aspectes litúrgics, no són altra cosa que símbols. No estem sols, perduts enmig de la història, abandonats a les nostres pròpies forces i al nostre pecat. Crist és amb

nosaltres. En moments com els que vivim avui els creients és fàcil caure en lamentacions, desànims i derrotisme. Es diria que hem oblidat una cosa que necessitem urgentment recordar: ell és amb nosaltres.

El que veritablement ens ha d’animar, no és si en la consagració de l’eucaristia, allà hi ha o no la presència real de Jesús, doncs a on veritablement és, com no pot ser d’altre manera, és en l’interior de cadascun de nosaltres, no tancat a dintre d’un sagrari com se’ns va fer creure, doncs es pretenia que fos exclusivament a dintre dels temples a on els creients féssim les degudes pregaries. En aquest aspecte, l’homilia és contundent: Per als primers creients, Jesús no és un personatge del passat, un difunt a qui es venera i es dóna culte, sinó algú viu, que anima, vivifica i omple amb el seu esperit la comunitat creient. Quan dos o tres creients es reuneixen en nom seu, allí hi és ell enmig d’ells. Les trobades dels creients no són assemblees d’homes orfes que intenten encoratjar-se els uns als altres. Enmig d’ells hi ha el Ressuscitat, amb l’alè i la força dinamitzadora.

L’homilia, però, encara va més enllà, quan ens diu: Quan ens trobem amb un home necessitat, menyspreat o abandonat, ens estem trobant amb aquell que va voler solidaritzar-se amb ells de manera radical. Per això la nostra adhesió actual a Crist enlloc no es verifica millor que en l’ajuda i la solidaritat amb el necessitat. «Tot allò que feu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho feu a mi».

Al·leluia Mt 28,19.20

Aneu a convertir tots els pobles;

jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.

Una nova homilia en la qual hi trobem un quants conceptes que ens calen que els tinguem molt més posats al dia. Les homilies no han de ser ni ens interessa que siguin, ens exclusiva, una descripció literal dels textos bíblics. Ens interessa que siguin una interpretació teològica, el més fidel possible, dels que ens cal interpretar avui, en el segle XXI (trencant si cal, o posant al dia), el que la jerarquia eclesiàstica de cada època, li ha interessat remarca o posar tot l’èmfasi. Cal però, que tinguem molt en compte que per més jerarquia que sigui, la seva paraula, les seves orientacions o interpretacions, poden –com s’ha demostrat al llarg de la història- ser motivades per interessos no sempre fidels al missatge de Jesús.

TENIM UN DEFENSOR

Comentari a l’evangeli (Jn 14,15-21) per J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Si m'estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. El món no el pot rebre, perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres. No us deixaré orfes: tornaré a venir. D'aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres. El qui m'estima és aquell que té els meus manaments i els compleix; el meu Pare l'estimarà, i jo també l'estimaré i me li faré conèixer clarament».

La veritat és que els éssers humans som força complexos. Cada individu és un món de desitjos i frustracions, ambicions i pors, dubtes i interrogants. Sovint no sabem qui som ni què volem. Desconeixem cap on s’està movent la nostra vida. Qui ens pot ensenyar a viure de manera encertada?

Aquí no serveixen els plantejaments abstractes ni les teories. No n’hi ha prou amb aclarir les coses de manera racional. És insuficient tenir davant dels nostres ulls normes i directrius correctes. El que és decisiu és l’art d’actuar dia a dia de manera positiva, sana i creadora.

Per a un cristià, Jesús sempre és el seu gran mestre de vida, però ja no el tenim al nostre costat. Per això prenen tanta importància aquestes paraules de l’evangeli: «Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat».

Necessitem que algú ens recordi la veritat de Jesús. Si l’oblidem, no sabrem qui som ni què estem cridats a ser. Ens desviarem de l’evangeli una vegada i una altra. Defensarem en nom seu causes i interessos que tenen poc a veure amb ell. Ens creurem en possessió de la veritat alhora que la desfigurarem.

Ens cal que l’Esperit Sant activi en nosaltres la memòria de Jesús, la seva presència viva, la seva imaginació creadora. No es tracta de despertar un record del passat: sublim, commovedor, entranyable, però un record. El que l’Esperit del Ressuscitat fa amb nosaltres és obrir el nostre cor a l’encontre personal amb Jesús com algú viu. Només aquesta relació afectiva i cordial amb Jesucrist és capaç de transformar-nos i generar en nosaltres una nova manera de ser i de viure.

L’Esperit és anomenat en el quart evangeli «defensor» o «paràclit», perquè ens defensa d’allò que ens pot destruir. Hi ha moltes coses a la vida de les quals no sabem defensar-nos per nosaltres mateixos. Necessitem llum, fortalesa, alè sostingut. Per això invoquem l’Esperit. És la millor manera de posar-se en contacte amb Jesús i viure defensats del que ens en pot desviar.

                                     José Antonio Pagola

                       Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per. Jaume Rocabert

L’homilia, d’entrada, fa una mena de retrat de la manera de ser dels humans: La veritat és que els éssers humans som força complexos. Cada individu és un món de desitjos i frustracions, ambicions i pors, dubtes i interrogants. Sovint no sabem qui som ni què volem. Desconeixem cap on s’està movent la nostra vida. Qui ens pot ensenyar a viure de manera encertada? En front d’aquesta gran diversitat, se’ns recomana és saber captar: El que és decisiu és l’art d’actuar dia a dia de manera positiva, sana i creadora.

Ni el Pare ni Jesús no ens volen deixar sols i desorientats. Per a un cristià, Jesús sempre és el seu gran mestre de vida, però ja no el tenim al nostre costat. Per això prenen tanta importància aquestes paraules de l’evangeli: «Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat». Cal però, estar permanentment a l’aguait perquè: Si l’oblidem, no sabrem qui som ni què estem cridats a ser. Ens desviarem de l’evangeli una vegada i una altra. Defensarem en nom seu causes i interessos que tenen poc a veure amb ell. Ens creurem en possessió de la veritat alhora que la desfigurarem.

Conseqüentment, l’homilia conclou, afirmant que: Ens cal que l’Esperit Sant activi en nosaltres la memòria de Jesús, la seva presència viva, la seva imaginació creadora. No es tracta de despertar un record del passat: sublim, commovedor, entranyable, però un record. El que l’Esperit del Ressuscitat fa amb nosaltres és obrir el nostre cor a l’encontre personal amb Jesús com algú viu. Només aquesta relació afectiva i cordial amb Jesucrist és capaç de transformar-nos i generar en nosaltres una nova manera de ser i de viure. Donat que per més que el maleït orgull tingui tendència a fer-nos creure que no necessitem res ni ningú: Hi ha moltes coses a la vida de les quals no sabem defensar-nos per nosaltres mateixos. Necessitem llum, fortalesa, alè sostingut. Per això invoquem l’Esperit. És la millor manera de posar-se en contacte amb Jesús i viure defensats del que ens en pot desviar.

Al·leluia J0 14,23

Qui m'estima, farà cas de les meves paraules,

diu el Senyor;

el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell.

En aquesta homilia, hi descobrim què ens és imprescindible l’ajut d’Esperit, com també ens és imprescindible desterrar l’orgull i la prepotència de la nostra vida. Un orgull i una prepotència que sortosament no sol tenir cabuda en les persones humils i senzilles, la qual cosa no vol dir que, si no vigilem, se’ns impregni en el nostre interior i ens faci descarrilar del camí la veritat i la vida, o sigui del camí que ens cal seguir, el camí que ens ha ensenyat Jesús.  

 QUÈ ÉS EL CRISTIANISME?

Comentari a l’evangeli (Jn 14,1-12) per J.A.Pagola

Evangeli: 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Que els vostres cors s'asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n'hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig». Tomàs li diu: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Jesús li diu: «Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi. Si m'heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d'ara ja el coneixeu i ja l'heu vist». Li diu Felip: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Jesús li diu: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no venen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare»..

Comentari:

Els cristians de la primera i segona generació mai no van pensar que amb ells naixia una religió. De fet, no sabien amb quin nom designar aquell moviment que anava creixent de manera insospitada. Encara vivien impactats pel record de Jesús, a qui sentien viu enmig d’ells.

Per això, els grups que es reunien a ciutats com Corint o Efes van començar a anomenar-se «esglésies», és a dir, comunitats que es van formant convocades per una mateixa fe en Jesús. En altres indrets, del cristianisme en deien «el camí». Un escrit redactat cap a l’any 80 i que es diu carta als Hebreus diu que és un «camí nou i viu» per enfrontar-se a la vida. El camí «inaugurat» per Jesús i que cal recórrer «amb els ulls fixos en ell».

