QUINA RELIGIÓ ÉS LA NOSTRA?

Comentari a l’evangeli (Jn 2,13-25) II de Quaresma

Evangeli: 

Quan s'acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d'aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare». Els deixebles recordaren allò que diu l'Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia». Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dones que t'autoritzi a fer això?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?». Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d'entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l'Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l'interior de cada home.

Comentari:

Tots els evangelis es fan ressò d’un gest audaç i provocatiu de Jesús dins el recinte del Temple de Jerusalem. Probablement no va ser gaire espectacular. Va expulsar un grup de venedors de coloms, va abocar les taules d’alguns canvistes i va intentar interrompre l’activitat durant alguns moments. No va poder fer gaire cosa més.

Tot i això, aquell gest carregat de força profètica va ser el que va desencadenar la seva detenció i ràpida execució. Atacar el Temple era atacar el cor del poble jueu: el centre de la seva vida religiosa, social i política. El Temple era intocable. Allí hi habitava el Déu d’Israel. Què seria del poble sense la seva presència entre ells? Com podrien sobreviure sense el Temple?

Per Jesús, però, era el gran obstacle per acollir el regne de Déu tal com ell l’entenia i proclamava. El seu gest posava en qüestió el sistema econòmic, polític i religiós sustentat des d’aquell lloc sant. Què era aquell Temple?, signe del regne de Déu i la seva justícia o símbol de col·laboració amb Roma?, casa de pregària o magatzem dels delmes i primícies dels pagesos?, santuari del perdó de Déu o justificació de tota classe d’injustícies?

Allò era un «mercat». Mentre a l’entorn de la «casa de Déu» s’acumulava la riquesa, als llogarets creixia la misèria dels seus fills. No. Déu no legitimaria mai una religió com aquella. El Déu dels pobres no podia regnar des d’aquell Temple. Amb l’arribada del seu regnat perdia la raó de ser.

L’actuació de Jesús posa en guàrdia tots els seus seguidors i ens obliga a preguntar-se quina religió estem cultivant als nostres temples. Si no està inspirada per Jesús, es pot convertir en una manera «santa» de tancar-se al projecte de Déu que Jesús volia impulsar al món. La primera cosa no és la religió, sinó el regne de Déu.

Quina religió és la nostra?, fa créixer la nostra compassió pels qui pateixen o ens permet viure tranquils en el nostre benestar?, alimenta els nostres propis interessos o ens posa a treballar per un món més humà? Si s’assembla a la del Temple jueu, Jesús no la beneiria.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari: al comentari

Per: Jaume Rocabert 

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 3 de març de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Quina religió és la nostra?”, té com a fonament els fragments (13-25) del capítol 2 de l’evangeli Joànic.

Una homilia contundent que no només descriu uns fet ocorreguts en el seu temps, sinó que també es reprodueixen avui, però de manera més sofisticada: Tot i això, aquell gest carregat de força profètica va ser el que va desencadenar la seva detenció i ràpida execució. Atacar el Temple era atacar el cor del poble jueu: el centre de la seva vida religiosa, social i política. El Temple era intocable. Allí hi habitava el Déu d’Israel. Què seria del poble sense la seva presència entre ells? Com podrien sobreviure sense el Temple? Per Jesús, però, era el gran obstacle per acollir el regne de Déu tal com ell l’entenia i proclamava. El seu gest posava en qüestió el sistema econòmic, polític i religiós sustentat des d’aquell lloc sant. Què era aquell Temple?, signe del regne de Déu i la seva justícia o símbol de col·laboració amb Roma?, casa de pregària o magatzem dels delmes i primícies dels pagesos?, santuari del perdó de Déu o justificació de tota classe d’injustícies?

La versió actual és aquella que caracteritza a l’Opus Dei, als Quicos, com també entre altres, al sector ultra conservador de l’actual col·legi cardenalici així com diferents Conferencies Episcopals, entre elles la dels bisbes espanyols, que prioritzen els seus interessos econòmics i polítics, per damunt del missatge evangèlic de Pau, Justícia i Amor. 

Allò i la versió de més d’un sector de la religió catòlica, era i és un «mercat». Mentre a l’entorn de la «casa de Déu» s’acumulava i s’acumula la riquesa, als llogarets creixia i creix la misèria dels seus fills. No. Déu no legitimaria mai ni legitima una religió com aquella. El Déu dels pobres no podia ni pot regnar des d’aquell Temple. Amb l’arribada del seu regnat perdia la raó de ser. L’actuació de Jesús posa en guàrdia tots els seus seguidors i ens obliga a preguntar-se quina religió estem cultivant als nostres temples. Si no està inspirada per Jesús, es pot convertir en una manera «santa» de tancar-se al projecte de Déu que Jesús volia impulsar al món. La primera cosa no és la religió, sinó el regne de Déu. 

