LA CORDIALITAT

 

Comentar a l’evangeli (Mt 5,38-48), escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que, als antics, els van dir: "Ull per ull, dent per dent". Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra.

Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dona-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega un quart d'hora de camí, porta-li mitja hora. Dona a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar.

Ja sabeu que van dir: "Estima els altres", però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè si estimeu només els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? Els publicans, no fan també el mateix? I si només saludeu els germans, què feu d'extraordinari? Els pagans, no fan també el mateix? Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial». (Mt 5,39-48)

Comentari.-

La manifestació sensible dels sentiments no és el millor criteri per verificar l’amor cristià, sinó el comportament sol·lícit pel bé de l’altre. En general, un servei humil al necessitat conté, gairebé sempre, més amor que moltes paraules commovedores.

Però a vegades s’ha insistit tant en l’esforç de la voluntat que hem arribat a privar la caritat del seu contingut afectiu. I, tanmateix, l’amor cristià que neix d’allò més profund de la persona inspira també els sentiments, i es tradueix en afecte cordial.

Estimar el proïsme exigeix fer-li un bé, però significa també acceptar-lo, respectar-lo, valorar el que hi ha d’amable en ell, fer-li sentir el nostre acolliment i el nostre amor. La caritat cristiana indueix la persona a adoptar una actitud cordial de simpatia, sol·licitud i afecte, tot superant postures d’antipatia, indiferència o rebuig.

Naturalment, la nostra manera personal d’estimar està condicionada per la sensibilitat, la riquesa afectiva o la capacitat de comunicació de cadascú. L’amor cristià, però, promou la cordialitat, l’afecte sincer i l’amistat entre les persones.

Aquesta cordialitat no és una mera cortesia exterior exigida per la bona educació, ni simpatia espontània que neix del contacte amb les persones agradables, sinó l’actitud sincera i purificada de qui es deixa vivificar per l’amor cristià.

Potser avui no subratllem prou la importància que té el conreu d’aquesta cordialitat al si de la família, a l’àmbit del treball i en totes les nostres relacions. Tot i això, la cordialitat ajuda les persones a sentir-se millor, suavitza les tensions i conflictes, apropa postures, enforteix l’amistat, fa créixer la fraternitat.

La cordialitat ajuda a alliberar-nos de sentiments d’indiferència i de rebuig, ja que s’oposa directament a la nostra tendència a dominar, manipular o fer patir el proïsme. Els qui saben comunicar afecte de manera sana i generosa creen al seu entorn un món més humà i més habitable.

Jesús insisteix a desplegar aquesta cordialitat no només davant de l’amic o la persona agradable, sinó fins i tot davant de qui ens rebutja. Recordem unes paraules seves que revelen el seu estil de ser: «I, si només saludeu els vostres germans, què feu d’extraordinari?».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 19 de febrer, del nou any litúrgic, que se’ns ofereixen amb el títol, “La Cordialitat”, sobre els fragments (38-48) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu, ens proposa per a la nostra reflexió una seria d’actituds i maneres dissortadament poc comuns entre nosaltres que, seguim copiant els estereotips del passat. El que ens proposa Jesús, justament és diametralment el revés: estimar fins i tot

als enemics, i també als jutges que fan tot el que poden i més per fer-nos la guitza als catalans.

La homilia per aquest proper diumenge és tan diàfana que no necessita cap mena d’aclariment ni de puntualització. Sincerament crec que aquesta cop el seu contingut no pot ser objecte de revisió per part dels canonistes de torn que miren amb lupa aquells continguts que creuen que s’aparten de l’ortodòxia, com tantes vegades ha succeït en escrits o documents en els quals la Conferència Episcopal Espanyola ha censurat i fins i tot penalitzat.

Ja en el primer paràgraf, l’homilia ja ens deixa clar que : La manifestació sensible dels sentiments no és el millor criteri per verificar l’amor cristià, sinó el comportament sol·lícit pel bé de l’altre. En general, un servei humil al necessitat conté, gairebé sempre, més amor que moltes paraules commovedores. Però a vegades s’ha insistit tant en l’esforç de la voluntat que hem arribat a privar la caritat del seu contingut afectiu. I, tanmateix, l’amor cristià que neix d’allò més profund de la persona inspira també els sentiments, i es tradueix en afecte cordial.

