dilluns, 20 d’abril del 2015

PRESÈNCIA DE PERE, L’EVANGELI DE MATEU

Apunts, 12a Trobada
 

A la basílica del Vaticà hi ha aquesta inscripció: «Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva església» (Mt 16,18). Això sustenta l’Església catòlica des de la Pentecosta.  
-       Pels catòlics, Pere és el jutge comunitari: «Et donaré les claus del cel; tot el que lliguis a la terra serà lligat en el cel» (Mt 16.19). Potestat que per tradició s’arroguen els papes.
-       Els protestants invoquen la llibertat de Pau. Rebutgen l’autoritarisme catòlic i consideren que la fe prové d’una revelació personal del Fill de Déu. (cf Ga 2,16-17). Pau es va «enfrontar» a Pere pel seu aferrament als costums jueus. (cf Ga 2,11-14)
-       Els ortodoxes, en la línia d’antigues tradicions eclesials, no han volgut acceptar el centralisme papal (petrí). Accepten l’evangeli de Mateu (Mt 16,16-19), però s’inclinen pel de Joan, perquè estableix una comunitat d’amor: Jesús pregunta a Pere, per tres vegades, si l’estima més que els altres. (cf Jn 21,15-19). Aquestes són les preguntes que cal que respongui cada un dels bisbes, per tal de poder seguir la missió confiada a Pere: «Pastura les mec¡ves ovelles» (Jn 21,17). També argumenten que l’Església que neix de la creu de Jesucrist fa confiança «al deixeble estimat» (Jn 19,25-27).
L’evangeli de Mateu és el més jueu dels evangelis i té present que els cristians encara vivien en l’interior del judaisme. Per això destaca la figura de Pere en la missió de seguir l’obra de Jesús, iniciant unes comunitats (ekklesies), amb llei pròpia i destí universal. Els doctors fariseus consideraren que els seguidors fidels al Senyor Jesús eren una secta perillosa, que no complia amb les tradicions jueves (Misnà) ni en les lleis rabíniques (Talmud), i perseguiren els cristians (Martir d’Esteve), expulsant-los de la sinagoga. 
La ruptura s’ha produït a Jerusalem i el cristianisme s’ha estès per la Galilea i a la diàspora de Síria (Antioquia). El procés ha estat llarg i dolorós, però sobre els anys vuitanta el trencament s’ha consumat. Llavors, un redactor desconegut que la tradició dóna el nom de Mateu, escriu el seu evangeli; un llibre nou sobre l’origen, el missatge i la presència de Jesús entre els homes, destacant el paper principal de Pere, perquè ha estat testimoni la resurrecció de Jesús, i perquè compleix l’encàrrec de convocar i convertir els germans.
En l’evangeli de Mateu, Pere confessa el messianisme de Jesús i se’l presenta com l’origen de la fe cristiana: («Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu»). Jesús li canvia el nom, l’anomena «Cefas» i li atorga tot el poder. També Pau i Lluc en destaquen el paper rellevant: Primer «s'aparegué a Cefes i després als Dotze» (1Co 15,5). I, anunciant-li que el negaria tres vegades: «T’ho asseguro: aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades» (Mt 26,34), li confia la continuïtat del grup: «però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu quan t’hauràs penedit, enforteix els teus germans» (Lc 22.32).
Però situades en clau pasqual, les paraules que a Mateu li arriben com dites per Jesús, cal entendre-les com el record de l’acció messiànica que Pere ha realitzat a l’inici de l’església: la roca sobre la que es cimentarà la construcció del Regne. Tanmateix, a l’Església, no hi poden haver personalismes terrenals; els creients no són de Pau ni d’Apol·ló (cf 1 Co 3,4): «Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però és Déu qui feia créixer. Per això no són res ni el qui planta ni el qui rega: només compta Déu, que fa créixer» (1 Co 3,6-7),
Pere ha complert la seva missió pasqual: iniciar el recorregut de l’Església de Jesús; una comunitat d’amor i llibertat, d’oració i esperança, disposada a lliurar-se (això és morir) per tal que sorgeixi l’home nou (Mt 25,31-46), en un Regne humà  (propi del Fill de l’Home).

Salvador Sol
Sobre el llibre de Xabier Pikaza, Para leer la historia del pueblo de Dios, Cap. 24