El darrer paràgraf, ens interpel·la de manera directe a cadascun de nosaltres: Quina religió és la nostra?, fa créixer la nostra compassió pels qui pateixen o ens permet viure tranquils en el nostre benestar?, alimenta els nostres propis interessos o ens posa a treballar per un món més humà? Si s’assembla a la del Temple jueu, Jesús no la beneiria.   

Vers abans de l'evangeli Jo 3,16

Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic;

tots els qui creuen en ell tenen vida eterna.

Avui, que els practicants han disminuït de manera alarmant, crec ens hem de preguntar no tant quina és la nostra religió (car la majoria són institucions humanes), car el més important és si mantenim la fe en Jesús i volem ser seguidors seus o el què és el mateix: si som cristians?, doncs ser cristià pressuposa tenir per prioritat principal aquelles que els evangelis ens descriuen les que tenia i defensava, les quals no eren altres que els pobres, els malalts, els marginats i fins i tot els que els poders públics els prohibia trepitjar els llocs públics.  

 ESCOLTAR JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mc 9,2-10) II de Quaresma

Evangeli:

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells: els seus vestits es tornaren fulgurants, i eren tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així. Se'ls aparegué Elies amb Moisès, i conversaven amb Jesús. Llavors Pere diu a Jesús: «Rabí, que n'estem de bé aquí dalt! Hi farem tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia pas què dir, d'esglaiats que estaven. Llavors es formà un núvol que els cobria, i del núvol estant va sortir una veu: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo». Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no referissin a ningú allò que havien vist, fins després que el Fill de l'home hagués ressuscitat d'entre els morts. Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts».

Comentari:

Cada cop tenim menys temps per escoltar. No sabem acostar-nos amb calma i sense prejudicis al cor de l´altre. No encertem a acollir el missatge que tot ésser humà ens pot comunicar. Tancats en els nostres propis problemes, passem al costat de les persones, gairebé sense aturar-nos a escoltar realment ningú. Se’ns oblida l’art d’escoltar.

Per això tampoc no resulta tan estrany que als cristians se’ns hagi oblidat, en bona part, que ser creient és viure escoltant Jesús. Tot i això, només des d’aquesta escolta neix la veritable fe cristiana.

Segons l’evangelista Marc, quan a la «muntanya de la transfiguració» els deixebles s’espanten en sentir-se coberts per un núvol, només senten aquestes paraules: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».

L’experiència d’escoltar Jesús fins al fons pot ser dolorosa, però és apassionant. No és el que nosaltres havíem imaginat des dels nostres esquemes i tòpics. El seu misteri se’ns escapa. Gairebé sense adonar-nos-en ens va arrencant de seguretats que ens són molt estimades, per atraure’ns cap a una vida més autèntica.

Ens trobem, finalment, amb algú que diu la veritat última. Algú que sap per què viure i per què morir. Alguna cosa ens diu des de dins que té raó. A la seva vida i al seu missatge hi ha veritat.

Si perseverem en una escolta pacient i sincera, la nostra vida comença a il·luminar-se amb llum nova. Comencem a veure-ho tot amb més claredat. Anem descobrint quina és la manera més humana d’enfrontar-se als problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens adonem dels grans errors que podem cometre els humans i de les grans infidelitats dels cristians.

Hem de cuidar més a les nostres comunitats cristianes l’escolta fidel a Jesús. Escoltar-lo a ell ens pot guarir de cegueses seculars, ens pot alliberar de desànims i covardies gairebé inevitables, pot infondre nou vigor a la nostra fe.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 25 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar Jesús”, té com a fonament els fragments (2-10) del capítol 9 de l’evangeli de Marc.

Una homilia molt important per preparar-nos per la Pasqua, que ens descriu la realitat de la nostra apàtica manera de fer de cada dia: Cada cop tenim menys temps per escoltar. No sabem acostar-nos amb calma i sense prejudicis al cor de l´altre. No encertem a acollir el missatge que tot ésser humà ens pot comunicar. Tancats en els nostres propis problemes, passem al costat de les persones, gairebé sense aturar-nos a escoltar realment ningú. Se’ns oblida l’art d’escoltar. Per això tampoc no resulta tan estrany que als cristians se’ns hagi oblidat, en bona part, que ser creient és viure escoltant Jesús. Tot i això, només des d’aquesta escolta neix la veritable fe cristiana. 