De manera, segueix l’homilia que Estimar el proïsme exigeix fer-li un bé, però significa també acceptar-lo, respectar-lo, valorar el que hi ha d’amable en ell per tal que La caritat cristiana indueix la persona a adoptar una actitud cordial de simpatia, sol·licitud i afecte, tot superant postures d’antipatia, indiferència o rebuig. Doncs L’amor cristià, promou la cordialitat, afecte sincer i l’amistat entre les persones.

Aquesta cordialitat no és una mera cortesia exterior exigida per la bona educació, ni simpatia espontània que neix del contacte amb les persones agradables, sinó l’actitud sincera i purificada de qui es deixa vivificar per l’amor cristià.

L’homilia conclou afegint que La cordialitat ajuda a alliberar-nos de sentiments d’indiferència i de rebuig, ja que s’oposa directament a la nostra tendència a dominar, manipular o fer patir el proïsme. Els qui saben comunicar afecte de manera sana i generosa creen al seu entorn un món més humà i més habitable. Jesús insisteix a desplegar aquesta cordialitat no només davant de l’amic o la persona agradable, sinó fins i tot davant de qui ens rebutja. Recordem unes paraules seves que revelen el seu estil de ser: «I, si només saludeu els vostres germans, què feu d’extraordinari?».

Al·leluia 1Jo 2,5

Els qui fan cas de la paraula

de Jesucrist

han arribat de debò

a estimar Déu perfectament.

Una conclusió molt pedagògica d’aquests homilia, que hauríem de llegir i rellegir-la sovint per extirpar dels nostres sentiments aquells petits o grans lipomes cancerígens que no ens deixen exercir la caritat cristiana, o el què és el mateix: adoptar una actitud cordial de simpatia, sol·licitud i afecte.

b

NO A LA GUERRA ENTRE NOSALTRES

 

Evangeli i Comentari de J.A.Pagola a l'evangeli (Mt 5,17-37)

Evangeli:  

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los. Us ho dic amb tota veritat: Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel; però aquell que els compleixi i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel. Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel.

Ja sabeu que als antics els van manar: "No matis", i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s'enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l'insulti, acabarà al foc de l'infern. Per això, ni que et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena. Si algú et porta al jutjat, mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida, abans no et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T'ho dic amb tota veritat: Un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l'últim cèntim.

Ja sabeu que està manat: "No cometis adulteri". Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri. Per això, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l'infern tot el teu cos. I si la teva mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l'infern tot el teu cos.

També està manat: "Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document on consti el divorci". Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una unió il·legal, en fa una adúltera, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.

També sabeu que als antics els van manar: "No trenquis els juraments". I també: "Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor". Doncs jo et dic: No juris mai: ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l'escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne».

Comentari

Els jueus parlaven amb orgull de la Llei de Moisès. Segons la tradició, Déu mateix l’havia regalat al poble. Era el millor que n’havien rebut. Aquesta Llei enclou la voluntat de l’únic Déu veritable. Aquí poden trobar-hi tot allò que necessiten per ser fidels a Déu.

També per a Jesús la llei és important, però ja no ocupa el lloc central. Ell viu i comunica una altra experiència: arriba el regne de Déu; el Pare està cercant obrir-se camí entre nosaltres per fer un món més humà. No n’hi ha prou de quedar-se complint la Llei de Moisès. Cal obrir-se al Pare i col·laborar-hi per fer la vida més justa i més fraterna.

Per això, segons Jesús, no n’hi ha prou de complir la Llei, que ordena «no mataràs». A més, cal arrencar de la nostra vida l’agressivitat, el menyspreu a l’altre, els insults o les venjances. Aquell que no mata compleix la Llei, però, si no s’allibera de la violència, al seu cor encara no hi regna aquest Déu que cerca construir amb nosaltres una vida més humana.

Segons alguns observadors, a la societat actual s’està estenent un llenguatge que reflecteix el creixement de l’agressivitat. Cada cop són més freqüents els insults ofensius, proferits només per humiliar, menysprear i ferir. Paraules nascudes del rebuig, el ressentiment, l’odi o la venjança.