No hi ha cap dubte. Per a aquests primers creients, el cristianisme no era pròpiament una religió, sinó una forma nova de viure. El primer per a ells no era viure dins una institució religiosa, sinó aprendre junts a viure com Jesús enmig d’aquell vast imperi. Aquí hi havia la seva força. Això era el que podien oferir a tothom.

En aquest clima s’entenen bé les paraules que el quart evangeli posa als llavis de Jesús: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Aquest és el punt de partida del cristianisme. Cristià és un home o una dona que en Jesús va descobrint el camí més encertat per viure, la veritat més segura per orientar-se, el secret més esperançador de la vida.

Aquest camí és molt concret. De poc serveix sentir-se conservador o declarar-se progressista. L’opció que cal fer és una altra. O ens organitzem la vida a la nostra manera o aprenem a viure des de Jesús. Cal triar.

Indiferència cap als qui pateixen o compassió sota totes les formes. Només benestar per a mi i els meus o un món més humà per a tothom. Intolerància i exclusió dels qui són diferents o actitud oberta i acollidora envers tothom. Oblit de Déu o comunicació confiada en el Pare de tothom. Fatalisme i resignació o esperança última per a la creació sencera.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del proper diumenge, podem llegir que en les primeres comunitats, no hi havia cap altre interès que no fos seguir les petjades de Jesús, el qual els hi havia dit: “Jo soc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare si no hi va per mi”. Posteriorment, influències externes a les d’aquells membres de les esmentades primeres comunitats, volgueren i aconseguiren institucionalitzar aquell creixent moviment de seguidors de Jesús fins a convertir-lo en religió i fins i tot en la religió de l’imperi romà (quasi dos segles desprès, el franquisme va utilitzar el “nacionalcatolicisme com la religió del règim). És just a partir d’aquest malaurats moments històrics quan el seguiment vers el missatge de Jesús de les primeres comunitats i també de temps més actuals, que foren i continuen sent instrumentalitzats per interessos polítics i també per interessos de poder dins la mateixa institució religiosa, conseqüentment, el missatge de Jesús es desvirtua considerablement. I així, sense entrar en detalls, arribem fins els nostres dies on cal fer un esforç molt més gran per seguir Jesús i deixar de banda les lluites internes i externes que protagonitzen molts dels alts membres de la jerarquia i de la cúria vaticana i també grans potentats del món financer.

Centrant-nos de nou en el que veritablement és el cristianisme, l’homilia ens diu que aquells grups que es reunien a ciutats com Corint o Efes van començar a anomenar-se «esglésies», és a dir, comunitats que es van formant convocades per una mateixa fe en Jesús. En altres indrets, del cristianisme en deien «el camí». Un escrit redactat cap a l’any 80 i que es diu carta als Hebreus diu que és un «camí nou i viu» per enfrontar-se a la vida. El camí «inaugurat» per Jesús i que cal recórrer «amb els ulls fixos en ell».

Conseqüentment, Per a aquests primers creients, el cristianisme no era pròpiament una religió, sinó una forma nova de viure. El primer per a ells no era viure dins una institució religiosa, sinó aprendre junts a viure com Jesús enmig d’aquell vast imperi. En aquest clima s’entenen bé les paraules que el quart evangeli posa als llavis de Jesús: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Tant és així que Cristià és un home o una dona que en Jesús va descobrint el camí més encertat per viure, sense cap altre obligació a seguir ni cap altre norma o deure que no sigui seguir a Jesús.

L’homilia conclou categòricament deixant clar què és el que hem de fer: De poc serveix sentir-se conservador o declarar-se progressista. O ens organitzem la vida a la nostra manera o aprenem a viure des de Jesús. Per tant, tenim només dos camis: o mantenim una Intolerància i exclusió amb els qui són diferents o mantenim una actitud oberta i acollidora envers tothom. Oblit de Déu o comunicació confiada en el Pare de tothom.

Una homilia que ens ha d’esperonar a seguir, per sobre de tot, el missatge que Jesús ens va deixar. Com he dit en altres ocasions, això no comporta desvincular-nos de la religió que professem, però si seguir fonamentalment Jesús, perquè com ell mateix ens diu, només seguint-lo a ell, arribarem al Pare.