L’homilia ens diu que escoltar Jesús pot ser dolorosa, però al mateix temps apassionant: Segons l’evangelista Marc, quan a la «muntanya de la transfiguració» els deixebles s’espanten en sentir-se coberts per un núvol, només senten aquestes paraules: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo».

Que justament: no és el que nosaltres havíem imaginat des dels nostres esquemes i tòpics. El seu misteri se’ns escapa. Gairebé sense adonar-nos-en ens va arrencant de seguretats que ens són molt estimades, per atraure’ns cap a una vida més autèntica. Ens trobem, finalment, amb algú que diu la veritat última. Algú que sap per què viure i per què morir. Alguna cosa ens diu des de dins que té raó. A la seva vida i al seu missatge hi ha veritat.

L’homilia conclou amb una crida a l’esperança, sempre que, per la nostra part, hi esmercem molt més interès i voluntat: Si perseverem en una escolta pacient i sincera, la nostra vida comença a il·luminar-se amb llum nova. Comencem a veure-ho tot amb més claredat. Anem descobrint quina és la manera més humana d’enfrontar-se als problemes de la vida i al misteri de la mort. Ens adonem dels grans errors que podem cometre els humans i de les grans infidelitats dels cristians. 

Escoltar-lo a ell ens pot guarir de cegueses seculars, ens pot alliberar de desànims i covardies gairebé inevitables, pot infondre nou vigor a la nostra fe. Però al mateix temps Hem de cuidar més a les nostres comunitats cristianes l’escolta fidel a Jesús.

Vers abans de l'evangeli

Del núvol lluminós es va sentir la veu del Pare:

Aquest és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo.

Una nova homilia molt adequada per preparar-nos per la Pasqua i al mateix temps per bloquejar-nos de les propostes que dia rere dia se’ns omplen les orelles i els ulls d’un sens fi de propostes, sovint prou atractives, però que sovint el resultat final ens desvien –no sempre, ni totes- del camí que hauríem de seguir.

ESCOLTAR LA CRIDA A LA CONVERSIÓ

Comentari a l’evangeli (Mc 1,12-15) I de Quaresma

Evangeli: 

En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l'alimentaven els àngels.

Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».

Comentari:

«Convertiu-vos, perquè el regne de Déu és a prop». Què poden dir aquestes paraules a un home o una dona dels nostres dies? A ningú no ens atrau sentir una crida a la conversió. Pensem de seguida en una cosa costosa i poc agradable: una ruptura que ens portaria a una vida poc atractiva i desitjable, plena només de sacrificis i de renúncia. És realment així?

Per començar, el verb grec que es tradueix per convertir-se significa en realitat posar-se a pensar, revisar l’enfocament de la nostra vida, reajustar la perspectiva. Les paraules de Jesús podrien sonar així: «Mireu si no heu de revisar i reajustar alguna cosa en la vostra manera de pensar i d’actuar perquè es compleixi en vosaltres el projecte de Déu d’una vida més humana».

Si això és així, el primer que cal revisar és allò que bloqueja la nostra vida. Convertir-nos és «alliberar la vida» eliminant pors, egoismes, tensions i esclavituds que ens impedeixen créixer de manera sana i harmoniosa. La conversió que no produeix pau i alegria no és pas autèntica. No ens està acostant al Regne de Déu.

Hem de revisar després si cuidem bé les arrels. Les grans decisions no serveixen de res si no alimentem les fonts. No se’ns demana una fe sublim ni una vida perfecta; només que visquem confiant en l´amor que Déu ens té. Convertir-se no és entossudir-se a ser sants, sinó aprendre a viure acollint el regne de Déu i la seva justícia. Només aleshores pot començar en nosaltres una veritable transformació.

La vida mai no és plenitud ni èxit total. Hem d’acceptar allò «inacabat», allò que ens humilia, allò que no encertem a esmenar. El més important és mantenir el desig, no cedir al desànim. Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure del perdó, sense orgull ni tristesa, sense alimentar la insatisfacció pel que hauríem de ser i no som. Això diu el Senyor al llibre d’Isaïes: «Us salvareu si us convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (30,15).

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Escoltar la crida a la conversió”, té com a fonament els fragments (12-15) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

En aquest homilia, se’ns fa un aclariment molt important del mot “convertir-se”: el verb grec que es tradueix per convertir-se significa en realitat posar-se a pensar, revisar l’enfocament de la nostra vida, reajustar la perspectiva. Fet aquest aclariment la interpretació del text, té tot un altre sentit molt més en sintonia amb la nostre manera de pensar: «Convertiu-vos, perquè el regne de Déu és a prop». Què poden dir aquestes paraules a un home o una dona dels nostres dies? A ningú no ens atrau sentir una crida a la conversió. Pensem de seguida en una cosa costosa i poc agradable: una ruptura que ens portaria a una vida poc atractiva i desitjable, plena només de sacrificis i de renúncia. És realment així?

Justament és a partir de l’esment aclariment que l’homilia agafa tot un altre sentit: Les paraules de Jesús podrien sonar així: «Mireu si no heu de revisar i reajustar alguna cosa en la vostra manera de pensar i d’actuar perquè es compleixi en vosaltres el projecte de Déu d’una vida més humana». Si això és així, el primer que cal revisar és allò que bloqueja la nostra vida. Convertir-nos és «alliberar la vida» eliminant pors, egoismes, tensions i esclavituds que ens impedeixen créixer de manera sana i harmoniosa. La conversió que no produeix pau i alegria no és pas autèntica. No ens està acostant al Regne de Déu.

No cal dir que tota persona, creient o no, que tingui un mínim de personalitat i/o humanitat, sovint s’aplica l’auto-crítica per auto corregir les naturals desviacions humanes. En consonància amb això, l’homilia ens diu: Les grans decisions no serveixen de res si no alimentem les fonts. No se’ns demana una fe sublim ni una vida perfecta; només que visquem confiant en l´amor que Déu ens té. Convertir-se no és entossudir-se a ser sants, sinó aprendre a viure acollint el regne de Déu i la seva justícia. Només aleshores pot començar en nosaltres una veritable transformació.

El darrer paràgraf de l’homilia és un crit a l’esperança i també a desmuntar totes les angoixants normatives amb les que se’ns desorientava: La vida mai no és plenitud ni èxit total. Hem d’acceptar allò «inacabat», allò que ens humilia, allò que no encertem a esmenar. El més important és mantenir el desig, no cedir al desànim. Convertir-se no és viure sense pecat, sinó aprendre a viure del perdó, sense orgull ni tristesa, sense alimentar la insatisfacció pel que hauríem de ser i no som. Això diu el Senyor al llibre d’Isaïes: «Us salvareu si us convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (30,15). 

Vers abans de l'evangeli Mt 4,4b

L'home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Una homilia molt adequada per preparar la Quaresma sense angoixes ni temors, doncs totes les etapes que ens proposa la litúrgia durant l’any, poden ser positives i esperançadores, si som capaços de viure-les sempre amb la corresponent esperança i amb l’amor que ens proporciona l’Esperit de Déu.    

  

 PASSIÓ PER LA VIDA

Comentari a l’evangeli (Mc 1,29-39) IV de durant l’any

.Evangeli: 

En aquell temps, Jesús, sortint de la sinagoga, se n'anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu. La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús. Ell li va donar la mà i la va fer llevar, la febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula.

Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i els endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta i ell va curar molts malalts de diverses malalties; va treure molts dimonis, i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n'anà a un lloc solitari i s'hi quedà pregant. Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo. Quan el trobaren li digueren: «Tothom us està buscant». Ell els digué: «Anem a d'altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió». I anà per tot Galilea, predicant a les sinagogues de cada lloc i traient els dimonis.

Comentari:

On és Jesús creix la vida. Això és el que descobreix amb goig qui recorre les pàgines entranyables de l’evangelista Marc i es troba amb aquest Jesús que guareix els malalts, acull els desvalguts, sana els alienats i perdona els pecadors.

On és Jesús hi ha amor a la vida, interès pels qui pateixen, passió per l’alliberament de tot mal. No hauríem d’oblidar mai que la primera imatge que ens ofereixen els relats evangèlics és la d’un Jesús guaridor. Un home que difon vida i restaura allò que està malalt.

Per això trobem sempre al seu voltant la misèria de la humanitat: posseïts, malalts, paralítics, leprosos, cecs, sords. Homes als qui falta vida; «els qui són a les fosques», com diria Bertolt Brecht.

Les guaricions de Jesús no han solucionat pràcticament res en la història dolorosa dels homes. La seva presència salvadora no ha resolt els problemes. Cal continuar lluitant contra el mal. Però ens han descobert una cosa decisiva i esperançadora. Déu és amic de la vida, i estima apassionadament la felicitat, la salut, el goig i la plenitud dels seus fills i filles.

Inquieta veure amb quina facilitat ens hem acostumat a la mort: la mort de la natura, destruïda per la pol·lució industrial, la mort a les carreteres, la mort per la violència, la mort dels que no arriben a néixer, la mort de les ànimes.

És insuportable observar amb quina indiferència sentim xifres esfereïdores que ens parlen de la mort de milions de famolencs al món, i amb quina passivitat contemplem la violència callada, però eficaç i constant, d’estructures injustes que enfonsen els febles en la marginació.

Els dolors i els patiments aliens ens preocupen poc. Cadascú sembla interessar-se només pels seus problemes, benestar o seguretat personal. L’apatia es va apoderant de molts. Correm el risc de fer-nos cada cop més incapaços d’estimar la vida i de vibrar amb qui no pot viure feliç.

Els creients no hem d’oblidar que l’amor cristià sempre és interès per la vida, recerca apassionada de felicitat per al germà. L´amor cristià és l´actitud que neix en aquell que ha descobert que Déu estima tan apassionadament la nostra vida que ha estat capaç de patir la nostra mort, per obrir-nos les portes d´una vida eterna compartint per sempre el seu amor.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari:

Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 4 de febrer de l’any litúrgic B, que se’ns ofereixen amb el títol, “Passió per la vida”, té com a fonament els fragments (29-39) del capítol 1 de l’evangeli de Marc.

L’homilia, ens fa de nou un retrat de la passivitat, de l’individualisme i de la manca de sensibilitat, de la societat actual, entre la qual, sovint també els cristians ens hi podem veure identificats. Tot i així, les primeres ratlles són per descriure l’amor de Jesús pels més marginats i menyspreats de la societat: On és Jesús creix la vida. Això és el que descobreix amb goig qui recorre les pàgines entranyables de l’evangelista Marc i es troba amb aquest Jesús que guareix els malalts, acull els desvalguts, sana els alienats i perdona els pecadors. On és Jesús hi ha amor a la vida, interès pels qui pateixen, passió per l’alliberament de tot mal. Jesús, per damunt de tot, fou: un home que difon vida i restaura allò que està malalt.

És per això que trobem sempre al seu voltant la misèria de la humanitat: posseïts, malalts, paralítics, leprosos, cecs, sords. Homes als qui falta vida; «els qui són a les fosques», com diria Bertolt Brecht. Les guaricions de Jesús no han solucionat pràcticament res en la història dolorosa dels homes. La seva presència salvadora no ha resolt els problemes. La qual cosa ens ha descobert una cosa decisiva i esperançadora. Déu és amic de la vida, i estima apassionadament la felicitat, la salut, el goig i la plenitud dels seus fills i filles. Però també ens ha descobert que cal continuar lluitant contra el mal.

El més trist i deshumanitzat que l’homilia ens diu que: és inquietant, és veure amb quina facilitat ens hem acostumat a la mort: la mort de la natura, destruïda per la pol·lució industrial, la mort a les carreteres, la mort per la violència, la mort dels que no arriben a néixer, la mort de les ànimes. Això, per descomptant, és insuportable observar amb quina indiferència sentim xifres esfereïdores que ens parlen de la mort de milions de famolencs al món, i amb quina passivitat contemplem la violència callada, però eficaç i constant, d’estructures injustes que enfonsen els febles en la marginació.

Malauradament, ens preocupen poc, els dolors i els patiments aliens. Cadascú sembla interessar-se només pels seus problemes, benestar o seguretat personal. L’apatia es va apoderant de molts. Correm el risc de fer-nos cada cop més incapaços d’estimar la vida i de vibrar amb qui no pot viure feliç.

L’homilia conclou, fent-nos memòria que els creients no hem d’oblidar que l’amor cristià sempre és interès per la vida, recerca apassionada de felicitat per al germà. L´amor cristià és l’actitud que neix en aquell que ha descobert que Déu estima tan apassionadament la nostra vida que ha estat capaç de patir la nostra mort, per obrir-nos les portes d’una vida eterna compartint per sempre el seu amor.

Al·leluia Mt 8,17

Ell portava les nostres malalties

i s'havia carregat els nostres dolors.

Dissortadament, vivim en una societat cada cop més instrumentalitzada pel neocapitalisme i en moltíssim països governant l’extrema dreta amb la conseqüent destrucció de tots els valors i tots el conceptes de solidaritat que s’havien aconseguit, més o menys, implantar. Avui, ho estem constatant, en totes les institucions, ha penetrat el virus del poder, de la prepotència i d’allunyar-se cada cop més dels valors de l’evangeli: no es mira en absolut als qui pateixen perquè només els preocupa assolir el poder i enriquir-se, despreocupant-se absolutament del sofriments dels més dèbils. Ho estem constant de manera molt gràfica aquests darrers temps, en tots els tele diaris de cada dia.