divendres, 30 d’abril del 2021

No separar-se de Jesús

Evangeli (Jn 15,1-8) Diumenge 5 de Pasqua, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

 1»Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. 2 Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. 3 Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. 4 Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. 5 Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. 6 Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. 7 Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. 8 La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus. (Jn 15,1-8)

 

Comentari.-

La imatge és senzilla i de gran força expressiva. Jesús és el «cep veritable», ple de vida; els deixebles són «les sarments» que viuen de la saba que els arriba de Jesús; el Pare és el «vinyater» que té cura personalment de la vinya perquè doni fruit abundant. L’única cosa important és que es vagi fent realitat el seu projecte d’un món més humà i més feliç per a tothom.

La imatge posa en relleu on és el problema. Hi ha sarments seques per on no hi circula la saba de Jesús. Deixebles que no donen fruit perquè per les seves venes no hi corre l’Esperit del Ressuscitat. Comunitats cristianes que llangueixen desconnectades de la seva persona.

Per això es fa una afirmació carregada d’intensitat: «Les sarments, si no estan en el cep, no pot donar fruit»: la vida dels deixebles és estèril «si no romanen» en Jesús. Les seves paraules són categòriques: «sense mi no podeu fer res». No se’ns està desvelant aquí la veritable arrel de la crisi del nostre cristianisme, el factor intern que esquerda els seus fonaments com cap altre?

La forma en què viuen la seva religió molts cristians, sense una unió vital amb Jesucrist, no subsistirà per molt temps: quedarà reduïda a folklore anacrònic que no aportarà a ningú la Bona Notícia de l’evangeli. L’Església no podrà dur a terme la seva missió en el món contemporani si els que ens diem «cristians» no ens convertim en deixebles de Jesús, animats pel seu esperit i la seva passió per un món més humà.

Ser cristià exigeix avui una experiència vital de Jesucrist, un coneixement interior de la seva persona i una passió pel seu projecte que no requerien per ser practicant dins d’una societat de cristiandat. Si no aprenem a viure d’un contacte més immediat i apassionat amb Jesús, la decadència del nostre cristianisme es pot convertir en una malaltia mortal.

Els cristians vivim avui preocupats i distrets per moltes qüestions. No pot ser d’una altra manera. Però no hem d’oblidar l’essencial. Tots som «sarments». Només Jesús és «el cep veritable». El decisiu en aquests moments és «romandre-hi»: aplicar tota la nostra atenció a l’evangeli; alimentar en els nostres grups, xarxes, comunitats i parròquies el contacte viu amb ell; no apartar-se del seu projecte.

                                    José Antonio Pagola

                                                                                                                    Traducció: Francesc Bragulat

dijous, 22 d’abril del 2021

NECESSITAT D’UN GUIA

 Evangeli (Jn 10,11-18) Diumenge 4 de Pasqua, i comentari de J.A.Pagola

 Evangeli.-

11 »Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. 12 El qui va a jornal, el qui no és pastor ni amo de les ovelles, quan veu venir el llop les abandona i fuig; llavors el llop se n'apodera i les dispersa. 13 És que ell va a jornal i tant se li'n dóna de les ovelles.

14 »Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, 15 tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. A més, jo dono la vida per les ovelles. 16 Encara tinc altres ovelles que no són d'aquest ramat, i també les he de guiar. Elles escoltaran la meva veu, i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

17 »El Pare m'estima, perquè dono la vida i després la recobro. 18 Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la; aquest és el manament que he rebut del meu Pare. (Jn 10,11-18.BIC)

 Comentari.-

Per als primers creients, Jesús no és només un pastor, sinó el veritable i autèntic pastor. L’únic líder capaç d’orientar i donar veritable vida a l’ésser humà. Aquesta fe en Jesús com a veritable pastor i guia adquireix una actualitat nova en una societat massificada com la nostra, on les persones corren el risc de perdre la seva pròpia identitat i quedar atordides davant tantes veus i reclams.

La publicitat i els mitjans de comunicació social imposen a l’individu no només la roba que ha de vestir, la beguda que ha de prendre o la cançó que ha d’escoltar. Se’ns imposen també els hàbits, els costums, les idees, els valors, l’estil de vida i la conducta que hem d’adoptar.

Els resultats són palpables. Són moltes les víctimes d’aquesta «societat-aranya». Persones que viuen «segons la moda». Gent que ja no actuen per pròpia iniciativa. Homes i dones que busquen la seva petita felicitat, esforçant-se per tenir aquells objectes, idees i conductes que se’ls dicta des de fora.

Exposats a tantes crides i reclams, correm el risc de no escoltar ja la veu de la pròpia interioritat. És trist veure les persones esforçant-se per viure un estil de vida «imposat» des de fora, que simbolitza per a ells el benestar i la veritable felicitat.

Els cristians creiem que només Jesús pot ser guia definitiu de l’ésser humà. Només des d’ell podem aprendre a viure. Precisament, el cristià és aquell que, des de Jesús, va descobrint dia a dia quina és la manera més humana de viure.

