dijous, 15 d’abril de 2021

COMPANY DE CAMÍ

 Evangeli (Lc 24,35-48) Diumenge 3 de Pasqua, i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

35 També ells contaven el que havia passat pel camí i com l'havien reconegut quan partia el pa.

36 Mentre parlaven d'això, Jesús es presentà enmig d'ells i els va dir:

--Pau a vosaltres.

37 Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. 38 Jesús els digué:

--Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? 39 Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc.

40 I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus.

41 Però com que de tanta alegria no s'ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué:

--¿Teniu aquí res per a menjar?

42 Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. 43 El prengué i se'l va menjar davant d'ells.

44 Després els digué:

--Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: "Cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms."

45 Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. 46 Els digué:

--Així ho diu l'Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, 47 i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. 48 Vosaltres en sou testimonis.(Lc 24,35-48.BIC)

 

Comentari.-

Hi ha moltes maneres d’obstaculitzar la veritable fe. Hi ha l’actitud del «fanàtic», que s’agafa a un conjunt de creences sense deixar-se interrogar mai per Déu i sense escoltar mai ningú que pugui qüestionar la seva posició. La seva és una fe tancada on falta acolliment i escolta del Misteri, i on sobra arrogància. Aquesta fe no allibera de la rigidesa mental ni ajuda a créixer, ja que no s’alimenta de l’autèntic Déu.

Hi ha també la posició de l’«escèptic», que no cerca ni s’interroga, perquè ja no espera res de Déu, ni de la vida, ni de si mateix. La seva és una fe trista i apagada. Falta en ella el dinamisme de la confiança. Res val la pena. Tot es redueix a continuar vivint sense més.

Hi ha a més la postura de l’«indiferent», que ja no s’interessa ni pel sentit de la vida ni pel misteri de la mort. La seva vida és pragmatisme. Només li interessa el que pot proporcionar seguretat, diners o benestar. Déu li diu cada vegada menys. En realitat, per a què pot servir creure en ell?

Hi ha també el que se sent «propietari de la fe», com si consistís en un «capital» rebut en el baptisme i que hi és, no se sap ben bé on, sense que hom hagi de preocupar-se de res més. Aquesta fe no és font de vida, sinó «herència» o «costum» rebut d’altres. Hom podria desprendre-se’n gairebé sense trobar-la a faltar.

Hi ha a més la «fe infantil» dels que no creuen en Déu, sinó en aquells que parlen d’ell. Mai han tingut l’experiència de dialogar sincerament amb Déu, de cercar el seu rostre o d’abandonar-se al seu misteri. En tenen prou amb creure en la jerarquia o confiar en «els que saben d’aquestes coses». La seva fe no és experiència personal. Parlen de Déu «d’oïda».

En totes aquestes actituds falta el més essencial de la fe cristiana: la trobada personal amb Crist. L’experiència de caminar per la vida acompanyats per algú viu amb qui podem comptar i a qui ens podem confiar. Només ell ens pot fer viure, estimar i esperar malgrat els nostres errors, fracassos i pecats.

Segons el relat evangèlic, els deixebles d’Emaús contaven «el que havia passat pel camí». Caminaven tristos i desesperançats, però alguna cosa nova es va despertar en ells en trobar-se amb un Crist proper i ple de vida. La veritable fe sempre neix de la trobada personal amb Jesús com «company de camí».

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada