diumenge, 24 de febrer del 2013

LES SENTÈNCIES DE JESÚS



Reflexions, 7a Trobada

És conegut que Jesús parlava amb paràboles però Rovira Bellosos destaca també les seves sentències com: “paraules de saviesa”; “breus, aforismes, petites paràboles, afirmacions religioses i sapiencials”. No hi ha dubte que tot el que els evangelis posen en boca de Jesús, són “paraules [...] importants”, no les diu pel seu compta. “És el Pare, qui estant en mi, fa les seves obres”. (Jn 14,10). Jesús ens ve a explicar qui és Déu i què vol de nosaltres. Per això les seves sentències contenen “ensenyaments o imperatius ètics”. Però a més -diu Rovira Belloso-, “mostren la voluntat o l’actitud de Déu” en relació a la humanitat. I, ens posa com exemple la que considera més important, aquella en que Jesús ens diu: “Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare” (Lc 6,36). El model a seguir té el llistó molt alt. Se situa al nivell “d’on brolla l’Amor més gran”.

Les sentències es poden classificar en “principis de saviesa, teològics o ètics” i el que serien “Manaments i exhortacions”. En les primeres hi ha aquesta: “El Regne de Déu és a prop vostre” (Lc 10,9). En les segones i trobem aquestes dues: “Feu als altres el que voldríeu que els altres us fessin” (Mt 7,12), i, “No tingueu por” (Lc 12,7). O, les sentències en forma de petites paràboles, com aquella en la que se’ns diu que si un cec guia un altre cec, “tots dos cauen al clot”. (Mt 15,14) I, també aquella altre: “On hi ha carronya s’hi apleguen els voltors” (Mt 24,28)

Les sentències se’ns han tramès perquè en fem el nostre estil de vida; demanen “conversió”, altrament faríem con els gnòstics que no duien a la pràctica els seus coneixements sobre el Crist. El coneixement de les sentències –diu Rovira Bellosos. ens han de portar a “caminar sapientment envers el Regne”. Com ens diu Jesús: “Ara que heu entès tot això, feliços vosaltres si ho poseu en pràctica” (Jn13,17)

Rovira Belloso ens alerta de les “sentències que desconcerten”. Com aquella que diu: “Els darrers passaran a primers i els primers darrers”. (Mt 20,16; cf. Lc 13,30), perquè sembla que “traspassen els límits de la lògica”. Però Jesús no pensa amb la lògica dels homes sinó amb la de Déu. Ena parla des de la perspectiva de “l’amor de Déu”, i la seva voluntat de que al Regne tinguin preferència “els publicans i les prostitutes” (cf. Mt 21,31), i tos aquells que en el món no han tingut sort. Jesús situa aquella sentència en la perspectiva de la creu, “de la que brolla la més gran donació i l’amor més gran”. Sobretot pels desheretats, en la línia de les benaurances: els qui pateixen privacions o són calumniats i perseguits, els qui ploren... Però ai de vosaltres –els diu- els rics, els qui ara aneu tips, els qui ara rieu... (cf. Lc 6, 20-26). Pau també ens situa en aquest punt de vista quan diu: “Els sofriments que ara passem són lleugers i d’un moment, però van acumulant un pes incomparablement immens de glòria” (2Co 4,17). I, Rovira Belloso matisa: “la nostra petita creu té com coronament la vida amb Crist.  En l’existència humana, hi ha una dimensió divina, que gravita sobre nosaltres, perquè Crist ens omple d’Esperit i ens acompanya com als deixebles d’Emmaús”. 

En l’evangeli de Tomàs (no canònic, per tant apòcrif) també hi trobem algunes sentències aparentment contradictòries. “Jesús ha dit: feliços els solitaris i els elegits perquè, vosaltres trobareu el Regne; de la mateixa manera que heu sortit d’ell també hi retornareu” (Log. 49). Qui són aquests solitaris? La resposta pot ser: aquells que tenen Déu com un tot i es lliuren a la seva voluntat. Pel teòleg K.Ranher; "el cristià del futur o serà un místic o no serà cristià". Pau ja ho sabia: 20 Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi. (Ga 2,20). Sense deixar els afers de la vida quotidiana i la relació amb el que L.Boff en diu el “sagrament del germà”, el cristià ha de viure compartint les afirmacions dels místics d’ahir i d’avui: Teresa d’Àvila: Dios no se muda,[...] Quien a Dios tiene, / nada le falta. I, el dominic R.V.Osende: En la infinita plenitud que siento / ni el bien me halaga, ni el dolor me apena.

Salvador Sol 
Les cites de Rovira Belloso, són del llibre: Quíe és Jesús de Natzaret

diumenge, 17 de febrer del 2013

LES PARÀBOLES.





Els evangelis atribueixen a Jesús trenta paràboles i unes tretze comparacions que tenen l’estructura de paràboles. Jesús té present que a Déu no se’l pot expressar en conceptes humans. Per tant cal buscar analogies. Les esglésies catòlica y protestant han trigat segles a comprendre això, malgrat la doctrina de sant Tomàs i sant Bonaventura, pels qui l’analogia dels conceptes i el llenguatge analògic era fonamental.

Una paràbola és una comparació de dues coses anàlogues. És més que una metàfora. El valor religiós, filosòfic i místic de les paràboles és que la semblança assenyala realment el que passa en el Regne. Per exemple: les paràboles de la misericòrdia, especialment la del fill pròdig, assenyalen l’amor de Déu.

Per què els parleu en paràboles? “Perquè a vosaltres (referint-se als apòstols) us ha estat donat de conèixer els misteris del Regne” (Lc 8,10), relligats al Crist que viu en Jesús. Aquesta és la raó de la frase escandalosa: “Al qui té li serà donat i de sobres; al qui no té fins el poc que té li serà pres”.
No perquè el ric tindrà més riqueses i el pobre ho perdrà tot. La clau d’interpretació és: qui per la fe té el Crist en ell, ja té l’essencial, i, li serà donat un llenguatge per expressar la Bona Nova. En canvi, qui només té la lletra de les paràboles però no té el Crist -que és qui les omple de sentit- es veurà privat fins i tot del poc que té, perquè les paraules soles, sense el Crist, no signifiquen ni valen res.   

“Sortosos en canvi els vostres ulls, que hi veuen, i les vostres orelles que hi senten”. (Mt 13, 16) Els qui tenen el Crist se’ls permet “veure” i “entendre” el sentit de les paràboles que parlen de Déu i el seu Regne. Isaïes ho profetitzà: és impossible sentir a fons la Paraula si no deixem que l’Esperit ens obri el cor. (cf.Is 6.9-10) Per Pau: Només la fe engendra l’esperança de la plenitud de Déu en nosaltres: “Creure és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem”. (He 11,1)

Les paràboles assenyalen Déu per analogia amb les coses de la terra. Per exemple: el valor de la divinitat amb la  paràbola del tresor amagat; la misericòrdia de Déu amb la paràbola del fill pròdig...  Hi ha paràboles que ens parlen del Regne, de la misericòrdia infinita, del judici. En l’evangeli de Joan n’hi ha relacionades amb la Pasqua, el dolor i la mort. També hi ha comparacions en forma de paràboles breus (com: la llum, la sal, etc.)

Algunes paràboles fan referència als profetes. En la del fill pròdig, Lluc (Lc 15,20-24) ens diu: »Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el   besà».  Després diu als criats: »--De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l'hi, poseu-li també l'anell i les sandàlies... Per Ezequiel, (cf. Ez 16 10.13) l’anell és símbol de l’aliança nova i eterna: les sandàlies donen dignitat i seguretat després de la travessa pel desert que ha fet el Poble. També el vedell gras és el símbol del banquet del Regne que Déu vol celebrar amb els allunyats, els pobres, els marginats... En la mateixa paràbola se’ns parla del pas de la mort a la vida en clara referència a l’itinerari de la Pasqua del Senyor. També el fill gran hi té protagonisme: “Tu sempre has estat amb mi”, “Tot el que és meu és teu”. Aquesta paràbola explica l’atracció plena d’amor del fill petit per part del pare, i la comunió profunda que s’estableix entre el pare i el fill gran.     

Podem examinar la paràbola del fill pròdig, mantenint la mateixa perspectiva, la del Cos gloriós de Crist, amb la paràbola del judici final (Mt 25, 31-46). En el verset 40, trobarem el misteri de la comunió i identificació del Cos de Crist (de la persona de Crist) amb els més petits dels seus germans. És la identificació pròpia de qui es col·loca en el lloc de l’altre (»--Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu).

En les dues paràboles es fa palesa la misericòrdia, la reconciliació i la recompensa de Déu a l’amor gratuït que un fa favor de l’altre, perquè aquest “altre” és la representació de Crist.

Salvador Sol
Apunts sobre el llibre de Josep Maria Rovira Bellosos, Qui és Jesús de Natzaret