Seguir Jesús com a bon pastor és interioritzar les actituds fonamentals que ell va viure, i esforçar-se per viure-les avui des de la nostra pròpia originalitat, continuant la tasca de construir el Regne de Déu que ell va començar.

Però mentre la meditació sigui substituïda per la televisió, el silenci interior pel soroll i el seguiment de la pròpia consciència per la submissió cega a la moda, serà difícil que escoltem la veu del Bon Pastor, que ens pot ajudar a viure enmig d’aquesta «societat de consum» que consumeix els seus consumidors.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 15 d’abril del 2021

COMPANY DE CAMÍ

 Evangeli (Lc 24,35-48) Diumenge 3 de Pasqua, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

35 També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.

36 Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir:

--Pau a vosaltres.

37 Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. 38 Jesús els digué:

--Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? 39 Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc.

40 I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus.

41 Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué:

--¿Teniu aquí res per a menjar?

42 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. 43 El prengué i se'l va menjar davant d'ells.

44 Després els digué:

--Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: "Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms."

45 Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. 46 Els digué:

--Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis.(Lc 24,35-48.BIC)

 

Comentari.-

Hi ha moltes maneres d’obstaculitzar la veritable fe. Hi ha l’actitud del «fanàtic», que s’agafa a un conjunt de creences sense deixar-se interrogar mai per Déu i sense escoltar mai ningú que pugui qüestionar la seva posició. La seva és una fe tancada on falta acolliment i escolta del Misteri, i on sobra arrogància. Aquesta fe no allibera de la rigidesa mental ni ajuda a créixer, ja que no s’alimenta de l’autèntic Déu.

Hi ha també la posició de l’«escèptic», que no cerca ni s’interroga, perquè ja no espera res de Déu, ni de la vida, ni de si mateix. La seva és una fe trista i apagada. Falta en ella el dinamisme de la confiança. Res val la pena. Tot es redueix a continuar vivint sense més.

Hi ha a més la postura de l’«indiferent», que ja no s’interessa ni pel sentit de la vida ni pel misteri de la mort. La seva vida és pragmatisme. Només li interessa el que pot proporcionar seguretat, diners o benestar. Déu li diu cada vegada menys. En realitat, per a què pot servir creure en ell?

Hi ha també el que se sent «propietari de la fe», com si consistís en un «capital» rebut en el baptisme i que hi és, no se sap ben bé on, sense que hom hagi de preocupar-se de res més. Aquesta fe no és font de vida, sinó «herència» o «costum» rebut d’altres. Hom podria desprendre-se’n gairebé sense trobar-la a faltar.

Hi ha a més la «fe infantil» dels que no creuen en Déu, sinó en aquells que parlen d’ell. Mai han tingut l’experiència de dialogar sincerament amb Déu, de cercar el seu rostre o d’abandonar-se al seu misteri. En tenen prou amb creure en la jerarquia o confiar en «els que saben d’aquestes coses». La seva fe no és experiència personal. Parlen de Déu «d’oïda».

En totes aquestes actituds falta el més essencial de la fe cristiana: la trobada personal amb Crist. L’experiència de caminar per la vida acompanyats per algú viu amb qui podem comptar i a qui ens podem confiar. Només ell ens pot fer viure, estimar i esperar malgrat els nostres errors, fracassos i pecats.

Segons el relat evangèlic, els deixebles d’Emaús contaven «el que havia passat pel camí». Caminaven tristos i desesperançats, però alguna cosa nova es va despertar en ells en trobar-se amb un Crist proper i ple de vida. La veritable fe sempre neix de la trobada personal amb Jesús com «company de camí».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 8 d’abril del 2021

COMENÇAR DE NOU

Evangeli (Jn 20,19-3) Diumenge 2 de Pasqua, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

19 Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

20 Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. 21 Ell els tornà a dir:

--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.

22 Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:

--Rebeu l'Esperit Sant. 23 A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.

24 Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. 25 Ells li van dir:

--Hem vist el Senyor.

Però ell els contestà:

--Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!

26 Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:

--Pau a vosaltres.

27 Després diu a Tomàs:

--Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.

28 Tomàs li va respondre:

--Senyor meu i Déu meu!

29 Jesús li diu:

--Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!

Epíleg

30 Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom. (Jn 20,19-31.BIC)


 

Comentari.-

Aterrits per l’execució de Jesús, els deixebles es refugien en una casa coneguda. De nou estan reunits, però Jesús ja no és amb ells. A la comunitat hi ha un buit que ningú no pot omplir. Els falta Jesús. No poden escoltar les seves paraules plenes de foc. No poden veure’l beneint amb tendresa els desgraciats. A qui seguiran ara?

Es fa fosc a Jerusalem i també en el seu cor. Ningú els pot consolar de la seva tristesa. A poc a poc, la por va apoderant-se de tots, però no tenen Jesús perquè enforteixi el seu ànim. L’únic que els dóna certa seguretat és «tancar les portes». Ja ningú pensa en sortir pels camins a anunciar el Regne de Déu i curar la vida. Sense Jesús, ¿com encomanaran la seva Bona Notícia?