D’altra banda, les converses estan sovint teixides de paraules injustes que reparteixen condemnes i sembren sospites. Paraules dites sense amor i sense respecte que enverinen la convivència i fan mal. Paraules nascudes gairebé sempre de la irritació, la mesquinesa o la baixesa.

No és aquest un fet que es doni només en la convivència social. També és un greu problema a l’interior de l’Església. El papa Francesc pateix en veure divisions, conflictes i enfrontaments de «cristians en guerra contra altres cristians». És un estat de coses tan contrari a l’Evangeli que ha sentit la necessitat d’adreçar-nos una crida urgent: «No a la guerra entre nosaltres».

Així parla el Papa: «Em dol comprovar com en algunes comunitats cristianes, i fins i tot entre persones consagrades, consentim diverses formes d’odis, calúmnies, difamacions, venjances, gelosia, desitjos d’imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins i tot persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui evangelitzarem amb aquests comportaments?». El Papa vol treballar per una Església on «tots puguin admirar com us cuideu els uns als altres, com us doneu alè mútuament i com us acompanyeu».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per. Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 12 de febrer, del nou any litúrgic, que se’ns ofereixen amb el títol, “No a la guerra entre nosaltres”, sobre els fragments (17-37) del capítol 5 de l’evangeli de Mateu, ens proposa per a la nostra reflexió tot una seria d’actituds i maneres dissortadament massa comuns entre nosaltres, però no només entre qualsevol home o dona, doncs són denigrants i indignes per qualsevol persona.

Òbviament, molt més per qualsevol cristià i encara moltíssim més si aqueta actitud la manifesten aquells que han estat consagrats i se’ls pressuposa que haurien de ser del tot pulcres en les seves actituds i maneres de fer, cosa que donada la nostra debilitat humana, sovint les nostres actituds s’allunyen del més desitjable.

Els punts nuclears de l’homilia són aquests paràgrafs: Per a Jesús la llei és important, però ja no ocupa el lloc central. Ell viu i comunica una altra experiència: arriba el regne de Déu; el Pare està cercant obrir-se camí entre nosaltres per fer un món més humà. No n’hi ha prou de quedar-se complint la Llei de Moisès. Cal obrir-se al Pare i col·laborar-hi per fer la vida més justa i més fraterna.

Aquell que no mata compleix la Llei, però, si no s’allibera de la violència, al seu cor encara no hi regna aquest Déu que cerca construir amb nosaltres una vida més humana.

Sovint les converses estan teixides de paraules injustes que reparteixen condemnes i sembren sospites. Paraules dites sense amor i sense respecte que enverinen la convivència i fan mal. Paraules nascudes

gairebé sempre de la irritació, la mesquinesa o la baixesa. No és aquest un fet que es doni només en la convivència social. També és un greu problema a l’interior de l’Església. El papa Francesc pateix en veure divisions, conflictes i enfrontaments de «cristians en guerra contra altres cristians». És un estat de coses tan contrari a l’Evangeli que ha sentit la necessitat d’adreçar-nos una crida urgent: «No a la guerra entre nosaltres».

Així parla el Papa: «Em dol comprovar com en algunes comunitats cristianes, i fins i tot entre persones consagrades, consentim diverses formes d’odis, calúmnies, difamacions, venjances, gelosia, desitjos d’imposar les pròpies idees a costa de qualsevol cosa, i fins i tot persecucions que semblen una implacable caça de bruixes. A qui evangelitzarem amb aquests comportaments?». El Papa vol treballar per una Església

on «tots puguin admirar com us cuideu els uns als altres, com us doneu alè mútuament i com us acompanyeu».

La conclusió d’aquests paràgrafs, la podríem sintetitzar dient que una cosa és caure en una actitud indigne i una altre és quan aquesta actitud indigne, ja és sistèmica, la qual cosa demostra que no hi ha voluntat ni intenció de rectificació i menys de compensar els prejudicis causats. Malauradament aquesta manca de voluntat de rectificar l’estem constatant diàriament, entre veïns, entre membres d’organitzacions sindicals o socials, entre als dirigents de partits de partits polítics, també entre els que ho són de partits independentistes, però potser entre els que ens definim com a cristians, és el clam del papa Francesc que posa en evidència les lluites fratricides en el si del Vaticà per la consecució del poder. Dies enrere ja vam tenir-ne un exemple en la persona del secretari particular del difunt papa emèrit Ratzintger, que va aprofitar l’avinentesa de del papa emèrit per llançar una furiosa crítica al papa Francesc. Quines són les intencions d’un més dels cardenals o alts càrrecs del Vaticà? No trigarem a conèixer-ho.

Al·leluia Cf. Mt 11,25

Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.

Dissortadament, un nou exemple que ens posa de manifest que qualsevol religió, no es pot considerar una institució divina quan només és exclusivament una instituci  humana, amb els valors i defectes dels humans, que als llarg dels temps han estructurat la institució (la catòlica, la protestant o l’ortodoxa), segons els interessos o forma de pensar dels seus dirigents.

Només ens cal, fullejar o millor aprofundir en la història de l’Església del llarg dels anys, perquè ens caigui la vena dels ulls per tenir-ho clar. Ser cristià, no és ser fidel a una religió, sinó ser fidel fonamentalment al missatge de Jesús que, en cap cas ens impedeix poder considerar-nos catòlic, protestant o ortodoxa.

SI LA SAL ES TORNA INSÍPIDA…

 

Comentari a l'evangeli (Mt 5,13-16) per José Antonio Pagola

Evangeli.- 

Vosaltres sou la llum del món

Lectura de l'evangeli segons sant Mateu

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.

Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d'una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel».

Comentari.-
Pocs escrits poden sacsejar avui el cor dels creients amb tanta força com el petit llibre de Paul Evdokimov, L’amor boig de Déu. Amb fe ardent i paraules de foc, el teòleg de Sant Petersburg posa al descobert el nostre cristianisme rutinari i satisfet.

Així veu P. Evdokimov el moment actual: «Els cristians han fet tot el possible per esterilitzar l’evangeli; es diria que l’han submergit en un líquid neutralitzant. S’esmorteeix tot allò que impressiona, supera o inverteix. Convertida així en una cosa inofensiva, aquesta religió aplanada, prudent i raonable, l’home no pot sinó vomitar-la». D’on procedeix aquest cristianisme inoperant i esmorteït?

Les crítiques del teòleg ortodox no s’aturen en qüestions secundàries, sinó que apunten a allò essencial. L’Església apareix als seus ulls no com «un organisme viu de la presència real de Crist», sinó com una organització estàtica i «un lloc d’autonutrició». Els cristians no tenen sentit de la missió, i la fe cristiana «ha perdut estranyament la seva qualitat de ferment». L’evangeli viscut pels cristians d’avui «només troba la total indiferència».

Segons Evdokimov, els cristians han perdut contacte amb el Déu viu de Jesucrist i es perden en disquisicions doctrinals. Es confon la veritat de Déu amb les fórmules dogmàtiques, que en realitat només són «icones» que conviden a obrir-nos al Misteri sant de Déu. El cristianisme es desplaça cap a allò exterior i perifèric, quan Déu habita en allò profund.

Aleshores es busca un cristianisme rebaixat i còmode. Com deia Marcel More, «els cristians han trobat la manera de seure, no sabem com, de manera confortable a la creu». S’oblida que el cristianisme «no és una doctrina, sinó una vida, una encarnació». I quan a l’Església ja no hi brilla la vida de Jesús, amb prou feines es constata cap diferència amb el món. L’Església «es converteix en mirall fidel del món», a qui ella reconeix com a «carn de la seva carn».

Molts reaccionaran, sens dubte, posant matisos i objeccions a una denúncia tan contundent, però és difícil no reconèixer el fons de veritat cap al que apunta Evdokimov: a l’Església hi falta santedat, fe viva, contacte amb Déu. Manquen sants que escandalitzin perquè encarnen «l’amor boig de Déu», falten testimonis vius de l’evangeli de Jesucrist.

Les pàgines ardents del teòleg rus no fan sinó recordar les de Jesús: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat