UN TRESOR AMAGAT

Comentari a l’evangeli (Mt 13,44-52) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L'home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.

També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.

També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l'aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s'asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d'entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí que ho hem entès». Ell els digué: «Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues».

Comentari.-

No tothom s’entusiasmava amb el projecte de Jesús. A força persones sorgien no pocs dubtes i interrogants. Era raonable seguir-lo? No era una bogeria? Són les preguntes d’aquells galileus i de tots els qui es troben amb Jesús en un nivell una mica profund.

Jesús va explicar dues petites paràboles per «seduir» els qui romanien indiferents. Volia sembrar, en tots, un interrogant decisiu: no hi haurà a la vida un «secret» que encara no hem descobert?

Tots van entendre la paràbola d’aquell pagès pobre que, mentre cavava en una terra que no era seva, va trobar un tresor amagat en alguna gerra. No s’ho va pensar dues vegades. Era l’ocasió de la vida. No la podia desaprofitar. Va vendre tot el que tenia i, ple d’alegria, va aconseguir el tresor.

El mateix va fer un ric comerciant de perles quan en va descobrir una de valor incalculable. Mai no havia vist una cosa semblant. Va vendre tot el que posseïa i va aconseguir la perla.

Les paraules de Jesús eren seductores. Serà Déu així? Serà això trobar-se amb ell? Descobrir un «tresor» més bell i atractiu, més sòlid i veritable que tot allò que nosaltres estem vivint i gaudint?

Jesús està comunicant la seva experiència de Déu: allò que ha transformat completament la seva vida. Tindrà raó? Serà això seguir-lo? Trobar allò essencial, tenir la immensa fortuna de trobar allò que l’ésser humà està anhelant des de sempre?

Entre nosaltres, molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit Déu. Els entenc. Jo faria el mateix. Si una persona no ha descobert una mica l’experiència de Déu que vivia Jesús, la religió és un avorriment. No val la pena.

El més trist és trobar tants cristians les vides dels quals no estan marcades per l’alegria, la sorpresa o la sorpresa de Déu. No ho han estat mai. Viuen tancats en la seva religió, sense haver trobat cap «tresor». Entre els seguidors de Jesús, tenir cura de la vida interior no és una cosa més. És imprescindible per viure oberts a la sorpresa de Déu.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

Per: Jaume Rocabert

L’homilia, d’entrada, deixa clar que no a tothom entusiasmava el projecta de Jesús, malgrat que l’escoltaven en directe. Si això passava aleshores què no ha de passar ara que malauradament es difon massa sovint, per mitjà dels filtres humans de la religió? No tothom s’entusiasmava amb el projecte de

Jesús. A moltes persones sorgien no pocs dubtes i interrogants. Era raonable seguir-lo? No era una bogeria? Són les preguntes d’aquells galileus i de tots els qui es troben amb Jesús en un nivell una mica profund. L’homilia ens deixa un interrogant: no hi haurà a la vida un «secret» que encara no hem descobert?

Sabem que Jesús utilitzava les paràboles o exemples per fer entendre el seu missatge, amb les quals el seu missatge era més seductor. Serà Déu així? Serà això trobar-se amb ell? Descobrir un «tresor» més bell i atractiu, més sòlid i veritable que tot allò que nosaltres estem vivint i gaudint? Jesús està comunicant la seva experiència de Déu: allò que ha transformat ompletament la seva vida. Tindrà raó? Serà això seguir-lo? Trobar allò essencial, tenir la immensa fortuna de trobar allò que l’ésser humà està anhelant des de sempre? Entre nosaltres, molta gent està abandonant la religió sense haver assaborit Déu.

En la seva conclusió, l’homilia ens descriu una frase que ens hauria d’interpel·lar seriosament, no només a nosaltres, sinó a molts dels jerarques de les diferents religions cristianes: Si una persona no ha descobert una mica l’experiència de Déu que vivia Jesús, la religió és un avorriment. No val la pena. El més trist és trobar tants cristians les vides dels quals no estan marcades per l’alegria, la sorpresa o la sorpresa de Déu.

En front d’aquesta dissortada realitat, l’homilia, no només no calla, sinó que és taxativa: Viuen tancats en la seva religió, sense haver trobat cap «tresor». Entre els seguidors de Jesús, tenir cura de la vida interior no és una cosa més. És imprescindible per viure oberts a la sorpresa de Déu.

Al·leluia Cf. Mt 11,25

Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.

Poder gaudir de la lectura –i posteriors reflexions- d’aquestes homilies setmanals que ens descriuen amb claredat i allunyant-se de l’ortodòxia, en aquest cas de la Conferència Episcopal Espanyola (una de les més conservadores), és un autèntic goig, perquè si bé -en algunes ocasions- el seu llenguatge és entre línies per tal d’evitar la censura episcopal i/o les seves represàlies, el què ens pertoca és saber treure’n les positives ensenyances de Jesús, amb la qual cosa ajudarem a aconseguir revertir la crisi que avui pateix el cristianisme.

Per això, una vegada més, insisteixo en recordar-vos l’important que és pregar pel papa Francesc per tal que segueixi encoratjat a fer les reformes necessàries, perquè tots i cadascuns dels membres de la jerarquia, deixin de creure’s ser superiors per passar a ser humils però ferms i veritables pastors i apòstols de Jesús.

 LA FORÇA TRANSFORMADORA DEL LLEVAT

Comentari a l’evangeli (Mt 13,24-43) per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

En aquells temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n'anà. Quan el sembrat hagué crescut i s'espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs, que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l'hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner».

Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat en el seu camp: és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant, que els ocells hi van per ajocar-se a les seves branques».

Els digué també una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tota ha fermentat».

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: «Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món».

Llavors, deixà la gent i se n'anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L'enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al forn encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti».

Comentari.- 

Jesús ho repetia una vegada i una altra: Déu ja és aquí tractant de transformar el món; el seu regnat ja arriba. No era fàcil creure’l. La gent esperava quelcom més espectacular: on podien trobar el poder de Déu imposant per fi el seu regnat?

Encara recordava Jesús una escena que havia pogut contemplar des de petit al pati de casa seva. La seva mare i les altres dones s’aixecaven d’hora, la vigília del dissabte, per elaborar el pa per a tota la setmana. A Jesús li suggeria ara l’actuació maternal de Déu introduint el seu «llevat» al món.

Ambe el regne de Déu succeeix com amb el «llevat» que una dona «amaga» a la massa de farina perquè «tot» quedi fermentat. Així actua Déu. No imposa des de fora el seu poder, com l’emperador de Roma. Ve a transformar la vida des de dins, de manera callada i amagada.

Així és Déu: no s’imposa sinó que transforma; no domina, sinó que atrau. I així han d’actuar els qui col·laboren en el seu projecte: com a «llevat» que introdueix al món la seva veritat, la seva justícia i el seu amor de manera humil, però amb força transformadora.

Els seguidors de Jesús no ens podem presentar en aquesta societat com «des de fora», intentant imposar-nos per dominar i controlar els qui no pensen com nosaltres. Aquesta no és la manera d’obrir camí al regne de Déu. Hem de viure «dins» de la societat, compartint les incerteses, les crisis i les contradiccions del món actual, i aportant la nostra vida transformada per l’evangeli.

Hem d’aprendre a viure la nostra fe «en minoria» com a testimonis fidels de Jesús. El que l’Església necessita no és més poder social o polític, sinó més humilitat per deixar-se transformar per Jesús i poder ser ferment d’un món més humà.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari

 APRENDRE A SEMBRAR COM JESÚS

Comentari a l’evangeli (Mt 13,1-23) escrit per: J.A.Pagola

Evangeli.- 

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s'assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d'ell, que pujà a una barca i s'hi assegué. Tota la gent es quedà vora l'aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: «El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb la calor s'assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l'ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles, que ho senti».

Els deixebles s'acostaren i li preguntaren: «Per què els parleu en paràboles?». Ell respongué: «Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i en tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d'ells es compleix aquella profecia d'Isaïes que deia: "Per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d'aquest poble s'ha fet insensible, s'ha tornat dur d'orella i s'ha tapat els ulls, no fos cas que si els seus ulls hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut". Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i de poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.

Escolteu, doncs, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador: la llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne però no l'entenen, el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d'ells, i tan bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la Paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida.

La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l'ofeguen i no dona fruit.

La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l'han entesa, i per això dona fruit: o cent, o seixanta, o trenta».

Comentari.-

No va ser fàcil per a Jesús tirar endavant el projecte. De seguida es va trobar amb la crítica i el rebuig. La seva paraula no tenia l’acolliment que es podia esperar. Entre els seus seguidors més propers es començava a despertar el desànim i la desconfiança. Valia la pena continuar treballant amb Jesús? No era tot allò una utopia impossible?

Jesús els va dir el que pensava. Els va explicar la paràbola d’un sembrador per fer-los veure el realisme amb què treballava i la fe indestructible que l’animava. Totes dues coses. Hi ha, certament, un treball infructuós que es pot perdre, però el projecte final de Déu no fracassarà. No es pot cedir al desànim. Cal continuar sembrant. Al final hi haurà collita abundant.

Els qui escoltaven la paràbola sabien que parlava de si mateix. Així era Jesús. Sembrava la seva paraula a qualsevol lloc on veia alguna esperança que pogués germinar. Sembrava gestos de bondat i misericòrdia fins i tot en els ambients més insospitats: entre gent molt allunyada de la religió.

Jesús sembrava amb el realisme i la confiança d’un pagès de Galilea. Tots sabien que la sembra es perdria en més d’un lloc en aquelles terres tan desiguals. Però això no descoratjava ningú: cap pagès deixava per això de sembrar. L’important era la collita final. Una cosa semblant passa amb el regne de Déu. No falten obstacles i resistències, però la força de Déu donarà fruit. Seria absurd deixar de sembrar.

A l’Església de Jesús no necessitem recol·lectors. El que ens toca no és collir èxits, conquerir el carrer, dominar la societat, omplir les esglésies, imposar la nostra fe religiosa. El que ens cal són sembradors. Seguidors i seguidores de Jesús que sembrin per on passin paraules d’esperança i gestos de compassió.

Aquesta és la conversió que hem de promoure avui entre nosaltres: anar passant de l’obsessió per «collir» a la pacient tasca de «sembrar». Jesús ens va deixar en herència la paràbola del sembrador, no la del recol·lector.

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

Comentari

DÉU ES REVELA ALS SENZILLS

Comentari de l’evangeli (Mt 11,25-30) escrit per J.A.Pagola.

Evangeli.- 

En aquell temps, Jesús digué: «Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment, ningú no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera».

 Comentari.-

Un dia, Jesús va sorprendre tothom donant gràcies a Déu pel seu èxit amb la gent senzilla de Galilea i pel seu fracàs entre els mestres de la llei, escribes i sacerdots. «T’enalteixo, Pare… perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos». A Jesús se’l veu content. «Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho». Aquesta és la manera que Déu té de revelar les seves «coses».

La gent senzilla i ignorant, els que no tenen accés a grans coneixements, els que no compten amb la religió del temple, s’estan obrint a Déu amb cor net. Estan disposats a deixar-se ensenyar per Jesús. El Pare els està revelant el seu amor a través seu. Entenen Jesús com ningú.

Tot i això, els «savis i entesos» no entenen res. Tenen la pròpia visió docta de Déu i de la religió. Creuen saber-ho tot. No aprenen res de nou de Jesús. La seva visió tancada i el seu cor endurit els impedeixen obrir-se a la revelació del Pare a través del Fill.

Jesús acaba la seva pregària, però continua pensant en la gent senzilla. Viuen oprimits pels poderosos i no troben alleugeriment en la religió del temple. La seva vida és dura i la doctrina que els ofereixen els «entesos» la fan encara més dura i difícil. Jesús els fa tres crides.

«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats». És la primera crida. S’adreça a tots els qui senten la religió com un pes i als qui viuen aclaparats per normes i doctrines que els impedeixen copsar l’alegria de la salvació. Si es troben vitalment amb Jesús, experimentaran un alleujament immediat: «Jo us faré reposar».

«Accepteu el meu jou… perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera». És la segona crida. Cal canviar de jou. Abandonar el dels «savis i entesos», ja que no és lleuger, i carregar el de Jesús, que fa la vida més suportable. No perquè Jesús exigeixi menys. Exigeix més, però altrament. Exigeix allò essencial: l’amor que allibera i fa viure.

«Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor». És la tercera crida. Cal aprendre a complir la llei i viure la religió amb el seu esperit. Jesús no «complica» la vida, la fa més simple i humil. No oprimeix, ajuda a viure de manera més digna i humana. És un «descans» trobar-s’hi.

José Antonio Pagola

Traductor: Francesc Bragulat

Comentari al comentari.-

 Per: Jaume Rocabert

En l’homilia del Pagola o dels seus col·laboradors, pel diumenge 9 de juliol XIV durant l’any litúrgic A, que se’ns ofereixen amb el títol, “Déu es revela als senzills”, té com a fonament els fragments (25-30) dels capítol 11 de l’evangeli de Mateu.

Ja en el primer fragment de l’homilia, es descriu un agraïment que segons Mateu, Jesús dirigia al Pare amb aquesta expressió: «T’enalteixo, Pare… perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos». A Jesús se’l veu content. «Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho». Aquesta és la manera que Déu té de revelar les seves «coses».

Massa sovint, la jerarquia ens parla amb un llenguatge molt més sofisticat i a la vegada altiu, que més que atraure als feligresos, els allunya, Contràriament Jesús és molt més proper, tant és així que:  Estan disposats a deixar-se ensenyar per Jesús. El Pare els està revelant el seu amor a través seu. Entenen Jesús com ningú. Tot i això, els «savis i entesos» no entenen res. Tenen la pròpia visió docta de Déu i de la religió. Creuen saber-ho tot. No aprenen res de nou de Jesús. La seva visió tancada i el seu cor endurit els impedeixen obrir-se a la revelació del Pare a través del Fill.

L’homilia ens diu que la gent senzilla, que no han pogut tenir els més mínims coneixement; Estan disposats a deixar-se ensenyar per Jesús. El Pare els està revelant el seu amor a través seu. Entenen Jesús com ningú. Tot i això, els «savis i entesos» no entenen res. Tenen la pròpia visió docta de Déu i de la religió.(una religió massa sovint instrumentalitzada i massa allunyada del què és el missatge que Jesús ens va deixar). Creuen saber-ho tot. No aprenen res de nou de Jesús. La seva visió tancada i el seu cor endurit els impedeixen obrir-se a la revelació del Pare a través del Fill.

Jesús al dirigir-se als més senzills, els fa tres crides: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats». És la primera crida. S’adreça a tots els qui senten la religió com un pes i als qui viuen aclaparats per normes i doctrines que els impedeixen copsar l’alegria de la salvació. Si es troben vitalment amb Jesús, experimentaran un alleujament immediat: «Jo us faré reposar». Com acabem de veure, massa sovint la religió que ens van ensenyar i que sense canvis substancials encara s’ensenya o es predica des de la trona. La segona crida encara és més atractiu: «Accepteu el meu jou… perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera». La tercera crida és la més atractiva: «Feu-vos deixebles meus, que soc mansuet i humil de cor». El més important i atractiu d’aquestes tres crides és que: Jesús no «complica» la vida, la fa més simple i humil. No oprimeix, ajuda a viure de manera més digna i humana. És un «descans» trobar-s’hi.

 Al·leluia Cf. Mt 11,25

Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne.

Una nova homilia que ens descriu el què és ser seguidor de Jesús. Ser cristià, conseqüentment no necessàriament vol dir ser luterà, anglicà, ortodoxa o catòlic. Si que és pot ser seguidor de Jesús i al mateix temps ser practicant o ser membre de qualsevol de les religions descrites.  

 El més important però i ho recalco, és fonamentalment, ser seguidor de Jesús fill del Pare Déu. Ser practicant de qualsevol religió, requereix saber destriar el gra de la palla, doncs les religions són institucions humanes i massa sovint pesen més els interessos de determinats jerarques que les ensenyances que ens va deixar dites i amb el seu propi testimoni Jesús de Natzaret durant els seus tres anys per terres de Galilea. 

No ens descuidem de pregar pel papa Francesc per tal que segueixi encoratjat a fer les reformes necessàries, perquè la Església i molt especialment els seus jerarques, deixin de ser prínceps per passar a ser veritables pastors i apòstols de Jesús i que pregonin amb el seu testimoniatge, el missatge del Regne de Déu!!!