L’evangelista Joan descriu de manera insuperable la transformació que es produeix en els deixebles quan Jesús, ple de vida, es fa present enmig d’ells. El Ressuscitat és novament al centre de la seva comunitat. Així ha de ser per sempre. Amb ell tot és possible: alliberar-se de la por, obrir les portes i posar en marxa l’evangelització.

Segons el relat, el primer que infon Jesús a la seva comunitat és la seva pau. Cap retret per haver-lo abandonat, cap queixa ni reprovació. Només pau i alegria. Els deixebles senten el seu alè creador. Tot comença de nou. Impulsats pel seu Esperit, continuaran col·laborant al llarg dels segles en el mateix projecte salvador que el Pare ha encomanat a Jesús.

El que necessita avui l’Església no és només reformes religioses i crides a la comunió. Necessitem experimentar en les nostres comunitats un «nou començament» a partir de la presència viva de Jesús enmig nostre. Només ell ha d’ocupar el centre de l’Església. Només ell pot impulsar la comunió. Només ell pot renovar els nostres cors.

No n’hi ha prou amb els nostres esforços i treballs. És Jesús qui pot desencadenar el canvi d’horitzó, l’alliberament de la por i els recels, el clima nou de pau i serenitat que tant necessitem per obrir les portes i ser capaços de compartir l’evangeli amb els homes i dones del nostre temps.

Però hem d’aprendre a acollir amb fe la seva presència enmig nostre. Quan Jesús torna a presentar-se al cap de vuit dies, el narrador ens diu que les portes encara continuen tancades. No és només Tomás qui ha d’aprendre a creure amb confiança en el Ressuscitat. També els altres deixebles han d’anar superant a poc a poc els dubtes i pors que encara els fan viure amb les portes tancades a l’evangelització.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

dijous, 1 d’abril del 2021

JESÚS TENIA RAÓ

Evangeli (Jn 20,1-9) Diumenge de Pasqua, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

1 El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. 2 Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:

--S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.

Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. 4 Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, 5 s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. 6 Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, 7 però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. 8 Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. 9 De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. (Jn 20,1-9.BIC)

 

Comentari.-

Què sentim els seguidors de Jesús quan ens atrevim a creure de veritat que Déu ha ressuscitat Jesús? Què vivim mentre seguim caminant darrere els seus passos? Com ens comuniquem amb ell quan l’experimentem ple de vida?

Jesús ressuscitat, tenies raó.
És veritat el que ens has dit de Déu. Ara sabem que és un Pare fidel, digne de tota confiança. Un Déu que ens estima més enllà de la mort. Continuarem dient-li «Pare» amb més fe que mai, com tu ens vas ensenyar. Sabem que no ens defraudarà.

Jesús ressuscitat, tenies raó.
Ara sabem que Déu és amic de la vida. Ara comencem a entendre millor la teva passió per una vida més sana, justa i feliç per a tothom. Ara comprenem per què posaves per davant la salut dels malalts a qualsevol llei o tradició religiosa. Seguint els teus passos, viurem guarint la vida i alleujant el sofriment. Posarem sempre la religió al servei de les persones.

Jesús ressuscitat, tenies raó.
Ara sabem que Déu fa justícia a les víctimes innocents: fa triomfar la vida sobre la mort, el bé sobre el mal, la veritat sobre la mentida, l’amor sobre l’odi. Continuarem lluitant contra el mal, la mentida i els abusos. Cercarem sempre el regne d’aquest Déu i la seva justícia. Sabem que és el primer que el Pare vol de nosaltres.

Jesús ressuscitat, tenies raó.
Ara sabem que Déu s’identifica amb els crucificats, mai amb els botxins. Comencem a entendre per què estaves sempre amb els dolguts i per què defensaves tant els pobres, els famolencs i menyspreats. Defensarem els més febles i vulnerables, els maltractats per la societat i oblidats per la religió. D’ara endavant escoltarem millor la teva crida a ser compassius com el Pare de cel.

Jesús ressuscitat, tenies raó.
Ara comencem a entendre una mica les teves paraules més dures i estranyes. Comencem a intuir que qui perdi la seva vida per tu i pel teu evangeli la salvarà. Ara comprenem per què ens convides a seguir-te fins al final carregant cada dia la creu. Continuarem patint una mica per tu i pel teu evangeli, però molt aviat compartirem amb tu l’abraçada del Pare.

Jesús ressuscitat, tenies raó.
Ara ets viu per sempre i et fas present enmig nostre quan ens reunim dos o tres en el teu nom. Ara sabem que no estem sols, que tu ens acompanyes mentre caminem cap al Pare. Escoltarem la teva veu quan llegim el teu evangeli. Ens alimentarem de tu quan celebrem el teu sopar. Estaràs amb nosaltres fins a la fi dels temps.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat